Capell, barret... "sombrero!"

11 d'octubre de 2010

L’únic partit dretà i pancatalanista de les Balears (almanco és l’únic que té presència abundant a tots els Països Catalans de l’estat espanyol) és també l’únic, mirau per on, que no té altra obsessió que destruir la cultura i la llengua d’aquests països. És un partit que no es priva d’escàndols de corrupció, i grossa, per tot allà on remena l’oli (i, és clar, se n’unta els dits), un partit ple d’imputats per, dit finament, negocis bruts, entre els quals un ex-president autonòmic i un actual president autonòmic, i un president de Diputació, desafortunadament amb el mateix llinatge que el mestre ordenador de la llengua catalana, a més de batles diversos el nom dels quals val més no recordar. Aquest partit exemplar –ple de beats falsos que es neguen a condemnar la violència del règim franquista, del qual és hereu–, a València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 15 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua pròpia del país, la mateixa que la nostra, allà anomenada “valencià” i internacionalment coneguda com a “català”, reculi, minvi, en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). Vet aquí la vertadera meta d’aquest partit, el nom del qual no diré per a no embrutar el paper: darrere la seva negació rotunda i vigorosa de la identitat entre valencià i el català, darrere la seva defensa aferrissada de les modalitats locals (que els dirigents i membres del govern valencià no usen mai), no hi ha altre objectiu que l’eliminació, l’extermini, de la llengua pròpia de València, que és la mateixa que la de les Balears. Aquí, en aquestes illes, s’havia aconseguit en un primer moment, als inicis de la mal anomenada “autonomia” (“mal anomenada” perquè no és més que una dependència gestionada per indígenes), que la qüestió del nom i del reconeixement de la identitat de la nostra llengua pròpia no fos un problema, i que fins i tot es fessin esforços per a fer de l’escola el bastió més fort de la defensa i la promoció del català, situació que més o manco s’ha mantengut fins al present, fins i tot durant el període daurat de l’espoliació matista. Ara, però, la secció local “renovada” d’aqueix partit (els lladres han deixat pas als lingüicides), es planteja com a principal propòsit per als anys vinents, si el resultat de les votacions pròximes els ho permet (penós país tendrem si les eleccions permeten el retorn d’aquells que un conseller insular va designar, ben expressivament, com “el sindicat del crim”), dur el català de les Balears pel mateix camí per on han duit el català de València, el camí de la minorització absoluta cap a la conseqüent desaparició. I no se n’amaguen, dels seus propòsits, ho diuen ben a la cara: aquí no parlam català, sinó “modalitats”, i a més a més aquestes modalitats no s’han d’imposar a ningú; a escola els pares han de poder triar si volen l’ensenyament “en modalitat” o en castellà… I han tornat treure el fantasma de les imposicions des de Catalunya, amb ridiculeses com que aquí deim “capell” i no “barret”, quan en realitat allò que volen és que tothom digui “sombrero”… Exactament la mateixa tàctica que han aplicat a València, on els ha donat tan bon resultat. Recentment han aprofitat un conflicte a l’escola de Son Caliu per a empudir l’ambient d’anticatalanisme, i és previsible que en els mesos vinents de conflictes lingüístics en sortiran com a bolets, perquè és una tàctica que (es pensen que) els dóna vots.

És ben lamentable que novament ens trobem en aquesta situació, la qual, tanmateix, es veia a venir. Però també serà lamentable que dins unes circumstàncies tan delicades els partits que s’autoconsideren defensors del país i de les seves senyes identitàries no siguin capaços de fer pinya per a aturar el monstre a les eleccions vinents. I encara seria molt més lamentable que, en una hipotètica situació de majoria relativa dels lingüicides, aquests tenguessin el suport d’un altre partit de dretes d’extensió només illenca. Ara per ara aquest diu que no hi comptin, per a anar contra la llengua, però com que la paraula del polític val poc més que el rostoll, haurem de viure en la incertesa fins al moment decisiu. La misèria, desgraciadament, ens inunda.