La història de dominació política i imposició lingüística s’ha repetit moltes de vegades al llarg de la història. Només uns quants exemples més evidents i coneguts: la Xina és un gran imperi, amb més de 1000 milions de persones, amb una diversitat enorme de llengües i cultures, on només es reconeix legalment com a llengua oficial la modalitat estàndard del mandarí, el més nombrós dels grups dialectals pròpiament xinesos. La Rússia imperial, estesa per Europa Oriental i per una gran part d’Àsia, va imposar pertot la llengua russa, conducta seguida per la Unió Soviètica i mantenguda per l’actual Federació Russa. Quan els anglesos i els francesos seguiren les passes de Castella i Portugal i volgueren fabricar el seu propi imperi (l’anglès, ja començat el segle XII amb l’apropiació d’Irlanda), imposaren per tots els territoris que anaven conquerint (a Amèrica, a Àfrica, a Àsia i a Oceania), les seves respectives llengües de govern (anglès i francès), i així ho varen fer també els Països Baixos amb el neerlandès, a les colònies americanes, africanes i asiàtiques.
Avui en dia, de la majoria d’imperis citats, políticament i territorialment en resta poca cosa, excepte del xinès, que encara es manté íntegre i augmentat amb la conquesta del Tíbet (1950). De l’anglès, del francès, del neerlandès, només petits enclavaments a diverses parts del món; del castellà i del portuguès, pràcticament res. Del rus en resta encara l’extensa regió de Sibèria, però és bastant més petit que no era la URSS.
Però si els imperis tradicionals, territorials, han desaparegut o minvat, va prendre força al segle XX l’imperialisme capitalista, que cerca dominar el màxim de països sense necessitat d’ocupar-ne el territori. El capitalisme, basat en el rendiment màxim del capital monetari invertit, necessita la homogeneïtzació de la societat mundial, perquè si tothom té les mateixes necessitats haurà d’adquirir els mateixos béns, la qual cosa crea un mercat mundial grandíssim on els venedors són una minoria que s’ha sabut imposar i els compradors són tothom. Potencia les grans empreses capaces d’arribar pertot i destrueix les petites empreses que només poden arribar a una comunitat social limitada. No en calen exemples, perquè tots en som testimonis diàriament, d’empreses locals que cessen la seva activitat i són substituïdes per empreses anomenades “multinacionals”. El fet és que l’imperialisme capitalista també actua en la qüestió lingüística com han actuat tots els imperialismes: imposant la seva llengua, que és l’anglès; surt més econòmic usar una sola llengua que haver-ne d’usar moltes. Per què és l’anglès i no una altra? Perquè el més important i pesant subjecte exportador del capitalisme a tot el món han estat inicialment els Estats Units d’Amèrica, que tenen com a llengua oficial l’anglès. Ha estat el pes econòmic (i polític també, és clar) dels USA que ha imposat l’anglès a tot arreu com a llengua de transacció econòmica, assumida després per altres potències que també han agafat una certa importància econòmica capitalista, com és la Xina (tots els productes de la Xina arriben en anglès a la resta del món). I la llengua anglesa, en si mateixa, també s’ha convertit en capital d’inversió: com que el capitalisme la fa necessària a tothom que vulgui viure del sistema, són milions els parlants d’altres llengües que la volen aprendre per a integrar-se plenament dins la roda, i per a aprendre-la paguen i paguen acadèmies, professors particulars i estades “lingüístiques” a estats angloparlants (especialment els Estats Units, el Regne Unit i Irlanda) o a estats on l’anglès és cooficial (especialment, Canadà, Malta) i a Xipre, on és molt parlat com a segona llengua. És un negoci rodó per a milers (milions?) de persones que viuen d’aquesta imposició, i per als estats receptors.
A Europa, en general, l’anglès hi ha pegat fort, diuen que perquè “és la llengua internacional”, però mai cap organisme internacional ha decretat que l’anglès tengui tal consideració. A la Unió Europea, de llengües oficials n’hi ha 24, i totes són vàlides per a expressar-se dins la Unió i en nom de la Unió; vegem, però, quina és la realitat (dades obtengudes del Parlament Europeu mitjançant ‘Gemini’ i ‘Chatgpt’):
- al Parlament Europeu les intervencions en anglès després del Brexit han augmentat, i representen entre el 32% i el 36% del total, essent que el percentatge de diputats d’estats amb l’anglès oficial és només del 2,7% (14 d’Irlanda i 6 de Malta, de 720), diputats que a més a més es poden expressar en la llengua pròpia del país (i moltes de vegades ho fan), gaèlic i maltès. Els qui usen molt majoritàriament l’anglès són diputats dels estats nòrdics i orientals;
- a la Comissió Europea, l’anglès és absolutament predominant com a idioma de comunicació amb la premsa, el públic i en actes internacionals; el francès s’hi sent de tant en tant i l’alemany pràcticament mai, només quan la presidenta Von der Leyen parla per als alemanys o els austríacs; les altres llengües no són mai usades per la Comissió;
- el president del Consell Europeu, António Costa, només parla portuguès a Portugal; normalment s’expressa públicament en anglès; a França i a Bèlgica, també en francès, i a Espanya en castellà.
Vistes aquestes dades, és clar que la cooficialitat teòrica de les 24 llengües a la UE no en garanteix l’ús públic ni la presència internacional. El Banc Central Europeu s’anomena a si mateix “European Central Bank”, tot i tenir la seu a Alemanya, i s’expressa ‘per defecte’ en anglès, i llavors fa traduccions a les altres llengües de la UE dels documents més importants. Després del covid (un altre anglicisme) la UE va dissenyar 4 programes d’inversions: Horizon Europe, Creative Europe, Digital Europe i Next Generation EU, per a estimular la recuperació econòmica; no hi havia cap justificació per a anomenar-los només en anglès, es podien anomenar perfectament en qualsevol llengua oficial, però se’ls va denominar en anglès perquè hi dóna més categoria, fan més planta… Només els tribunals de la Unió no actuen sempre en anglès i respecten més la diversitat lingüística, una característica europea que pareix que fa nosa. No ens hem d’estranyar que Donald Trump se’n rigui de la UE, si ni tan sols els seus dirigents són capaços de fer-li la contra en una llengua europea que li faci veure que aquí no som els seus súbdits. L’anglès a l’actual UE és una llengua territorial minoritària, però els europeus actuen amb els Estats Units com el ca que obeeix la veu del seu amo…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada