Joan Veny, romanista

29 de gener de 2013

El passat dia 20 de desembre la Universitat de Barcelona va retre homenatge al filòleg mallorquí més il·lustre de l'actualitat, el campaner Joan Veny Clar, que enguany ja complirà, hi confiam, 81 anys, la major part dels quals els ha passat en aqueixa universitat com a professor, sobretot, de Dialectologia Catalana i de Lingüística Romànica. I va ser, precisament, per a destacar la contribució de Veny a aquesta matèria, que aquest acte, promogut molt especialment pel Departament de Filologia Romànica (i sobretot per l'entusiasme del professor José Enrique Gargallo), es va centrar en la publicació del recull dels articles de Joan Veny que han estat una contribució important no només a la filologia catalana, sinó també a la romanística general. Aquell dia, doncs, es va presentar el volum del professor Veny titulat De geolingüística i etimologia romàniques, número 40 de la "Col·lecció Homenatges" de la UB. L'encarregat de fer-ne les lloances merescudes, de fer-ne ressaltar els mèrits, després de la presentació general del Dr. Gargallo, va ser una altra il·lustre personalitat de la romanística, el Dr. Michel Contini, de la "Université Stendhal-Grenoble3", col·lega, i amic, de Joan Veny. El primer article del llibre és una presentació que fa de si mateix el Dr. Veny, explicant com i per què es va fer lingüista, vocació que té com a causa principal el descobriment, quan acabava el batxillerat, que la llengua que ell parlava, la de la seva família, la del seu poble, la de la seva illa, tenia un passat de llengua culta escrita, un passat que el franquisme en què vivia tenia totalment amagat; un descobriment que va fer als arxius municipal i parroquial, on també va descobrir paraules i expressions que al seu temps no s'usaven més, les quals naturalment li cridaren l'atenció i l'estiraren a la investigació.  Després d'un segon escrit en què l'autor exposa l'estat dels estudis de lingüística romànica a l'àmbit català, a partir de la presentació de la revista "Estudis Romànics", entram ja en els estudis en què Veny mostra la seva mestria i exhibeix els seus coneixements tant en l'àmbic català com en el romànic. Ens mostra, l'insigne campaner, la història del llatí TALENTUM en romànic, que ens ha donat en català, sobretot conservat a Mallorca i Menorca fins a l'actualitat, la talent sinònim de gana ("badall no ment: / o son o talent / o mal d'enamorament"; "acabar abans el pa que la talent"...); ens il·lustra sobre la circulació per la Romània occidental de paraules i expressions que s'han originat a una àrea concreta, com per exemple el menorquí budroi (sinònim del rap, aqueix peix tan saborós), provinent de les costes llenguadocianes, el mallorquí (propi de la costa nord, de Sóller a Alcúdia) beta / veta 'pastera o bot', també occità, el valencià basquet, francès, el també valencià llanda, aragonès (i molts altres!), etc; contradiu raonadament l'excessiu mossarabisme de Joan Coromines amb l'exemple d'alatxa, d'origen probable itàlic meridional; remarca la importància de la contribució itàlica, i molt especialment genovesa, al vocabulari català pescador i mariner, amb els casos de dot (peix Polyprion americanus), xurma, notxer, goa/gua, amant, artimó, i altres; explica molt il·lustradament què és la geolingüística i quina utilitat té, per a després descriure algunes importants realitzacions d'aquesta disciplina, com l'Atlas Linguistique Roman, l'Atlas Lingüístico Galego, l'Atlas léxico marinero de Asturias, i alguns altres. En fi, dedica encara atenció a l'aragonès, al francès, al castellà, a l'italià i al sard, principalment per les relacions amb el català; i acaba amb una nova lliçó etimològica per a fer veure l'origen català del nom murcià de peix guiñamón, i amb una descripció dels paral·lismes entre l'asturià i el català.

Una vertadera joia filològica, aquest aplec d'articles del mestre Joan Veny.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 3 de febrer de 2013)

Josep Maria Llompart. Un home que ha fet país.

Aquest 28 de gener de 2013 farà 20 anys que Josep Mª Llompart de la Peña, una de les més importants personalitats culturals que ha produït Mallorca el segle XX, ens va deixar definitivament. Un mes abans jo l'havia entrevistat per a la revista "Europa de les Nacions", que va publicar la conversa al número 17 (primavera de 1993). Com a homenatge a aquest gran pensador, poeta, intel·lectual, el llegat del qual perdurarà sempre, public ara l'entrevista en aquest blog, en reproducció facsímil de la revista. Vegeu, a més a més, la meva Evocació de Josep Maria Llompart .

(Clicau damunt cada imatge, s'obrirà a part i la podreu fer més grossa i llegir)

Àngel Scala, un segle de vida algueresa

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 674-676

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres un vertader esdeveniment, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. El 2011 ha estat un any de centenaris importants per a la cultura catalana: el centenari de la Secció Filològica de l’IEC, el d’Enric Valor Vives, el de Manuel Sanchis Guarner... i el d’Àngel Scala Salis. Aquest darrer no és, ben cert, tan conegut dins la comunitat catalana com ho són Valor i Sanchis, però és una de les personalitats vives més apreciades de la ciutat de l’Alguer, el bastió més oriental de la llengua catalana.
Àngel Scala Salis va néixer el 30 de gener de 1911 dins un ambient modest d’una família algueresa dedicada a les feines del camp, al carrer de Polleta, avui carrer de Mallorca. Com tants d’infants del seu temps, a penes va anar escola: quan feia primer elemental, als 8 anys, a les Escoles Velles, com en deien de l’escola del Sacro Cuore, un dia el mestre li va pegar amb un bastó damunt la mà perquè es movia molt a causa del fred, i no hi va tornar. Llavors, als 12, avergonyit de no saber llegir ni escriure, va anar a veure un mestre i li va dir que volia aprendre’n, i així tornà a l’escola i hi va fer fins a cinquè. En els seus records confessa que li agradava molt la història, la geografia i, sobretot, les matemàtiques. Entre els mestres que va conèixer hi havia Joan Palomba, el participant al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amic i col·laborador de Mossèn Antoni Mª Alcover. Després d’haver fet feines diverses i de tornada del Servei Militar, el 1934, va entrar com a tractorista a l’Ente Ferrarese di Colonizzazione i va començar a fer feina en el sanejament de les terres enfangades de la Nurra algueresa, ocupació que va mantenir fins a la seva retirada, ja com a cap instructor dels vehicles agrícoles, el 1975. Entre 1940 i 1943 va ser soldat novament, destinat a les bateries costeres de La Magdalena i Santa Teresa.
Fent feina a la Nurra va ser testimoni dels descobriment de poblats i de necròpolis prehistòrics, la qual cosa li va interessar molt i el dugué a prendre notes de tot allò que trobava o veia. Així mateix, durant tots aqueixos anys laborals va tenir ocasió de conèixer moltes de persones de l’Alguer i dels pobles sards veïns, dels quals va aprendre contarelles, acudits, dites, etc., que li proporcionaren una extraordinària cultura popular que va saber valorar i guardar, amb nombrosos escrits i apunts que, després d’haver-se retirat, va aprofitar per a elaborar i redactar poesies, col·leccions de refranys, de jocs, de rondalles i de creences, petits contes urbans, quadrets de la vida social i econòmica algueresa, endevinalles, llistes de malnoms, de paraules, etc. Es va convertir, així, en una enciclopèdia vivent de cultura popular algueresa i sarda, a qui inevitablement havia d’acudir tothom que volgués saber coses de l’Alguer de la seva infància, però també de l’Alguer de la postguerra o de la primerenca Alguer turística. Ha participat unes quantes vegades al Premi de Poesia i Prosa “Rafael Sari”, en què ha guanyat diversos guardons, i al X Premi Literari per a Gent Gran “Guillem Viladot” de Lleida, on obtengué el 2ⁿ premi de prosa.
Els seus escrits, simples i amb un llenguatge absolutament popular, riquíssim en vocabulari i expressivitat, sense pretensions lletraferides, mostren com era l’Alguer a la seva infància, a la seva joventut i fins a la ruptura amb el món tradicional que va significar l’arribada del turisme caps als anys 70, una Alguer senzilla, poc rica, però mantenidora encara de la seva cultura i la seva llengua. Hi desfilen personatges reals (x’Antoni Simó Cossu, Llorenç Patara, Xià Paolica, Xiù Carmine Loru ‘Pixafogu’, Xa Columba, Xiu Francisco ‘Lo síndic’, Llorenç Xato, Xa Suntina ‘La pantera’...) i personatges fantàstics (Piquiqueddu, l’Orcu Biddau, Joan de la poca por, l’Orcu Gravató, la Bruixa Runcofi, Su Conte...), anècdotes, llocs (Plaça de la Col·lègia, muralla del Mont de la Fega, la Fontaneta, muralla del Carmen, Carrabuffas, l’Olla, l’Olleta, l’Olla Mitjana, lo Ribell, lo Gerró, la Carra, la Magdalena, lo Quarter, Cala Bona, Pòllina, torre de Sulis, Fumalongu...), costums... Hi desfila la vida real i la vida fantàstica de l’Alguer algueresa, d’aquella Alguer on només s’hi parlava alguerès i, tal volta, un poc de sard, externa encara a la llengua de l’estat i a costums forans venguts de la Península. N’és un bon exemple aquesta composició en què descriu

UN ANTIC CARRERÓ

Anant a la muralla

hi ha un antic carreró (1);

és antic i antigor

com és tot lo veí,

no hi habita gent de vi

i ni gent malfamada;

se són fets tots compares

que pareixen forment triat.

Ja hi és xu Bagat (2)

amb l’anca tripolina (3);

ja hi és una fadrina

que està sempre enflocatada;

a un dabaix de la cantonada

hi ha un mestre de cadires,

per tirar envant la vida

ja se fa calque obligació.

A on fini el carreró

hi ha una dona envermellida,

ja se fa calque corrida

com una eba en domadura.

A una botiga un poc obscura

trobem un frailarjo,

té una moninca per espasso

i lo fiasco ple de vi.

A un dabaix de aquell veí

ja hi són les pixadores

amb el cul de portadora

i lo sic ben pompós.

És un posto curiós

l’antic carreró.

(1) L’actual carrer Menorca; anys 1923-1930.

(2) Xu Bagat: era sabater.
(3) Anca tripolina: anca [cama] eixancada; italianisme referit a la cama mutilada o ferida durant la guerra d’Àfrica.

És conscient que l’Alguer ha entrat en un període delicat per a la seva supervivència com a ciutat singular, i, amb les seves paraules planeres, hi dedica també qualcun dels seus poemes com a crit d’atenció als algueresos.

Àngel Scala no és ni filòleg ni lingüista, però és la llengua en si mateixa, perquè és a l’Alguer una de les persones que més s’han encabotat a mantenir-la viva i productiva. Quan, el gener de 2011, va complir els 100 anys, amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, l’Alguer li va fer una festa multitudinària per a agrair-li que hagi salvat els mots i deixi a la perennitat aqueix tresor descriptiu d’un segle de la vida algueresa. Sortosament, vaig tenir l’oportunitat de participar-hi, en aquesta festa, i ser testimoni d’un esdeveniment únic, que mai més s’hi repetirà. Gràcies, Àngel Scala, per aquests 100 anys d’estimació de la llengua algueresa, que és, al cap i a la fi, la llengua catalana.

 (Aquest article va ser redactat el setembre de 2011. Al cap de poc, el 28 de novembre, es va esdevenir el traspàs del sr. Àngel Scala. La foto és del dia que l'Alguer l'homenatjà pel seu segle de vida profundament algueresa.)

RADATZ, Hans-Ingo (2010): Das Mallorquinische: gesprochenes Katalanisch auf Mallorca. Aaechen: Shaker Verlag

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 621-623
 

Hans-Ingo Radatz és un dels molts alemanys encantats de Mallorca, illa amb la qual té una llarga relació i on ha teixit una extensa xarxa de lligams personals. Gràcies a aquesta relació i a tants de lligams ha arribat a conèixer el parlar de Mallorca quasi com si fos el seu parlar natural. Ja ho havia fet coneixedor amb unes quantes publicacions dedicades al mallorquí, les quals, però, o bé eren molt especialitzades en un tema (per exemple, Observacions sobre el sistema pronominal del català parlat de Mallorca, 1992; o Das dialektale Element im Schriftkatalanischen Mallorcas aus historischer Perspektive, 2002) o bé eren de divulgació (com Mallorquinisch Wort für Wort, 1998); i ara ho ha confirmat amb aquesta obra general de descripció del mallorquí. Després d’una introducció en què planteja l’estat de la qüestió sobre el coneixement científic del mallorquí i explica la metodologia que ha emprat per a la seva investigació i descripció d’aquest parlar, dedica un primer capítol a la posició del mallorquí dins el conjunt català. A la introducció, crec que hi ha una afirmació que, precisament perquè és encara a la introducció, em pareix un poc temerària i anunciant un prejudici, per altra banda molt estès (p. 13): “Nirgendwo ist im Katalanischen die Distanz zwischen gesprochener Sprache und der katalanischen Standardvarietät größer als auf den Balearen.” És aquesta un impressió que comparteix molta de gent, fins i tot molts d’investigadors, però que encara ningú no ha provat, i pens que H.-I. Radatz l’hauria poguda estalviar. El capítol 1 comença amb la caracterització lingüística del català dins la Romània, fent referència a la llarga controvèrsia sobre la subagrupació del català; l’autor hi manifesta que, si bé el català està situat enmig del contínuum entre llenguadocià/gascó i aragonès/castellà, en el darrer segle ha sofrit un procés fort d’iberoromanització, de manera que s’ha creat una dualitat entre la llengua literària, que tendeix a mantenir els elements gal·loromànics, i la llengua parlada popular, per a la qual molts d’aquests elements són arcaismes. En posa uns quants exemples, no del tot encertats globalment, a parer meu, perquè mescla fenòmens que són la culminació d’una tendència relativament antiga en català (com la substitució del verb ser com a auxiliar dels temps composts per haver: som anats --> hem anat, o la invariabilitat del participi passiu: els he vists --> els he vist) amb altres que són molt moderns i de clara interferència castellana (com la pèrdua dels pronoms en i hi[1], la pèrdua del femení dues o l’oblit de les construccions partitives amb de: *Vi no queda molt en lloc de De vi, no en queda molt), i amb qualcun altre que és inexistent: “die Ersetzung des okzitanischen Suffix –aire durch ­–dor  (pescaire --> pescador)” (p. 16); el sufix –aire sempre ha estat restringit (fora de casos molt concrets) al català més septentrional i –dor ha estat sempre el sufix més general. Tampoc no em semblen equiparables els altres exemples: no és igual la substitució relativament moderna de lletra per carta per la influència del castellà, que la victòria de dia sobre jorn (també en gascó es diu dia) o de desitjar sobre cobejar. La resta del capítol 1 és una mirada històrica al català i una descripció del territori on és parlat. Al capítol segon, escrit amb Benno Berschin, s’explica que l’estudi del mallorquí fet per Radatz s’emmarca dins un projecte de comparació sistemàtica entre llengües europees anomenades “regionals” promogut per la Universitat de Heildelberg; s’hi han estudiat les comunitats sarda, corsa, ladina, la de la Vall d’Aosta, la sòraba, la bretona, la mallorquina, la gal·lesa i la gaèlica irlandesa. El capítol 3 és una història resumida de la comunitat lingüística catalana, amb atenció especial a Mallorca, des dels orígens fins a l’actualitat, història ben presentada i sobre la qual no hi ha cap comentari especial a fer. El capítol 4 és una descripció de la situació social de la llengua catalana a la Mallorca actual en base als següents paràmetres: grau de normativització, estatus al sistema educatiu, estatus legal, nombre de parlants, quota de transmissió intergeneracional, presència als mitjans de comunicació, presència parlada quotidiana, presència lingüística social. Els resultats no ofereixen cap sorpresa ni cap dada rellevant respecte d’altres estudis sociolingüístics, també perquè en general té en compte les dades aportades per aquests. El capítol 5 és una curta història de la llengua escrita a Mallorca, en relació a l’ús del model literari pancatalà i a la transcendència per escrit dels trets dialectals mallorquins. Pocs retrets hi farem, perquè la història, si bé curta, reflecteix bastant bé allò que ha estat l’scripta mallorquina; hi trobam, però, qualque inexactitud formal, com anomenar Ciutat de Mallorca la capital del Regne fundat per Jaume I o, mancat de la informació més actualitzada, mantenir la Nova art de trobar com a obra de Francesc d’Olesa i Santmartí (1488-1550), quan ja va demostrar Albert Rossich (Miscel·lània Joan Fuster, III, ps. 267-295; 1991) que és una obra posterior. El 6^è és un interessant capítol en què l’autor lliga els canvis (socio)lingüístics experimentats a Mallorca amb els canvis socioeconòmics comportats pel pas de la Mallorca pre-turística, una societat inculta i tancada en ella mateixa, a la Mallorca actual, una societat encara inculta però absolutament oberta a l’exterior, on més de la meitat dels habitants no hi tenen les seves rels ancestrals. En aqueixa Mallorca pre-turística el “mallorquí” era considerat una parla local de baixa categoria que convivia harmònicament amb la llengua de categoria alta, la castellana. La pràctica de l’escriptura autòctona era molt minoritària i la majoria dels parlants la desconeixien i ni tan sols la necessitaven: no hi havia consciència de tenir una “llengua” pròpia, i quan amb l’Estatut d’Autonomia es va dictaminar que la catalana era aquesta “llengua pròpia” més que un sentiment general d’adhesió es va provocar un sentiment general de rebuig (amb l’ajuda entusiasta, tot s’ha de dir, dels poders franquistes encara ben actius, gens interessats que el poble mallorquí recuperàs la seva llengua quasi perduda). Aquest pas precipitat de la societat homogènia pre-turística a l’actual societat monoturística i heterogènia on jurídicament la “llengua catalana” té una funció (baldament sigui secundària), ha tengut com a conseqüència, segons Radatz, allò que ell en diu Dialektabbau: la descomposició del dialecte. L’atribueix essencialment a tres factors: la convergència amb el castellà (nosaltres en diríem la castellanització), la convergència amb el català estàndard i evolucions internes del mallorquí. El capítol 7, el més extens, és la descripció i classificació dialectològica del mallorquí, en el qual reflexiona sobre la idoneïtat de classificar-lo com un component del grup oriental, essent que moltes de les seves característiques no són compartides pels altres dialectes d’aquest grup. Allò que fa és analitzar el mallorquí a partir d’una revisió dels criteris que Joan Veny estableix com a diferencials per a separar el català occidental del català oriental, els quals Radatz redueix a 11. No entraré ara a examinar un per un tots els punts de la seva anàlisi, la qual en general es pot dir que és encertada i dóna lloc a una bona descripció del mallorquí tradicional, però sí que en senyalaré algunes dades o explicacions que em semblen discutibles o, fins i tot, errònies. Els meus retrets poden servir per a millorar-ne el profit. Hi ha, per exemple, qualque transcripció fonètica equivocada: [to’mεw] (p. 154] ha de ser [to’mew]; qualque audició que em sembla irreal: silenci [si’łεnsit] (?; p. 173); qualque ús fals d’an-a per a: no m’ho ha dit, an-a jo (seria a jo) (p. 191); qualque construcció poc natural: Què en pensa vostè, senyor Bauçà? crec que més bé seria Què en pensa vostè, don Bartomeu? (per oposició a tu, Tomeu i a vós, l’amo en Tomeu) (p. 194). Es confon, per l’ús inadequat que en fan els mitjans de comunicació barcelonins, quan dóna conèixe’t i convence’t com a formes pròpies de l’estàndard; la que en realitat és estàndard és la forma mallorquina: conèixer-te (sense desplaçament de l’accent). S’equivoca en considerar mallorquines formes com perea, altea, bonea i probea (per peresa, etc.), i sobretot quan hi assimila l’al·lotea, la jovenea (ps. 174-175), on en realitat trobam el sufix –alla [‘a^eə] > -ea [‘ɛǝ], com va demostrar Joan Veny (a Escriptura i oralitat a Mallorca, 2003, ps. 195-205). Inclou també un apartat dedicat a la sintaxi, cosa que és de lloar, vist que la sintaxi és la gran descuidada dels manuals de dialectologia en general. Els fenòmens que descriu són l’orde dels pronoms clítics, la concordança del participi, l’ús del partitiu de, el que interrogatiu, la construcció d’objecte directe, la formació del pretèrit perfet, l’estructura condicional i l’ús dels verbs esser i estar. Globalment la descripció que en fa és encertada, però de vegades qualque exemple és irreal i, per això, també ho és la deducció que en treu. Així, no són mallorquines les construccions “no n’estava gens ni mica, de penedida” i “que en vius de bé, filla” (p. 243), que addueix com a exemples d’un tipus de de partitiu; són frases extretes d’obres literàries d’autors mallorquins influïts per la llengua literària no mallorquina. Quant al paràgraf dedicat als verbs ésser i estar, un tema de gran complexitat, és excessivament curt i concretat a contrastar que el mallorquí encara diu On és en Joan? enfront del català central acastellanat On està el Joan? Hi podria haver, en aquest apartat, altres particularitats sintàctiques del mallorquí, com l’ús del pronom hi en construccions copulatives (no hi estic gens, (d’)enamorat) i la perifràsi tornar + infinitiu per a expressar repetició (no t’ho tornaré dir!). Són possibles altres petits retrets d’aquest tipus, però en prescindiré, perquè al cap i a la fi són petits detalls dins una descripció bastant reeixida del dialecte mallorquí. On sí crec que val la pena que hi faci algunes remarques és a l’apartat de lèxic, una llista de paraules (i variants morfològiques, com cementeri o anou) que considera típicament mallorquines i contrasta amb les corresponents qualificades d’“estàndard”. Si majoritàriament la llista és acceptable, en bastants de casos és sorprenent. Ho és, per exemple, quan a atracar-se hi contraposa apropar-se, invenció moderna d’influència castellana pel genuí acostar-se; o també quan afirma que petó és el mot estàndard per besada; o quan fa un femení *blanda de blan; o quan considera que el castellanisme modern, urbà i sobrer follar és l’estàndard del mallorquí boixar; o quan contraposa calentar a escalfar, perquè la forma mallorquina és encalentir, i escalfar també és usat, bé que més restringidament. Cossigolles és tan mallorquí com pessigolles, i una cucamolla no és un escarabat, ni –sobretot!- una cucavela no és un cuc de llum... N’hi ha més, d’aquests casos poc encertats, que no citaré aquí per a no cansar el lector, però que si li interessen a l’amic Hans-Ingo els hi faré arribar ben de gust. També sorprèn que, després d’haver classificat a l’inici l’àrea catalana com a de pas entre la iberoromànica i la gal·loromànica, a la pàgina 196 la consideri directament iberoromànica: “Dieses Merkmal ist eine mallorquinische Innovation gegenüber der restlichen Iberoromania...” “Außerhalb der Iberomania haut auch das Okzitanische die Sonderformen nach Präposition aufgegeben...” I precisament en un cas en què el català, i més el mallorquí, coincideix amb l’occità! Crec que un bon paràgraf que resumeix bastant bé el resultat de tota l’exposició del llibre és aquest (p. 261): 
 

Das traditionelle Mallorquinische ist ein Dialekt, in dem sich starke ostkatalanische Züge mit weniger ausgeprägten westkatalanischen Konservatismen und genuinen eigenen Lösungen mischen; verschiedene rezente und noch ablaufende Sprachwandelprozesse geben dem urbanen Mallorquinischen demgegenüber schon deutlich klarere ostkatalanische Züge. Das Mallorquinische ist also ein Dialekt mit ausgesprochener Eigenständligkeit, der aber gerade in jüngster Vergangenheit immer stärker mit dem Zentralkatalanischen konvergiert.

  

Com a epíleg, el llibre inclou un igualment interessant capítol dedicat a l’espanyol en boca dels mallorquins.

[1] Encara que a l’àrea valenciana també sigui un fenomen antic

Confusió eucarística

27 de desembre de 2012

El vespre del dissabte de Nadal vaig anar a matines a la Seu, per a poder gaudir del cant de la Sibil·la dins el seu context natural (no en pla concert-exhibició, com darrerament acostuma de fer-se) i a l’hora que toca tradicionalment: després de sopar (normal, com cada dia), i no abans (d’un soparot de festa, com ha posat de moda la dominació forastera a què estam sotmesos). No era la primera vegada que hi anava, però sí que era la primera (ho he de confessar) que vaig decidir quedar a escoltar tot l’ofici, perquè enyorava un poc la parafernàlia ritual i em feia ganes escoltar els cants nadalencs de la Capella Mallorquina. En principi les matines catedralícies ofereixen una característica essencial per als mallorquins: són mallorquines d’essència i de presència; o almanco ho volen fer creure, perquè la realitat no és ben bé aquesta... A tots els assistents a l’ofici, la Seu els ofereix un opuscle multilingüe desigualitari, però d’una desigualtat molt peculiar, la mateixa feta evident abans de començar per qualcú (mai som tan a prop de l’altar com per a veure qui és aquest qualcú, i la Seu és molt gran i des de lluny veus els protagonistes molt petits) que explica, primer en català i llavors en castellà, anglès, alemany i francès, en què consisteix l’ofici i quin significat té. Les versions catalana i castellana són pràcticament idèntiques, però les altres són resumides, molt més curtes, així que hem d’interpretar que a parer dels dirigents de la catedral català i castellà són totalment equiparables en importància social a casa nostra, mentre que les altres tres no ho són tant... És una opinió discutible, però aquest és el fet. Ara bé, allò que és més curiós d’aquesta presentació multilingüe (que és reflectida talment per l’opuscle repartit), és el nom de la llengua pròpia d’aquesta illa. La versió catalana no en diu res, la qual cosa és normal, perquè quan fas un acte en català no necessites dir en quina llengua el fas; qui l’entén, ja ho sap, evidentment. La versió castellana, en canvi, al final diu que les matines es faran “en la lengua que nos es propia”, cosa que un castellanoparlant ha d’interpretar “en castellà”, perquè ¿quina és “la lengua propia” als castellanoparlants? A la versió en anglès, en canvi, diu “the language of Mallorca”, que deixa l’oient o el lector amb la mateixa informació que tenia: si no sap que a Mallorca hi ha una llengua pròpia dita català i a més a més no té prou coneixements per a distingir si aquella llengua que sent és spanish o no (són molts els turistes ignorants d’aquesta qüestió), no entén el significat d’aquesta expressió i creu que “the language of Mallorca” és, naturalment, l’”espanyol”. En alemany, però, la informació no és exactament la mateixa: “Diese Mitternachtsmesse... wird in der Landersprache, also auf Mallorquin, gehalten”; és a dir, als alemanys se’ls diu que la llengua del país és el mallorquí, cosa que, no sent del tot mentida, tampoc és la veritat sencera, perquè s’evita donar el nom científic internacional amb què és coneguda la nostra llengua; la informació donada als alemanys és, doncs, reduccionista: la llengua del país és una llengua purament local, només d’aquesta illa; com que farem folklore, el farem en una modalitat folklòrica. Curiosament, els francesos són els únics que se’n duen la informació completa, sense eufemismes ni manies: “Cette prière... se déroule en catalan, langue propre de Majorque”! Ha costat, però ha arribat a sortir! Si aquesta qüestió onomàstica ja és confusa per si mateixa, llavors la realitat de l’ofici també ho és: una part (minoritària, és ver, però existent) de les lectures i pregàries es fa en castellà. ¿Que no heu dit que l’ofici seria en català? ¿A què ve, aquesta concessió simbòlica al castellà? ¿És la quota deguda al poder ppero? Si es fes una lectura en cada una de les altres llengües no mallorquines, com a detall per als assistents no catalans, ho comprendria bé. Però si només se’n fan en castellà l’única explicació és política: que quedi clar que la Seu no vol excloure “el español”, no fos cosa que els del sírculo balear ens facin una pintada.

(Publicat  a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 6 de gener de 2013)

Una ficció molt real

27 de desembre de 2012

Democràcia Absoluta, per Pere Josep Palou Mas. Premsa d'Osona, 2012. (Premi literari 'Jaume Maspons i Safont'.)

Per si no queda clar, vull aclarir d'entrada que aquest és un llibre de ficció, és un relat un poc llarg que explica uns fets que passen en la imaginació de l'autor, com és normal en els llibres de ficció...

