Qüestió de llibertat

14 d'abril de 2011

Un dels principis sacrosants dels partits considerats de dretes és allò que ells en diuen la llibertat: llibertat de pensament, llibertat de religió, llibertat d'acumulació de capital i de propietat privada, llibertat de decisió, llibertat d'explotació, llibertat de circulació, llibertat d'expressió, llibertat de llengua, llibertat de triar escola, llibertat de mercat, llibertat de televisió, llibertat de ràdio, llibertat de dir mentides... A mi em sembla que com a principi fonamental, el de la llibertat és indiscutible, però, és clar, tot té un límit, i, a més a més, qui defensa la llibertat de tot ha de ser coherent amb ell mateix, i no pot ser que la llibertat només sigui vàlida per a allò que interessa a un determinat subjecte o a una determinada organització, i en canvi no valgui per a allò que no li interessa. I quan dic que tot té un límit no em referesc a cada una de les concrecions de la llibertat, sinó al principi general: la llibertat absoluta està limitada per la llibertat individual i pel benestar col·lectiu. Jo tenc la llibertat d'anar on vulgui i per on vulgui, però no tenc la llibertat d'anar en cotxe pel mateix costat de la carretera per on van els cotxes que vénen en sentit contrari, ni d'entrar dins les cases des altres; jo puc dir allò que vulgui, però no tenc la llibertat difamar els altres; jo tenc la llibertat d'acumular capital de manera lícita i legal, però no tenc (o no hauria de tenir... ?) la llibertat de fer-ho empobrint els altres; jo tenc la llibertat de dir mentides, però no puc dir mentides amb la intenció de fer mal a ningú; jo tenc la llibertat de parlar la llengua que vulgui, però si parl una llengua que els qui m'envolten no entenen, la meva llibertat es converteix en la meva presó, i per això si en una societat hi ha establit el principi legal que cadascú pot exercir la llibertat de parlar la llengua que vulgui, hi ha d'haver un altre principi legal que obligui tothom a comprendre la llengua de qui li parla, si no és així aqueixa llibertat és falsa; la llibertat teòrica de triar escola topa amb la limitació real de la disponibilitat d'escoles: si a un lloc hi ha 2 escoles per a 50 alumnes cada una i 100 famílies trien totes dur el seu fill a una sola de les escoles, és evident que la llibertat de triar és impossible per a tothom... És clar, doncs, claríssim, que la llibertat té restriccions inevitables per causa de la convivència, de les quals només es salva la llibertat de pensament, perquè el pensament és intern a l'individu i no pot ser restringit per cap element extern. Tornem, però, al començament: els partits de dretes solen ser molts afectats de proclamar la seva llibertat d'això i d'allò, i d'oblidar alhora les restriccions que les afecten; no són tan afectats, però, de garantir les llibertats dels qui no són dels seus, sobretot perquè sovint temen que les llibertats dels altres col·lisionin amb les seves (o amb els seus interessos amagats), i aquí és on entren en contradicció. Un dels exemples més clars, més forts, més durs, d'aquesta contradicció (és una manera suau de referir-m'hi) és la postura del govern regional valencià respecte de TV3: ha impedit amb tots els recursos de què ha disposat l'exercici de dues llibertats que són bàsiques, la de fer arribar unes emissions televisives a la gent i la de poder captar aquestes emissions, sense que unes restriccions raonades i ben fonamentades en justificassin l'actuació, perquè aquestes emissions no van contra el dret ni la llibertat de ningú ni molesten ningú; simplement, no les vol perquè són en català. ¿Hi pot haver restriccions a unes emissions? Sí: si aquestes emissions propaguen missatges ofensius, racistes, feixistes, sexistes... ¿És aquest el cas de TV3? No, és pura arbitrarietat, contrària a la llibertat, comesa per uns governants pertanyents a un partit que s'umpl la boca sempre seguit de la paraula "llibertat". La cosa pitjor és que no es tracta només d'impedir l'exercici de la llibertat d'oferir i de veure TV3, sinó que la intenció és molt més malèfica: impedir que subsisteixi l'entitat que va tenir la iniciativa de fer que TV3 arribàs a València, Acció Cultural del País Valencià, obligada a pagar 800.000 euros de multa dins un termini molt breu, quantitat que l'entitat veu impossible d'abonar pels seus propis mitjans. I si no ho fa, veurà embargat tot el seu patrimoni i desapareixerà... Des de la seva ultratomba, Franco aplaudirà la gesta d'aquests brillants deixebles, que són de la mateixa corda que els batles de Calvià i de Marratxí. L'agressió a ACPV és una agressió a tots els qui volem que la nostra llengua sigui respectada, per això no hi podem restar indiferents, i per això hem de respondre a la demanda d'ajuda que l'entitat valenciana ens demana, que podeu veure en aquesta pàgina: http://acpv.cat/siatv3/index.html. Tenim l'oportunitat de demostrar que nosaltres sí que creim en la llibertat i de fer que aquesta vegada els hereus del franquisme se'n duguin l'almud pel cap.

Versemblança

28 de març de 2011

Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.

La història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble que en el català d'aquell temps es digués buscar o habitació en lloc de cercar i cambra; buscar és un castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins el segle XX que substitueix cambra per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar i cambra la història hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no em puc refiar de ningú" hagués dit "no puc confiar en ningú", evitant un refiar insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és, senzillament, una badada.

Una gran perplexitat

18 de març de 2011

Quan una persona amb les seves facultats mentals normals i amb bona salut es tem que al seu cos li passa qualque cosa perjudicial, és a dir, quan es tem que li ha sortit qualque mal, qualque comportament de l'organisme que el perjudica, allò que fa és cercar la manera de llevar-se aquest mal i tornar a l'estat de bona salut. I és natural que això sigui així, perquè una persona amb les seves facultats mentals normals vol estar sana, vol estar bé, no vol viure sofrint les molèsties que qualsevol mal li causa, perquè són molèsties que li impedeixen viure lliurement, poder fer allò que li ve de gust dins les seves possibilitats. I si una persona amb les seves facultats mentals normals pateix un mal, però aconsegueix superar-lo, allò que farà després serà intentar evitar les causes que li han comportat aqueix mal, amb el propòsit decidit que no li torni repetir. I és lògic, que sigui així, perquè per a poder tirar envant els projectes, les il·lusions, que cadascú té és necessari tenir la seguretat que la salut serà bona i que res no entrebancarà la feina i les inversions, de vegades penoses, que cal fer. Qui ha tengut una mala experiència sol fer tot allò que és possible per a no repetir-la, i si l'experiència l'ha tenguda anant amb tal gent o a tal banda procura no tornar amb aquella gent o a tal banda, per moltes de promeses que li facin que aquella gent ha canviat o que a tal banda ja no és igual que era. Fixau-vos, però, que em referesc a una persona "amb les seves facultats mentals normals", perquè si aquesta persona té aquestes facultats alterades, per qualsevol causa (com la malaltia mateixa), aleshores no actua amb la mateixa lògica, i pot ser ben bé que persisteixi en les circumstàncies que li han causat o afavorit la malaltia, i pot entrar en una espiral infernal, en què com més malalta està més irracionalment actua i més malalta es posa, en una degradació constant que la duu arran de l'abisme i, ben sovint, la hi aboca. És el cas extrem de molts d'individus caiguts en la drogoaddicció o l'alcoholisme, que no se'n saben sortir i s'hi enfonsen fins al desastre absolut. Una altra característica de la persona que actua amb les seves facultats mentals normals és la de procurar que el seu patrimoni, material i immaterial (els seus records, les seves vivències, la seva cultura personal) es conservi, i es conservi en bon estat, no es deteriori, i a més -si és possible-, s'incrementi i millori, i a això hi sol dedicar una part dels seus guanys. Perquè la persona que actua amb les seves facultats mentals normals té com un dels seus propòsits invertir en el seu propi patrimoni, perquè si té uns guanys els té amb la finalitat no només de passar-s'ho bé al dia (i demà ja ho veurem), sinó també d'assegurar-se un futur millor i, si té fills, d'assegurar-los, sobretot a ells, un futur millor. Aquesta és la lògica amb què actua la gent amb les seves facultats mentals normals, perquè si no les hi té, si les té alterades, pot ser ben bé que descuidi el seu patrimoni i el tudi, i que en lloc d'anar cap a un futur millor vagi cap a la misèria, ho perdi tot i no pugui deixar res als seus fills, més que deutes i maldecaps.

Si la gent, individualment, amb les seves facultats mentals normals actua pensant en el seu bé, pareix lògic que col·lectivament també hi actuï, és a dir, que la societat, formada pels individus, també hi actuï, i que cerqui la salut col·lectiva i la conservació i la millora del patrimoni col·lectiu, i que, conseqüentment, procuri evitar les circumstàncies que, per experiència, sap que li han causat perjudici. Però, no sé per què, la societat, com a mínim la societat mallorquina (i crec que, en general, es pot dir també de les altres illes, sobretot d'Eivissa), no actua amb aqueixa lògica, i la qüestió és si no ho fa perquè està malalta (que seria l'única lògica en l'individu) o no ho fa perquè el comportament de la societat no correspon al comportament natural de l'individu. Això reconec que, per ventura, ho pot explicar un sociòleg, però em costa acceptar que com a membre de la societat la persona actua de manera absolutament contradictòria amb la que suposadament ha de ser la seva actuació individual. La qüestió és que som ben a prop de les eleccions estatutàries i municipals i ja corren els sondejos i les estimacions sobre qui s'endurà la tallada més grossa, i resulta que segons diuen els mitjans aquesta tallada serà per al Partido Popular... I aleshores em sobrevé una gran perplexitat: si a la legislatura passada les grans operacions de saqueig al tresor autonòmic i d'endeutament en projectes estel·lars i innecessaris les varen protagonitzar un reguitzell de personatges del Partido Popular, ¿com és possible que la societat mallorquina, en lloc de reaccionar com reaccionen les persones amb les facultats mentals normals, torni confiar en aqueix Partido? Si les causes de la malaltia -l'empobriment desmesurat, en bona part per pillatge, de les finances autònomes- es troben en aquesta formació, ¿per què la societat no reacciona enviant-la a porgar fum? Si a cap de nosaltres, individualment, qualsevol grup organitzat ens hagués robat i estafat, o simplement ens hagués empobrit encara que fos estat sense voler, ¿li tornaríem donar la confiança perquè ens gestionàs els nostres béns? Posaria la mà al foc que no, que ningú hi tornaria caure, en una trampa semblant. ¿I per què col·lectivament sí que, diuen, hi tornarem caure? ¿Està tan malalta la nostra societat que ja no se'n sap sortir? Que ens ho expliqui un sociòleg, si és que n'hi ha cap que ho sap explicar.

I en el tema del patrimoni, igual. L'obsessió del Partido Popular és arraconar la llengua catalana a un paper de superfluïtat, derogant l'anomenada llei de mínims, tancant la TV de Mallorca i Ona Mallorca, suprimint requisits de coneixements de català per a places de feina i rebilingüitzant al màxim (de fet, mai no ha estat monolingüe) IB3. Però és que el català és una part important del nostre patrimoni! Com ho és el paisatge, la terra, la cultura, els edificis històrics... tot això que per al Partido Popular no té gens de valor i que ha anat destruint durant tots els anys que ha governat. ¿Com és possible que la societat mallorquina voti majoritàriament a favor d'un partit que no pensa en altra cosa més que a destruir el patrimoni dels mallorquins? A una societat amb les facultats mentals normals els rèdits de l'activitat econòmica s'inverteixen a millorar la pròpia societat i a incentivar la producció cultural, mai no s'inverteixen a empitjorar la societat i a destruir la pròpia llengua i la pròpia cultura.

Aquí, tot funciona al revés, per això llegir al diari que enguany vendrà un milió de turistes més no m'entusiasma, perquè si aquest milió més ha de servir perquè hi hagi més brutor, Son Reus no doni abast a destruir tots els fems, les carreteres estiguin més saturades, més gats es tirin del balcó, es facin més rics uns empresaris absolutament indiferents al país que suquen i els hipotètics beneficis es destinin a fer més malbé les restes del nostre patrimoni o a engreixar més butxaques d'aquells que ja les tenen plenes, si aquest milió ha de servir per a tot això, dic, no comprenc de què ens hem d'alegrar. ¿La nostra societat té les facultats mentals normals? En tenc bastants de dubtes.

Centenaris

18 de febrer de 2011

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres important, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. I enguany, precisament, en celebram uns quants, de centenaris, els catalans; uns quants centenaris d’aquests que ens han d’enorgullir, perquè corresponen a persones, i a una institució, que, amb la seva feina quotidiana i amb la seva il·lusió per la cultura i la llengua en què han estat immergides, han ajudat un poc, cadascú dins les seves possibilitats, a mantenir la dignitat de la comunitat lingüística catalana.

