dimecres, 8 de febrer de 2012

No és gens clar

29 de gener de 2012

La llengua, per la raó que sigui, provoca passió, fins i tot en aquelles persones aparentment més indiferents al fet lingüístic. I si això és així fins i tot en aquest tipus de persones, no ens pot estranyar que ho sigui també en les que tenen la llengua com a eina de creació, de feina o d’estudi. De tant en tant, entre aquestes, sorgeixen qüestions polèmiques, perquè qualcú fa una reflexió sobre la conveniència d’usar o no tal o tal paraula, o d’usar-la en tal o tal sentit, o d’admetre-la o no dins el marc normatiu, o d’escriure-la de tal o tal altra manera. Fa un temps, no sé quant (relativament poc, però és mal de concretar), qualcú va proposar d’escriure esclar allò que sempre havia estat és clar. No sé cert si aquest primer qualcú va ser l’insigne i malaguanyat Joan Solà (que serà sempre a la glòria catalana), però sí que sé que aquest se’n va convertir en un apassionat defensor, com ho va ser del sisplau, la qual cosa em va sorprendre molt, perquè si en el cas de sisplau les raons purament gramaticals (una altra cosa són les sociolingüístiques) eren del tot indiscutibles, en el cas de l’esclar em pareixen del tot inconsistents, i en Joan Solà era un savi poc avesat a les inconsistències. Naturalment, com passa sempre, tot d’una n’hi va haver que veren aquesta proposició com una gran revolució en la normativa catalana que s’havia d’acceptar i promoure, i curiosament els qui més hi destaquen, en aquesta postura, pertanyen a aquest sector d’assessors i correctors lingüístics que poden ser classificats com a partidaris (amb matisos, certament) de vehicular al màxim allò que se’n diu el “català que ara es parla” (al poble natal d’aquestes persones, s’entén), i que, no sé ben bé com, ocupen totes les places d’assessoria dels mitjans de comunicació en català més importants (TV3, Catalunya Ràdio, Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...). L’argument essencial per a escriure esclar és que és diferent de és clar, diferència que Albert Pla exemplifica amb aquesta frase (vegeu Un tast de català, § 161): “Stalin –per mi, és clar / esclar– era de dretes”; segons ell, “és clar” vol dir “no en tinc cap dubte” i “esclar” vol dir “és la meva opinió”. ???? Home! Si és la teva opinió és perquè no en tens dubte! Però, clar (esclar / és clar ?), potser la diferència que vol dir és la que hi ha entre “per a mi és clar” i “per a mi, és clar”, on és la pausa la clau del matís semàntic: “per a mi és [un tema] clar” / “segons la meva opinió, naturalment”. Un altre argument per a fer aquesta distinció gràfica, segons Pla, és que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” (ibídem, § 160). Doncs jo, per més i més que ho intent, som incapaç, en el meu dialecte mallorquí, de trobar la diferència fonètica entre “és clar” i “esclar”... Ja es veu que Pla (i tots els qui fan servir aquest argument) no fan llarg, de coneixements dialectals.  A mi em fa la impressió que, simplement, aquest és un altre cas en què una visió reduïda, restringida, de la llengua, en què no es té en compte tota l’àrea catalana sinó només una part del català central, aporta el marc que justifica l’excusa perenne per a consolidar la compartimentació suïcida de la llengua catalana: “reflectir de la millor manera possible la llengua oral” (ibídem, § 161). ¿Quina llengua oral? De llengües orals n’hi ha tantes com de parlants...  Això a part, però, analitzant l’expressió sintàcticament, és clar que esclar no és més que “és clar”, i això ho veu tothom, i com que per a la majoria de gent, no lingüista, la diferenciació pretesa entre és clar quan és la construcció verbal (“és clar que...”) i esclar quan és una interjecció fàtica (“sí que en vull, esclar!”; vegeu la consulta 306 del consultori de català de lavanguardia.com) no és gens evident, la introducció d’aquesta grafia capritxosa no ha fet altra cosa que embullar els usuaris, que escriuen coses com “Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren...” (ibídem, § 188). És com si escriguéssim “Esevident que...”, “Esconegut que...”, “Essabut que...”. No sé si han fet l’escriptura més fidel a la llengua oral, però sí que l’han feta més absurda.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el 5 de febrer de 2012)

13 comentaris:

  1. Ja sabem que l'ortografia és totalment convencional i no afecta l'essència de la llengua, però una vegada establerta cal respectar-la i que ningú es posi a fer-hi modificacions pel seu compte per molt filòleg reconegut que sigui. Per a mí, és clar que "esclar" és una forma inadequada i innecessària. Ara bé, si un dia l'IEC, amb una decisió prou raonada l'accepta, l'usaré, si la necessit, sense fer-me'n cap problema. Antoni Llull Martí.

