Sol a Berlín

3 de desembre de 2011

Un dia, mirant llibres a una llibreria, vaig veure aquest títol que em va cridar l’atenció, i tot d’una vaig pensar que el títol responia al fet relativament estrany que a Berlín, una ciutat del centre d’Europa on normalment hi fa fred i mal temps, hi fes sol. És a dir, pareixia que el títol destacava una circumstància més bé excepcional, com si diguéssim “Nevada a Palma”; és allò que solen fer els títols: proclamar qualque fet extraordinari, per a cridar l’atenció. Vaig agafar el llibre per a examinar-lo amb més detall i veure de què anava i llavors vaig descobrir que el títol no es referia al temps a Berlín, sinó a una situació concreta de solitud a Berlín. Aleshores tot d’una vaig pensar: ¿i per què el títol del llibre, podent ser clar i inequívoc, és així d’ambigu? Per a començar, aquest títol no correspon exactament a l’original alemany: Jeder stirbt für sich allein, obra de l’autor Hans Fallada (1893-1947), que en català seria Tothom mor tot sol; però ja sabem que en les traduccions el títol molt sovint s’adapta i, per tant, qualsevol canvi hi és acceptable… mentre sigui clar. I vet aquí la qüestió: en català general i popular per a expressar l’estat de soledat es diu “tot sol - tota sola”, amb aquesta construcció en què l’adjectiu sol és reforçat amb tot, una construcció documentada en llatí medieval (Quadam die miles ille, equitans totus solus et inermis, accessit ad ciuitatem ubi praelatus iste morabatur. Et totus solus uenit in praesentia huius praelati humilius [Ramon Llull, Liber de sancta Maria: XXI De spe], quidam miles equitabat supra suum mulum totus solus [Ramon Llull, Ars breuis: X De decima et ultima distinctione]), semblant a aquesta altra, en la qual és el numeral que és reforçat: hi hem anat totes tres, també documentada en llatí medieval (ad totus tres equales cartas factas fuerint [‘Lex romana raetica curiensis’: 25]). Aquest reforçament de sol - sola (en són quasi equivalents l’anglès all alone i l’alemany ganz allein) i dels numerals amb tot - tota degué estar bastant estès en el llatí vulgar de finals de l’Imperi, perquè apareix en texts d’autors de diverses contrades, però sembla que només es va conservar en el llatí propi de l’espai de l’antiga Gàl·lia transalpina, avui més o manco coincident amb França, dins el qual es va formar el sistema català. Per això, existeix la mateixa construcció a tot aquest espai lingüístic: je suis venu tout seul en francès, soi vengut tot sol en occità i he vengut tot sol en català; o elles sont parties toutes les quatre en francès (en aquest cas, com es veu, mantenint l’article), son partidas totas quatre en occità, són partides (o han partit) totes quatre en català. Aquestes construccions són absolutament usuals en tot el català col·loquial, en què sol tot sol (i mai més ben dit) com a atribut o predicatiu és ben rar, si bé gramaticalment és possible. En castellà, però, no existeixen, i com que el model castellà pesa molt fins i tot damunt la llengua catalana literària, a l’hora de construir texts de registre culte (literari, però també no literari), hi ha una tendència a posar només sol - sola, com si la construcció popular, tan genuïna, fos considerada indigna d’aquest registre, amb la qual cosa en realitat se’n deriva un acostament al castellà que, al cap i a la fi, no és més que una altra conseqüència de la interferència. El rebuig injustificat d’aquesta construcció tan legítima és el que provoca un títol equívoc com el d’aquest llibre, que s’hauria pogut evitar fent-lo, amb tota la naturalitat del món, Tot sol a Berlín. Ningú, així, hauria pogut entendre altra cosa que allò que volia dir. No cal fer les coses complicades quan realment són ben simples.