El 14 de febrer de 1911 una disposició de la Diputació Provincial de Barcelona, que presidia Enric Prat de la Riba, una de les més decisives figures del catalanisme de principis del segle XX, establia la divisió en tres seccions de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 com a producte del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Una d’aquestes seccions era la Secció Filològica, de la qual eren nomenades membres numeraris algunes personalitats prestigioses en el camp de la llengua i la literatura catalanes, amb el mallorquí Antoni Mª Alcover i Sureda com a president. La Secció Filològica de l’IEC ha estat un element essencial en la conformació d’un model de llengua normativa que permetés la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits d’ús possibles, que inicialment eren sobretot escrits i només a l’escola, les institucions, la premsa i les publicacions en llibres, però que amb el temps es varen ampliar a tots els nous àmbits audiovisuals que actualment coneixem. Gràcies a la Secció Filològica tenim una ortografia (vigent en principi des de 1913, tot i que posterioment fos parcialment retocada i perfeccionada), una gramàtica de referència (proposada el 1918 per Pompeu Fabra i després també ampliada i retocada en nombroses edicions) i un Diccionari General (aparegut en primera edició el 1932, també obra personal de Pompeu Fabra), eines que, tot i que fossin imperfectes, varen fer possible que la llengua catalana pogués competir amb igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua de cultura. La Secció Filològica va seguir les vicissituds de tot l’Institut en les diverses èpoques del segle XX de persecució activa contra el català (la Dictadura de Primo de Rivera i la Dictadura de Franco), però també hi va sobreviure i des de la darreria dels anys 1970 ha tornat exercir les seves funcions fins a arribar a aquests 100 anys, amb moltes més realitzacions que han dotat la llengua de noves eines tant normatives com divulgatives i de recerca. Malgrat les crítiques que se li han fet (moltes de ben fonamentades, altres potser no tant) i malgrat que no sempre ha actuat a gust de tots els usuaris i els professionals de la llengua, és evident el paper institucional indispensable que ha fet la Secció i que els seus 100 anys mereixen ser celebrats positivament.

El 22 d’agost de 1911 va néixer a Castalla, a la comarca valenciana de l’Alcoià, Enric Valor Vives, d’una família culta i benestant que al cap de pocs anys, durant la I Guerra Mundial, començà a tenir greus dificultats econòmiques, fins que va acabar perdent el seu patrimoni. Obligada a deixar el poble, i després de passar per altres localitats, es va instal·lar definitivament a València el 1934. Enric Valor, forçat per les circumstàncies, va estudiar a l’Escola de Comerç d’Alacant, però la seva vocació va ser sempre la literatura i el coneixement de la cultura del seu país, i de ben prest va col·laborar en revistes valencianistes. Amic del seu coetani Manuel Sanchis Guarner, aquest l’impulsà a la replega de rondalles i a la confecció de gramàtiques i guies de llengua per a aprofitament dels seus conciutadans, de manera que amb el pas dels anys Enric Valor es va convertir en un dels pilars fonamentals de les lletres catalanes del País Valencià, autor de manuals lingüístics, de reculls de rondalles que revestí literàriament i de novel·les que reflectien les seves vivències. Mestre d’una prosa riquíssima, la seva contribució al país va ser finalment reconeguda amb diversos premis i doctorats Honoris Causa, entre els quals el de la Universitat de les Illes Balears (1999), que aquest mes de febrer li ha dedicat uns actes i una exposició d’homenatge. Va morir el 13 de gener de 2000.

Ben pocs dies després d’Enric Valor, el 9 de setembre de 1911, va néixer a València Manuel Sanchis Guarner, també de família acomodada, l’àvia materna del qual era mallorquina. Com que va quedar orfe de pare i mare de ben jove, va ser criat pel seu oncle Josep Sanchis Sivera, capellà intel·lectual valencianista, i amb ell va adquirir una cultura humanista que el va dur a estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Compromès des dels anys d’estudiant amb el valencianisme, amb el temps va esdevenir, després d’haver estat a la presó franquista, una de les figures més transcendentals de la cultura catalana al País Valencià, havent publicat treballs de recerca sobre filologia, cultura popular i història. Entre 1943 i 1959 va residir a Mallorca i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll per a acabar el Diccionari, a més de contribuir a la renovació del panorama literari de l’illa. La seva feina també va ser reconeguda amb diverses distincions, però, per a vergonya de la seva terra natal, Sanchis també va haver de sofrir amenaces i insults com a “traïdor catalanista” per part dels sectors feixistes valencians. Va morir el 16 de desembre de 1981.

Ben lluny d’aquestes dues personalitats, a l’altre extrem del domini lingüístic català, a l’Alguer, el 30 de gener del mateix any 1911 havia nascut Àngel Scala Salis, dins un ambient totalment diferent, un ambient modest d’una família dedicada a les feines del camp. Sense més preparació que els estudis elementals, Àngel Scala, fent feina com a tractorista al camp alguerès, en les feines de sanejament de terres enfangades, va conèixer centenars de persones de Sardenya i de fora Sardenya, i de totes en va aprendre tantes de coses (contarelles, creences, supersticions, tradicions, cançons, jocs...), que es va veure impulsat a posar-ho per escrit perquè tot aquest tresor de la cultura popular no es perdés. La sort i la gràcia és que encara ara, als 100 anys complits i amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, és la més important enciclopèdia vivent de la cultura popular algueresa. Les seves poesies i els seus relats han estat també premiats en diversos certàmens, però el premi més important que ha tengut ha estat la festa que familiars i amics (mig Alguer) li han fet quan ha complit el segle, festa a la qual vaig tenir l’honor i l’alegria de participar.

3 persones i una institució, entre tantes altres, que ens han salvat els mots aquests darrers 100 anys.

CONTRA LA CENSURA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

EL GOVERN FRANQUISTA DEL PAÍS VALENCIÀ HA FORÇAT A INTERROMPRE LES EMISSIONS DE TV3 EN AQUESTA REGIÓ DELS PAÏSOS CATALANS.

ELS ANYS PASSEN, PERÒ LA PERSECUCIÓ CONTRA LA LLENGUA CATALANA CONTINUA!

EL "PARTIDO POPULAR" ÉS EL PARTIT MÉS IGNOMINIÓS QUE PATIM A LA NOSTRA NACIÓ. NO CONFORMATS A SER CORRUPTES I APROFITAR-SE DEL PODER INSTITUCIONAL PER A ENRIQUIMENT PERSONAL, VOLEN FER DESAPARÈIXER QUALSEVOL SENYAL D'IDENTITAT CATALANA.

PP = PARTIT DE LA VERGONYA

Mallorca, m'agrada!

