Siempre la lengua fue compañera del imperio
Va ser en l’època de l’Humanisme (grosso modo, segles XV i XVI) en què sorgí la idea que la llengua era un element important en l’expansió dels imperis i la conseqüent expansió de la cultura original dels pobles que promovien aquests imperis. I era ver, basten uns quants d’exemples:
- Amb l’imperi forjat per Alexandre Magne (336-323 a. C.) la llengua grega va arribar fins al Panjab (a l’Índia), passant per Egipte, l’Àsia Menor, Síria, Palestina, Mesopotàmia, etc., i si bé l’imperi unificat es va dissoldre a la mort d’Alexandre, els estats que el succeiren mantengueren la llengua grega fins que anaren desapareixent dins els segles següents. Així i tot, el coneixement i ús del grec en aquests territoris va durar encara uns quants centenars d’anys, i n’han quedat nombrosos documents i testimonis escrits.
- La Roma clàssica va estendre els seus dominis per l’Europa meridional i central (i fins a la meitat de l’illa de Gran Bretanya), el nord d’Àfrica i l’Àsia Menor fins a Mesopotàmia, i pertot hi va dur la llengua llatina com a llengua de govern i administrativa, si bé a la part oriental de l’imperi el llatí no arribà a substituir el grec, que mantenia el seu prestigi com a llengua heretada de l’expansió grega anterior. Fruit d’aquesta expansió de la llengua llatina són tots els parlars romànics sorgits a l’Europa occidental i centro-meridional, a més d’a una part dels Balcans. Lorenzo Valla, humanista romà de la primera meitat del segle XV, tractant de la importància de la llengua llatina, afirmà: “l’imperi romà és onsevulla que domini la llengua de Roma” (del prefaci al llibre I de les seves Elegàncies)
- Un altre humanista, castellà, Gonzalo García de Santa María, al pròleg de la seva traducció de Las vidas de los sanctos religiosos (entre 1486 i 1491), quan encara els dominis de Castella es limitaven a la península Ibèrica i les Canàries, va escriure: “E porque el real imperio que hoy tenemos es castellano, y los muy excellentes rey e reyna nuestros senyores han escogido como por asiento e silla de todos sus reynos el reyno de Castilla, deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comúnmente, más que otras cosas, sigue al imperio.” Ja devia preveure l’expansió dels dominis castellans.
- I d’un altre humanista castellà, Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica coneguda de la seva llengua (1492), és la frase segurament més popular: “siempre la lengua fue compañera del imperio y de tal modo lo siguió que juntamente començaron, crecieron y florecieron y después juntamente fue la caída de entrambos”. Els segles posteriors, amb la conquesta i colonització d’una gran part d’Amèrica per part de Castella i la introducció de la seva llengua als països conquistats, confirmaren les afirmacions de Gonzalo García i Antonio de Nebrija. Al segle XVIII aquesta llengua s’introduiria també als Països Catalans.
- Els catalans no estiguérem al marge de les ambicions imperials. Després de l’expansió de Catalunya pels territoris veïns de València i les Balears, on es va imposar també la llengua catalana (que no hi era original), els comtes de Barcelona i Reis d’Aragó feren el seu petit imperi per terres mediterrànies de l’entorn itàlic: Sicília, Sardenya, Nàpols (segles XIV i XV); i els famosos almogàvers, comandats per Roger de Flor, arribaren a Grècia i s’establiren (1311) als ducats d’Atenes i Neopàtria, on restaren quasi 80 anys. Per tots aquests dominis la llengua dels dominadors, la catalana, hi tengué una presència important, sobretot a Sardenya i als ducats grecs, i no tant a Sicília i a Nàpols, on hagué de competir amb la modalitat itàlica pròpia. Pertot deixà traces més o menys abundants, i a Sardenya hi deixà a més a més una vila totalment catalanòfona, l’Alguer. El 1454, a les Corts de Barcelona, l’humanista català –aleshores bisbe– Joan Margarit s’enorgullia d’aquesta expansió catalana: “aquella [Catalunya] qui aquella vetustíssima e famosíssima Atenes… e aquella Neopàtria havia convertides en sa llengua catalana.”
- Després de l’arribada de Colón a Amèrica, castellans i portuguesos s’afanyaren a fer-se’n els amos tant com poguessin. Els portuguesos, a més a més, arribaren a controlar també territoris d’Àfrica i Àsia, i pertot hi imposaren la seva llengua, fet que l’historiador João de Barros justificava com una mesura necessària perquè els “indis” poguessin ser cristianitzats: “Çerto he que nã á hy gloria que se possa comparar a quando os mínimos Ethiopas, Persianas, indos daquẽ e dalẽ do Gange, em suas proprias terras, na força de seus templos e pagodes onde nunca se ouvio o nome romano, por esta nossa arte aprenderem a nossa linguagem, com que possam ser doutrinados em os preceitos da nossa fe que nella vam escritos.” La llengua era vista no només com a eina de dominació política, sinó també com a eina de dominació mental i moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada