Hi guanyaríem si ho féssim bé

 2 d'abril de 2012

A un dels edificis del campus de la Universitat de les Illes Balears (no sé si hi és a altres, també) puc llegir quasi cada dia, quan deix el cotxe estacionat allà devora, un cartell mural, molt gran, que diu “He guanyat en qualitat de vida anant en transport públic”. Allò que no diu, el cartell, és “què és que he guanyat”, i per tant la frase queda construïda a mitges, perquè és evident que hi falta qualque cosa. El verb guanyar, en efecte, és construït normalment amb un complement directe (prescindint ara dels significats diversos que pot tenir): guanyar una copa, guanyar un títol, guanyar un bon sou, guanyar una plaça, guanyar una disputa, guanyar un partit... Usat absolutament, sense complement directe, té un significat restringit: he guanyat! vol dir “he vençut, he triomfat” en una competició; i en Bernat guanya molt, vol dir “en Bernat té una bona paga per la seva feina”, però en aquest cas duu un complement adjunt obligatori de grau, perquè sense aquest complement aquesta segona frase seria equivalent de la primera: en Bernat guanya vol dir “en Bernat és el primer” en una competició. També és possible (tot i que és poc usual) guanyar amb el sentit de “millorar”: “Madona guanyava molt poch a poch, sa febreta no la dexava”, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 136; Diccionari Català-Valencià-Balear). Tornant al cartell del campus universitari, és clar que “he guanyat en qualitat de vida” no té sentit, en català, perquè al verb guanyar, en lloc d’un complement directe, s’hi ha afegit un fals complement de règim, com si existís un verb de règim preposicional *guanyar en semblant a parlar de o fixar-se en, i aquí, com sempre, hi trobam la interferència castellana, perquè en castellà sí que existeix el verb de règim ganar en. Una solució senzilla i simple per a corregir aquest cartell seria fer la construcció transitiva: “He guanyat qualitat de vida”, la qual és ben correcta, ben normal i tothom l’entén perfectament. Però n’hi ha una altra, de possibilitat, que probablement era al subconscient de qui va idear aqueixa frase, si bé la va materialitzar amb la interferència assenyalada: “Hi he guanyat en qualitat de vida”, on “en qualitat de vida” funciona com un adjunt, com demostra el fet que podem situar aquest sintagma al començament de la frase: “En qualitat de vida, hi he guanyat anant en transport públic”. Aquí tenim el verb guanyar-hi (on en certa manera sí que és ver que el pronom clític hi funciona com un complement de règim), que pren el sentit d’“aconseguir una millora d’estat”: “si ens deixau tranquils, hi guanyarem tots” (= ‘tots estarem millor’), “hi he guanyat molt, amb aquest canvi de feina” (= ‘estic molt millor...’), “no hi guanyes gaire, amb aquest canvi, no val la pena” (= ‘no estàs gaire millor...’). Aquesta diferència entre guanyar i guanyar-hi és semblant, funcionalment (no semànticament), a la que hi ha entre veure i veure-hi, sentir i sentir-hi, tocar i tocar-hi, entendre i entendre-hi, dir i dir-hi, etc., o a la que hi ha entre anar i anar-se’n, tornar i tornar-se’n, sortir i sortir-se’n... Guanyar-hi, veure-hi, sentir-hi, tocar-hi, entendre-hi, dir-hi, anar-se’n, tornar-se’n, sortir-se’n i altres amb clítics inherents (fer-ho, dinyar-la, cagar-la, passar-se-les, etc.) són classificats dins la categoria de “verbs pronominals”.

El Diccionari general de la llengua catalana de Fabra no dóna entrada especial a aquests verbs pronominals, i en general ni tan sols els recull, mentre que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC en marca qualcuns dins l’entrada única corresponent a la forma no pronominal (veure-hi dins veure, sentir-hi dins sentir, etc.), però guanyar-hi no hi és, com tampoc no hi és a la llista de verbs amb el clític hi inherent que dóna la Gramàtica del Català Contemporani (2, 1429). Al DCVB, sense ser etiquetat explícitament, hi és exemplificat dins l’accepció 6 de Guanyar: “Jo crec que hi guanyaríem de fugir ans que arribi aquí dalt” (Ruyra Parada 50).

Caldria rectificar el cartell de la UIB, que suposadament ha de donar bon exemple d’ús del català, i caldria que tots aquests verbs pronominals tenguessin la seva entrada particular dins les obres lexicogràfiques, incloent-hi guanyar-hi, inexplicablement ignorat.

(Publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el 8 d'abril de 2012)

Fer feina com a bèsties

1 de març de 2012

Una característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar de como ad, i s’hauria format  de construccions antigues com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari com a apareix amb el valor de “en qualitat de”,  “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els dos casos “igual que”).

Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard, probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor de la distinció catalana.

El fet és que les gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els nostres elogis” (1912),  “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974) dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen, almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com “estranys” ” (Viu Molins de Rei, 23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de Fabra.

(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)

Corbella, Dolores / Dorta, Josefa (eds.) (2009): La investigación dialectológica en la actualidad. Santa Cruz de Tenerife: Agencia Canaria de Investigación, Innovación y Sociedad de la Información. Gobierno de Canarias. 371 p.

28 de març de 2011

 

A partir d’estudis i dades corresponents sobretot a la llengua de les Illes Canàries, aquest volum inclou 13 contribucions que presenten projectes d’investigació lingüística d’àmbit geogràfic més ample repartits en 4 camps disciplinaris: sociolingüística (que dins la catalanística equival més bé a “dialectologia social”), toponímia, lexicologia i lexicografia, i geolingüística.

Dins el camp de la sociolingüística, els tres primers capítols estan dedicats als estudis de disponibilitat lèxica, uns estudis que dins l’àmbit català són encara molt nous i poc abundants. Al primer, Humberto López Morales, el pioner d’aquests estudis en l’àmbit lingüístic hispànic (Puerto Rico), en fa una presentació històrica des dels seus inicis a França a mitjan segle XX, lligats a la recerca del francès fonamental amb finalitats d’ensenyament, fins a l’actualitat, mostrant per a començar la necessitat de distingir el lèxic freqüent, el lèxic bàsic i el lèxic disponible, aquest entès com “el caudal léxico utilizable en una situación comunicativa dada”, és a dir, aquell conjunt de termes que el parlant posseeix, disponibles per a ser actualitzats en qualsevol situació comunicativa en què calguin, baldament molts no siguin d’ús freqüent. López Morales fa un repàs tant dels treballs i projectes que han anat apareixent com de les diverses fórmules que s’hi han aplicat successivament, i a l’apartat 4.1 mostra que aquests estudis, a més de ser importants per a la planificació de l’aprenentatge del vocabulari, ho són també per al contrast entre dialectes, el grau de compatibilitat lèxica dels quals poden determinar, com es va fer dins els anys 90, en dues investigacions diferents i successives, entre diversos dialectes castellans d’Amèrica i Espanya, entre els quals el de Las Palmas. Ens sembla molt encertada l’afirmació de López Morales al final d’aquest apartat: “Hay buenas razones para suponer que las aplicaciones de la disponibilidad léxica a la dialectología no han hecho más que comenzar.” Al 4.2 en mostra la utilitat per a les investigacions en dialectologia social; al 4.3, ho fa amb les investigacions en psicolingüística, i al 4.4 amb les contribucions de la disponibilitat lèxica als estudis etnolingüístics. Els dos següents capítols donen notícia de dos projectectes concrets d’estudi de la disponibilitat lèxica a les illes de Gran Canària i de Tenerife, els quals ofereixen uns resultats extraordinàriament interessants que mostren la rendibilitat d’aquests estudis. El quart capítol d’aquest camp de dialectologia social és la presentació, a càrrec del seu coordinador, Francisco Moreno Fernández, d’un altre projecte, denominat PRESEEA: Proyecto para el Estudio Sociolingüístico del Español de España y de América[1], els objectius dels qual són (p. 104):

“a) Reunir un macrocorpus sociolingüístico sincrónico dels español hablado en comunidades de España y América.

b) Conocer el estado actual de la lengua española hablada en sus procesos de variación y cambio, en todos los niveles lingüísticos y en todo el mundo hispánico.

c) Reunir materiales de lengua española hablada en núcleos urbanos de diferente tamaño, prestigio e incidencia socioeconómica.

d) Disponer los materiales reunidos en formatos adecuados para su almacenamiento, tratamiento y posterior análisis comparado.”

Uns objectius molt ambiciosos als quals contribueixen més de 80 investigadors permanents de tot l’espai hispanoparlant i que ja ha produït una seixantena de publicacions i unes quantes tesis de llicenciatura i doctorals. Segons el seu coordinador, els coneixements derivats d’aquest projecte seran profitosos per a la història de la llengua, per a la lingüística aplicada, per a la lingüística descriptiva, per als estudis de llengües en contacte, per a la dialectologia, per a la sociolingüística (= dialectologia social) i per a l’ensenyança de la llengua. Un projecte realment important i transcendental en la investigació lingüística.

La segona part del llibre està dedicada al camp de la toponímia i comprèn tres capítols: Contribución a una teoría de los topónimos. El testimonio canario, de Xaverio Ballester; Toponimia e isoglosas históricas. Leonés y castellano, de José R. Morala; i Problemática que suscita el estudio de los topónimos de una lengua perdida: la toponimia de origen guanche de Canarias, de Maximiano Trapero y Eladio Santana. El primer, i com molt bé dóna a entendre el títol, és una teoria excel·lentment exposada dels diversos enfocaments necessaris en l’estudi dels topònims, amb abundancia d’exemples de les Canàries i d’altres indrets:

-       distinció entre noms que semànticament són transparents (Fuente la Higuera, La(s) Palma(s)) i els que no ho són (Elx, Tegueste), amb el recordatori, però, que “los topónimos nacen semánticamente transparentes y resulta apenas imaginable un contexto donde el hombre haya sentido la conveniencia de dar nombre a los lugares con una sucesión de fonemas sin significado” (p. 124);

-       justificació de la denominació toponímia, i no topologia, pel fet que la majoria de noms de lloc són precisament “noms”, “substantius”, i no altres elements de la llengua, tot i que hi podem trobar adverbis (Tierras de Abajo, Valle de Allá, Atrás, Fuera, etc.), preposicions (Bajo la Montaña), numerals (La Roca de les Onze, Lo Forat de les Dos) i sintagmes oracionals (La Concha Besaculos, Donde Mean los Güeis, La Fuente de Beber de Pie);

-       presència en moltes de llengües de topemes, determinades marques repetides en els topònims: So- a Sopeña, Somonte, Soanyes; formants augmentatius o diminutius, com ­–illo a Olmedillo o Robledillo; San(to) – Santa, com San Francisco, Santo Domingo, Santa Mónica, Santa Cruz; l’article; sufixos abundantius (cañada, collado, hondonada, alameda, arboleda…);

-       freqüència de lexemes genèrics molt repetits i polimòrfics (Plano / Llano, Lomba / Llomba / Loma, mal país / maipaís / maipé / maipeís / maipés…, fuente / fuen / fam / fan / fo / fon / fuan / fuande…, monte / mo [Monegre] / mom / mon [Monconiller] / mont [Montler] / morr [Morredón]…, pedr [Pedraje] / peder [Pedernal] / per[a] [Perona, Capdepera] / piatr [Piatra]…, puente / Puande / Puende / pon [Ponferrada]…, etc.

-       forta personalitat dialectal dels topònims, que normalment marquen les àrees dialectals; en molts de casos els topònims conserven trets dialectals ja desapareguts de la llengua parlada local, com a l’a- afegida a un fonema /r/ inicial de l’Alt Aragó: Arriales, Arriamen, Arripas…

-       abundància de variants formals d’un mateix morfema que donen lloc a topònims diferents: Chejerigüete, Cherejigüete, Chereligüete, Cherigüete, Chijirigüete, Chirigüete, Chirijigüete, etc. etc.

-       opacitat de noms originalment transparents, a causa o bé del pas del temps (mots caiguts en desús, actualment de significat desconegut per als parlants) o bé de la seva pertinença a una modalitat lingüística substituïda en el territori. Aquesta segona circumstància genera còpies (els nous vinguts copien el nom sense saber què vol dir, com molts de noms aràbics en àrees romàniques), calcs (els nouvinguts calquen el nom, perquè l’entenen: Siete Puertas seria el calc del guanxe Satautén), “copicalcs” (els nous vinguts creen un nou nom amb la còpia i la traducció del nom ja existent: la Vall d’Aran, on Aran = Vall);

-       fusió d’elements de sistemes lingüístics diferents: Alcantarilla (> àrab Alcántara + castellà –illa);

-       formació de caricatures (homonimització semàntica, segons Joan Veny): Camino de los Romeros (< Rameros), Juan del Valle / Vendaval (< Van de Walle, d’origen flamenc). Ho seria també, i és un toc d’atenció amb la documentació antiga, l’Oculo Stricto del segle XIV per Ullastret.

Acaba el capítol remarcant que topònims obscurs han de ser investigats a partir de les probabilitats previstes (Tafira i Tasarte, a Gran Canària, probablement tenen relació amb rels berbers fr i zr, acceptat que el guanxe hi està emparentat), que la fonotipologia universal pot ser un recurs vàlid per a explicar una formació quan no es disposa de cap tipus de documentació ni de forma comparable (un fonòtip universal, per exemple, és la seqüència de consonant labial i vocal labial per a designar el buf o el siulet) i que dos principis essencials s’han de tenir presents per a la reconstrucció toponímica: en igualtat de condicions, els topònims més llargs solen representar major transparència semàntica que els més breus; però, per altra banda, els topònims més llargs solen estar exposats a major risc de reducció i més severa. És aquest capítol un vertader manual d’iniciació a la toponímia, molt ben estructurat i exemplificat.

Al segon capítol d’aquesta part, l’autor, José R. Morala, estudia amb dades toponímiques els límits originals entre els dialectes d’essència lleonesa i els d’essència castellana, seguint el camí de Sant Jaume (conegut com a “francès”) entre Burgos i el límit de Galícia. De la conclusió en remarcarem aquesta consideració: “La relación entre dialectología y toponímia es especialmente fructífera en el campo de la dialectología diacrónica: fenómenos antiguos que es imposible detectar hoy, por ejemplo, en una encuesta dialectal, son en algunos casos perfectamente observables en la toponimia de esa misma zona.” (p. 170).

I el tercer capítol de toponímia és una bastant llarga (ps. 173-206) dissertació, metòdica i ben fonamentada, sobre la dificultat de l’estudi de la toponímia d’origen guanxe, una llengua (o unes llengües) perduda i molt poc coneguda. En aquesta situació, els autors, Maximiano Trapero i Eladio Santana Martel, posen èmfasi en algunes bases fonamentals de la toponomàstica: per a estudiar la toponímia d’un lloc s’ha de conèixer molt bé el lloc i el parlar dels seus habitants; la major part dels topònims tenen com a referència la pròpia naturalesa geogràfica, el relleu, la flora, la fauna, la presència de l’aigua, etc., i molt secundàriament la presència de l’home en la naturalesa; a cada lloc li correspon un sol nom (i només excepcionalment dos o tres), i un nom es pot aplicar a molts de llocs que tenen qualque característica comuna. S’hi han d’afegir, a més a més, tres principis formulats per Coseriu: el principi de l’evidència semàntica, el principi de la motivació objectiva i el principi de la versemblança toponímica (p. 206).

La tercera part del volum acull tres capítols de lexicologia i lexicografia. El primer,  Lexicografía y variación diatópica: el caso del francés, d’André Thibault, és una història crítica, farcida de dades, de les obres lexicogràfiques franceses que contenen indicacions de caràcter diatòpic als estats on el francès és llengua oficial. El segon, de Mar Campos Souto, explica la metodologia i la finalitat amb què es desenvolupa el projecte del Nuevo Diccionario Histórico de la Lengua Española, en el qual es dóna una importància especial a la marcació del lèxic dialectal, de cara a facilitar la delimitació d’àrees dialectals en diferents períodes històrics. I el tercer, de Cristóbal Corrales i Dolores Corbella, presenta les obres que, en general sota el nom de tesoro o de diccionario, són reculls de dades històriques de lèxic especialment diferencial, corresponent a àrees dialectals delimitades (canària, lleonesa, andalusa, riojana, etc.), les quals obres han de permetre conèixer l’antiguitat de moltes de paraules pròpies d’aquestes àrees, de vegades exclusives i de vegades compartides amb altres àrees.

Els dos darrers capítols del llibre constitueixen la part de Geolingüística. A l’11, Joan Veny presenta l’Atlas Linguistique Roman, després d’uns apartats en què explica la utilitat de la geolingüística per a la lingüística i d’una petita història de la geolingüística romànica. I al 12 és Pilar García Mouton la qui fa una exposició històrica i actual de les obres de geografia lingüística que s’han realitzat a Espanya, on Antoni Griera té el mèrit (un dels pocs mèrits que li corresponen) d’haver estat l’introductor d’aquesta disciplina amb els seu Atlas Lingüístic de Catalunya.

Es tracta, en definitiva, d’un volum molt interessant, sobretot útil com a introducció a totes les disciplines que tracta i com a mostra de l’amplitud de la dialectologia, fortament implicada amb totes aquestes disciplines.

(Publicat a Estudis Romànics, 33 (2011), ps. 429-432)

---

[1] Vegeu-lo a l’adreça http://www.linguas.net/Default.aspx?alias=www.linguas.net/portalpreseea

No és gens clar

29 de gener de 2012

La llengua, per la raó que sigui, provoca passió, fins i tot en aquelles persones aparentment més indiferents al fet lingüístic. I si això és així fins i tot en aquest tipus de persones, no ens pot estranyar que ho sigui també en les que tenen la llengua com a eina de creació, de feina o d’estudi. De tant en tant, entre aquestes, sorgeixen qüestions polèmiques, perquè qualcú fa una reflexió sobre la conveniència d’usar o no tal o tal paraula, o d’usar-la en tal o tal sentit, o d’admetre-la o no dins el marc normatiu, o d’escriure-la de tal o tal altra manera. Fa un temps, no sé quant (relativament poc, però és mal de concretar), qualcú va proposar d’escriure esclar allò que sempre havia estat és clar. No sé cert si aquest primer qualcú va ser l’insigne i malaguanyat Joan Solà (que serà sempre a la glòria catalana), però sí que sé que aquest se’n va convertir en un apassionat defensor, com ho va ser del sisplau, la qual cosa em va sorprendre molt, perquè si en el cas de sisplau les raons purament gramaticals (una altra cosa són les sociolingüístiques) eren del tot indiscutibles, en el cas de l’esclar em pareixen del tot inconsistents, i en Joan Solà era un savi poc avesat a les inconsistències. Naturalment, com passa sempre, tot d’una n’hi va haver que veren aquesta proposició com una gran revolució en la normativa catalana que s’havia d’acceptar i promoure, i curiosament els qui més hi destaquen, en aquesta postura, pertanyen a aquest sector d’assessors i correctors lingüístics que poden ser classificats com a partidaris (amb matisos, certament) de vehicular al màxim allò que se’n diu el “català que ara es parla” (al poble natal d’aquestes persones, s’entén), i que, no sé ben bé com, ocupen totes les places d’assessoria dels mitjans de comunicació en català més importants (TV3, Catalunya Ràdio, Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...). L’argument essencial per a escriure esclar és que és diferent de és clar, diferència que Albert Pla exemplifica amb aquesta frase (vegeu Un tast de català, § 161): “Stalin –per mi, és clar / esclar– era de dretes”; segons ell, “és clar” vol dir “no en tinc cap dubte” i “esclar” vol dir “és la meva opinió”. ???? Home! Si és la teva opinió és perquè no en tens dubte! Però, clar (esclar / és clar ?), potser la diferència que vol dir és la que hi ha entre “per a mi és clar” i “per a mi, és clar”, on és la pausa la clau del matís semàntic: “per a mi és [un tema] clar” / “segons la meva opinió, naturalment”. Un altre argument per a fer aquesta distinció gràfica, segons Pla, és que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” (ibídem, § 160). Doncs jo, per més i més que ho intent, som incapaç, en el meu dialecte mallorquí, de trobar la diferència fonètica entre “és clar” i “esclar”... Ja es veu que Pla (i tots els qui fan servir aquest argument) no fan llarg, de coneixements dialectals.  A mi em fa la impressió que, simplement, aquest és un altre cas en què una visió reduïda, restringida, de la llengua, en què no es té en compte tota l’àrea catalana sinó només una part del català central, aporta el marc que justifica l’excusa perenne per a consolidar la compartimentació suïcida de la llengua catalana: “reflectir de la millor manera possible la llengua oral” (ibídem, § 161). ¿Quina llengua oral? De llengües orals n’hi ha tantes com de parlants...  Això a part, però, analitzant l’expressió sintàcticament, és clar que esclar no és més que “és clar”, i això ho veu tothom, i com que per a la majoria de gent, no lingüista, la diferenciació pretesa entre és clar quan és la construcció verbal (“és clar que...”) i esclar quan és una interjecció fàtica (“sí que en vull, esclar!”; vegeu la consulta 306 del consultori de català de lavanguardia.com) no és gens evident, la introducció d’aquesta grafia capritxosa no ha fet altra cosa que embullar els usuaris, que escriuen coses com “Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren...” (ibídem, § 188). És com si escriguéssim “Esevident que...”, “Esconegut que...”, “Essabut que...”. No sé si han fet l’escriptura més fidel a la llengua oral, però sí que l’han feta més absurda.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el 5 de febrer de 2012)

PETITA ANTOLOGIA ALCOVERIANA DEDICADA AL CONSELL DE MALLORCA

23 de desembre de 2011

“Un poble que pert sa llengua, es un poble degenerat, dexat de la mà Deu, sense instint de conservació, qu’es lo derrer que‘s pert. Quant un conquistador vol anul·lar un poble y fondre‘l y repastarlo dins un altre poble, el despulla del seu idioma, n’hi fa parlar un altre...”

