No tenc gens de ganes ni gens de pressa

6 de novembre de 2011

En català, dins la categoria dels quantificadors n’hi ha dos que comparteixen la significació (o el valor semàntic) i, en canvi, són usats condicionats per la qualitat del substantiu que especifiquen. Tots dos signifiquen “absència total” (0) d’allò que significa el substantiu que els segueix, però no són intercanviables, perquè un s’usa amb susbtantius que signifiquen qualque cosa comptable per unitats (cap) mentre que l’altre s’usa amb substantius que signifiquen qualque cosa mesurable (gens de). Pens que és clar per a tothom que direm “no em queda cap moneda” o “no ha deixat cap gra d’arròs”, perquè les monedes i els grans d’arròs són elements comptables un a un; en canvi, direm també “no em queden gens de diners” o “no ha deixat gens d’arròs”, perquè comptam tant els diners com l’arròs per volum, no per unitats. Aquesta distinció entre els dos quantificadors –que, no sé per què, els gramàtics classifiquen en dues categories diferents: indefinit (cap) i quantitatiu (gens de)–, ha estat constant en la història lingüística catalana fins que, modernament i, evidentment, per interferència del sistema castellà (que sols té un quantificador equivalent: ningún), cap ha pres el lloc a gens de en el parlar de molta de gent: “lo colp de la lança no ·t farà gens de mal” (segle XV, Memorial del pecador remut), “Mas en l'altre món, pus que de aquesta vida sies passat, no hauràs gens de misericòrdia” (segle XV, Sermons de Sant Vicent Ferrer), “Altres, són axí molls en los béns de la ànima, que no han gens de paciència en les tribulacions” (segle XV, Tractat de Confessió), “no ha en tu gens de perfecció espiritual!” (ídem), “de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment” (segle XV, Tirant lo Blanch), “És magnànim e noble de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat” (segle XVI, Spill de la vida religiosa). Fixau-vos que són substantius que, en el seu sentit general, no tenen plural, perquè el seu significat és mesurable, però no pluralitzable: hom pot tenir una mica de/bastant de/molt(a) de/moltíssim(a) mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment/malícia/iniquitat... o no tenir-ne gens, però no és possible tenir *dos mals (sí en sentit restringit, equivalent a “lesió” o “malaltia”), *tres misericòrdies, *quatre paciències, *cinc perfeccions, etc. ni no tenir-ne *cap (mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment...). Gana és un d’aquests substantius de sentit general mesurable que, però, ha produït un plural amb el mateix significat del singular, potser perquè el singular, per l’ús molt freqüent dins el context “gana de menjar”, ha quedat restringit a aquesta significació, de manera que “tenir gana” és simplement “tenir gana de menjar”. El quantificador que l’acompanya és sempre un indefinit mesurador: un poc de gana, molta de gana, gens de gana. En plural, en canvi, “ganes” és sinònim de “desig”, de manera que és possible una frase com “tenc gana, però no tenc ganes de menjar” (perquè em trob malament, perquè tenc mal de ventre, etc). En qualsevol cas, ganes és morfològicament plural i exigeix un quantificador en plural o invariable: moltes de ganes, poques ganes, gens de ganes, i és impossible, absolutament agramatical, una frase com “no tenc *cap ganes d’anar-hi”, i ho és per dues raons: perquè cap només pot quantificar un substantiu de significat comptable (i les ganes no es poden comptar amb numerals) i perquè ganes és plural i cap és singular. Absurda, doncs, la construcció “no tinc *cap ganes de...” que sovint podem sentir als serials de TV3 o als doblatges catalans. I encara que siguin en forma singular, també són absolutament inadmissibles les construccions “*cap pressa”, “*cap importància”, “*cap gràcia”, “*cap por”, “*cap pena”, etc. amb substantius de significat incomptable, amb els quals únicament és possible “gens de”. La llàstima és que, com en tantes d’ocasions, en aquesta qüestió també pareix que té més autoritat TV3 que l’IEC i qualsevol gramàtic reconegut. El portal lingüístic de la CCMA, “És a dir”, accepta explícitament aquestes construccions agramaticals amb aquesta observació: “al costat de No em fa cap gràcia / cap por, s'ha de tenir present també No em fa gens de gràcia / de por.” ¿Tenim remei?

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears', el 12 de novembre de 2011.) 

[Veges el meu estudi sobre 'cap' i 'gens (de)' en aquesta adreça: http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2014/8201415-corbera.htm# ]