Comerciar en català no fa mal a ningú

15 de setembre de 2010

Un dels àmbits on la llengua catalana costa de més de normalitzar, a les Balears, és el del comerç, i no només en les relacions entre proveïdors i botiguers o detallistes, que és complicada per la quantitat de documents que mou, sinó també en les relacions dels botiguers amb els clients. Aquesta és una relació molt personificada, en què el botiguer intenta atreure l’atenció i la confiança de les persones, totes en general, perquè totes són compradors potencials, però de manera individualitzada, amb familiaritat, amb la pretensió que el possible client es senti tractat com si hi hagués de sempre una relació amical entre ell i el venedor. Fixau-vos que la publicitat normalment es dirigeix al públic en 2ª persona, normalment del singular (“tu”) i de vegades també en plural (“vosaltres”), però mai ho fa en 3ª persona (“vostè”, “vostès”), perquè aquesta implica distanciament, el qual no convé a qui pretén convèncer-nos de la bonesa del servei o del producte que ofereix. Si això és així, i ho podem comprovar contínuament, pareix que hauria de ser fàcil veure, per part dels comerciants, que als catalanoparlants ens és més familiar, més amical, ens inspira més confiança, que se’ns dirigeixin en la nostra llengua, la llengua normal de les nostres relacions amb l’entorn. Dic “hauria de ser fàcil veure”, però la realitat és que són ben pocs els qui ho veuen, perquè la majoria, la immensa majoria, de botiguers continuen presoners del sentiment diglòssic que els fa pensar que adreçar-se al públic és un acte social de tanta importància que s’ha de fer en la llengua socialment prestigiada pel poder, i ni hi pensen, a utilitzar el català; i, si hi pensen, el descarten, per por de ser vists com a “localistes”, “folkòrics”, o, fins i tot, “antiespanyols”. La tasca de les institucions de govern hauria d’haver estat, durant aquestes dècades d’autonomieta, la d’anul·lar (o almenys intentar-ho) aquest sentiment diglòssic i convèncer els botiguers que relacionar-se amb els clients (també) en català no els havia de perjudicar, sinó que, ben al contrari, els beneficiaria. I ja no es tracta, simplement, que t’entenguin si parles en la llengua pròpia del país, sinó que t’hi parlin i hi retolin els avisos i les comunicacions, i hi redactin tots aquells escrits que generin per a atendre el públic. De fet hi ha exemples a balquena que ho demostren, que retolar en català no perjudica les vendes: a Catalunya avui en dia són milers, bastants, els establiments retolats en català, i mantenen la seva clientela sense problemes especials per aquesta qüestió, i molts dels clients no són, ni tan sols, catalanoparlants. A ciutats petites i pobles de l’interior, per exemple, fins i tot és difícil trobar-hi rètols en castellà. Quasi quasi es pot dir que en aquestes poblacions s’hi ha assolit la plena normalització del català. A les Balears som molt lluny d’aquesta situació, encara que a tots els pobles n’hi ha, de comerços retolats en català (i no em referesc només al rètol que hi dóna el nom, sinó també als cartells i avisos interiors), i sobreviuen igual de bé (o de malament) que els altres. Fins i tot hi ha qualque gran superfície que en un moment concret va decidir que podia usar el català en tota la retolació, i sé ben cert que això no li ha fet perdre clients (potser qualque fanàtic ultra de l’espanyolisme...), perquè sempre és plena, i no tothom que hi va és catalanoparlant. I hi ha una perfumeria, amb seu social a Petra, però present per tot Mallorca, que té el català com a llengua de relació amb els clients, i no pareix que li vagi més malament que a les altres. I algunes entitats bancàries del país (del nostre, vull dir), entre les quals una de les més poderoses de l’estat, usen el català amb tota normalitat sense que això els hagi causat pèrdues (vaja, ho supòs, perquè segur que si fos així ja no l’usarien). Amb una paraula, usar el català comercialment no fa mal a ningú i sé ben cert que, ben al contrari, és un atractiu més per a moltes de persones que són sensibles a aquesta qüestió i, davant diverses ofertes comercials semblants, prefereixen aquella que té en compte la nostra llengua. Això ho han entès bé, per exemple, els nous propietaris de la companya aèria Spanair: mentre va ser mallorquina o gestionada des de Mallorca, Spanair es comportava com una companyia forastera, amb el castellà i l’anglès com a llengües principals de relació (no record si n’hi havia qualcuna altra, però no hi era el català); ara que és propietat majoritària d’empresaris de Catalunya, el català és una de les llengües de relació de la companyia, que fins i tot l’ha introduït a la revista que ofereix als viatgers dins els avions, la qual es pot llegir en castellà, català o anglès. Si a Catalunya, una de les comunitats europees més dinàmiques econòmicament, el català hi és present pertot i aquesta presència no hi dificulta el guany econòmic, sinó que fins i tot possiblement el potencia, ¿enteneu per què aquesta resistència de les empreses balears a incorporar la llengua pròpia del país en la relació amb el públic? No és una qüestió d’ideologia, sinó d’imatge i de complicitat amb la població catalanoparlant. Podeu estar ben segurs que no és per ideologia que Spanair parla en català actualment (com ho fan, per internet, també Iberia i AirEuropa i RyanAir i EasyJet, i potser qualcuna altra), en canvi sí que és per ideologia (feixistitzant) que no ho fa aqueixa companyia alemanya dirigida aquí per un senyor de llinatge germànic que fa uns dies va ser encarregat d’insultar la memòria del Rei En Jaume i a tots els mallorquins a Santa Ponça. Diuen que els qui demanam la normalitat del català som uns “radicals” que volem imposar no sé què, però la realitat demostra que allà on el català funciona com una llengua normal la societat és tranquil·la, no hi ha conflicte, la gent es sent satisfeta i l’economia no pateix ni més ni menys per aquesta raó. Amb l’impuls institucional adequat i oportú des de fa anys probablement avui a les Balears la llengua catalana seria molt més present dins la vida comercial; la poca iniciativa institucional, però, ens ha fet estancar en aquesta situació de minorització social del català i ha encoratjat la postura dels qui ens voldrien desapareguts. Jo, en qualsevol cas, tenc ben clar amb quina companyia aèria no he de volar mai mentre s’hi mantengui al capdavant aqueix personatge digne del III Reich.