L’actual supremacia volguda de l’anglès és afixiant:
- productes venals etiquetats –i sovint publicitats– solament en anglès (sobretot –però no només– de neteja, perfumeria i cosmètica), amb informacions obligatòries en altres llengües en lletra petita; avui és corrent trobar productes alimentaris gluten free, lactose free, sugar free, light, zero (alcohol; no és català, només hi coincideix);
- la majoria d’electrodomèstics tenen els comandaments i punts de connexió etiquetats en anglès (on / off, in / out, play, rew, forward, phono, pull, push…); també els automòbils;
- camisetes, bosses i gorres amb inscripcions en anglès; a qualsevol país que vagis, si en vols un record que dugui el nom del país o del lloc concret, difícilment en trobaràs cap que no sigui en la versió anglesa;
- en música moderna, a part de cantants catalans i espanyols, només es sent música en anglès; hi ha un menyspreu absolut pels cantants en les altres llengües, ni tan sols en les europees dels estats més grans i importants (francès, italià, alemany…) o culturalment més pròxims (portuguès, grec, romanès…); la música en anglès és “música”, la música d’altres països és “world music”;
- des de fa uns quants anys són habituals al nostre país (i crec que quasi a tot Europa, no sé si a tot el món) el Job Day, el Black Friday, el Cyber Monday, el Green Monday, el Giving Tuesday, i altres…
- a les zones turístiques, retolació comercial, publicitat i menús de restaurant són majoritàriament només en anglès; no es té gens en compte la diversitat lingüística dels turistes, la majoria dels quals no són angloparlants; als Països Catalans, hi deu haver cent –potser més?– vegades més rètols en anglès que en català;
- als aeroports la situació és vergonyosament supremacista; la informació només hi és en anglès i, dissimuladament, en la llengua oficial local; però jo he estat a aeroports on la llengua local no es veia per enlloc. En una època en què la traducció de llengües està tan automatitzada, no costa gens fer traduccions dels avisos i les indicacions en –com a mínim– 5 o 6 llengües de les més parlades (i més i tot, és clar); però no, hom suposa (o vol suposar) que tothom en el món sap anglès, i per tant no calen altres llengües; abans, parlar-ne unes quantes era un mèrit important per a atendre el públic viatger; avui en dia, només basta que el personal parli anglès; i qui no en sàpiga que es foti;
- córrer és running, caminar és footing o walking, la loció corporal és body milk, l’aparença és el look, la moda és fashion (a Mallorca hi ha un centre comercial que es diu M. fashion oulet), la gent fa twits per a tenir followers, per a viatjar en avió cal fer el check-in…; hi ha anglicismes a balquena dins el castellà, el francès, l’italià (en italià, és de veres alarmant), l’alemany, etc, i dins el català;
- a Espanya, els campions de l’anglisització són també els campions de l’espanyolisme, cosa lògica sent l’anglès una eina de l’imperialisme; com a exemple, la Família Reial (les princeses han estudiat al Regne Unit), El Corte Inglés (‘Our Stories’, ’Decor Studio’, ‘Personal Shopper’, ‘Click&Car’, ungles ‘old money’…) i CaixaBank (‘CaixaBank now’, ‘My box’, ‘My Card’, ’CaixaBankTalks’, ‘CaixaBank Protect’, ‘CaixaBank Payments’…); fixau-vos que l’anomenat TIL a escola (que volia que a les Balears una tercera part de les matèries s’ensenyassin en anglès) va ser impulsat per l’espanyolíssim Bauzá;
- els centres d’ensenyament que ofereixen estudis dits “internacionals” funcionen en anglès, totalment o quasi;
- en l’àmbit universitari, si no publiques en anglès no ets ningú; un article en català innovador no val res devora un en anglès de contingut banal; i com més va més matèries s’hi ofereixen en anglès;
- a Catalunya, sobretot, hi ha una demanda persistent perquè el català sigui llengua oficial a la UE (cosa que ja hem vist que té una transcendència molt relativa), però ningú s’exclama quan el català és absent dels esdeveniments organitzats al país que tenen importància internacional, anunciats en anglès (Loop Festival, Catalunya Film Festival, International Fantastic Film Festival of Catalonia –que inclou la Zombie Walk–, Smart City Expo World Congress, Alimentaria FoodTech, Swab Barcelona Art Fair, Barcelona Bridal Fashion Week, Brunch Electronik Barcelona, Barcelona Wine Week, Barcelona Design Week…); o quan els noms d’importants institucions de recerca radicades a Catalunya són en anglès (Barcelona Institute of Science and Technology, CaixaResearch Institute, Barcelonaβeta Brain Research Center, Barcelona Supercomputing Center…). Grans oportunitats perdudes per a internacionalitzar el català! Si s’anunciassin en castellà, els “catalanistes” posarien el crit al cel, però com que s’anuncien en anglès, no hi tenen res a dir. Al cap i a la fi, el català ha de servir per a ballar sardanes, veure teatre regional i resar a la Moreneta, i també per animar el Barça (és clar!), però no per a coses transcendents més enllà de les 4 províncies.
- la submissió ideològica a l’anglès és tan potent, tan forta, que fins i tot els més exaltats defensors del català –i molts considerats d’esquerres!– l’accepten de bon grat; troben normal que el català sigui absent dels entorns ocupats per aquesta llengua estrangera imposada pel capitalisme. Hi ha professors universitaris de filologia catalana que tenen publicat el seu currículum personal només en anglès…
Els llatins anomenaven sermo vernaculus el parlar de la gent inculta, el parlar del poble fora de limitacions acadèmiques, un adjectiu –vernaculus– derivat del substantiu verna, que com a significat primari volia dir “esclau nascut a la casa de l’amo”; vernaculus era, doncs, primerament “propi de l’esclau”, i per extensió propi de tota la gent humil controlada per la classe social dominada per la gent rica, el parlar de la qual era sermo eruditus o doctus. En l’ús actual, vernacle (i les diverses variants formals del mot en altres llengües) vol dir “parlar propi de la gent del país”, contraposat a la llengua culta o oficial. En llatí, doncs, bé que inicialment no era una expressió pejorativa, en contexts determinats sí que adquiria aquest valor, sobretot si es contraposava al sermo eruditus / doctus: els parlants erudits, savis, parlaven “bé”, els parlants de baixa qualitat social parlaven de manera equivalent a la categoria d’un esclau, parlaven malament. Dins el context social del món actual, per a una gran part de la societat, el sermo eruditus és l’anglès, i el sermo vernaculus són totes les altres llengües. En realitat, és això que va voler expressar Donald Trump quan rebé els governants d’ultradreta hispanoamericans a la Casa Blanca el mes de març passat, als quals va entimar que no volia aprendre la seva “maleïda llengua”. Eren de la seva corda ideològica, però no de la seva classe social. El President dels Estats Units, els amos de mig món, no cal que es rebaixi a aprendre la llengua vernacla dels seus llepaculs; són aquests els qui han d’aprendre i parlar la llengua de l’amo, com han fet sempre pertot. Els dirigents de la Unió Europea tenen ben apresa aquesta lliçó, ho demostren diàriament.
(Us convid a llegir, sobre la qüestió de l’anglès, aquest altre article: La nova diglòssia (‘Llengua Nacional’, 85, IV trimestre del 2013, 8-11; disponible a https://indirecte.larepublica.cat/10506, https://indirecte.larepublica.cat/10552, https://indirecte.larepublica.cat/10595 . També és interessant aquest article en francès: https://ja.cat/qub9t, i aquests altres articles: https://www.vilaweb.cat/noticies/i-si-fem-que-el-catala-tambe-sigui-una-llengua-de-recerca-nacional-i-internacional/, https://www.vilaweb.cat/noticies/langles-lamine-universitat/).
Es ben cert, l'anglès s'imposa. Parlar-la al parlament de la UE no caldria amb la tecnologia de traducció que hi ha. Però també he de dir que parlar-lo als passadisos evita la submissió directa entre 2 parlants de llengues diferents, ja que ambdós recorren a una 2a llengua no pròpia. Que només faltaria que també acabàs imposant-se el castellà a la UE!! O quin dels idiomes de la UE s'hauria d'imposar? Perquè això passaria. Vist així, recórrer a un idioma extern no és tan mala idea, encara que resulti que és el de dominació capitalista, també ha estat la llengua de la major part de la ciència durant dècades.
ResponEliminaPere Llofriu. Idò sí. Les modes sempre han tingut un punt de beneites. Ara m’he temut que quan era més jove i mirava els peixos amb la careta, resulta que feia ‘snorkel’, no ho hagués endevinat mai, i ara hi ha quasi tantes ‘nails’ com perruqueries.
ResponEliminaA part, el més greu, es la mancança de joves en tot tipus d’associacions (basta mirar les cares dels dirigents). És un lamentable indici que la cultura que hem viscut va desapareixent.
Pel que fa a la llengua del país allò normal seria que ja estès ben normalitzada en tots els àmbits, i hem de continuar lluitant per aconseguir-ho.
Pel que fa al fenomen dels imperis, ara més comercials, afortunadament, hi ha una derivada que supòs era el que en deien ‘lingua franca’, i francament, si vas a Suècia o a Finlàndia i et pots fer entendre en anglès, fas un alè.