Ara, quan el llegeixes, tot d'una, et planteges: ¿realment és ficció això que conta? Perquè la inspiració d'en Pere Palou és tan encertada que aquesta ficció s'acosta molt a la realitat viscuda aquest darrer any a Mallorca. Per exemple, hi surt un president (l'únic personatge que no té nom, només és "el president") i consellers i qualque ministre. Però, és clar, tot és fictici, no pot ser ver, perquè sé cert que ningú coneix cap conseller d'Educació, Cultura i Universitats (bé, Universitat, perquè només n'hi ha una), que nomi Alzinar, ni un de Presidència que nomi López, ni -naturalment- un de Turisme que es digui Magro (i, a més a més, Adolfo de nom de pila, que em recorda -no sé per què- un cert criminal nazi del segle XX), i altres que no cit per a no allargar-me; ni crec que ningú hagi sentit parlar d'una Directora General (pentura si el llibre fos encara més recent ja seria ex-Directora) de llinatge Turquesa, o d'un empresari turístic que li diuen Lacalle; com no pot ser que ningú conegui un personatge que presideix un 'Círculo Gimnésico' i és de nom Jorge Huertas... És impossible que ningú sàpiga qui són, perquè aquest relat és una ficció... I un ministre anomenat Maragda, ¿qui podria ser? En Pere té molta d'imaginació i fa sortir tots aquests personatges, i més, en una intriga que comença amb una manifestació multitudinària convocada per l'Opus Cultural i acaba amb un viatge a Suïssa del President i qualcuns dels seus més íntims col·laboradors, suposadament per a conèixer el sistema escolar suís i com s'hi tracten les llengües... Pel mig la cosa es complica amb unes inoportunes llaçades als centres educatius que fan anar de corcoll el president, el conseller Alzinar i na Turquesa; o amb manifestacions de personal hospitalari, o, encara, amb visites accidentades del president a alguns pobles. (He de dir que de principi no sabem a quin país imaginari succeeix aquesta ficció, però qualque indici ens la situa a Mallorca. És clar que, sent una ficció, podria ser a qualsevol altra part del món on hi hagués uns personatges semblants als que hi surten.)

Del punt de vista sociolingüístic, la novel·la és exemplar, perquè si bé és ver que hi surten personatges que parlen en castellà (en Magro, per exemple), cosa que reflecteix la realitat d'aquest país imaginari (que per indicis sabem que pot ser Mallorca), l'autor amb molt bon criteri dóna sempre en nota la traducció catalana d'allò que diuen, com a marca de normalitat (bé, de vegades és una traducció més del fons que de la forma).

Si va a dir ver, en aquesta ficció allò que manco importa són els fets, perquè els fets, així com vas llegint, tens la sensació que ja els coneixes i saps com continuarà la història... Allò que realment és important, perquè és original, és la manera com la història està contada, la caricaturització dels personatges, les seves frases, els seus pensaments (és una manera de dir-ho...). Els fets en si mateixos són més bé tràgics que còmics, però així com els viuen els protagonistes, les converses que tenen, les exclamacions que fan, les idees (?) que els vénen... és aquest l'interès que engresca el lector. L'estil és dinàmic, divertit, enginyós; fa bon llegir, no és pesat. Les pàgines passen lleugeres amb una mitja rialla constant a la vista dels personatges ridículs que s'entremesclen i s'enxarxen en converses desbaratades, absurdes, quasi surrealistes.

En destacaria una frase, que dins aquest llibre fa part de la ficció, però que per a mi és ben real. Diu el president, durant un dinar amb uns quants col·laboradors, mentre planegen l'Operación Titán:

"La recuperació del castellà davant les imposicions catalanistes no és cap cortina de fum, senyors. És un dels punts essencials del programa ideològic del partit i hi estam compromesos del tot. Con lo cual, li hem de donar la importància que té i fer-hi feina molt forta. Sabem què hem de fer i farem allò que hem dit que havíem de fer..." (p. 53)

Rient, rient, la ficció és el mirall de la realitat, molt més sorprenent encara.

Hem de felicitar en Pere Palou perquè ha estat capaç de bastir aquesta farsa real amb molts pocs mesos. Com l'Abat de la Real, en Pere ha sabut prendre l'embocadura a la degradada i depriment situació que patim i en treu un passatemps que ens permet enfrontar-la amb una mica de bon humor.

(Text base de presentació del llibre, feta el dia 21 de desembre de 2012 a la llibreria QUART CREIXENT de Palma.)

Efemèrides ultratjades

 26 de novembre de 2012

Aquest any 2012 deu haver estat el més important per la commemoració d’efemèrides relacionades amb la llengua catalana. El 2 de febrer celebràvem el 150è aniversari del naixement d’Antoni Mª Alcover Sureda, a Manacor, que amb el temps seria conegut com l’”Apòstol del la Llengua”, i el 8 de gener commemoràvem els 80 anys del seu traspàs, després de quasi 70 anys de vida dedicada a l’estudi i la promoció de la seva (i nostra) llengua catalana. A més a més, enguany ha estat també el 50è aniversari de la culminació del Diccionari-Català-Valencià-Balear, la més important obra d’Alcover, encara que acabada per Francesc de Borja Moll. I relacionada amb aquest tenim la fundació, també el 1962, de l’Obra Cultural Balear, constituïda jurídicament el 21 de desembre, l’entitat que més ha fet durant aquest mig segle per a defensar la nostra llengua dels atacs de l’estat espanyol, tant durant la dictadura franquista com durant els 35 anys de suposada democràcia. Dins el mateix any que va morir Antoni Mª Alcover, 1932, altres dates són transcendentals per a la llengua catalana: el 22 d’agost va néixer a Campos Joan Veny Clar, actualment una de les personalitats més importants de la Romanística, especialista en Dialectologia, director i impulsor definitiu de l’Atles Lingüístic del Domini Català, una altra de les grans obres de la Filologia Catalana; el 30 de novembre va aparèixer el darrer fascicle del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, el que va ser durant 60 anys el diccionari de referència per als qui volien parlar i escriure correctament en català, el tercer pilar (amb l’ortografia i la gramàtica) de l’obra fabriana, la més essencial en el procés de normativització de la nostra llengua; i el 2 de desembre es reuniren a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura representants de diverses institucions culturals i polítiques valencianistes per a signar un document d’acord en l’acceptació d’unes normes ortogràfiques unificades, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans, per a escriure tothom igual en la llengua de València (és a dir, en la catalana) i posar així fi a la diversitat de grafies fins aleshores existent. Era aquest el punt i final a la llarga història d’anarquia ortogràfica del català. Finalment, el 12 de febrer de 1982 es va obrir a Palma la llibreria Quart Creixent, l’única que durant aquests 30 anys ha subsistit venent exclusivament (amb excepcions irrellevants) llibres en català, l’única que ha oferit al públic mallorquí una imatge de normalitat de la producció editorial en la llengua del país.

A un país digne, amb uns governants dignes, aquestes efemèrides haurien estat motiu de satisfacció i s’haurien commemorat amb l’atenció merescuda; no tan sols això: els governants dignes haurien homenatjat aquestes persones, aquestes institucions, aquests esdeveniments, amb una acció de govern enaltidora dels valors que representen: l’orgull de la pròpia personalitat, de la pròpia cultura, l’adopció entusiasta del “Siau qui sou” proclamat per Costa i Llobera. A les Balears, però, els miserables governants que patim no tan sols no han governat d’acord amb aquests valors, sinó que han actuat demoníacament per a ultratjar-los, per a destruir-los, per a ridiculitzar-los. Han volgut expulsar el català de les institucions, dels mitjans de comunicació, de l’escola..., de tots els pocs àmbits en què havia arribat a tenir una presència mínimament significativa. El Consell de Mallorca, a més a més, ho ha fet amb la farsa de declarar, amb una gran manca de vergonya, el 2012 “Any Alcover”. Per a escopir-li no importava una tan gran demostració de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 2 de desembre de 2012)

La llengua oficial és un senyal d’identitat de l’estat

20 d'octubre de 2012

Amb una estranya reacció que recorda aquell adagi en llatí popular que diu “excusatio non petita, acusatio manifesta”, el dirigent principal d’Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afanyat a explicar que en la pròxima (esperem-ho) República Catalana la llengua castellana “també serà oficial”, amb la catalana, “per si algú en tenia cap dubte”. I igualment s’hi ha referit l’actual President, Artur Mas, en l’entrevista que va publicar “La Vanguardia” fa poc (12-10-2012): “El castellà seguirà sent idioma oficial”.  Aquests dirigents tenen por, abans i tot que ningú els hagi acusat de res, que la població castellanoparlant de Catalunya s’oposi a la independència per la qüestió lingüística i per això els volen tranquil·litzar amb aquestes afirmacions, en una reacció similar a allò d’”abrigar-se abans de ploure”. Aquesta qüestió és, i ho serà, naturalment ben controvertida, i ja han sortit alguns articles a favor i en contra de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent, tots amb arguments ben raonats, tant a favor com en contra d’aquesta opció. Per a mi, però, l’única cooficialitat lingüística que és irrenunciable a Catalunya és la del català i l’occità, totes dues llengües pròpies històriques de l’anomenat Principat, encara que de distribució territorial molt desigual, i en aquest cas la controvèrsia seria si totes dues han de ser cooficials a tot el territori o ho han de ser exclusivament cada una al seu. No m’hi entretendré, en aquesta qüestió, però sí que ho faré en la del castellà, plantejant-la d’una altra manera. Que actualment hi ha una gran comunitat castellanoparlant a Catalunya és indiscutible, i les causes històriques que l’expliquen són prou conegudes i no importa ara fer-ne un repàs; que en la República Catalana aquesta gran comunitat lingüística no pot ser ignorada, és evident, i molt especialment durant el període inicial del nou estat, quan és ben possible que encara hi hagi molts d’individus monolingües en castellà; i que, per tant, hi ha d’haver un reconeixement legal de la llengua d’aquesta comunitat, és ben acceptable. La qüestió és quin grau ha de tenir aquest reconeixement: ¿l’oficialitat total? ¿l’oficialitat només en segons quines localitats? ¿l’oficialitat municipal però no estatal? ¿O un altre tipus de reconeixement? La llengua oficial és no només la llengua vehicular de relació amb les institucions, sinó que és també pertot un senyal d’identitat de l’estat, i si la llengua castellana és declarada oficial a la Catalunya independent aquest fet s’interpretarà com un reconeixement explícit que la identitat catalana és també castellana... ¿Ha de ser realment així? Hi ha una alternativa perfectament vàlida a l’oficialització del castellà, amb la qual es mantendrien els drets essencials de la comunitat castellanoparlant: l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La Carta és una declaració de principis democràtics de respecte de les llengües altres que les oficials dels estats i un seguit de disposicions destinades a garantir aquest respecte, organitzades en els apartats II (Objectius i principis) i III (Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública). Sense necessitat de declarar el castellà oficial, només complint el compromís contret en signar i ratificar la Carta, la República Catalana tractaria millor la comunitat castellanoparlant de Catalunya de com ens tracta actualment el Regne d’Espanya als catalanoparlants, tot i que aquest també l’ha signada i ratificada. La protecció legal dels castellanoparlants seria ben suficient amb la Carta, i Catalunya no es declararia oficialment de llengua castellana, cosa que per naturalesa i per consideració a tantes de generacions que han batallat per la normalització del català (i, secundàriament, de l’occità a la Vall d’Aran) no li correspon.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012)

En aquí parlen alguerès...

15 de setembre de 2012

“En aquí parlen alguerès... I al·lora jo dieva ‘porca misèria! Aqueix parla alguerès’... tots los noms de l’aposento... corresponeva a l’alguerès. És estat una gran meravilla... No lo sabiva, jo... és estat una gran meravilla per a mi... No havia sabut mai que a Palma de Mallorca parlessin lo pretxís alguerès... los altres [mariners] restaven encantats... ‘Pròpriu en aquí se parla alguerès!’... jo he parlat tot en alguerès a Palma de Mallorca...” Són paraules de Rafael Salaris, natural de l’Alguer, que el 1936, als 20 anys, era mariner de la nau italiana cacciatorpediniere ‘Nembo’, la qual va participar en les tasques de vigilància per a preservar la “no intervenció” en la guerra d’Espanya. En una de les rondes per la costa espanyola la nau va fer un descans de 3 dies a Palma, que aprofitaren els mariners per a passejar per la ciutat. I va ser aqueixa l’ocasió en què Rafael va descobrir que a Palma parlaven alguerès... El seu testimoni, que vaig recollir en la meva darrera visita a aquella ciutat sarda catalanoparlant, el febrer de 2011, és un testimoni valuós de la consciència popular de la unitat lingüística entre totes les regions on es va implantar la llengua catalana a l’Edat Mitjana, i on s’ha mantengut fins avui. Rafael Salaris no és un intel·lectual catalanista interessat en l’”imperialisme lingüístic”, ni manco ho era als 20 anys quan va haver de fer el servei militar per la força com a tripulant d’aquell vaixell de guerra; és, era, una persona senzilla de l’Alguer que parla la seva llengua nadiva i que casualment va descobrir que aqueixa llengua, que ell creia limitada a la seva petita ciutat, era parlada també a una illa d’Espanya... I se’n va meravellar! I ho va acceptar com un fet sorprenent, però real, que ell havia comprovat per si mateix, i se n’ha recordat tota la vida i ho conta encara a qui n’hi parla. Naturalment, amb el temps aquell descobriment se li va fer entenedor, i ara, als 96 anys, té plena consciència que l’alguerès no només es parla a l’Alguer i a Mallorca, sinó també a Catalunya i qualque altra part d’Espanya... La gent normal del poble, la gent que simplement actua amb naturalitat sense estar condicionada per maniobres polítiques intoxicadores, accepta les coses com són, i no en fa un problema si no ho són. Rafael va venir a Mallorca i quan va sentir parlar la gent d’aquí va pensar, des de la seva innocència lingüística, que aquí parlaven la mateixa llengua que a l’Alguer, i com que la coneixia per l’únic nom d’”alguerès” va exclamar “aquí parlen alguerès”, i amb aquesta afirmació interna va fer una proclama de la unitat lingüística entre Mallorca i l’Alguer que cap maniobra dels polítics, antics i moderns, pot destruir. Si Rafael hagués desembarcat també a Barcelona i a València i hagués sentit parlar en la llengua local també hauria pensat “aquí parlen alguerès”, i se n’hauria tornat a casa seva ben conscient de l’amplitud del territori lingüístic alguerès. Aquesta és la realitat catalana, que dia a dia confirma el testimoni de milers de parlants que circulen d’una regió a l’altra dels Països Catalans sense necessitat de canviar de llengua per a fer-se entendre i per a entendre. Contra aquesta realitat, la manipulació interessada de personatges que juguen a política i no tenen altra intenció que la de destruir una comunitat que ha donat figures excelses a la cultura universal. La llàstima és que les persones senzilles i no intoxicades tenen un paper socialment poc influent, mentre que les intoxicadores arriben fàcilment a llocs de poder i de responsabilitat, com per exemple a president de les Illes Balears.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 30 de setembre de 2012.)

No tenc cap fred... ?

29 d'agost de 2012

Un lingüista i escriptor que té una secció de llengua al diari "Ara" reacciona avui a l'opinió d'un lector de València que considera poc genuïna la construcció "cap pressa" d'un titular de la portada del diari d'ahir (dimarts 28). Reconeix, aquest lingüista, que hi ha algunes obres gramaticals que prescriuen gens de en aquesta construcció, com també ho fan –diu– "alguns filòlegs balears", a un dels quals es refereix concretament –sense anomenar-lo– per a desacreditar-lo amb exemples del DIEC2 i de Ruaix que avalen el "cap importància" / "cap gràcia" / "cap por", que aquest filòleg balear considera "absolutament inadmissibles". Allò que no fa, aquest lingüista de l'"Ara" és contradir els arguments lingüístics que el filòleg balear sense nom dóna a favor de la seva tesi, arguments que podeu llegir en aquest article. Vull dir-hi, primer de tot, que no conec cap filòleg balear que no estigui d'acord amb aquesta teoria, per la qual cosa aquest "alguns filòlegs balears" només s'ha d'entendre amb el sentit que no tenim la seguretat del nombre total de filòlegs balears, però no amb el sentit "d'alguns filòlegs balears" ho veuen així i "altres" ho veuen d'una altra manera. No em consta que cap filòleg balear s'hagi declarat contrari a la prescripció de gens de amb conceptes incomptables, i aquest és un detall que hauria de fer reflexionar al lingüista de l'"Ara" i als qui hi estan d'acord. És curiós que en aquesta ocasió tregui en suport de la bondat de "cap importància" etc. alguns exemples de l'IEC i, en canvi, defensi esclar contra el parer de l'IEC; no és l'únic, tanmateix, que esgrimeix l'autoritat de l'IEC només quan li convé. El DIEC, tot i ser obra de referència per necessitat, no està exempt d'errors i incoherències, qualcuns heretats del diccionari Fabra i qualcuns de collita pròpia, i per això no es pot sacralitzar el seu contingut. Ho varen mostrar ben clar Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll en el llibre Diccionaris, normativa i llengua estàndard (Palma, 2003). Quant al fet que Ruaix escrigui també cap por, i des del respecte absolut cap a aquesta figura importantíssima de la gramàtica catalana, no és en si mateix cap garantia, perquè no conec cap estudi de Ruaix sobre el tema (potser l'ha fet, però no el conec) que demostri que aquesta construcció és bona, i Ruaix també es pot veure influït per un ús molt estès en català central, encara que no sigui genuí. Trago no deixa de ser un castellanisme evident i innecessari en català, baldament Fabra n'acceptàs el diminutiu traguet; en català és glop, forma ben viva. Com és natural, ara no repetiré els arguments que justifiquen la inacceptabilitat, des de la genuïnitat de la llengua (és amb aquesta consideració que el filòleg sense nom diu que aquelles frases són "inadmissibles"), però plantejaré, al lingüista de l'"Ara", i a tots els lectors, aquesta qüestió: ¿diríeu mai "no tenc cap fred" o "no tenc cap set" o "no té cap paciència"? Les raons per a dir o no dir aquestes frases són les mateixes que per a "no tenc cap por" o "no té cap importància"... Finalment, una reflexió: suposant que "cap por" i similars fossin acceptables, i així i tot a valencians i balears ens forçassin la nostra consciència lingüística i ens semblassin incorrectes, ¿no seria millor per a construir un estàndard nacional català –de tots els catalans, no només dels catalunyesos– preferir la construcció amb "gens de", que és vàlida per a tothom? Si gens de pressa és acceptable per a tothom i cap pressa només ho és per a una part de la comunitat catalana, ¿quina d'aquestes construccions es mereix la dignitat de ser considerada la comuna de tots? És clar que per a fer aquesta reflexió se n'ha d'haver fet una altra abans: ¿quina és la nostra comunitat? La segona resposta condiciona la primera, naturalment.

Era jovenet com vaig començar a fer feina

19 d'agost de 2012

En llatí clàssic les proposicions subordinades temporals de simultaneïtat eren introduïdes per les conjuncions ubi (amb el verb en indicatiu) i cum (amb indicatiu o subjuntiu, segons el matís: “Haec ubi dixit discessit” (‘quan va dir això se’n va anar’), “Cum Caesar in Galliam venit, ibi duae factiones erant” (‘quan Cèsar va arribar a la Gàlia hi havia dues faccions’). Però ja en l’època clàssica quando, inicialment causal, començà a usar-se com a temporal, i finalment va ser aquesta la que subsistí en tots els parlars romànics (quando, cuando, quan, quand, caund, cand, cînd...): “Quando esurio, tum (intestina) crepant” (‘quan tenc fam, [els intestins] fan renou’), diu Plaute. Cap a la fi de l’Imperi, a quando també li va sortir una competidora, quomodo, que de la idea de similitud va passar a la de simultaneïtat i successió immediata: “Quomodo audierunt verba ista” (‘quan varen sentir aquestes paraules’); i quomodo també es va generalitzar en romànic, acurçada però en quomo, como (i castellà antic cuemo), com, cum o co. En català aquest com temporal està abundosament documentat a la llengua medieval: “Una dona havia molt gran delitança e plaer com oïa loar nostra Dona” (Ramon Llull); “Per ma fe, Senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e he sobirà plaer com sots en via de salvació.” (Bernat Metge); “E con hom avala d'aquesta encontrada, troba hom la província de Mion, qui és vés migjorn” (Viatges de Marco Polo); “Com Tirant véu que los moros llevaven lo camp armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat” (Tirant lo Blanc). L'ús de comme, etc. amb valor temporal a la llengua moderna és recollit pels diccionaris i les gramàtiques francesos, italians, castellans, ladins, friülesos i occitans, mentre que no ho és pels portuguesos, on pareix que mai como no ha estat conjunció temporal, pels romanesos ni pels catalans. Només a la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobam «com… 3 conj… 2 ant Quan.» És a dir, per a la GEC com en el sentit de "quan" és antic, ja no existeix. ¿És així realment? Si miram les gramàtiques catalanes modernes, no n'hi ha efectivament cap que reculli aquest valor de com, si bé Fabra, el 1918, també l'esmenta com a, sobretot, antic: «com s'usa principalment com a conjunció modal […] L'ús de com (…) com a conjunció (…), de temps, &, era molt més freqüent en el català antic que en el modern.» Ni tan sols la magna Gramàtica del català contemporani, que va dirigir Joan Solà, en fa esment. Pareix, doncs, segons les obres gramaticals, que del com temporal no n’hi ha rastre en català modern. Però la realitat és ben diferent, perquè s’ha conservat fins a l’actualitat com a mínim en els parlars de Mallorca, Menorca i la Costa Brava, i és recollit per les dues grans obres lexicogràfiques catalanes, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, on llegim (a la veu QUAN): “Entre com i quan (...) aquest predomina, en les cròniques de Jaume I i de Desclot, però en la de Muntaner, com (…) sembla gairebé general amb escassos exs. de quan, i s'usa regularment en el Tirant; endemés sembla haver continuat en ús popular a Mallorca.» I també ja havia estat recollit per diversos diccionaris del segle XIX i per la gramàtica de Tomàs Forteza. A Mallorca i a Menorca, són normals aquestes frases: “com vàrem haver pres es cafè hi vaig anar”, “teníem 25 anys com vàrem començar”, “jo era jovenet com vaig començar a fer feina”, “llavor com va venir ses vacacions...”, “com vaig anar a combregar tenia 8 anys”... I també amb subjuntiu i futur: “com totes vos sigau llevades i decantades, jo m’aixecaré...”, “com la tendràs dins tal cambra, en surts cop en sec i...” (de les Rondaies d’Alcover). És un prejudici considerar aquest com vulgar o purament col·loquial o dialectal, i se l’hauria d'incloure en la relació de conjuncions subordinants temporals recollides per la gramàtica normativa. I no és, és clar, gens justificable substituir-lo per quan en adaptacions de texts, clàssics o moderns, on és originalment usat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 26 d'agost de 2012.)

Resistirem amb dignitat

21 de juliol de 2012

Mateo Torres Bestard, Luís Zaforteza Villalonga, Antonio Zaforteza Villalonga, Emilio Manera Rovira, Ladislao López Bassa, Mateo Palmer Ferrer, José Morey Gralla, José Grifoll Moreno, Sebastián Feliu Blanes, Andrés Real Munar, Antonio Nicolau Montaner, Miguel Riutort Camps, Mateo Riera Escandell, Juan Pons Ramonell, Ignacio Seguí Colom... Són qualcuns dels noms de personatges mallorquins que, com a militars, com a falangistes, com a requetés, o com a membres de qualsevol altra organització similar, tengueren un paper important (més en alguns casos que en altres) en l’Alzamiento Nacional en aquesta illa, materialitzat el 19 de juliol de 1936. Les conseqüències de l’Alzamiento ja les sabeu: primerament, implantació del terror, assassinats descontrolats i afusellaments controlats de milers de persones ben diverses, moltes d’humils i poc significatives socialment, altres de més recursos econòmics i més significació social, com el batle de Palma, Emili Darder; segonament, persecució i prohibició de qualsevol plantejament ideològic que s’oposàs als principis de l’Alzamiento; tercerament, prohibició i marginalització de qualsevol expressió de cultura catalana o en llengua catalana, la que era, i encara és, la llengua pròpia de l’illa. La història moderna de Mallorca (i, per extensió, la de totes les illes Balears) ens ofereix diversos exemples de traïció de la seva pròpia elit social, amb renegacions ostentoses de la cultura, de la llengua i de l’essència de l’illa. A més del ja indicat, vegeu-ne uns quants exemples més, per si no se us n’acudeix cap altre ara mateix: el 26 d’agost de 1768 l’Ajuntament de Palma en ple resol encarregar a fra Tomàs Cifre la revisió del Arte Regio de Francisco de Nebrija, com a mètode per a ensenyar les lletres (llatí i castellà) als infants de la ciutat; el 1835 la Sociedad Económica de Amigos del País dóna a conèixer un projecte de diccionari  per a contribuir “a la generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición en lo posible del dialecto mallorquín”; Antoni Maura, el polític mallorquí que va ser president del govern espanyol en 5 ocasions entre 1904 i 1922 (i a qui la ciutat de Palma ha dedicat un monument), no només no va fer res per la seva llengua familiar –tot i haver-s’hi mostrat ‘tolerant’ sempre que va necessitar el suport dels regionalistes de Catalunya– sinó que el 26 de gener de 1916 va enviar una lletra, com a president de la RAEL, al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, protestant perquè hi havia, segons ell, territoris espanyols on el castellà era marginat de l’ús oficial; a més el 1921 aprovà un reglament de notaria que no preveia altre ús dins els documents que el del castellà; també el diputat liberal Alexandre Rosselló (16-06-1908) es mostrà contrari a deixar que cap altra llengua que el castellà fos ensenyada a escola... Per sort, la nostra història no la fan només aquests personatges que o bé s’han desentès de la qüestió del català marginat o bé s’han afanyat a marginar-lo encara més, sinó que han estat molts els qui, ben sovint contra tots els elements, s’han esforçat a dignificar-lo, a recuperar-lo de les traïcions... L’episodi recent dels 34 parlamentaris (en aquest cas n’hi ha també de les altres illes) que han decidit que l’única llengua pròpia de les Balears havia de ser una llengua de segona categoria no fa més que continuar la miserable història de renegats i traïdors que hem d’arrossegar. Sé cert que aquest no serà el darrer, d’aquests episodis, però també tenc clar que, enfront d’aquesta plaga maleïda, la majoria del poble de les Illes resistirà amb dignitat l’envestida i acabarà girant-los l’esquena. Al cap i a la fi, són els mateixos que ens han duit al desastre econòmic, i això la gent ho veu.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", dia 5 d'agost de 2012)

ELS 34 RENEGATS QUE HAN ARRACONAT EL CATALÀ A LES ILLES

Aquí teniu, perquè els vegeu la cara i en sapigueu els noms, les fotos dels 34 renegats del Parlament de les Illes Balears que han decidit arraconar la llengua catalana de la funció pública. Les fotos han estat publicades pel "Diari de Balears" el 18 de juliol de 2012. QUE LA INDIGNITAT CAIGUI ETERNAMENT DAMUNT ELLS. EL POBLE DE LES ILLES BALEARS NO ELS OBLIDARÀ MAI.

(Clicau damunt la imatge i la veureu més grossa)

 Com que els noms es veuen molt petits, vet-los aquí, d'esquerra a dreta i de dalt a baix: 

JOSÉ-RAMON BAUZÁ DÍAZ, PEDRO ROTGER LLABRÉS, MARGARITA CABRER GONZÁLEZ, MARÍA SALOM COLL, SANTIAGO TADEO FLORIT, JAIME FERNÁNDEZ JUAN, ANA MARÍA AGUILÓ GARCIAS, PEDRO PALAU TORRES, MARGARITA DURÁN CLADERA, ANTONIO CAMPS CASASNOVAS, MARÍA ASUNCIÓN PONS FULLANA, CARLOS LUÍS VERAMENDI MESTRE, JOSÉ MARÍA CAMPS BUENAVENTURA, JOSÉ TORRES CARDONA, CAROLINA TORRES CABAÑERO, MARÍA VIRTUDES MARÍ FERRER, ANTONIA VALLÉS RAMIS, EULALIA LLOFRIU ESTEVA, ALEJANDRO SANZ BENEJAM, MANUEL JOSÉ MONERRIS BARBERÁ, FRANCISCO MERCADAL ALABERN, ÓSCAR FIDALGO BESTARD, MARÍA JOSÉ BAUZÁ ALONSO, ROSA MARÍA BAUZÁ COLOM, LOURDES BOSCH ACARRETA, MARGARITA PROHENS RIGO, MISERICORDIA SUGRAÑES BARENYS, GABRIEL JOSÉ MARTÍ BALLESTER, FERNANDO RUBIO AGUILÓ, MARGARITA SERRA CABANELLAS, VICENTE SERRA FERRER, LORENZO GALMÉS VERGER, MIGUEL ÁNGEL JEREZ JUAN, CATALINA PALAU COSTA

Aquest són els noms i les cares dels 34 diputats de les Balears que han renegat públicament de la seva llengua en la sessió del Parlament del dia 17 de juliol de 2012, però no són els únics renegats. Amb ells hi ha consellers, directors generals, regidors municipals, etc., els noms dels quals podeu veure a l'adreça: http://nespardenyeta.blogspot.com.es/2012/01/els-noms-dels-botxins.html . Escampau aquestes llistes a tot el món. Si tan orgullosos n'estan, de trair el seu propi poble, els agradarà fer-se famosos internacionalment.

¿Què té aquesta terra nostra que congria traïdors?