“Per un poble, estimar sa llengua es signe de vitalidat y de plenitut de vida intel·lectual. Son els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèxer y qu’ells meteis accepten y firmen sa sentencia de mort; son els pobles axí, que desprecíen, desjecten y abandonen sa propia llengua.”

“Que s’hi ficsin be els catalans y els mallorquins que desprecien, qu’abandonen la seva llengua per la castellana ... que s’hi ficsin be: amb aquest despreci, amb aquest abandonament se posen a n-el metex nivell y se fan de la metexa categoría que‘ls pobles vensuts y de civilisació inferior; axò es, se tiren de cap dins l’abisme de l’oprobi y l’ignominia mes gran que pot venir demunt un poble: la fusió, la disolució dins un altre poble, l’engrunament, la anul·lació de sí metex.”

(Antoni Mª Alcover, 1902)

“La nacionalidat catalana.

¿Ho som nosaltres una nacionalidat, diferent de la castellana, de la gallega, de la vasca?

I prou que hu som, per més que qualcú, sols de sentirho, tregui foc p'els caxals, i mos tiri carrerons de llamps i pestes, que, gràcies a Deu, no mos tocarán ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triunf definitiu.

Prou que hu som una nacionalidat; en tenim tots els síntomes, distintius i carácters. Tenim i'idioma.” (...)

“Mos porán esser més o menys simpátics els catalans; pero parents nostres ben propins ho son i ho serán, per més que estupidament ens empenyem en negarho. De Catalunya sortim, d'allá vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Ida som uns renegats; renegarem la nostra sanc. Desgraciat de poble que'n renega! ¡Quin lloc més ignominiós li reservará l'història!

Decadent l'esperit patriotic, esmortuida, atrofiada la conciencia de la nacionalidat pròpia, s'afluxaren els vincles de germanor i s'oblidaren els de sanc entre Mallorca i Catalunya; i acabárem per oblidar la nostra historia, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaxement catalá, que'ns ha despertada, grácies a Déu, la nostra conciencia étnica.

Per tot axò, la nostra nacionalidat es la catalana; la nostra personalidat, si l'hem de recobrar, no l'esperem de la gent de Madrid, que no'ns concedirán may altra categoria que la de provincianos. La nostra personalidat ètnica, si l'hem de recobrar, ha d'esser am Catalunya. Allunyarmos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, es una al-lotada, una ximplesa.”

(Antoni Mª Alcover, 1908)

El Consell de Mallorca va decidir aquest desembre de 2011 declarar l’any 2012 “Any Mossèn Antoni Mª Alcover”. En unes altres circumstàncies ens hauria de satisfer, que el Consell honoràs la figura d’Alcover, però en les circumstàncies actuals, en què tant el Consell, com el Govern, com l’Ajuntament de Palma o el de Maó, tots ells governats pel Partido Popular, escarneixen, menyspreen i desvaloren la llengua catalana, i l’expulsen dels pocs àmbits a què havia arribat, i a més a més escupen damunt les persones que, com Mossèn Alcover, defensen o han defensat aquesta llengua i la comunitat nacional a què pertanyem els mallorquins, en les actuals circumstàncies, dic, declarar l’any 2012  “Any Mossèn Antoni Mª Alcover” és una befa, és un insult a la memòria de tan il·lustre personatge, el nom del qual cap governant del PP és digne ni tan sols de pronunciar. Aquesta declaració del Consell és pur oportunisme per a fer creure que els interessa la nostra cultura, que odien, i que reconeixen la personalitat d’Alcover, del qual com a molt deuen haver sentit a dir que va escriure rondalles. Per això, doncs, perquè sàpiguen qui era i què deia Mossèn Alcover els n’he preparat aquesta petita antologia. Vejam si així els fugen les ganes de tornar tacar el seu nom amb declaracions carregades de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement del 'Diari de Balears", el 8 de gener de 2012)

Comentaris al DIEC

L'1 d'agost de 1996 vaig publicar al "Diari de Balears" un article comentant la tot just recent aparició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Qui tengui interès en aqueix article el pot llegir i descarregar amb aquest enllaç.

Sol a Berlín

3 de desembre de 2011

Un dia, mirant llibres a una llibreria, vaig veure aquest títol que em va cridar l’atenció, i tot d’una vaig pensar que el títol responia al fet relativament estrany que a Berlín, una ciutat del centre d’Europa on normalment hi fa fred i mal temps, hi fes sol. És a dir, pareixia que el títol destacava una circumstància més bé excepcional, com si diguéssim “Nevada a Palma”; és allò que solen fer els títols: proclamar qualque fet extraordinari, per a cridar l’atenció. Vaig agafar el llibre per a examinar-lo amb més detall i veure de què anava i llavors vaig descobrir que el títol no es referia al temps a Berlín, sinó a una situació concreta de solitud a Berlín. Aleshores tot d’una vaig pensar: ¿i per què el títol del llibre, podent ser clar i inequívoc, és així d’ambigu? Per a començar, aquest títol no correspon exactament a l’original alemany: Jeder stirbt für sich allein, obra de l’autor Hans Fallada (1893-1947), que en català seria Tothom mor tot sol; però ja sabem que en les traduccions el títol molt sovint s’adapta i, per tant, qualsevol canvi hi és acceptable… mentre sigui clar. I vet aquí la qüestió: en català general i popular per a expressar l’estat de soledat es diu “tot sol - tota sola”, amb aquesta construcció en què l’adjectiu sol és reforçat amb tot, una construcció documentada en llatí medieval (Quadam die miles ille, equitans totus solus et inermis, accessit ad ciuitatem ubi praelatus iste morabatur. Et totus solus uenit in praesentia huius praelati humilius [Ramon Llull, Liber de sancta Maria: XXI De spe], quidam miles equitabat supra suum mulum totus solus [Ramon Llull, Ars breuis: X De decima et ultima distinctione]), semblant a aquesta altra, en la qual és el numeral que és reforçat: hi hem anat totes tres, també documentada en llatí medieval (ad totus tres equales cartas factas fuerint [‘Lex romana raetica curiensis’: 25]). Aquest reforçament de sol - sola (en són quasi equivalents l’anglès all alone i l’alemany ganz allein) i dels numerals amb tot - tota degué estar bastant estès en el llatí vulgar de finals de l’Imperi, perquè apareix en texts d’autors de diverses contrades, però sembla que només es va conservar en el llatí propi de l’espai de l’antiga Gàl·lia transalpina, avui més o manco coincident amb França, dins el qual es va formar el sistema català. Per això, existeix la mateixa construcció a tot aquest espai lingüístic: je suis venu tout seul en francès, soi vengut tot sol en occità i he vengut tot sol en català; o elles sont parties toutes les quatre en francès (en aquest cas, com es veu, mantenint l’article), son partidas totas quatre en occità, són partides (o han partit) totes quatre en català. Aquestes construccions són absolutament usuals en tot el català col·loquial, en què sol tot sol (i mai més ben dit) com a atribut o predicatiu és ben rar, si bé gramaticalment és possible. En castellà, però, no existeixen, i com que el model castellà pesa molt fins i tot damunt la llengua catalana literària, a l’hora de construir texts de registre culte (literari, però també no literari), hi ha una tendència a posar només sol - sola, com si la construcció popular, tan genuïna, fos considerada indigna d’aquest registre, amb la qual cosa en realitat se’n deriva un acostament al castellà que, al cap i a la fi, no és més que una altra conseqüència de la interferència. El rebuig injustificat d’aquesta construcció tan legítima és el que provoca un títol equívoc com el d’aquest llibre, que s’hauria pogut evitar fent-lo, amb tota la naturalitat del món, Tot sol a Berlín. Ningú, així, hauria pogut entendre altra cosa que allò que volia dir. No cal fer les coses complicades quan realment són ben simples.

No tenc gens de ganes ni gens de pressa

6 de novembre de 2011

En català, dins la categoria dels quantificadors n’hi ha dos que comparteixen la significació (o el valor semàntic) i, en canvi, són usats condicionats per la qualitat del substantiu que especifiquen. Tots dos signifiquen “absència total” (0) d’allò que significa el substantiu que els segueix, però no són intercanviables, perquè un s’usa amb susbtantius que signifiquen qualque cosa comptable per unitats (cap) mentre que l’altre s’usa amb substantius que signifiquen qualque cosa mesurable (gens de). Pens que és clar per a tothom que direm “no em queda cap moneda” o “no ha deixat cap gra d’arròs”, perquè les monedes i els grans d’arròs són elements comptables un a un; en canvi, direm també “no em queden gens de diners” o “no ha deixat gens d’arròs”, perquè comptam tant els diners com l’arròs per volum, no per unitats. Aquesta distinció entre els dos quantificadors –que, no sé per què, els gramàtics classifiquen en dues categories diferents: indefinit (cap) i quantitatiu (gens de)–, ha estat constant en la història lingüística catalana fins que, modernament i, evidentment, per interferència del sistema castellà (que sols té un quantificador equivalent: ningún), cap ha pres el lloc a gens de en el parlar de molta de gent: “lo colp de la lança no ·t farà gens de mal” (segle XV, Memorial del pecador remut), “Mas en l'altre món, pus que de aquesta vida sies passat, no hauràs gens de misericòrdia” (segle XV, Sermons de Sant Vicent Ferrer), “Altres, són axí molls en los béns de la ànima, que no han gens de paciència en les tribulacions” (segle XV, Tractat de Confessió), “no ha en tu gens de perfecció espiritual!” (ídem), “de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment” (segle XV, Tirant lo Blanch), “És magnànim e noble de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat” (segle XVI, Spill de la vida religiosa). Fixau-vos que són substantius que, en el seu sentit general, no tenen plural, perquè el seu significat és mesurable, però no pluralitzable: hom pot tenir una mica de/bastant de/molt(a) de/moltíssim(a) mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment/malícia/iniquitat... o no tenir-ne gens, però no és possible tenir *dos mals (sí en sentit restringit, equivalent a “lesió” o “malaltia”), *tres misericòrdies, *quatre paciències, *cinc perfeccions, etc. ni no tenir-ne *cap (mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment...). Gana és un d’aquests substantius de sentit general mesurable que, però, ha produït un plural amb el mateix significat del singular, potser perquè el singular, per l’ús molt freqüent dins el context “gana de menjar”, ha quedat restringit a aquesta significació, de manera que “tenir gana” és simplement “tenir gana de menjar”. El quantificador que l’acompanya és sempre un indefinit mesurador: un poc de gana, molta de gana, gens de gana. En plural, en canvi, “ganes” és sinònim de “desig”, de manera que és possible una frase com “tenc gana, però no tenc ganes de menjar” (perquè em trob malament, perquè tenc mal de ventre, etc). En qualsevol cas, ganes és morfològicament plural i exigeix un quantificador en plural o invariable: moltes de ganes, poques ganes, gens de ganes, i és impossible, absolutament agramatical, una frase com “no tenc *cap ganes d’anar-hi”, i ho és per dues raons: perquè cap només pot quantificar un substantiu de significat comptable (i les ganes no es poden comptar amb numerals) i perquè ganes és plural i cap és singular. Absurda, doncs, la construcció “no tinc *cap ganes de...” que sovint podem sentir als serials de TV3 o als doblatges catalans. I encara que siguin en forma singular, també són absolutament inadmissibles les construccions “*cap pressa”, “*cap importància”, “*cap gràcia”, “*cap por”, “*cap pena”, etc. amb substantius de significat incomptable, amb els quals únicament és possible “gens de”. La llàstima és que, com en tantes d’ocasions, en aquesta qüestió també pareix que té més autoritat TV3 que l’IEC i qualsevol gramàtic reconegut. El portal lingüístic de la CCMA, “És a dir”, accepta explícitament aquestes construccions agramaticals amb aquesta observació: “al costat de No em fa cap gràcia / cap por, s'ha de tenir present també No em fa gens de gràcia / de por.” ¿Tenim remei?

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears', el 12 de novembre de 2011.) 

[Veges el meu estudi sobre 'cap' i 'gens (de)' en aquesta adreça: http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2014/8201415-corbera.htm# ] 

Interrogació i admiració (i III)

7 d'octubre de 2011

En la tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d’interrogació i d’admiració pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar, ja esmentada a l’article anterior, espècie d’arranjament entre la proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l’editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua d’aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n’analitzaren l’ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts determinats) del punt d’interrogació inicial. És impossible en aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix: “posar l’interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català l’ús exclusiu del signe d’admiració o exclamació al final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un com l’altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes. L’argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d’usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n’han de posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l’escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s’han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d’admiració, però, les dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l’IEC es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals, tant d’interrogació com d’admiració, consell que ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d’abstenir-se d’usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d’interrogació i d’admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l’ús exclusiu dels punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l’IEC; just no fa cas d’un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que n’indica l’entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l’ús del punt final és suficient, i ometent-lo a l’inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.

¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ?

11 de setembre de 2011 *

“Amb la llengua no s’hi juga”, “Ens mantindrem fidels i en peu en la defensa de la nostra llengua", “Oriol Pujol, ha advertit el PP que, si es trenca el model d'immersió lingüística, no els tindran en compte per a futurs acords”... Paraules, paraules, paraules... Aquestes darreres setmanes una altra vegada els dirigents de CiU s’han omplit la boca de paraules de suposada defensa de la llengua catalana pels atacs del PP i per una resolució judicial que obliga la Generalitat de dalt a fer del català llengua vehicular de l’escola (¿o hauria de dir “del cole”, com ja diu tot déu per Catalunya i propaga la catalaníssima TV3?). Queda molt bé omplir-se la boca de paraules i presentar-se com els grans defensors de la llengua de Catalunya davant els atacs del “Cid Campeador “ pepero... Però aquesta autoproclamació de campions del catalanisme topa amb una realitat ben real: CiU fa anys que pacta amb el PP per a tot allò que li convé (i dic que li convé, no que convé a Catalunya) fent els ulls grossos a la política d’extermini del català que el PP ja practica als territoris on s’hi parla català que controla, el País Valencià, les Illes Balears i, des de fa poc, Aragó. A València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 16 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua catalana hagi minvat en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). A les Balears, on des de 1982 només hi ha hagut 8 anys de govern autònom no pepero, inicialment havia tingut una posició d’una certa neutralitat, fins i tot de condescendència cap a la llengua catalana (va consentir que fos majoritàriament la llengua vehicular de l’ensenyament), però des de 2003 ha dut una tendència progressiva cap a la reimposició absoluta del castellà, que en el nou govern d’enguany ja s’ha materialitzat amb la supressió de totes les ajudes a les activitats en català, en el tancament de Televisió de Mallorca i de la ràdio Ona Mallorca, en l’anunci reiterat que a partir de l’any que ve s’acabarà el model d’immersió lingüística (¿li sona la cançó, sr. Pujol?), en el projecte de llei de funció pública que suprimeix el requisit del coneixement del català per a accedir a les places de funcionari i en el nomenament per a càrrecs importants al govern de coneguts militants anticatalanistes incitadors a la violència contra els defensors de la llengua. A Aragó, el nou govern ja ha anunciat que derogarà la Llei de Llengües que reconeix uns certs drets a la llengua catalana de la Franja. ¿Quina ha estat la reacció de CiU a tota aquesta política anticatalana del PP? Callar, callar i callar. En aquestes dècades passades CiU ha pactat amb el PP, a Catalunya i a Espanya, quan li ha convingut, i mai li ha posat com a condició que deixàs d’agredir el català... És clar, qualcú dirà, però és que CiU és una coalició que només actua a Catalunya i només es preocupa per Catalunya, i ara sí que protesta perquè és el PP de Catalunya qui ataca el català de Catalunya. Molt bé, doncs, si l’egoisme de CiU i dels seus votants els fa tenir la perspectiva tan curta que consideren que la llengua catalana de fora de Catalunya no és cosa seva, ¿per què després fan servir l’argument dels 10 milions de parlants per a reclamar que el català sigui oficial a la UE? Els catalanoparlants de fora de Catalunya servim a CiU per a donar més pes a les seves reclamacions grandiloqüents, però no existim quan necessitam que ens defensi, perquè nosaltres tots sols no tenim prou força. No hi ha un PP de Catalunya i un PP d’Espanya o un PP de València, o... hi ha un sol PP espanyol, que entre els seus objectius en té un de molt clar: l’extermini de totes les llengües altres que la castellana existents dins el seu imperi. El practica a Galícia, el practica a Navarra (en la versió local UPN), el practica a València, ha començat a practicar-lo a les Balears i ho farà a Aragó. No pot fer-ho a Euskadi ni, de moment, directament a Catalunya, però si CiU, en lloc de combatre’l, l’enforteix, a poc a poc es farà indispensable i llavors ja es veurà ja com actua. De moment, Badalona ja ha caigut i mirau què hi fa.

Si a les pròximes eleccions espanyoles el PP treu majoria absoluta l’envestida que rebrem serà terrible, i només suportant-nos tots els catalanoparlants tindrem un mínim d’esperança. Si no treu majoria absoluta i necessita els vots de CiU, ¿què fara la coalició? ¿Negar el seu suport a qui cerca l’exterminació del català o mirar pels seus interessos i trair la llengua? ¿Continuarà CiU sent còmplice del nostre botxí?

* Aquest article ha estat rebutjat per a ser publicat per Ara i per Tribuna Catalana.

L’exemple de Noruega

6 de setembre de 2011

 

Quan encara era un sol Regne amb Suècia, Noruega ja practicava una política assimilista respecte de les minories lingüístico-culturals que habitaven dins el seu territori: els samis (també coneguts com a “lapons”) i els kvens, de procedència finesa, uns i altres parlants fino-úgrics, molt diferents dels noruecs germànics indoeuropeus. Quan, cap a finals del segle XIX, l’escola es va generalitzar a Noruega, aquesta era exclusivament en la llengua de la majoria dominant. Per llei, a escola el mestre només podia explicar en sami o en kven quan tractàs un tema que en noruec fos incomprensible per als alumnes, i la mateixa llei remarcava que “fins i tot en el cas que la majoria dels infants a un districte escolar no comprenguin el noruec, el professor haurà de tenir ben present aquesta disposició, i haurà de fer tot allò que sigui possible per a assegurar que les llengües lapona i kven no són usades més d’allò que sigui absolutament necessari en les circumstàncies dades”. Amb la independència noruega el 1905, el procés de “norueguització” es va enfortir, amb l’objectiu de fer que tots els ciutadans noruecs compartissin els mateixos referents culturals, la mateixa llengua i la mateixa identitat. La norueguització es desenvolupà durant mig segle i com a exemple de l’efectivitat que tengué basten les dades de Kvænangen, un petit poble de la província de Tromso: el 1931, el 61 % dels seus habitants es declaraven “no noruecs”, és a dir, samis o kvens; el 1950, aquest percentatge havia caigut a 0. La cultura sami era vista com una cultura endarrerida que impedia el desenvolupament, i molts de samis començaren a avergonyir-se de la seva pertinença ètnica, considerada un estigma. Eren freqüents les caricatures i els acudits que presentaven els samis com a individus que sempre anaven beguts. Però el 1959 una relació sobre els resultats de l’educació entre els infants samis a la regió de Finmark plantejava per primera vegada la possibilitat d’ensenyar-los la seva llengua i la seva cultura; duita a consulta a la població en general, molts varen ser els qui s’hi oposaren, perquè temien que es pogués acabar en una espècie de “reserva sami” a Finmark, com a ciutadans de segona categoria. Tanmateix, el fet era que des dels primers anys 50 havien sorgit veus diverses que defensaven els drets dels samis a mantenir la seva llengua i la seva cultura, veus que de cada vegada eren més nombroses i més potents, i que començava a gestar-se un moviment de defensa dels samis, que es concretà el 1968 en l’Associació Nacional dels Samis de Noruega. Els anys 70 i 80 la política sami agafà més i més importància (hi ajudà un episodi emblemàtic de lluita pel medi, l’anomenada “qüestió d’Alta”), així com prengué força el desenvolupament cultural d’aquesta comunitat, un període conegut amb les sigles ČSV, inicials de les frases samis “Čájehehkot Sámi Vuoiŋŋa” (“Mostra l’Esperit Sami”) i “Čohkkejehket Sámiid Vuitui” (“Uniu els Samis per a la Victòria”). L’ensenyament de la llengua a escola va possibilitar aviat l’aparició de mitjans de comunicació escrits en sami, així com d’una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l’actitud de l’estat noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los, fins al punt que el 1988 una esmena a la Constitució establí que: “És responsabilitat de les autoritats de l’Estat crear les condicions que permetin al poble sami preservar i desplegar la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de viure”. Com a conseqüència d’aquest article, al cap de poc temps es constituí un Parlament Sami, que dins els anys 90 promulgà la “Llei de la Llengua Sami” que en possibilitava l’ús oficial dins 6 municipis. A diferència de Noruega, Espanya, més de 30 anys després de mort en Franco, continua mirant la seva diversitat com una nosa.

Interrogació i admiració (II)

5 de setembre de 2011

A l’article anterior vàrem veure que els punts d’interrogació i exclamació nasqueren a l’Edat Mitjana, primer el d’interrogació i després el d’exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l’Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l’ús també en castellà del punt d’interrogació girat (¿) a l’inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d’anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A l’Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d’aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d’interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l’haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l’auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l’entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l’espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d’interrogació i d’admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l’Acadèmia. És per això, segurament, que l’ús d’aquests signes és vist com una concessió més a l’espanyol i que des d’una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d’“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l’hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.

'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010

4 de maig de 2010

És ben cert que totes les llengües evolucionen, i que amb el temps, a més de canvis fonètics sempre en marxa, és sobretot el lèxic que mostra els canvis més grans, i molt especialment en aquesta època moderna en què costums i tradicions canvien tan aviat, en què contínuament s'incorporen objectes i conductes noves a les que ja teníem, i en què a la correguda desapareixen objectes, costums i feines que fins fa dos dies tothom coneixia. El lèxic és, a la vegada, el component més mal·leable i més característic de la llengua: necessita canviar per a adaptar-se als canvis socials, però necessita a la vegada mantenir la seva essència per a mantenir la personalitat de la llengua. La societat moderna ha de poder designar els nous invents i els nous costums amb noves denominacions, o amb adaptació semàntica de les existents, i és comprensible que oblidi els noms d'aquells objectes que ja no s'usen, d'aquelles feines que ja no es fan o d'aquells costums que ja no es practiquen. En això hi estam tots d'acord, i només per sentimentalismes mal entesos lamentam la pèrdua de tal o tal paraula amb la qual un temps hom feia referència a un objecte aleshores utilitzat i que avui en dia és pràcticament desconegut dels més joves o oblidat dels més vells. ¿Quanta de gent ens podria dir actualment què és un trempaplomes? ¿I un escopidor dins una casa? ¿I una màrfega? ¿I els morets? ¿I un verduc? ¿I un costallevador? ¿I una tremuja? ¿I quanta de gent sabria què feia un missatge? ¿I un majoral? ¿I un trencador? ¿I un calatraví? ¿I un donat? Són paraules que pràcticament han desaparegut de la circulació, com ho han fet els objectes i els oficis que representen.

El treball d'en Pere Juli Serra, però, no és un treball enfocat cap aquest sentimentalisme irracional, sinó que cerca cridar l'atenció sobre l'empobriment desmesurat del nostre lèxic, i dic desmesurat perquè no es tracta simplement d'un oblit de mots referits a conceptes fora d'ús, sinó que afecta mots i expressions que avui en dia poden ser perfectament vàlids, usuals, i si no ho són és per aquesta tendència general, en el nostre cas agreujada per la interferència d'una altra llengua, a emprar poques paraules i forçar-les a significar allò que mai no havien significat. ¿Què impedeix avui utilitzar el verb afollar? Només una cosa: la semblança formal amb el castellà follar, de sentit considerat obscè. ¿I quants dels altres mots que recull en Pere Juli es poden realment tenir per obsolets a l'actualitat? ¿Tal vegada guarà, perquè d'ases de quatre potes de cada vegada n'hi ha més pocs? En sentit figurat, però, segur que és actual! ¿Arrop, que avui ja no se'n fa? Potser sí, en aquest cas, però ben bé es podria recuperar si es recuperava el producte dins la nostra pastisseria. ¿Fènyer, perquè avui quasi ja no queden forners i el pa el fan màquines? Però les màquines també deuen fènyer la pasta de qualque manera!

M'ha sorprès veure que entre aquestes paraules n'hi ha de tan expressives, i per a mi tan necessàries, com enfony, balb, jaç (crec que tothom que té cans o moixos sap què és el jaç), coverbo (més graciosa i precisa que 'acudit', que pot ser qualsevol idea revenguda), fer la torniola, cambuix, bajà, galindó, i altres. Si és realment així, que aquests mots ja es poden considerar en desús, em fa l'efecte que som molts els mallorquins bastant passats de moda sense saber-ho. En qualsevol cas, la tristor em corprèn de veure com es va deteriorant la nostra llengua: el dia que la gent ja no sàpiga dir aquestes paraules serà que el nostre català ha quedat ben coix. Perquè... ¿i com ho diran? ¿Quina altra paraula hi ha per a dir enfony? I si no diuen enfony, ¿tampoc no diuen enfonyar? I si fa fred i no puc dir que tenc les mans balbes, ¿què he de dir? I si el moix no dorm dins el seu jaç, ¿on dorm? ¿Damunt el llit? ¿I no coneixeu ningú operat de galindons? ¿I com ho diríem, si no? El recull d'en Pere Juli Serra és un crit d'alerta davant la depauperació accelarada que la nostra llengua sofreix, no aturada fins al moment per l'escola en català ni per l'ús del català a certs mitjans de comunicació, els quals, dissortadament, en lloc d'intentar recuperar l'expressivitat de la parla tradicional, han quedat entrampats en aquesta modalitat pretenciosament moderna, insípida, inexpressiva, fada, envilida i mimètica de la modalitat pública per excel·lència, la modalitat forastera, mot, per cert, que no surt al recull, cosa que deu voler dir que encara s'usa i que encara es manté una certa consciència d'allò que és d'aquí i d'allò que és de fora.

Ara que s'han reeditat les Rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó contades per en Moll i el quadre escènic de Ràdio Popular dels anys 60, aprofitau-les i escoltau-les i xuclau-ne la saba popular que us permetrà reviscolar aquest llenguatge tan excepcionalment esplendorós que l'evolució social ens ha duit a oblidar. Tal vegada així d'aquí uns anys, si en Pere Juli fa una segona edició d'aquests “mots en desús”, en podrà llevar unes quantes pàgines.

El súmmum de la ignomínia

2 d'agost de 2011

Sabíem que amb el resultat de les eleccions de maig començàvem una nova etapa difícil per a la llengua i la cultura del país, però –ingènuament, és ver– hi havia qui confiava que la cosa no seria tan greu com amenaçava de ser, sobretot perquè la manca de recursos actual no deixaria fer moltes de les coses que els qui tornaven deien que farien. Just han passat uns pocs mesos i la realitat ja comença a superar les previsions, no tant per allò que realment han fet sinó per allò que deixen entreveure. Efectivament, que hagin decidit el tancament de RTVM, a pesar del mal que fan no tan sols a la llengua (que no els importa gens, ja ho sabem) sinó també –i especialment– a la indústria audiovisual mallorquina (que haurien de defensar, en lloc d’enfonsar), no és en realitat cap sorpresa, perquè ja ho havien anunciat; si trobaven que era, econòmicament, poc rendible haurien pogut potenciar-la, introduir-hi publicitat, dinamitzar-la...; però som conscients que no era aquest el problema, sinó que era una qüestió de simple venjança per haver estat una emissora que havia anat massa lluny –segons ells– en el servei al país i en la denúncia del franquisme. Que als catalanoparlants insulars ens hagin convertit en un “mèrit” i hàgim deixat de ser una necessitat a casa nostra tampoc ja no ens sorprèn, perquè ens ho havien anunciat: aquí vosaltres sou tan poca cosa que podeu donar gràcies si us deixam existir i encara valoram una mica que qualcú conegui –voluntàriament, és clar!– el vostre argot indígena propi dels vells... Que ens repeteixin contínuament que compliran la promesa de deixar que els pares triïn la llengua a l’escola infantil i que canviaran el decret sobre el model lingüístic a l’ensenyament, sempre en detriment del català, evidentment, no ens ve gens de nou, perquè la desaparició de la nostra llengua és una de les seves obsessions i actuaran in aeternum en aquest sentit fins a aconseguir la seva meta. Aquestes actuacions i altres que probablement vendran eren esperades coneixent des de fa mesos qui prenien ara les decisions al nou Movimiento Nacional, i per tant les havíem de suportat amb resignació perquè, diuen, són actuacions fetes “democràticament”, resultat d’unes eleccions on tot això de fet importava un pebre als electors, preocupats per qüestions molt més pràctiques i vitals. Ara, jo, la veritat, allò que crec que és la culminació, el súmmum, de l’oprobi, de l’insult, de la ignomínia, a què ens sotmet aquest nou govern provincià, no és que posin en pràctica totes les seves amenaces antibalears (bé, anticatalanes en general), sinó que donin càrrecs de certa rellevància a forasters que tenen un historial profund d’agitació, fins a la incitació violenta, en contra dels ciutadans dignes d’aquesta terra. No en diré els noms, perquè no es mereixen ni una traça en el meu escrit, però m’imagín que el lector els té ben presents. Des de la persecució sofrida el temps de la guerra i la dictadura franquista posterior, mai ningú no ens havia menyspreat, insultat o maltractat tant com ho fa aquest govern triat per una bona part dels mateixos nadius de les Balears. ¿La gent sap què vota o vota enganada? No ho sé ni hi vull fer elucubracions, però el punt de degradació a què hem arribat difícilment ja pot ser superat.

El bilingüisme harmònic

6 de juliol de 2011

Si el cinisme és una de les "virtuts" dels polítics en general (amb ben poques excepcions), hi ha un partit que del cinisme en fa bandera i orgull, un partit que ja és cínic en el seu mateix nom, popular, amb el qual vol fer creure que defensa els interessos del poble, i en realitat defensa els interessos del gran capital i les grans empreses. No m'entrentendré ara, però, en quins són els vertaders interessos econòmics populars, perquè, entre altres coses, no és un tema del qual sigui especialista, sinó que ho faré en una altra qüestió que és objecte predilecte de la demagògia populista (ai, volia dir popular!): aquesta del "bilingüisme harmònic". Potser ja no us en recordau, però aquesta expressió va sorgir (si la transcripció periodística està ben feta) de la boca del Conseller d'Educació i Ordenació Universitària de Galícia, en l’entrevista que li va fer el redactor d’aquest diari Enric Borràs publicada el 27 de juny passat: “Cercar la perfecta convivència [de llengües] a l’aula, tal com passa al carrer, allò que nosaltres anomenam el bilingüisme harmònic.” ¿Bilingüisme harmònic? Fixau-vos-hi: “Bilingüisme: coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat”, “Harmonia: justa adaptació, entre elles, de les parts o coses que formen un tot.” (Diccionari de la Llengua Catalana). El bilingüisme harmònic seria, doncs, la coexistència de dues llengües a la societat gallega en justa adaptació. ¿I què és una justa adaptació? Que la llengua castellana sigui present amb majoria aclaparadora a tots els àmbits socialment rellevants i, en canvi, en sigui quasi absent la llengua gallega ¿és bilingüisme harmònic? Que a les ciutats de Galícia, en conjunt, els parlants habituals de gallec no arribin al 30% ¿és bilingüisme harmònic? I que a Vigo, la ciutat més gran, el percentatge dels qui usen habitualment el gallec com a llengua de relació just just s’acostava el 2009 al 9%, mentre que els qui usen només el castellà arribava al 47,7% ¿és bilingüisme harmònic? Que el 2008 només el 21 % dels alumnes d’ESO de Galicía fossin gallegoparlants familars ¿és bilingüisme harmònic? Que, fins i tot, a la classe de llengua gallega només el 56,6% dels alumnes parlin en gallec amb el professor, i la resta ho facin en castellà ¿és bilingüisme harmònic? Que entre 2003 i 2008 els qui tenen per costum parlar sempre en gallec, a tot el país, hagin passat del 43% al 30% ¿és bilingüisme harmònic? El Conseller gallec en aqueixa entrevista arriba a insinuar (no ho diu clarament, però el context ho deixa entendre) que era dolent el decret que establia el mínim del 50 % en gallec perquè “Molts centres arribaven al 60% o el 80% de classes en gallec, i a d’altres gairebé al 100%”! Fer escola en la llengua pròpia de Galícia no és bo, no és convenient! Aquesta és la vertadera postura popular: en la llengua del país, com més poques coses s’hi facin, millor; com més marginada estigui, millor; i si aconseguim fer-la desaparèixer, encara millor! I no és una qüestió de matisos dins aqueix partit, que pertot allà on pot duu la mateixa pràctica. Ens ho ha mostrat aquesta sèrie tan encertada del Diari de Balears sobre Galícia, ho podeu comprovar mirant què fa al País Valencià (on la darrera proesa ha estat impedir-hi veure TV3) i ho podreu ara tocar amb les mans en aquesta nova etapa que hem començat a les Balears, a mans d’un govern que inclou un conseller que no només no diu mai una paraula en l’única llengua nostra, sinó que a més a més nega públicament que aquesta llengua sigui catalana. Una vertadera vergonya que ens fa empegueir de ser d’on som. ¿Us imaginau un ministre del govern espanyol no parlant mai en espanyol i negant que a Castella i a Múrcia tenguin la mateixa llengua? Idò allò que és inimaginable dins la normalitat aquí ens ho hem d’empassolar. Aquest és el bilingüisme harmònic popular: més castellà i manco particularitats, i posem-hi un poc d’anglès i pareixerà més modern.