Tant de bo no hi hagués properes setmanes

A l’amic Antoni Llull Martí, que amb ses obres tant ha contribuït a conèixer i recuperar el català més popular i genuí

    Si jo hagués dit mai a ma mare, a la meva sogra, o a qualsevol altra persona catalanoparlant de la mateixa generació i de la mateixa àrea dialectal, que “la propera setmana s’aproparia un temporal que creuaria tot Mallorca”, o que plouria “els propers dies”, sé cert que no m’hauria entès, perquè dins el seu bagatge lingüístic natural –après dins l’entorn familiar i social d’una societat on l’única llengua natural i d’ús normal en la major part de les situacions quotidianes era la catalana– aquesta paraula proper (ni apropar-se ni creuar) no existia. No hi havia res que fos “proper”: hi havia els veïnats, els amics, les cases del costat, els carrers i les botigues d’aprop, els pobles d’aprop… I hi havia avui, demà, passat-demà, l’endemà, dilluns (dimarts, etc.) qui ve (amb aquest relatiu arcaic, perfectament legítim), la setmana / el mes / l’any qui ve, i també hi podia haver els dies que vénen, i es podia parlar dels anys que vénen, i predir que vénen uns mesos difícils… Però mai ningú hauria dit “els propers dies plourà molt” o “els propers anys seran dolents”. 

[Continua llegint aquí]