6 de gener de 2011

No hi ha cap dubte que una condició primera perquè un poble defensi la seva personalitat, perquè un poble es resisteixi a desaparèixer, perquè un poble lluiti per la seva supervivència, és la consciència d’aqueix poble de sa pròpia particularitat, de sa pròpia idiosincràsia, dels seus propis valors, d’allò que el fa ser diferent dels altres. Si el poble no en té consciència, d’aquests valors particulars, és segur que no se’n preocuparà i no es temerà que estan en perill, si arriba el cas. Amb una situació de normalitat cultural, qualsevol poble n’és conscient, dels seus valors, perquè hi ha sempre uns dirigents que se n’encarreguen de recordar-los amb les seves actuacions: organitzen actes d’exaltació de tal o tal manifestació, premien les produccions més excel·lents, estableixen festes en commemoració de tal o tal esdeveniment, valoren degudament el seu patrimoni cultural, tant material com immaterial, exalten la importància de la seva llengua, etc. Això ho fan totes les societats del món que es troben en situació de normalitat, precisament com a recurs per mantenir-se dins aquesta normalitat. La nostra societat, la catalana en general i sobretot la balear en particular, però, no ho fa, i no ho fa perquè no es troba en situació de normalitat. Estam tan acostumats a valorar molt allò que és de fora, que allò que és nostre o bé ho miram amb indiferència o bé fins i tot ho menyspream, si és que ho coneixem. Per exemple, ¿quins són els mites nostres que coneixem, aquests mites que, sortits de fets reals o llegendaris, serveixen d’emblemes per a l’orgull col·lectiu? Ens han bombejat des de l’escola, de ben petits, amb els mites de Viriato, o de Numància, o de Don Pelayo, o de Guzmán el Bueno, o del Cid Campeador, o de Cristóbal Colón, o d’allò que ells en diuen la colonització d’Amèrica i jo en diria l’espoliació d’Amèrica, o fins i tot dels primers reis Borbons i el despotisme il·lustrat, amagant-nos que aquests reis foren els que iniciaren l’arraconament social de la llengua catalana... Ens n’han explicat molts de mites, i darrere ells ens han volgut crear una solidaritat espanyolista, però no ens n’han explicat cap de nostre, cap ni un. ¿Què sap la nostra societat en general –no la minoria erudita- de Ramon Llull, una personalitat del mateix nivell, com a mínim, que el seu contemporani Dante Alighieri o els successius Petrarca i Leonardo da Vinci? Tothom coneix i accepta el mite dels Reis Catòlics com a forjadors de la unitat d’Espanya, però, a pesar d’haver passat a la cultura literària popular, ningú es recorda (o potser és que es vol amagar) que Jaume I va espandir la nació catalana a les Balears i a València. El mite espanyolista dels Reis Catòlics és indiscutible, el mite catalanista del Conqueridor ni tan sols és plantejable... Estam massa consentits a menysprear el nostre patrimoni cultural i a sobrevalorar el dels altres: tenim una Seu que és un dels monuments gòtics més extraordinaris del món i, minimitzant-ne la importància, correm a admirar la catedral de Burgos o Nôtre-Dame de París; aplaudim que els espanyols organitzin el 23 d’abril una lectura continuada del Quijote, però nosaltres som incapaços de fer cap acte d’exaltació del Tirant lo Blanc... Acceptam i celebram sense manies la festivitat del 12 d’octubre, que commemora un episodi estrany a la nostra història, i en canvi ens negam a fer del 31 de desembre la festa solemne que hauria de ser, com a commemoració dels fonaments de la nova societat nacional catalana que s’instal·là a les Balears a partir d’aqueixa data del 1229, a la qual pertanyem els balears moderns; viatjam per a contemplar paisatges meravellosos i hem consentit que l’especulació ens hagi destrossat paisatges dels més bells de la Mediterrània... I més, encara: no posam gens en dubte la unitat lingüística dels espanyols i els anomenats hispanoamericans, però en canvi tot són objeccions a reconèixer la unitat lingüística dels illencs i els altres catalanoparlants! Amb una paraula, la societat balear té un seriós problema d’ignorància dels seus propis valors, ignorància que és la conseqüència d’uns quants segles de dependència d’un estat que sistemàticament ha negat aquests valors, i que a la vegada és la causa del menyspreu d’aquests valors, menyspreu que es tradueix en vots a partits que, d’aquesta ignorància i d’aquest menyspreu, conjuntament, en fan bandera... Trista situació, la nostra. Per això és necessari, molt necessari, que les institucions del país emprenguin una tasca de recuperació i d’explicació dels valors que ens caracteritzen, entre els quals la llengua com un dels més importants; però com que les institucions oficials no ho fan (som ben a punt d’acabar un altre quadrienni perdut), l’Obra Cultural Balear n’ha pres la iniciativa amb aquesta campanya “Mallorca, m’agrada” que vol fer entendre als mallorquins que tenim un patrimoni col·lectiu molt valuós del qual ens hem de sentir orgullosos. És una molt encertada iniciativa que pot fer no només que els mallorquins prenguin consciència de si mateixos, sinó que els qui han vengut de fora s’interessin per conèixer tot aquest patrimoni i se’l vulguin fer seu també, és a dir, es vulguin fer mallorquins de ple. La pena és que, aparentment, la campanya és només mallorquina, i per tant ni promou l’apreci dels mallorquins pel patrimoni de les altres illes ni promou que els altres illencs estimin també la seva particular herència cultural i, a més a més, la dels altres. Sabem que les Illes són complicades, però tal vegada ja és hora de començar a intentar superar aquest ridícul particularisme que tant ens dificulta avançar conjuntament cap a la recuperació nacional. I en qualsevol cas, no hauríem d’oblidar mai que nostre és també tot el patrimoni cultural català i que, en conseqüència, cal també, per ventura en una fase més avançada, posar-hi l’atenció necessària. Benvenguda, tanmateix, la campanya “Mallorca, m’agrada”, que ens ha d’enorgullir de ser qui som.

Que la música sigui un model per la pau

18 de desembre de 2010

Ara fa dos anys, el 2 de desembre de 2008, en Tomeu Mestre , ‘Balutxo’, retreia en aquesta mateixa pàgina un dels escarnis més escandalosos que l’estat espanyol, aquest estat que ens té, ha causat a la creació artística catalana, de la qual, en lloc d’estar-ne orgullós (com correspondria a qualsevol estat digne dels seus ciutadans), n’està gelós; o que, pitjor encara, ignora deliberadament. En aquell article de fa dos anys en Balutxo explicava com les pressions d’aquest estat, aleshores controlat per la dictadura de Franco, havien impedit que el cant a la pau (“que la música sigui un model per la pau”, diuen dos dels seus versos) que el 1971 va estrenar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides, amb música seva i lletra del poeta (anglès de naixement i estatunidenc de ciutadania) Wystan Hugh Auden, fos adoptat com a himne oficial de la institució internacional més important del món. Després de l’estrena de l’himne, l’octubre de 1971, aquest va caure en l’oblit (evidentment, a posta) i mai més ha tornat ser interpretat. La denúncia d’en Tomeu Mestre, clara i incisiva, no va ser, aquesta vegada, com ho són tantes de denúncies dels insults que rebem, un simple i inútil paper banyat, sinó que va provocar una reacció d’articles a la premsa i d’iniciatives polítiques, entre les quals les peticions del Parlament de les Balears i del Parlament de Catalunya perquè l’himne fos reconegut per l’ONU, amb instància a les autoritats espanyoles (que ara per ara són les úniques que, en nom nostre, poden actuar internacionalment) perquè facin totes les gestions necessàries encaminades a aquest fi. De llavors ençà, a més a més de les maniobres polítiques, de les quals encara no tenim cap resultat, hi ha hagut unes altres accions més concretes que poden ser més efectives, unes accions que hem d’agrair especialment a l’entusiasme d’una persona compromesa doblement amb el país i amb la música, Magdalena González, recent premi d’Actuació Cívica de la fundació Lluís Carulla i ànima del Forum Musicae. Na Magdalena va recollir amb il·lusió l’envit d’en Tomeu Mestre de recuperar l’himne compost per Casals i Auden i, amb el suport del Palau de la Música Catalana (post-Millet, naturalment), va iniciar un seguit llarg de gestions, no gens fàcils, per a obtenir una còpia de la partitura i del text originals i posar en marxa un projecte ambiciós, de gran envergadura, que pot significar,  a més a més de fer justícia als autors de l’himne, un impuls extraordinari, de ressò mundial, per a la nostra cultura, la cultura catalana: la interpretació el dia 24 d’octubre de 2011, a la seu de les Nacions Unides de Nova York, de l’obra de Pau Casals i W. H. Auden, a càrrec de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, del Cor Jove i del Cor de Noies de l’Orfeó Català, del Cor Jove dels Països Catalans i del Cor de la ‘Manhattan School of Music’ (que va participar en l’estrena el 1971), sota la direcció de Salvador Brotons. Seria la més important projecció internacional mai feta de la cultura catalana, presentada com a cultura de la pau. Em consta que la iniciativa ha interessat a les institucions catalanes (hi incloc les de les Balears) i les d’Andorra, estat independent, membre de les Nacions Unides, de llengua i cultura catalanes, i que aquestes han decidit canalitzar-la a través de l’Institut Ramon Llull; però és clar que sense el suport de l’estat espanyol, dins el qual vivim la immensa majoria dels catalans, serà difícil que tiri endavant. Si el govern espanyol de l’era democràtica actua com ho va fer el govern franquista, posant tots els entrebancs possibles a la realització d’aquest projecte, tendrem la confirmació definitiva i incontestable (per als qui encara ho dubten) que Espanya és incompatible amb la pluralitat lingüístico-cultural i, per tant, rebutja qualsevol iniciativa, per magnífica i important que sigui, que sorgeixi d’una comunitat cultural que no sigui la castellana. Justificarà, una vegada més, l’independentisme català. Si, al contrari, Espanya acull aquesta proposta i la defensa i la impulsa a l’ONU, ens podrem fer la il·lusió que qualque cosa comença a canviar en l’actitud de rebuig sistemàtic de la diversitat cultural de l’estat, i potser naixerà l’esperança d’una Espanya que comença a escoltar “els fills que li parlen en llengua no castellana”, com li va plantejar Joan Maragall. En qualsevol cas, que aquesta empresa triomfi també depèn de l’entusiasme amb què els catalans mateixos acollim els plans de ser a l’ONU l’octubre vinent, i per això gos des d’aquesta pàgina demanar que, en espera de la presentació oficial del projecte, tot d’una es posin en marxa tant la societat civil (entitats culturals i cíviques diverses, partits polítics, sindicats...) com la institucional (parlaments, governs, consells, ajuntaments, centres d’ensenyament i d’investigació...) perquè l’octubre que ve vegem culminada amb èxit la marxa a Nova York.

ALOMAR, Antoni Ignasi: L'armament i la defensa a la Mallorca medieval. Terminologia. Palma, Institut d'Estudis Baleàrics, 1995.

"Llengua & Literatura" 7, 1996

Un buit important i mal d'omplir en el coneixement de la llengua catalana és el de la terminologia especialitzada medieval o, simplement, antiga. La manca d'aquest coneixement ha estat causa que a l'època moderna molts dels termes necessaris per a la utilització en disciplines concretes o determinats camps semàntics de la llengua s'hi hagin introduït de les llengües dominants (castellà, francès) o s'hagin hagut de crear a partir del no-res, ignorant una tradició potser existent.

De fet, no és només que es desconegui bastant la llengua especia- litzada de l'Edat Mitjana, sinó que és el conjunt de la llengua d'aquella època que encara se'ns ha de revelar en tots els seus detalls, tot i que, respecte al lèxic sobretot, comptem amb les contribucions importantíssimes que han representat tant el Diccionari Català-Valencià-Balear, de n'Alcover i en Moll, com el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, d'en Joan Coromines, tots possibles, en bona part, gràcies a la feina que ja en aquesta direcció feren, al segle passat, Marian Aguiló, Josep Balari i Josep-Bernat Alart.

Antoni Ignasi Alomar ha volgut, precisament, ajudar a omplir un d'aquests buits, el relacionat amb l'armament i la defensa a la Mallorca dels segles XIV i XV, terreny fins ara pràcticament inexplorat, oblidat fins i tot per l'estudi més important d'aquest tema que s'havia publicat fins ara, el de Martí de Riquer, L'arnès del cavaller (1968).

L'obra d'A. I. Alomar (amb la qual va obtenir el grau de Doctor a la Universitat de les Illes Balears el 16 de gener de 1992) és d'una gran envergadura, car per dur-la a terme ha hagut de consultar una quantitat extraordinària de documents dels segles estudiats, inèdits —molts— o publicats, especialment testaments, inventaris, encants, ordinacions i altres de pertanyents a les anomenades "fonts diplomàtiques". Amb tots els termes arreplegats ha establert un vocabulari complet de tots els objectes i conceptes relacionats amb les armes i la defensa que s'usaven o es coneixien a Mallorca durant les dues centúries esmentades. Aquest vocabulari és presentat des de diverses perspectives: des de la classificació morfològico-funcional (és a dir, bàsicament lingüística a partir de les relacions semàntiques entre els termes), des de la classificació antropològica (és a dir, a partir de l'ús que en feien les persones), des de la formació morfològica i semàntica (derivats, composts, sinècdoques, metonímies, metàfores i ironies), des de l'agrupació sinonímica i, finalment, des de la descripció lexicogràfica en forma de lèxic ordenat alfabèticament, on l'autor, a més de la definició del mot, n'aporta les dades més importants (1a aparició en document, etimologia, etc.).

L'obra, però no és només important per l'aportació immensa que fa al coneixement del català i d'un aspecte de la nostra cultura material (en la línia de l'escola "Wörter und Sachen", encara ara ben vigent) en una època ja llunyana ben delimitada, sinó que ho és també per la síntesi clara i precisa que fa del context històric en què va ser realitat l'objecte de l'estudi, amb una descripció sumària, però clara i completa, del marc social i militar característic dels segles XIV i XV, de les normes jurídiques i de les institucions relacionades amb la defensa, la indústria i el comerç de les armes, etc.
És, en definitiva, una molt bona i original aportació a la història de la nostra llengua i de la nostra cultura, que complementa i corregeix en molts de casos les grans obres lexicogràfiques esmentades al començament d'aquestes línies, sobretot respecte a l'etimologia de molts dels noms recollits i a la primera documentació, però també respecte a la gran quantitat de termes nous que hi afegeix, els quals fins ara restaven inèdits. En aquest sentit, és remarcable l'aparició de bastants noms d'origen italià i àrab típics de la nostra illa, reflex d'una particular relació d'aquesta amb les terres immediates veïnades per orient i per migjorn.

La documentació ampla (ocupa 150 pàgines!) que clou el llibre, ordenada cronològicament, i l'extensa bibliografia (21 pàgines) que el suporten, donen fe de l'immens esforç que A. I. Alomar ha hagut de fer per poder enllestir aquesta importantíssima contribució a la lexicografia i a la història catalanes.

Llàstima que, perquè no puguem parlar de la perfecció més gran, hàgim de lamentar que hi trobem algunes grafies o formes estranyes (peste per pesta, ps. 55 i 56; consolar per consular, p. 63), qualque castellanisme inexplicable (acreedors per creditors, p. 59), i qualque topònim estranger mal adaptat (Bolònia, Bruixes). A part d'algunes sigles, probablement errades, que no s'expliquen: ADM, DGEC...

En qualsevol cas, aquests petits detalls (que, de totes les maneres, s'haurien pogut evitar) no lleven gens de mèrit a l'obra, per la qual l'autor mereix la nostra felicitació.

 

Parla Joan Solà i Cortassa

11 de novembre de 2010

Diguem-ho d'una altra manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits -econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic- no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra. Simplement perquè això definiria una vida raquítica i progressivament degradada. Ni podem, per tant, conformar-nos amb una llengua eternament híbrida, vergonyant respecte de les seves veïnes, feble socialment i pobra de capacitat expressiva. Els parlants d'una tal llengua irremissiblement han de sentir-se angoixats i humiliats, i tard o d'hora s'aniran desentenent de l'objecte que els provoca malestar.
(Discurs a l'acte de lliurament del 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dimarts 9 de juny del 2009, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.)

Pregunta: Als 25 anys de la normalització lingüística, la denúncia de molts dels seus textos ve a dir que alguna cosa no marxa... 
Resposta: He conclòs que les comunitats humanes són essencialment rivals. Aquí hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totalitària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos.

P. I això explota per la llengua?

R. No. Però el poble, l’individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.

 (…) 

P. A banda que el català recula s’hi afegeix ara la seva degradació.

R. La pobresa del català actual només ve del fet que no s’ha pogut ensenyar com una llengua normal i, per tant, fer que els alumnes llegissin llargament bons autors, manera excel·lent d’adquirir llenguatge ric i matisat. I després ve l’anual cançoneta de l’enfadós de la selectivitat: que si el català és massa difícil, etc. El que ensenyem ha de ser un català d’anar per casa que no pot passar del papa, mama, cadira i porró? No puc posar Carner però sí Machado? És una burla social. I mentrestant, el castellà és una llengua forta a Catalunya: aquí tothom balla, llegeix i renega en castellà; en català, no: sempre pateixes per si la frase és correcta. Es pot viure com a poble així?
(Entrevista de Carles Geli a Joan Solà publicada en el Quadern, suplement del diari EL PAÍS, edició per a Catalunya, dijous 18 de juny del 2009)

Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
Els polítics mai s’han cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no és per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults, però la percepció del ciutadà no és aqueixa, s’adona que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-ho ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per
a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada.
(Entrevista de David Miró a Joan Solà publicada en el diari PÚBLICO diumenge 21 de juny del 2009)

Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar.
(...)
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa gens de falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
(...)
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
(Discurs en el Parlament de Catalunya, dimecres 1 de juliol del 2009)

Per la selecció i la transcripció dels texts, amb honor i gratitud, Jaume Corbera Pou.

Capell, barret... "sombrero!"

11 d'octubre de 2010

L’únic partit dretà i pancatalanista de les Balears (almanco és l’únic que té presència abundant a tots els Països Catalans de l’estat espanyol) és també l’únic, mirau per on, que no té altra obsessió que destruir la cultura i la llengua d’aquests països. És un partit que no es priva d’escàndols de corrupció, i grossa, per tot allà on remena l’oli (i, és clar, se n’unta els dits), un partit ple d’imputats per, dit finament, negocis bruts, entre els quals un ex-president autonòmic i un actual president autonòmic, i un president de Diputació, desafortunadament amb el mateix llinatge que el mestre ordenador de la llengua catalana, a més de batles diversos el nom dels quals val més no recordar. Aquest partit exemplar –ple de beats falsos que es neguen a condemnar la violència del règim franquista, del qual és hereu–, a València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 15 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua pròpia del país, la mateixa que la nostra, allà anomenada “valencià” i internacionalment coneguda com a “català”, reculi, minvi, en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). Vet aquí la vertadera meta d’aquest partit, el nom del qual no diré per a no embrutar el paper: darrere la seva negació rotunda i vigorosa de la identitat entre valencià i el català, darrere la seva defensa aferrissada de les modalitats locals (que els dirigents i membres del govern valencià no usen mai), no hi ha altre objectiu que l’eliminació, l’extermini, de la llengua pròpia de València, que és la mateixa que la de les Balears. Aquí, en aquestes illes, s’havia aconseguit en un primer moment, als inicis de la mal anomenada “autonomia” (“mal anomenada” perquè no és més que una dependència gestionada per indígenes), que la qüestió del nom i del reconeixement de la identitat de la nostra llengua pròpia no fos un problema, i que fins i tot es fessin esforços per a fer de l’escola el bastió més fort de la defensa i la promoció del català, situació que més o manco s’ha mantengut fins al present, fins i tot durant el període daurat de l’espoliació matista. Ara, però, la secció local “renovada” d’aqueix partit (els lladres han deixat pas als lingüicides), es planteja com a principal propòsit per als anys vinents, si el resultat de les votacions pròximes els ho permet (penós país tendrem si les eleccions permeten el retorn d’aquells que un conseller insular va designar, ben expressivament, com “el sindicat del crim”), dur el català de les Balears pel mateix camí per on han duit el català de València, el camí de la minorització absoluta cap a la conseqüent desaparició. I no se n’amaguen, dels seus propòsits, ho diuen ben a la cara: aquí no parlam català, sinó “modalitats”, i a més a més aquestes modalitats no s’han d’imposar a ningú; a escola els pares han de poder triar si volen l’ensenyament “en modalitat” o en castellà… I han tornat treure el fantasma de les imposicions des de Catalunya, amb ridiculeses com que aquí deim “capell” i no “barret”, quan en realitat allò que volen és que tothom digui “sombrero”… Exactament la mateixa tàctica que han aplicat a València, on els ha donat tan bon resultat. Recentment han aprofitat un conflicte a l’escola de Son Caliu per a empudir l’ambient d’anticatalanisme, i és previsible que en els mesos vinents de conflictes lingüístics en sortiran com a bolets, perquè és una tàctica que (es pensen que) els dóna vots.

És ben lamentable que novament ens trobem en aquesta situació, la qual, tanmateix, es veia a venir. Però també serà lamentable que dins unes circumstàncies tan delicades els partits que s’autoconsideren defensors del país i de les seves senyes identitàries no siguin capaços de fer pinya per a aturar el monstre a les eleccions vinents. I encara seria molt més lamentable que, en una hipotètica situació de majoria relativa dels lingüicides, aquests tenguessin el suport d’un altre partit de dretes d’extensió només illenca. Ara per ara aquest diu que no hi comptin, per a anar contra la llengua, però com que la paraula del polític val poc més que el rostoll, haurem de viure en la incertesa fins al moment decisiu. La misèria, desgraciadament, ens inunda.

Comerciar en català no fa mal a ningú

15 de setembre de 2010

Un dels àmbits on la llengua catalana costa de més de normalitzar, a les Balears, és el del comerç, i no només en les relacions entre proveïdors i botiguers o detallistes, que és complicada per la quantitat de documents que mou, sinó també en les relacions dels botiguers amb els clients. Aquesta és una relació molt personificada, en què el botiguer intenta atreure l’atenció i la confiança de les persones, totes en general, perquè totes són compradors potencials, però de manera individualitzada, amb familiaritat, amb la pretensió que el possible client es senti tractat com si hi hagués de sempre una relació amical entre ell i el venedor. Fixau-vos que la publicitat normalment es dirigeix al públic en 2ª persona, normalment del singular (“tu”) i de vegades també en plural (“vosaltres”), però mai ho fa en 3ª persona (“vostè”, “vostès”), perquè aquesta implica distanciament, el qual no convé a qui pretén convèncer-nos de la bonesa del servei o del producte que ofereix. Si això és així, i ho podem comprovar contínuament, pareix que hauria de ser fàcil veure, per part dels comerciants, que als catalanoparlants ens és més familiar, més amical, ens inspira més confiança, que se’ns dirigeixin en la nostra llengua, la llengua normal de les nostres relacions amb l’entorn. Dic “hauria de ser fàcil veure”, però la realitat és que són ben pocs els qui ho veuen, perquè la majoria, la immensa majoria, de botiguers continuen presoners del sentiment diglòssic que els fa pensar que adreçar-se al públic és un acte social de tanta importància que s’ha de fer en la llengua socialment prestigiada pel poder, i ni hi pensen, a utilitzar el català; i, si hi pensen, el descarten, per por de ser vists com a “localistes”, “folkòrics”, o, fins i tot, “antiespanyols”. La tasca de les institucions de govern hauria d’haver estat, durant aquestes dècades d’autonomieta, la d’anul·lar (o almenys intentar-ho) aquest sentiment diglòssic i convèncer els botiguers que relacionar-se amb els clients (també) en català no els havia de perjudicar, sinó que, ben al contrari, els beneficiaria. I ja no es tracta, simplement, que t’entenguin si parles en la llengua pròpia del país, sinó que t’hi parlin i hi retolin els avisos i les comunicacions, i hi redactin tots aquells escrits que generin per a atendre el públic. De fet hi ha exemples a balquena que ho demostren, que retolar en català no perjudica les vendes: a Catalunya avui en dia són milers, bastants, els establiments retolats en català, i mantenen la seva clientela sense problemes especials per aquesta qüestió, i molts dels clients no són, ni tan sols, catalanoparlants. A ciutats petites i pobles de l’interior, per exemple, fins i tot és difícil trobar-hi rètols en castellà. Quasi quasi es pot dir que en aquestes poblacions s’hi ha assolit la plena normalització del català. A les Balears som molt lluny d’aquesta situació, encara que a tots els pobles n’hi ha, de comerços retolats en català (i no em referesc només al rètol que hi dóna el nom, sinó també als cartells i avisos interiors), i sobreviuen igual de bé (o de malament) que els altres. Fins i tot hi ha qualque gran superfície que en un moment concret va decidir que podia usar el català en tota la retolació, i sé ben cert que això no li ha fet perdre clients (potser qualque fanàtic ultra de l’espanyolisme...), perquè sempre és plena, i no tothom que hi va és catalanoparlant. I hi ha una perfumeria, amb seu social a Petra, però present per tot Mallorca, que té el català com a llengua de relació amb els clients, i no pareix que li vagi més malament que a les altres. I algunes entitats bancàries del país (del nostre, vull dir), entre les quals una de les més poderoses de l’estat, usen el català amb tota normalitat sense que això els hagi causat pèrdues (vaja, ho supòs, perquè segur que si fos així ja no l’usarien). Amb una paraula, usar el català comercialment no fa mal a ningú i sé ben cert que, ben al contrari, és un atractiu més per a moltes de persones que són sensibles a aquesta qüestió i, davant diverses ofertes comercials semblants, prefereixen aquella que té en compte la nostra llengua. Això ho han entès bé, per exemple, els nous propietaris de la companya aèria Spanair: mentre va ser mallorquina o gestionada des de Mallorca, Spanair es comportava com una companyia forastera, amb el castellà i l’anglès com a llengües principals de relació (no record si n’hi havia qualcuna altra, però no hi era el català); ara que és propietat majoritària d’empresaris de Catalunya, el català és una de les llengües de relació de la companyia, que fins i tot l’ha introduït a la revista que ofereix als viatgers dins els avions, la qual es pot llegir en castellà, català o anglès. Si a Catalunya, una de les comunitats europees més dinàmiques econòmicament, el català hi és present pertot i aquesta presència no hi dificulta el guany econòmic, sinó que fins i tot possiblement el potencia, ¿enteneu per què aquesta resistència de les empreses balears a incorporar la llengua pròpia del país en la relació amb el públic? No és una qüestió d’ideologia, sinó d’imatge i de complicitat amb la població catalanoparlant. Podeu estar ben segurs que no és per ideologia que Spanair parla en català actualment (com ho fan, per internet, també Iberia i AirEuropa i RyanAir i EasyJet, i potser qualcuna altra), en canvi sí que és per ideologia (feixistitzant) que no ho fa aqueixa companyia alemanya dirigida aquí per un senyor de llinatge germànic que fa uns dies va ser encarregat d’insultar la memòria del Rei En Jaume i a tots els mallorquins a Santa Ponça. Diuen que els qui demanam la normalitat del català som uns “radicals” que volem imposar no sé què, però la realitat demostra que allà on el català funciona com una llengua normal la societat és tranquil·la, no hi ha conflicte, la gent es sent satisfeta i l’economia no pateix ni més ni menys per aquesta raó. Amb l’impuls institucional adequat i oportú des de fa anys probablement avui a les Balears la llengua catalana seria molt més present dins la vida comercial; la poca iniciativa institucional, però, ens ha fet estancar en aquesta situació de minorització social del català i ha encoratjat la postura dels qui ens voldrien desapareguts. Jo, en qualsevol cas, tenc ben clar amb quina companyia aèria no he de volar mai mentre s’hi mantengui al capdavant aqueix personatge digne del III Reich.

Negats dins un tassó d'aigua

28 d'agost de 2010

"Perquè la llengua del diari sigui adequada, el lector l'ha de reconèixer com a pròpia, és a dir, s'ha d'acostar al màxim a la llengua que en general es fa servir més sovint." Així comença el "Manual d'estil del Diari de Balears", un opuscle anònim mai publicat però que suposadament té un ús intern al diari des dels seus inicis. "La intenció és que el codi utilitzat sigui percebut fàcilment com a propi pels receptors, sempre dins els límits de la correcció i respectant la normativa de la llengua catalana." Aquest paràgraf és de la pàgina 13 del "Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits", publicat (2005) per la Universitat de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, redactat per Neus Picó i Mª Magdalena Ramon i supervisat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (n'hi ha una edició de 2006 feta pel Consell de Menorca). Entre un i altre manual o llibre d'estil, el 1999 va ser publicat (i reeditat el 2008), també pel Consell de Mallorca, el llibre "La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic", redactat per Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Joan Melià i qui signa aquest article. No es pot dir, doncs, que els nostres professionals de la informació no tenguin eines a l'abast que els facilitin l'adquisició d'un llenguatge correcte i, a la vegada, adequat a la realitat dialectal de les Balears, un llenguatge que, com es proposen tots aquests llibres d'estil, els lectors o els oients reconeguin fàcilment com a propi. Si això és així a la teoria, a la pràctica la cosa és molt diferent, perquè tant la llengua que sentim a les emissores en català de les Illes com la que llegim en aquest diari (no puc deixar de fer-hi referència) és, en general, lluny de l'ideal expressat en les citacions inicials d'aquest article. L'objectiu que s'haurien d'haver proposat tots aquests mitjans és el d'elaborar una llengua fàcil per al públic, absolutament correcta i, alhora, respectuosa amb la tradició culta balear i respectuosa amb les particularitats dialectals amb què els parlants es senten més identificats i que estan plenament acceptades i reconegudes per la normativa vigent, així com amb tots aquells usos típics que són un enriquiment per a la llengua general. Això no obstant, la realitat del producte que se'ns ofereix és prou distant d'aquest objectiu, bé per desorientació o inseguretat dels professionals que presenten o redacten les notícies i els comentaris, bé per impotència (¿per què, si no?) dels professionals assessors i correctors lingüístics que han de procurar-ne la correcció. Un exemple, clar i repetit contínuament a tots els mitjans, orals i escrits "3 ferits en xocar un cotxe amb un arbre". Aquesta frase és inexistent en (bon) català, mai ningú no l'havia dita abans que els mitjans periodístics la introduïssin. "En xocar" té un valor de simultaneïtat puntual, mai de causa, per la qual cosa genuïnament la frase vol dir "3 ferits en el moment de xocar un cotxe...", ¿i quin sentit té això? No en té gens, perquè en el moment de xocar el cotxe no hi havia ferits! Però és clar, allò que en realitat vol dir qui fa aquesta frase és "3 ferits com a conseqüència d'haver xocat un cotxe...", i si la fa d'aquella manera absurda i els lectors o oients l'entenen és perquè calca la frase castellana "3 heridos al chocar un coche..." Per dignitat, senyors periodistes, no continueu fent aquesta construcció no catalana! "A les Balears, per exemple, determinades persones confonen la varietat estàndard amb la varietat dialectal barcelonina. És per aquest motiu que a vegades eviten formes com som per sóc o tenc per tinc o pens per penso només perquè són les formes que utilitzen mitjans de gran impacte social que emeten des de Barcelona" és un paràgraf del "Llibre d'estil per als mitjans..." (p. 12), que exposa, crec que amb claredat, la confusió que pateixen moltes de persones de les Balears, que creuen que les formes (lèxiques i morfològiques) i construccions del català central són les bones, i que per tant s'han d'evitar les formes i construccions pròpies del català illenc. Els nostres mitjans no se n'escapen, d'aquesta confusió, i tant aquest "Diari de Balears" com les ràdios i les televisions (IB3, Ona Mallorca, TVM) tendeixen a utilitzar formes verbals més pròpies del català central (tinc, tingui, vinc, vingui, fugit, fregit, dut, penedeix, anés...) en lloc de les autòctones tradicionals, ben correctes (tenc, tengui, vénc, véngui, fuit, frit, duit, penet, anàs...). Com també fugen ben sovint de les nostres formes lèxiques tradicionals i les substitueixen, de vegades malament, per altres jutjades més correctes. Així, n'hi ha que parlen de paper mullat (¿heu mullat mai paper dins la xocolata o el cafè-amb-llet?), n'hi ha que llancen les escombraries en lloc de tirar el fems ("Sortí per anar a llançar el fems...", deia un titular d'aquest diari el passat dia 25, com si l'hagués de llançar enfora), n'hi ha que prefereixen el cartró al cartó de tota la vida i n'hi ha que reben clatellades, tot i que els illencs només tenim clotell. Desencertada manera de complir el desig expressat per la frase inicial d'aquest article. En el català balear, a més a més, s'han mantengut fins al parlar de les generacions que en podríem dir "de la segona edat", diferències de matís semàntic o contextual que són una riquesa lingüística que val la pena mantenir, també perquè sovint fan més clar el missatge. Som molts, per sort, els qui encara distingim obrir-se i badar-se, tancar i aclucar i cloure, reparar i mirar, ofegar(-se) i negar(-se), etc. Els mitjans de comunicació haurien d'utilitzar un llenguatge que incorporàs aquestes diferències, no que les anul·làs del tot; haurien de contribuir a mantenir la nostra riquesa expressiva, no a oblidar-la. No es comprèn, doncs, que aquests mitjans, i hi torn incloure aquest diari, en fer referència a la trista notícia, desgraciadament massa repetida a l'estiu, de gent morta per asfíxia dins l'aigua, no ho facin amb el verb negar-se, molt més precís que ofegar-se. Un ofegat a tal o tal banda ho pot ser per moltes de causes (per haver-se penjat d'una corda, per haver estat assassinat per qualcú que li ha estret el coll, per haver fet mala via amb un cos sòlid, per immersió dins l'aigua...), un negat, en canvi, només ho pot ser per immersió dins un líquid (normalment aigua, és clar). Quantes vegades no ens hem negat dins un tassó d'aigua!
Hi ha una llengua catalana, però no una única llengua catalana. L'estàndard català admet matisos, s'adapta fàcilment a la tradició culta de cada comunitat catalanoparlant, i res (si no és la ignorància) no ens obliga a menysprear aquelles formes ben genuïnes i tradicionals que ens són pròpies i que, de qualque manera, ens ajuden a caracteritzar-nos entre tots els catalanoparlants. Si nosaltres no valoram allò que és nostre, en aquest cas la llengua amb els seus trets específics, ningú no ho farà per nosaltres. Responsabilitat dels mitjans de comunicació del país és ser l'exemple, el model, a seguir en aquesta tasca de recuperació lingüística. Que ho facin bé o malament pot ser decisiu per al procés, perquè només si els parlants s'hi senten implicats el procés pot culminar positivament. Sense calcs de cap altra llengua i cultivant la nostra modalitat genuïna, aquella en què ens reconeixem, contribuirem a recuperar-ne el prestigi. Tots hi sortirem guanyant, i la llengua també.