    ResponElimina
  2. No entenc aquesta tendència entre lingüistes catalans (Coromines, Ruaix... Corbera) cap a l'exabrupte quan hi ha desacord. Quina necessitat hi ha de dir que Pla no en sap, de dialectologia? A la Catalunya central "és clar" té dos accents, mentre que "esclar", com "asclar", només en té un. En mallorquí no és així, encara que neutralitzeu el primer so en tots dos casos? És aquesta diferència la que fa necessària (jo també ho crec) la distinció escrita gens capritxosa. Pels exemples paral·lels que doneu al final, diria que no heu entès gaire l'argumentació de Solà i Pla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En mallorquí "és clar" sona exactament igual que "esclar", i per tant aquesta distinció gràfica no fa més que confondre l'usuari, que no sap amb quin criteri pot distingir una forma de l'altra. Si dic (també s'ha d'entendre com un recurs retòric) que Pla no sap dialectologia és perquè ell afirma que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats”, i això no és ver. Com a argument no és vàlid. "Esclar" és una grafia absolutament contrària a l'esperit de l'ortografia nacional proposada per Fabra.

      Elimina
    2. Jaume, em pots aclarir si en les dues pronúncies feu una tònica o dues?

      Elimina
    3. Sempre deim 'esklá', amb la 'e' central (mal anomenada 'neutra').

      Elimina
    4. Vejam si ho entenc, que tampoc faig gaire llarg, jo: la neutra (permet-me ser ortodox), en un 'és' ("és evident", "és ruc", "és clar que em costa d'entendre", "no és clar que em costi d'entendre"), NO la feu tònica?

      Elimina
    5. En Sebastià Salvà i Puig et respon amb una petita lliçó de fonologia que ho deixa ben clar. L'argument de la diferència de pronúncia no és vàlid.

      Elimina
  3. Una forma fonètica d'un dialecte no pot ni ha d'imposar-se per damunt de la norma a l'hora d'escriure-la, encara menys en l'estàndard dels mitjans de comunicació. És clar com l'aigua.

    ResponElimina
  4. En fonologia sintàctica (la que supera l'àmbit del mot simple), quan subjacentment hi ha dues síl·labes tòniques consecutives, només es fa tònica la segona (amb independència que es mantingui el timbre obert o tancat de la vocal de la primera síl·laba, que no sol reduirse encara que es trobi en posició fonosintàcticament àtona). Per tant, "és clar", arreu del domini lingüístic, només porta un accent, el del segon mot, i, en el cas del balear, sempre es pronuncia igual (amb vocal central mitjana, o neutra, perquè no és ni anterior ni posterior, ni alta ni baixa, i també en el sentit de 'no marcada'); en català occidental, també es pronuncia sempre igual (amb E tancada). Això no ho podem negar. Però crec que tampoc no podem negar que "esclar" (o la locució "esclar que") s'ha fossilitzat i convertit en una mena d'adverdi, equiparable a "[Evidentment que] vindré" o "[Per suposat que] som una nació", i la reducció vocàlica del català central n'és una mostra més. Per tant, crec que la discussió s'hauria de centrar a decidir si convé elevar a la llengua culte el que a la llengua col·loquial és un fet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He d'entendre, Sebastià, que dius que a "no és clar que vingui" no hi ha tres síl·labes tòniques seguides al principi?

      Elimina
    2. Subjacentment, sí. Superficialment (i sempre que no focalitzem altres mots amb fins emfàtics), només tenim dos accents de frases: el de "clar" (accent secundari) i el de "vin-" (accent primari).

      Elimina
    3. Doncs jo dec parlar raret, perquè dic "no-és-clar", "no-és-ruc"... és a dir, fent tònica la vocal del verb 'ser', i diferenciant perfectament, i sense estrafer, "esclar que vindré" (amb la primera vocal àtona, com a 'asclar') i "no és clar que vingui" (amb la e ben marcada). Deixem-ho aquí, perquè allò que sembla tan clar per a uns no ho és per a uns altres i no ens en sortirem. Veient com ens costa posar-nos d'acord amb coses tan nímies, es fa més fàcil d'entendre com poden estar tants anys, els senyors acadèmics, per tancar la part de sintaxi de la gramàtica normativa.

      Elimina
    4. Crec que no m'has entès, Ray. En els primers exemples que has posat, un català central pronuncia [no̯ es ˌkla kə ˈbiŋgi] i [no̯ ez ˈruk], és a dir: el mot "és" (que funciona plenament com a verb copulatiu) s'hi pronuncia (superficialment) amb E tancada, però àtona (encara que sigui subjacentment tònica), ja que una frase fonològica només pot tenir un accent primari (el darrer) i diversos accents secundaris (que mai no poden esser consecutius). En canvi, a [əsˌkla kə binˈdre], "esclar" s'ha fossilitzat sintàcticament i, en català central, també fonològicament, de manera que la vocal del verb "ser" esdevé subjacentment àtona (no sols superficialment) i, per tant, superficialment neutra. Però alerta: la diferencia és de timbre vocàlic, no d'accent.

      Per contra, ni en balear ni en valencià no es fa (ni es pot fer) aquesta distinció.

      En definitiva, com bé diu en Jaume Corbera, l'argument que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” no és vàlid, perquè és fals: només en català central hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats. Ara bé, a parer meu, això no implica que no estiguem davant una fórmula fossilitzada sintàcticament, en tots els dialectes, i l'argument fonètic del català central (correctament formulat) n'és una prova més.

      Elimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG