dilluns, 12 de desembre de 2011

Sol a Berlín

3 de desembre de 2011

Un dia, mirant llibres a una llibreria, vaig veure aquest títol que em va cridar l’atenció, i tot d’una vaig pensar que el títol responia al fet relativament estrany que a Berlín, una ciutat del centre d’Europa on normalment hi fa fred i mal temps, hi fes sol. És a dir, pareixia que el títol destacava una circumstància més bé excepcional, com si diguéssim “Nevada a Palma”; és allò que solen fer els títols: proclamar qualque fet extraordinari, per a cridar l’atenció. Vaig agafar el llibre per a examinar-lo amb més detall i veure de què anava i llavors vaig descobrir que el títol no es referia al temps a Berlín, sinó a una situació concreta de solitud a Berlín. Aleshores tot d’una vaig pensar: ¿i per què el títol del llibre, podent ser clar i inequívoc, és així d’ambigu? Per a començar, aquest títol no correspon exactament a l’original alemany: Jeder stirbt für sich allein, obra de l’autor Hans Fallada (1893-1947), que en català seria Tothom mor tot sol; però ja sabem que en les traduccions el títol molt sovint s’adapta i, per tant, qualsevol canvi hi és acceptable… mentre sigui clar. I vet aquí la qüestió: en català general i popular per a expressar l’estat de soledat es diu “tot sol - tota sola”, amb aquesta construcció en què l’adjectiu sol és reforçat amb tot, una construcció documentada en llatí medieval (Quadam die miles ille, equitans totus solus et inermis, accessit ad ciuitatem ubi praelatus iste morabatur. Et totus solus uenit in praesentia huius praelati humilius [Ramon Llull, Liber de sancta Maria: XXI De spe], quidam miles equitabat supra suum mulum totus solus [Ramon Llull, Ars breuis: X De decima et ultima distinctione]), semblant a aquesta altra, en la qual és el numeral que és reforçat: hi hem anat totes tres, també documentada en llatí medieval (ad totus tres equales cartas factas fuerint [‘Lex romana raetica curiensis’: 25]). Aquest reforçament de sol - sola (en són quasi equivalents l’anglès all alone i l’alemany ganz allein) i dels numerals amb tot - tota degué estar bastant estès en el llatí vulgar de finals de l’Imperi, perquè apareix en texts d’autors de diverses contrades, però sembla que només es va conservar en el llatí propi de l’espai de l’antiga Gàl·lia transalpina, avui més o manco coincident amb França, dins el qual es va formar el sistema català. Per això, existeix la mateixa construcció a tot aquest espai lingüístic: je suis venu tout seul en francès, soi vengut tot sol en occità i he vengut tot sol en català; o elles sont parties toutes les quatre en francès (en aquest cas, com es veu, mantenint l’article), son partidas totas quatre en occità, són partides (o han partit) totes quatre en català. Aquestes construccions són absolutament usuals en tot el català col·loquial, en què sol tot sol (i mai més ben dit) com a atribut o predicatiu és ben rar, si bé gramaticalment és possible. En castellà, però, no existeixen, i com que el model castellà pesa molt fins i tot damunt la llengua catalana literària, a l’hora de construir texts de registre culte (literari, però també no literari), hi ha una tendència a posar només sol - sola, com si la construcció popular, tan genuïna, fos considerada indigna d’aquest registre, amb la qual cosa en realitat se’n deriva un acostament al castellà que, al cap i a la fi, no és més que una altra conseqüència de la interferència. El rebuig injustificat d’aquesta construcció tan legítima és el que provoca un títol equívoc com el d’aquest llibre, que s’hauria pogut evitar fent-lo, amb tota la naturalitat del món, Tot sol a Berlín. Ningú, així, hauria pogut entendre altra cosa que allò que volia dir. No cal fer les coses complicades quan realment són ben simples.

7 comentaris:

  1. L'ús que em resulta natural és el que tu dius, però en contra hi ha el títol del llibre de J. V. Foix "Sol i de dol" i no m'atreviria pas a esmenar la plana a un poeta que té la consideració de clàssic de la nostra literatura.

    ResponElimina
  2. Jo no dic que "sol" sense "tot" no sigui català, sinó que l'ús normal és "tot sol" i que és la influència castellana que promou l'abús de "sol" en la llengua culta, com si "tot sol" fos indigne, fins i tot en un cas tan ambigu com el títol d'aqueix llibre. Ara, una altra cosa és la llengua poètica, que fa servir tots els recursos possibles segons les conveniències. És evident que Foix posà "Sol i de dol" perquè aconseguia un efecte rítmic diferent de "Tot sol i de dol".

    ResponElimina
  3. Està molt bé el vostre comentari Sol a Berlín,només que en el Pròleg de l'edició catalana (Edicions de 1984) s'explica el motiu del títol i del per què d'aquesta opció.Més que res per ser justos. Gràcies.M.Àngels

    ResponElimina
  4. En el cas de la novel·la, el protagonista, Otto Quangel, no és pas «tot sol» a Berlín. Recordem que, durant tot el procés, la seva dona l’ajuda, li dóna suport i, fins i tot, comparteix el seu destí. El seu fet d’estar sol potser fa més referència a l’accepció 2 del DCVB, és a dir, al fet de lluitar contra el règim «sense companyia de la seva espècie, del seu sexe, de les seves característiques (encara que acompanyat d’algú o d’alguna cosa)».

    D’altra banda, cal tenir en compte que el redescobriment de la novel·la es va produir gràcies a un editor de Denoël que estava fascinat per una antiga traducció del llibre. El títol d’aquesta traducció francesa, que ha donat lloc al títol català, era «Seul dans Berlin» i no pas «Tout seul dans Berlin».

    Així doncs, tenint en compte el acabo d’exposar juntament amb el fet que, si es llegeix la novel·la, es pot comprovar que el traductor fa servir habitualment en el text la construcció «tot sol», veiem clarament que la tria del títol català no té res a veure ni amb «un rebuig injustificat d’aquesta construcció tan legítima» ni amb «una tendència a posar només “sol – sola”, com si la construcció (...) fos considerada indigna d’aquest registre». Les raons són més aviat de sentit i històriques.

    A més, tal com indica el DCVB, el «tot» s’usa sovint com a element de reforç, cosa que no vol dir que sigui obligatori. El mateix Llull, citat al bloc com a màxima autoritat, fa servir totes dues opcions, si hem de fer cas de l’exemple del «Blaquerna» que apareix al mateix DCVB: «e me fa estar sol en les selves». El fet que s’usi el reforç a les Balears no vol dir, em sembla, que posar-ho sense hagi de ser per força un castellanisme.

    Quant al llatí medieval: en efecte, la construcció «totus solus» està documentada, només faltaria! Però també es troba sovint sense el reforç. Per exemple: «dum solus dormio», o bé «dum solus forte cubabam», totes dues al «Cançoner de Ripoll» (Adesiara 2009).

    Em temo que el que sí que reclamaria, segons el meu parer, un reforç en el títol del llibre és «sol» = astre. Si es referís a l’astre, em fa l’efecte que seria molt més lògica una construcció com ara «Fa/feia sol a Berlín» o, fins i tot, «El sol a/de Berlín».

    Ben cordialment,
    Laura

    ResponElimina
  5. No havia respost fins ara els dos darrers comentaris perquè no tenia el llibre objecte de la controvèrsia i, per tant, ni podia confirmar ni contradir els arguments de M. Àngels i Laura. És un llibre que s'ha venut molt i he estat dies sense trobar-lo de nou. Ara, però, que el tenc, vull matisar això que diuen les dues comentaristes.
    A M. Àngels: l'únic pròleg que hi ha és el pròleg de l'autor de 1946, traduït en català; naturalment, no parla del títol. Sí que hi ha, però, una nota a la pàgina 6 amb què es justifica que la versió catalana es digui "Sol a Berlín", i no "Tothom mor sol", per analogia amb les traduccions francesa i anglesa. No justifica, doncs, la tria de "sol" en lloc de "tot sol".
    A Laura: com que encara no he llegit el llibre (al meu article ja dic que faig referència a un títol que em va causar confusió), no puc jutjar si efectivament fa referència a l'accepció núm. 2 del DCVB, si bé en aquesta accepció també es pot dir "tot sol", i per tant quina accepció sigui no és rellevant. Les citacions del llatí medieval només són per a fer veure que "tot sol" és una construcció molt antiga i popular, no per a negar que "sol" també existís. Que en francès haguessin optat per "seul" en lloc de "tout seul" no és cap raó vàlida perquè en català hagués de ser "sol", perquè en francès "Seul à Berlin" no és gens ambigu, perquè "seul" no té cap altre significat possible, contràriament a "sol" en català que pot ser l'adjectiu (= fr. "seul") o el substantiu (= fr. "soleil"). En català hem de ser capaços de fer la llengua a la nostra manera, sense condicionaments ni del francès ni del castellà. Tal vegada sí que ha estat el francès l'inductor del títol, aquesta vegada, però això no lleva que no sigui equívoc i que no hi hagués una solució millor. Quant al darrer paràgraf, en què dius que el reforç et semblaria més adequat si es tractàs del "sol" astre ("Feia sol a Berlín"...), no hi puc estar gens d'acord: "Neu a Palma", "Pluja al Sahara", "Boira a la muntanya", "Sol a Berlín", "Calabruix a Tortosa"... Aquests titulars són claríssim, no necessiten cap reforç. El problema és quan realment "Sol a Berlín" no vol dir allò que pareix, sinó que vol dir una altra cosa que es podria haver dit més clara amb el recurs que la llengua ofereix.

    Cordialment,

    J. C.

    ResponElimina
  6. Què vols dir, amb això? Que la llengua ha de tendir per força a la univocitat?
    Salut!
    Marc

    ResponElimina
  7. Perdona, Marc, però no comprenc la teva pregunta, no sé ben bé què em demanes. El meu comentari no parla per a res d'univocitat. Explica un poc millor què em demanes, si et plau.

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG