6 de novembre de 2011
En català, dins la
categoria dels quantificadors n’hi ha dos que comparteixen la significació (o
el valor semàntic) i, en canvi, són usats condicionats per la qualitat del
substantiu que especifiquen. Tots dos signifiquen “absència total” (0) d’allò
que significa el substantiu que els segueix, però no són intercanviables,
perquè un s’usa amb susbtantius que signifiquen qualque cosa comptable per
unitats (cap) mentre que l’altre
s’usa amb substantius que signifiquen qualque cosa mesurable (gens de). Pens que és clar per a tothom
que direm “no em queda cap moneda” o “no ha deixat cap gra d’arròs”, perquè les
monedes i els grans d’arròs són elements comptables un a un; en canvi, direm
també “no em queden gens de diners” o “no ha deixat gens d’arròs”, perquè
comptam tant els diners com l’arròs per volum, no per unitats. Aquesta
distinció entre els dos quantificadors –que, no sé per què, els gramàtics
classifiquen en dues categories diferents: indefinit (cap) i quantitatiu (gens de)–,
ha estat constant en la història lingüística catalana fins que, modernament i,
evidentment, per interferència del sistema castellà (que sols té un
quantificador equivalent: ningún), cap ha pres el lloc a gens de en el parlar de molta de gent: “lo
colp de la lança no ·t farà gens de
mal” (segle XV, Memorial del pecador
remut), “Mas en l'altre món, pus que de aquesta vida sies passat, no
hauràs gens de misericòrdia” (segle
XV, Sermons de Sant Vicent Ferrer), “Altres, són axí molls en los béns de la
ànima, que no han gens de paciència
en les tribulacions” (segle XV, Tractat
de Confessió), “no ha en tu gens de
perfecció espiritual!” (ídem), “de
mos adolorits clams no té ell gens de sentiment” (segle XV, Tirant lo Blanch), “És magnànim e noble
de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat” (segle XVI, Spill de la vida religiosa). Fixau-vos que són substantius que, en
el seu sentit general, no tenen plural, perquè el seu significat és mesurable,
però no pluralitzable: hom pot tenir una
mica de/bastant de/molt(a) de/moltíssim(a)
mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment/malícia/iniquitat... o no
tenir-ne gens, però no és possible
tenir *dos mals (sí en sentit
restringit, equivalent a “lesió” o “malaltia”), *tres misericòrdies, *quatre
paciències, *cinc perfeccions, etc.
ni no tenir-ne *cap
(mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment...). Gana és un d’aquests substantius de sentit general mesurable que,
però, ha produït un plural amb el mateix significat del singular, potser perquè
el singular, per l’ús molt freqüent dins el context “gana de menjar”, ha quedat
restringit a aquesta significació, de manera que “tenir gana” és simplement
“tenir gana de menjar”. El quantificador que l’acompanya és sempre un indefinit
mesurador: un poc de gana, molta de gana, gens de gana. En plural, en canvi, “ganes” és sinònim de “desig”,
de manera que és possible una frase com “tenc gana, però no tenc ganes de
menjar” (perquè em trob malament, perquè tenc mal de ventre, etc). En qualsevol
cas, ganes és morfològicament plural
i exigeix un quantificador en plural o invariable: moltes de ganes, poques
ganes, gens de ganes, i és
impossible, absolutament agramatical, una frase com “no tenc *cap ganes d’anar-hi”, i ho és per dues
raons: perquè cap només pot
quantificar un substantiu de significat comptable (i les ganes no es poden
comptar amb numerals) i perquè ganes
és plural i cap és singular. Absurda,
doncs, la construcció “no tinc *cap ganes de...” que sovint podem sentir als
serials de TV3 o als doblatges catalans. I encara que siguin en forma singular,
també són absolutament inadmissibles les construccions “*cap pressa”, “*cap
importància”, “*cap gràcia”, “*cap por”, “*cap pena”, etc. amb substantius de
significat incomptable, amb els quals únicament és possible “gens de”. La
llàstima és que, com en tantes d’ocasions, en aquesta qüestió també pareix que
té més autoritat TV3 que l’IEC i qualsevol gramàtic reconegut. El portal
lingüístic de la CCMA, “És a dir”, accepta explícitament aquestes construccions
agramaticals amb aquesta observació: “al
costat de No em fa cap gràcia / cap por,
s'ha de tenir present també No em fa gens
de gràcia / de por.” ¿Tenim remei?
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears', el 12 de novembre de 2011.)
[Veges el meu estudi sobre 'cap' i 'gens (de)' en aquesta adreça: http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2014/8201415-corbera.htm# ]
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears', el 12 de novembre de 2011.)
[Veges el meu estudi sobre 'cap' i 'gens (de)' en aquesta adreça: http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2014/8201415-corbera.htm# ]
Sí que tenim remei, però quasi ningú vol col·laborar a fer la nostra llengua més perfecta. I els locutors de ràdio i televisió són els qui més poden fer per la perfecció i enaltiment del nostre parlar. Imitam els castellanoparlants en allò que no els hauríem d'imitar i en canvi no en prenim exemple d'allò que n'hauríem de prendre, com és això de procurar parlar amb correcció en els mitjans de comunicació oficials, en els que no s'admeten incorreccions flagrants ni dialectalismes.
ResponEliminaALM
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaS'ha de dir "No tenc gens de doblers" o es pot dir "No tenc cap dobler"? Jo diria sempre la segona i la primera em sona ben estranya.
ResponElimina