dimarts, 21 de desembre de 2010

Que la música sigui un model per la pau

18 de desembre de 2010

Ara fa dos anys, el 2 de desembre de 2008, en Tomeu Mestre , ‘Balutxo’, retreia en aquesta mateixa pàgina un dels escarnis més escandalosos que l’estat espanyol, aquest estat que ens té, ha causat a la creació artística catalana, de la qual, en lloc d’estar-ne orgullós (com correspondria a qualsevol estat digne dels seus ciutadans), n’està gelós; o que, pitjor encara, ignora deliberadament. En aquell article de fa dos anys en Balutxo explicava com les pressions d’aquest estat, aleshores controlat per la dictadura de Franco, havien impedit que el cant a la pau (“que la música sigui un model per la pau”, diuen dos dels seus versos) que el 1971 va estrenar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides, amb música seva i lletra del poeta (anglès de naixement i estatunidenc de ciutadania) Wystan Hugh Auden, fos adoptat com a himne oficial de la institució internacional més important del món. Després de l’estrena de l’himne, l’octubre de 1971, aquest va caure en l’oblit (evidentment, a posta) i mai més ha tornat ser interpretat. La denúncia d’en Tomeu Mestre, clara i incisiva, no va ser, aquesta vegada, com ho són tantes de denúncies dels insults que rebem, un simple i inútil paper banyat, sinó que va provocar una reacció d’articles a la premsa i d’iniciatives polítiques, entre les quals les peticions del Parlament de les Balears i del Parlament de Catalunya perquè l’himne fos reconegut per l’ONU, amb instància a les autoritats espanyoles (que ara per ara són les úniques que, en nom nostre, poden actuar internacionalment) perquè facin totes les gestions necessàries encaminades a aquest fi. De llavors ençà, a més a més de les maniobres polítiques, de les quals encara no tenim cap resultat, hi ha hagut unes altres accions més concretes que poden ser més efectives, unes accions que hem d’agrair especialment a l’entusiasme d’una persona compromesa doblement amb el país i amb la música, Magdalena González, recent premi d’Actuació Cívica de la fundació Lluís Carulla i ànima del Forum Musicae. Na Magdalena va recollir amb il·lusió l’envit d’en Tomeu Mestre de recuperar l’himne compost per Casals i Auden i, amb el suport del Palau de la Música Catalana (post-Millet, naturalment), va iniciar un seguit llarg de gestions, no gens fàcils, per a obtenir una còpia de la partitura i del text originals i posar en marxa un projecte ambiciós, de gran envergadura, que pot significar,  a més a més de fer justícia als autors de l’himne, un impuls extraordinari, de ressò mundial, per a la nostra cultura, la cultura catalana: la interpretació el dia 24 d’octubre de 2011, a la seu de les Nacions Unides de Nova York, de l’obra de Pau Casals i W. H. Auden, a càrrec de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, del Cor Jove i del Cor de Noies de l’Orfeó Català, del Cor Jove dels Països Catalans i del Cor de la ‘Manhattan School of Music’ (que va participar en l’estrena el 1971), sota la direcció de Salvador Brotons. Seria la més important projecció internacional mai feta de la cultura catalana, presentada com a cultura de la pau. Em consta que la iniciativa ha interessat a les institucions catalanes (hi incloc les de les Balears) i les d’Andorra, estat independent, membre de les Nacions Unides, de llengua i cultura catalanes, i que aquestes han decidit canalitzar-la a través de l’Institut Ramon Llull; però és clar que sense el suport de l’estat espanyol, dins el qual vivim la immensa majoria dels catalans, serà difícil que tiri endavant. Si el govern espanyol de l’era democràtica actua com ho va fer el govern franquista, posant tots els entrebancs possibles a la realització d’aquest projecte, tendrem la confirmació definitiva i incontestable (per als qui encara ho dubten) que Espanya és incompatible amb la pluralitat lingüístico-cultural i, per tant, rebutja qualsevol iniciativa, per magnífica i important que sigui, que sorgeixi d’una comunitat cultural que no sigui la castellana. Justificarà, una vegada més, l’independentisme català. Si, al contrari, Espanya acull aquesta proposta i la defensa i la impulsa a l’ONU, ens podrem fer la il·lusió que qualque cosa comença a canviar en l’actitud de rebuig sistemàtic de la diversitat cultural de l’estat, i potser naixerà l’esperança d’una Espanya que comença a escoltar “els fills que li parlen en llengua no castellana”, com li va plantejar Joan Maragall. En qualsevol cas, que aquesta empresa triomfi també depèn de l’entusiasme amb què els catalans mateixos acollim els plans de ser a l’ONU l’octubre vinent, i per això gos des d’aquesta pàgina demanar que, en espera de la presentació oficial del projecte, tot d’una es posin en marxa tant la societat civil (entitats culturals i cíviques diverses, partits polítics, sindicats...) com la institucional (parlaments, governs, consells, ajuntaments, centres d’ensenyament i d’investigació...) perquè l’octubre que ve vegem culminada amb èxit la marxa a Nova York.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG