La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (I)

27 de maig de 2016

És possible que aquest escrit escandalitzi més d'un lector i que tengui com a conseqüència per a mi la recepció d'insults i de desqualificacions, però m'és igual, perquè fa temps que tenc ganes d'amollar aquests pensaments, aquestes reflexions, amb la il·lusa esperança que sigui un revulsiu que ajudi a capgirar la situació. I si ho aconseguís (potser és pecar de supèrbia) daria per ben rebuts tots els insults; i si no ho aconseguesc, com a mínim m'hauré tret tota aquesta verinada.

Ja fa estona, una estona llarga, uns quants assessors lingüístics de mitjans de comunicació varen decidir constituir-se en autoritat lingüística i decretar ells, sense atendre a allò que pogués dir la institució acadèmica oficial de la llengua catalana (és a dir, l'IEC) ni a allò que poguessin opinar i expressar altres institucions acadèmiques (com els departaments corresponents de les Universitats), quin havia de ser el català correcte i el català estàndard. Els pioners principals d'aquesta postura, tot s'ha de dir, una vegada assolit l'objectiu de deslegitimar les institucions esmentades i imposar les seves directrius, ara militen en l'anticatalanisme més descarat, i aquest fet tot sol hauria d'haver valgut per a anul·lar la seva influència i rescabalar el mal fet, però no ha estat així i els seus seguidors continuen la seva tasca impertèrrits. La importància d'aquests mitjans en la divulgació del model lingüístic és magna, és fonamental, perquè arriben a milers, de fet milions, de persones, per l'orella i per la vista, i allò que ells vehiculen és allò que després la gent repeteix; i és així i no al revés, com ens han volgut fer creure: al món modern els mitjans no parlen com la gent, sinó que és la gent que parla com els mitjans. Com deia Jordi Badia, en una entrada de fa uns mesos a l'Acadèmia Oberta de l'IEC: "si a les televisions i ràdios la gent sent registrar en lloc d’escorcollar, és segur que no dirà escorcollar. Al cap d’un temps ja podrem demanar a l’acadèmia que accepti un nou significat de registrar perquè «té un ús consolidat»" (escrit del 20 d'octubre de 2015 a les 16:31). Per això, perquè el seu paper és transcendental, els responsables lingüístics d'aquests mitjans, abans de decidir sobre qüestions irresoltes o controvertides, havien d'haver cercat el consens màxim institucional, i en qualsevol cas haver anat amb peus de plom, i pecar més per conservadorisme que per innovacionisme, perquè el mal que es podia fer a la llengua era gran. Vegem-ne uns quants exemples.

Jo no som de Barcelona, però quan vaig anar a estudiar a Barcelona, a mitjan anys 70, record que era normal en el parlar de la capital referir-se al xicot i a la xicota, com a integrants de la parella que festejava (si ja estaven compromesos en deien promès i promesa); era la designació tradicional i ben viva, i si els anys 70 era ben viva sé cert que a l'actualitat encara viu molta de gent que ho va aprendre a dir així. ¿Què va passar perquè xicot / xicota siguin tenaçment ignorats de tots els mitjans i avui ja sigui tan difícil, quasi impossible, sentir-ho a dir? Doncs simplement que els primers assessors lingüístics dels primers mitjans en català, uns quants anys més tard, joves aleshores i més espanyolitzats, influïts sense dubte per l'enrenou del llibre verinós (que deia moltíssimes de veritats i feia molt bons raonaments, però anava a parar a la pura demagògia) i de qualcun altre^[1], així com d'alguns nous diccionaris que pretenien ser moderns, decidiren que xicot i xicota ja no ho deia ningú i que als mitjans que controlaven es diria sempre nòvio i nòvia, com en espanyol, perquè així seria més versemblant (o verosímil) i tothom ho entendria millor. I el xicot i la xicota passaren al repòs etern, assassinats, i la gent va deixar de festejar i va començar a tenir nòvio o nòvia, perquè aquest era el català real, segons aquests assessors.

Un altre exemple: el sufix -ble és en català (com ho són les corresponents variants en totes les llengües romàniques) un sufix adjectivador aplicable (i aquí en teniu un exemple) només a bases verbals transitives, és a dir, a verbs que regeixen un complement directe. Per això, un rètol pot ser llegible, però un camí no pot ser *anable. I com que només es pot aplicar a bases verbals, tampoc ningú pot ser "*jugadorable", ni "*professorable", ni "*fusterable", ni "*conserjable", ni "*porterable", ni "*arquitectable", ni "*infermerable", ni "*metjable", ni cap -able derivat de cap substantiu; aquests derivats serien una aberració lingüística. Vet aquí, però, que qualque professional dels mitjans de comunicació (mai no sabrem qui) un dia es va inventar que els candidats a president eren "presidenciables", com si existís un verb *presidenciar, i els candidats a alcalde eren "alcaldables", com si existís el verb *alcaldar, i ja tenim cada vegada que hi ha eleccions els "presidenciables" i els "alcaldables" imposats pels mitjans de comunicació, els mateixos que diuen que fan servir un registre de llengua basat en "la parla real". És claríssim que en català aquesta aberració ha arribat per contaminació del castellà (on també és una aberració, no cal dir-ho), perquè només per això s'explica que hi hagi "alcaldables" però no hi hagi "batlables": alcaldable "sona bé" perquè també ho diuen els espanyols (no oblidem que alcalde és un espanyolisme del qual l'estàndard català verament nacional hauria pogut prescindir), mentre que batlable és imcomprensible per al parlant perquè no és permès pel seu sistema i no té corresponent espanyol.

I un altre exemple: [elzi] és a molts d'aquests mitjans una forma pronominal que tant serveix per a ocupar la plaça que correspondria al simple els com la que correspondria a els hi (li + els, els + hi), els els, els la i els ho; és a dir, resolen amb una sola forma, que escriuen els hi encara que realment pugui ser els, quatre possibles casos ben diferents els uns dels altres, i sobretot confonen l'oient no catalanocentral quan amb [elzi]/els hi volen dir realment els ho, perquè [elzi] pot ser una forma simple o una combinació amb datiu, però no inclou mai l'acusatiu neutre ho. Quant sents "[elzi] direm" esperes el complement directe: què [elzi] direm, però sovint aquest "què" no hi és, perquè en realitat volien dir "els ho [elzo] direm"; i quan llegim "els hi" on realment volen dir "els" o "els ho" tenim la sensació de confusió. I llavors, aquests qui han imposat aquesta "solució" la justifiquen dient que així és més fàcil, perquè és com ho diu la gent... (És clar, la gent que ho diu així com a ells els convé.) Naturalment, aquí no s'atreveixen a justificar la seva imposició amb cap autoritat que els avali; ells, menyspreant sense vergonya el sistema fabrià, lògic i clar, que ja era acceptat per tothom fins que ells se n’han desempallegat, s'han constituït en autoritat.

I un darrer exemple, per avui. El sistema català fa una diferència entre els quantificadors cap i gens (de), diferència que podeu veure explicada, si encara no el coneixeu, en aquest article. Doncs els mateixos professionals i assessors d’aquests mitjans han decidit que aquesta diferència és irrellevant i que la gent no la fa, com cap de semblant no es fa en castellà, i com que la gent no la fa ells tampoc tenen per què fer-la, i han neutralitzat la diferenciació entre els dos quantificadors i n’han deixat només un, cap, que és el que més clarament correspon al castellà ninguno. La qüestió és sempre “simplificar” la llengua, que consideren massa complicada, encara que aquesta simplificació pugui significar perdre matisos semàntics o anafòrics; i acostar-la tant com sigui possible a l’espanyol, que és el seu vertader sistema de referència.

---

^[1] Com el de J. Royo, Una llengua és un mercat, 1991, que deia: "Caldrà, sens dubte, convalidar molts castellanismes, d'aquests que ja circulen. I anglicismes, i neologismes. I el lo neutre, i l'algo, i el cigarro, i l'elsi o el lis. (P. 118)

La normalització lingüística a les Balears: 30 anys tudats

Aquests dies de final d'abril el Govern de les Illes Balears ha organitzat uns actes per a "celebrar" els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística. Si no fos perquè la situació és més trista que còmica, n'hi hauria per fartar-se'n de riure, d'aquesta celebració. Perquè ¿què celebren? ¿Una llei inútil? ¿L'autoengan? ¿El fracàs espectacular de la suposada normalització lingüística?

Vegem quins són els trumfos que els celebradors presenten com els gran èxits de la llei: la utilització del català com a llengua vehicular normal de la majoria de les institucions autonòmiques i locals (no de les estatals), l'ensenyament en català, i la ràdio i la televisió autonòmiques en català. I pus! Perquè no en tenen cap altre! Ah, sí! Els rètols viaris en català i... ¿I per a això era necessària la Llei de Normalització Lingüística? No gens! Bastava amb les disposicions de l'Estatut d'Autonomia: 
     - l'article 4, que dóna categoria d'oficialitat al català, és suficient perquè totes les institucions oficials, inclososos els centres d'ensenyament, funcionin en aquesta llengua, i perquè siguin escrits en català tots els rètols viaris; 
     - l'article 30, que dóna la competència exclusiva a la comunitat autònoma en la regulació dels topònims oficials, fa possible una disposició específica que determini que els topònims han de ser en català;
     - els articles 35 i 36, referents a l'ensenyament, permeten que el govern reguli la qüestió de la llengua en aquest àmbit, i per tant permeten que aquesta regulació afavoreixi el català; recordem que ja abans de l'aprovació de l'Estatut mateix hi havia centres privats d'ensenyament que funcionaven en català, i no eren il·legals;
     - l'article 90 possibilita que els mitjans de comunicació creats per la comunitat autònoma siguin totalment en català.

És a dir, si en tots aquests àmbits s'ha aconseguit una presència important del català no ha estat tant perquè existeixi la LNL com per la voluntat dels governants, o dels dirigents concrets, perquè fos així. I la prova ha estat que si durant un govern de PP es va aconseguir l'anomenat decret de mínims, durant un altre govern del PP aquest decret va ser decantat i suplantat (o ho pretengueren) pel famós TIL, i sense tocar els articles corresponents de la LNL. Per a degradar el català de requisit a mèrit a la funció pública, el darrer govern del PP no va haver de tocar per a res la LNL, perquè aquesta ni tan sols preveu tal requisit. I en el cas de l'oficialitat única dels topònims catalans, sí manada per la LNL, el PP ho va tenir bo de fer, modificar-ne la disposició corresponent, de manera que la llei ja no es podia invocar a favor del català.

Aquests que he esmentat són els únics àmbits en els quals el català ha assolit una presència important durant aquests 30 anys de LNL, però són àmbits als quals la llengua hauria pogut igualment tenir presència sense la llei, perquè són àmbits d'actuació directa dels governants, esmentats ja per l'Estatut d'Autonomia. Els àmbits on la LNL hauria d'haver tengut efectes positius a favor del català, però no ha estat així, són àmbits socials no directament controlats per cap institució oficial: els mitjans de comunicació privats, el comerç, els espectacles, la vida social en general fora de les institucions. En aquests la LNL hi preveu una inconcreta "funció normalitzadora dels poders públics", títol IV, articles 37 a 40, però aquests articles han estat fins ara paper banyat, amb l'excepció dels 4 anys de la Direcció General de Política Lingüística de Joan Melià, l'únic període durant el qual s'ha fet qualque cosa per a promoure el català dins la societat. Tots els altres anys, amb governs del PP (la majoria) o del pacte UM-esquerra (la legislatura 2007-2011), o bé no s'ha fet res (potser qualque cosa simbòlica, com repartir tovalloles de bany amb lemes per la llengua) o bé s'ha actuat descaradament en contra. I la dinàmica social ha seguit el seu curs de predomini absolut del castellà, enfortint el sentiment diglòssic dels habitants d'aquestes illes, ben aconhortats a mantenir la llengua catalana com a llengua per a riure, per a converses informals, per a festes, per a determinats actes socials una mica emblemàtics... I de cada vegada més degradada, més plena d'incorreccions i de barbarismes, més empobrida, amb pèrdua progressiva del vocabulari tradicional, substituït per anglicismes, espanyolismes o paraules catalanes apreses als llibres o a TV3, en un procés que va conformant un català col·loquial penós i despersonalitzat. Fa 10 mesos que hi ha els nous governs locals, insulars i balear, i si bé és ver que s'han desfet les mesures negatives de la legislatura anterior, també és ver que no s'ha fet res, per ara, per a posar en pràctica els articles 37 a 40 de la llei que diuen celebrar. Basta anar pel carrer i veure com el castellà és feixugament supermajoritari en la retolació comercial, la més antiga i la més moderna, fins i tot la d'establiments oberts en l'era post-Bauzá; són poquíssims els establiments, petits o grans, on el català és present en la retolació, i inimaginable que sigui exclusiu; fins i tot marques originals de Catalunya, que allà usen el català amb normalitat, aquí funcionen exclusivament en castellà, menyspreant-nos, com si no existíssim. L'únic bilingüisme que comença a ser abundant és el castellà-anglès, i fins i tot ja hi ha comerços que s'anuncien només en anglès, com un que ven PETS. Actualment, ni tan sols el govern, vicepresidit per MÉS, demostra una actitud exemplar en relació a la llengua catalana: hi ha qualque conseller que s'expressa sempre en castellà en públic, sense manies; i no hi ha tampoc cap mania a l'hora de subvencionar esdeveniments en què el català és marginal o absolutament marginat, amb l'anglès i/o el castellà com a llengües importants (vegeu, per exemple: https://issuu.com/idi_departamento_ferias/docs/fulleto_boatshow_2016 ; o la invitació a la vergonyosa conferència de l'antimallorquinista Román Piña).

Aquest dimecres 27 d'abril, al DBalears sortia la Directora General de Política Lingüística dient que (el Govern, supòs) incorporarien clàusules lingüístiques als contractes amb empreses; si això vol dir que per als contractes es valorarà especialment l'ús que facin de la llengua catalana les empreses, em pareix molt bona proposta; però aquest mateix dia 27 el Govern ha fet públics un criteris que aplicarà per a fer contractacions d'empreses: "Les empreses que vulguin aconseguir qualsevol contracte de béns o serveis pel Govern Balear hauran de ser exemplars", diu l'AraBalears, però dins els requisits que demostrin que són exemplars no n'hi ha cap de referent a la llengua... La Directora General anuncia una iniciativa que al mateix temps els més alts càrrecs del Govern ignoren... A Eivissa, per molt que el nom oficial de l'illa sigui en català, IBIZA és pràcticament l'única forma mil vegades repetida a cartells i inscripcions publicitàries, fins i tot les promogudes pel Consell.

Pareix que els eivissencs, governants inclosos, tenen vergonya del nom autòcton de la seva illa i només volen mostrar el nom en versió espanyola. (Ja que hi som, a Eivissa, permeteu-me fer un incís sobre la imatge reaccionària que ofereix l'Església de l'illa, amb un Full Diocesà tot escrit en castellà -almanco el número de març 2016-, cartells informatius en castellà i una grossa làpida dins la catedral en honor dels "Caídos por Dios y por España"; els "caídos" del bàndol franquista, s'entén;

 l'actual monument de la Feixina palmesana és insignificant, al costat d'aquesta làpida.) ¿Quin ha estat l'efecte de la celebrada Llei de Normalització Lingüística a Eivissa? La societat la ignora, com la ignora a Mallorca i a les altres illes. Perquè si trobam qualque fabricant de les Balears que etiqueta els seus productes en català, podeu estar ben segurs que no ho fa gràcies a la LNL, ho fa gràcies a la seva pròpia consciència i al seu convenciment; i si trobau cap establiment comercial que faci ús majoritari del català, o com a mínim paritari amb el castellà, tampoc no ha estat gràcies a la LNL, sinó gràcies a la pròpia iniciativa del propietari. Els articles 37 a 40 estan pràcticament per estrenar, i són els que més incidència en la societat tenen.

Aquesta és la realitat de la normalització lingüística després de 30 anys de llei inútil. Anau a comprar al mercat de l'Olivar de Palma, per exemple, i –amb qualque excepció notable– només hi veureu en català els rètols grossos i els indicadors que queden de quan es va fer la reforma, en temps del Pacte de Progrés, precisament, i el Govern d'aleshores s'hi va comprometre perquè les parades fossin retolades en català, i no ho va aconseguir en totes. Tots els cartellets informatius dels productes són en castellà (com ja he dit, amb qualque excepció notable), ja siguin les verdures i les fruites com els peixos o altres productes. A la pescateria, provau de comprar-hi aladroc, o palaies, o rèmols; ni saben què és; de molls, d'escorballs o de musclos encara en podreu comprar, però aquells, indicats com a "salmonetes" i "corvinas", i aquests darrers dits sempre per tothom "mejillons". I devora les gambes, en lloc dels escamarlans hi tenen "cigalas". I a qualque parada veureu que venen un peix dit xarret. I quan hàgiu comprat allò que voleu encara vos demanaran –com a tot arreu– "¿Vol algo més?

Vet aquí els 30 anys de normalització lingüística: el català més o menys present a les institucions autònomes, a escola (gràcies a la tenacitat dels mestres i de molts de pares, no gràcies a la LNL), a la producció cultural autòctona (literatura, teatre, música; no al cinema, però), als mitjans audiovisuals institucionals, i a qualque mitjà privat (AraBalears, DBalears, Ona Mediterrània, i emissores i publicacions locals de pobles), i més o menys absent de la vida social pública, majoritàriament ignorat del comerç (amb desigualtat segons la zona i l'illa, és cert), dels cinemes i de la principal indústria del país, l'hoteleria i la restauració. Als hotels, i als restaurants de les zones turístiques, és més fàcil que et parlin en alemany o en suec que no en català, i de restaurants amb la carta en català no n'abunden, precisament. I segons a on i amb segons qui, tens sort si no t'escupen perquè parles en català (recordau les denúncies constants per agressions a catalanoparlants). I al carrer, allà on encara es pot sentir la nostra llengua, aquesta és plena de castellanades, d'incorreccions i d'ultracorreccions. Res a veure amb el català tradicional parlat per la gent d'aquestes illes durant segles.

Si voleu celebrar la Llei de Normalització Lingüística, començau per aplicar-la completament, i potser amb el temps en veurem resultats efectius. Però, és clar, una llei tènue que mana però no sanciona l'incompliment dels manaments, en pot tenir pocs, de resultats efectius.

Amb una paraula, 30 anys tudats. Si això és motiu de celebració...

¿Fantasmes o evidències?

6 de febrer de 2016

El passat diumenge 31 de gener el conseller menorquí de MÉS Josep Castells va publicar a l’AraBalears una resposta al meu article anterior titulat “Com el Cid Campeador”, referent a la notícia de l’esborrany del nou decret governamental per a l’ensenyament de llengües estrangeres als centres educatius de les Balears.
Em retreu, el sr. Castells, que basi el meu escrit en allò que n’havien dit els diaris (“error imperdonable per part d’un professor universitari”), però és que jo precisament criticava la informació sortida als diaris, amb l’advertiment de “si és ver més o manco com ho descriuen”, que no ha estat desmentida en cap moment pels protagonistes de l’anunci del decret, i que només ha estat matisada amb aquesta resposta del conseller. Jo mateix reconeixia a l’escrit que potser el meu alarmisme era una exageració, però llavors insistia que era així com s’entenia la notícia, i passava d’aquí a fer una sèrie de consideracions sobre la ideologia que justifica la introducció de l’anglès com a llengua vehicular del nostre ensenyament, i sobre la minusvaloració del català que, a parer meu, aquesta proposta implica, consideracions que el conseller qualifica de fantasmes i de judicis d’intencions que no tenen gens de valor. Naturalment, ara no entraré en el joc de la contrarèplica punt per punt de la resposta del sr. Castells, perquè al cap i a la fi partim de perspectives diferents de la mateixa qüestió, tan diferents que en realitat a mi em pareix que no és la mateixa, sinó que n’hi ha una altra. He de reconèixer que quan vaig fer aquest article estava un poc indignat, i això que vaig esperar uns dies per a provar d’asserenar-me una mica. I estava indignat perquè el primer decret sorgit d’aquest govern en positiu (és a dir, que no es limita a desfer qualque atemptat del govern anterior) relacionat amb la llengua està dedicat no a la llengua catalana, que és la que urgentment necessita accions a favor, sinó a la llengua anglesa (això de “llengua estrangera” sabem que és un eufemisme), la més potent del món! Perquè en aquest cas no és ni tan sols que deroguin el TIL, ja derogat anteriorment per sentència judicial, sinó que promulguen una normativa per a introduir l’anglès com a llengua vehicular a escola, “voluntàriament”, però amb la pressió que significa que la iniciativa surti del govern mateix, perquè el govern no fa normes sobre res que no sigui important ¿no és ver? I amb la voluntat explícita de l’honorable conseller d’Educació que aquesta “voluntarietat” sigui aviat general a tots els centres: “El conseller March ha expressat la voluntat que, a la llarga, tots els centres de les Balears ofertin ensenyament en llengua estrangera” (AraBalears, 21/01/2016). Si no és certa la referència del diari, que sigui desmentida pel conseller; si no ho fa, senyal que la dóna per bona. La qüestió que jo veig, doncs, no és simplement la de la possibilitat “voluntària” de fer qualque matèria en anglès (cosa que, tanmateix, veig indesitjable), sinó que la primera preocupació del govern en matèria de llengua i d’ensenyament és la de l’anglès, i no la del català. I aquesta preocupació, evidentment, l’ha heretada del govern anterior, perquè abans del desastrós govern Bauzá mai ningú va proposar que l’anglès fos llengua vehicular de cap ensenyament no lingüístic. El govern Bauzá ja no existeix, però ens deixa aquesta herència. ¿Que el procediment no serà el mateix ni les conseqüències exactament iguals? Ben segur, només faltaria que tot es fes igual! Però el prejudici de considerar que una llengua estrangera es mereix ocupar un espai del nostre ensenyament sí que quedarà, i si ara s’imposa ja mai el llevarem. Mentrestant, però, la llengua catalana continua en les mateixes condicions de precarietat de sempre, sota una legislació obsoleta que ha demostrat a bastament que no és suficient per a canviar-ne la consideració social. La Llei de Normalització Lingüística té 30 anys i no s’ha aplicat mai del tot, i en allò que s’ha aplicat s’ha mostrat ineficaç. El “decret de mínims” l’any qui ve farà 20 anys, i encara hi ha centres que l’incompleixen, com denuncien els sindicats. És ben hora, doncs, que el govern, si realment creu en la necessitat de retornar al català la dignitat i la utilitat que li pertoca, prengui iniciatives, normatives i socials, a favor d’aquesta causa (per molt que l’he cercat, no he sabut trobar cap pla d’actuació per a aquests anys en aquesta direcció). I aquestes iniciatives passen per l’escola (promoció del català com a llengua general i normal de l’ensenyament, sense competència amb el castellà ni amb l’anglès), pels mitjans de comunicació (enfortiment del català com a llengua exclusiva d’IB3, promoció de la introducció del català en els mitjans privats, potenciació de l’espai comunicatiu pancatalà), pel comerç (promoció del català com a llengua de la retolació, de la relació amb els clients i de l’etiquetatge), per l’oci i la cultura (promoció del cinema i de totes les manifestacions artístiques en català, promoció de l’ús del català a l’esport), i pel propi govern, fent del català l’única llengua d’expressió pública dels seus consellers i altres alts càrrecs (ara n’hi ha que parlen sempre en castellà). Potser (no n’estic segur, però) si el català estigués del tot nomalitzat podríem fer un racó a l’anglès i a altres llengües estrangeres, però mentre el català estigui tan dèbil introduir una altra llengua dins l’espai que per naturalesa hauria de ser nostre no fa més que mantenir-lo en la precarietat. Tot això no vol dir que no s’hagi de millorar l’ensenyament de les llengües estrangeres, però aquesta millora es pot fer perfectament sense necessitat de fer-les vehiculars de matèries no lingüístiques, les quals haurien de quedar reservades per al català. Qualcú em dirà que respectant el decret de mínims l’anglès no pren plaça al català, sinó al castellà, però això és una fal·làcia, perquè aquest mateix decret (que havia de ser un punt de partida, no un d’arribada) permet que es facin totes les matèries en català, excepte les lingüístiques externes, i si s’hi fica l’anglès pel mig ja mai s’arribarà a aquesta plenitud en català. I, tornant a l’esborrany del decret, la resposta del conseller Castells no diu tota la veritat sobre quantes de matèries es podran fer en anglès: el punt 3 de l’article 4 diu efectivament “L’ensenyament en llengua estrangera es podrà aplicar totalment o parcialment a una àrea a l’educació infantil, a una assignatura a l’educació primària i secundària i a un mòdul a la formació professional”; però el punt 5 hi afegeix: “Els centres educatius podran sol·licitar a la Conselleria d'Educació i Universitat l’ampliació de l’ensenyament en llengües estrangeres a una segona àrea, assignatura o mòdul no lingüístic del currículum. En aquest cas, han de presentar un informe pedagògic justificatiu adaptat al context i als recursos del centre. La direcció general competent resoldrà la sol·licitud.” Com que no diu amb quin criteri s’avaluarà aquesta sol·licitud, podem suposar que, en principi i si la justificació és suficient (?), serà concedida. Per tant, ja poden ser dues, les àrees o matèries fetes en llengua estrangera. Si el conseller Castells em retreu a mi que no hagi llegit l’esborrany de decret jo ara li retrec a ell que no l’hagi llegit tot, o que només citi la part que li convé. També és una prova d’honestedat intel·lectual dir tota la realitat, sense amagar-ne la part que no ens convé.
En definitiva, tot reconeixent que en el meu escrit anterior exagerava les conseqüències possibles de l’aplicació d’aquest decret, i que sobretot des del punt de vista pedagògic el TIL d’en Bauzá era molt més desastrós, em referm en totes les reflexions fetes sobre la importància excessiva que es dóna a l’anglès, fruit d’aquesta nova diglòssia, sobre les manifestacions del conseller d’educació (no desmentides) i la pressió que hi haurà damunt els pares a l’hora de decidir si volen fer matèries en llengua estrangera, i sobre la poca consideració que es té per a la llengua catalana. El conseller Castells hi veu fantasmes; jo hi veig evidències.
Millorin l’ensenyament de les llengües estrangeres, n’ampliïn l’oferta, en facilitin l’aprenentatge, però no a costa del català. I superin d’una vegada el decret de mínims, que si fa 19 anys ens podia parèixer una avanç ara ens pareix un reducte de l’immobilisme en el tema lingüístic. Que en Bauzá el considerava massa catalanitzador, ja ho sabem, i no ens estranya; però que els governants d’ara el considerin la norma essencial de l’escola, fa riure. Ho diu el seu mateix nom popular: “de mínims”. ¿És al mínim a què hem d’aspirar o és al màxim? Abandonin d’una vegada l’herència rebuda del enemics del nostre poble i actuïn decididament a favor dels qui fa segles en som víctimes. Actuïn per la llengua, que és com dir per la nostra essència cultural i nacional, amb força, a l’ensenyament i a tota la societat. I siguin originals, deixin el seguidisme. Tanmateix, els ciutadans pperos no els ho reconeixeran ni agrairan mai. I tot allò que vostès no facin ara no es farà mai si tornen (ai!) els enemics (no els adversaris).

Com el Cid Campeador

25 de gener de 2016

Ens ho temíem, i la jugada ha arribat. Com el Cid Campeador, que va guanyar una batalla després de mort, Bauzá ha guanyat la batalla de la descatalanització de l’ensenyament balear, després de mort políticament. La diferència, però, és que la mòmia del Cid era present a la batalla, mentre que en el nostre cas la mòmia de Bauzá està representada pels nous governants, la Presidenta i el Conseller d’Educació. Només conec el tema per allò que n’han dit els diaris, però si és ver més o manco com ho descriuen, el nou decret de llengües estrangeres pot significar, en un termini relativament curt, la minorització del català com a llengua de l’ensenyança a les nostres illes, perquè fixem-nos que la notícia diu que “l'única restricció serà respectar el Decret de mínims, que estableix que la presència del català a l'educació ha de ser com a mínim igual a la del castellà” (AraBalears, 21-01-2016). És a dir, si en castellà es fa només l’assignatura de castellà, bastarà que en català es faci només l’assignatura de català, i així ja es respecta el decret de mínims! I tota la resta es podrà fer en una llengua estrangera (que, desenganem-nos, és un eufemisme per a dir ‘anglès’, que és la nova llengua dominant, la llengua dels amos)! Potser això que dic és una exageració, però així s’entén la notícia. De fet, però, és igual si és una exageració o no, perquè aquesta proposta de decret allò que fa no és més que reflectir la nova ideologia diglòssica respecte a l’anglès, la ideologia que justifica que l’escola del nostre país no es faci en la nostra llengua, sinó en una altra de més universal; fins fa poc l’exclusiva d’aquesta diglòssia entre nosaltres la tenia el castellà, i ara la comparteix amb l’anglès, un escaló més amunt. És ver que entre aquest decret i el del TIL hi ha diferència: el TIL imposava l’anglès i el castellà de manera autoritària i barroera, sense gens de mà esquerra, i aquest imposarà l’anglès de manera subtil, mañosamente, com va fer amb el castellà el recentment commemorat Felipe V. Perquè fixem-nos que, segons la notícia, la introducció de matèries en anglès serà “voluntària”, però llavors diu també: “El conseller March ha expressat la voluntat que, a la llarga, tots els centres de les Balears ofertin ensenyament en llengua estrangera.” És a dir, una voluntarietat dels centres pressionada per la voluntat del conseller, perquè totes les escoles siguin trilingües. ¿Ho veis com no hi haurà tanta de diferència amb el TIL? I és que la suposada voluntarietat dels centres també estarà condicionada per les decisions dels pares, a la vegada condicionats per l’actitud del govern que concedeix a l’anglès l’estatus de llengua vehicular de l’escola. ¿Podran els pares prendre una posició equilibrada sobre la qüestió quan resulta que els qui manen ja els donen a entendre que convé que prenguin la decisió que a ells els interessa? Ens hem passat anys i panys demanant l’ensenyament en català, i quan encara no hem aconseguit que ho sigui al complet, ara ens surten amb la “modernitat” de fer-lo en anglès, obligant a retrocedir en el progrés fet. Perquè allò que és clar és que totes les matèries que es facin en anglès no es faran en català, i això provocarà un dèficit lingüístic enorme en els alumnes, que es veuran privats de tota la terminologia catalana corresponent, sigui en la matèria que sigui, matemàtiques, ciències naturals o socials, filosofia... D’aquí a uns anys trobarem alumnes, o ja ex-alumnes, que sabran multiplicar en anglès però no en sabran en català, així com quasi tothom de les generacions escolaritzades en castellà a l’època franquista multiplica en castellà i no en català. I molts altres que sabran dir en anglès els noms de tots els músculs del cos humà, però seran incapaços de dir-los en català. Etc. etc. L’escola ha de preparar per a la formació superior, i l’escolarització en anglès prepara per a la formació superior en anglès. Ens estam limitant a nosaltres mateixos, reduïm el paper del català a una funció secundària, sense pretensions; ens conformam a ser sempre una comunitat de tercera categoria, amb una llengua pròpia útil només per al folklore (cantar la Sibil·la, fer gloses, cantar jotes, boleros i fandangos) i una mica per a la literatura, però inútil per a la ciència, la tecnologia i les relacions comercials. L’ensenyament de l’anglès i de qualsevol altra llengua es pot fer amb molts de recursos que n’assegurin l’aprofitament, sense necessitat d’envair les àrees que per naturalesa corresponen a la llengua del país. En lloc de reforçar aquest camí, en lloc d’afermar l’ensenyament en català i millorar l’ensenyament de les altres llengües, el govern proposa que una llengua estrangera ocupi una part de l’espai que pertoca a la nostra i envia el missatge a la gent que convé que triïn aquesta opció. És la proposta d’un govern suposadament “dels nostres”... Estam condemnats a no tenir mai una escola normal d’un país normal. Només ens queda l’esperança remota que el Consell Escolar tengui més seny i s’hi oposi.

(Versió un poc retocada de l’article aparegut a l’AraBalears de dia 24 de gener de 2016)

Star Wars: l’episodi de sempre

28 de desembre de 2015 
 
“... la súperproducció d'enguany Star Wars VII: el despertar de la Força, es podrà gaudir en català a Mallorca”: era una notícia publicada pel dBalears dia 11 de desembre passat. No hauria de ser una notícia, com deia a continuació el comentarista “En Figuera”, però era un conhort per a molts que teníem ganes de veure-la i, a més a més, veure-la en català, que hauria de ser la cosa més normal del món. Molt bé, doncs ara que ja tenim la Seu plena d’ous, aprofitem-la. La pel·lícula es va estrenar el 18, i el 24 una informació telefònica des de la taquilla del cinema Portopí, el que suposadament l’oferia en català, m’assegurava que el dissabte dia 26 es mantenia la sessió de les 18,30 d’Star Wars en català. Perfecte. Passam els dos dies d’empatxament alimentari i, amb altres dos membres de la família, el dia de Sant Esteve me’n vaig al cinema Portopí a veure El despertar de la força a les 18,30. Hi arribam amb temps suficient per si hi ha coa i, primera sorpresa, no n’hi ha, i, segona sorpresa, la sessió de les 18,30 no existeix. Deman a la taquillera per la sessió de les 18,30 en català d’Star Wars i aquesta, forastera i antipàtica, em respon que han canviat la programació i la sessió de les 18,30 ha passat a les 19,30 i que la versió en català ja no s’ofereix més. Quan li deim que feia dos dies ens havien informat per telèfon que la sessió en català de les 18,30 es faria, ens diu amb molt poca amabilitat que el divendres canvien la programació i que allò que havíem d’haver fet nosaltres era mirar la cartellera abans d’anar-hi, i que no era culpa seva si la informació havia estat falsa... Ja en aquell moment l’exaltació em venç i li dic amb to molest que, com sempre, allò que pasava era que els mallorquins érem marginats i se’ns privava novament de veure cinema en català, i ens n’anam tots tres frustrats i empipats per no haver pogut assistir a la sessió que volíem, i per haver hagut d’aguantar que la taquillera forastera, en lloc de reconèixer l’error de la informació equivocada de només feia dos dies i oferir-nos-en disculpes, encara s’atrevís a dir-nos, amb un to insolent, que la culpa de no trobar allò que cercàvem era nostra per no haver mirat la cartellera. I ens hem quedat sense Star Wars, almanco jo, que no l’aniré a veure mentre no la pugui veure en català, i que probablement no torni posar un peu al cinema Portopí mentre aquest no es disculpi per la descortesia de la taquillera forastera. Bé aquesta és la meva història personal amb aquesta pel·lícula tan triomfadora, però allò que realment importa no és la meva anècdota, sinó la realitat implacable de la discriminació de què som víctimes els catalanoparlants al cinema: una setmana ha durat la versió catalana d’aquest superèxit, una versió que només es feia a una sala i en un horari molt concret, enfront de la multitud de sales i horaris de la versió castellana que encara es manté. Ha canviat el color del govern pseudoautònom, cosa que significa un canvi social suposadament molt més favorable a la nostra llengua, però no ha canviat la postura dels empresaris de les illes de menysprear-nos, com si no existíssim, i no només els empresaris cinematogràfics, sinó també els de qualssevol altres activitats, amb comptadíssimes i honroses excepcions. Dins aquest mig any de nou govern s’han obert empreses noves a casa nostra, o qualcunes que ja hi eren s’han renovat, sobretot en el sector de serveis (botigues, restaurants, cafès...): ¿quantes en coneixeu que hagin aprofitat l’ocasió per a incorporar la llengua catalana en la seva relació amb la clientela? Qualcuna ha posat qualque rètol simbòlic en català, i ja està, i això que n’hi ha, de catalanes i de no catalanes, que a Catalunya funcionen plenament en català. És com si no existíssim, com si ja haguéssim desaparegut, com si no fóssim més que una curiositat folklòrica del passat. El cinema Portopí de tant en tant ens dóna una almoina, ens fa una petitíssima concessió que de fet li serveix com a publicitat, i ja està, i no demanem més, perquè no ens mereixem res més... La Direcció General de Política Lingüística hi podria actuar, en aquest camp, hi ha molta de pista per a córrer, però fins ara no en tenim cap notícia, no en coneixem cap pla d’actuació, no en sabem les intencions, no tenim ni idea de què pensa fer... ¿Podrem veure el 2016 el despertar de la força de les nostres institucions a favor de la nostra llengua? Ja n’és ben hora!

(Publicat a dBalears.cat el 29 de desembre de 2015)

El millor homenatge a Climent Garau

31 d'agost de 2015

No repetiré ara els mèrits i les virtuts de Climent Garau, traspassat dissabte dia 29 d’agost, com a persona i com a militant exemplar compromès amb la causa de la seva cultura, la seva llengua i la seva nació; n’han parlat ja altres comentaristes i poc hi podria afegir. Remarcaré, però, que la qüestió de la dignificació i la normalització de la llengua catalana, i la defensa dels drets dels catalanoparlants, va ser una constant de la seva vida, i que a part de comunicats d’elogi i notes de condol allò que han de fer ara els nostres dirigents és actuar decididament per a canviar la situació de marginalitat social, acompanyada de menyspreu, en què es troba la llengua pròpia de les Balears, que només és una, la catalana. És allò que  Climent Garau desitjava i el millor homenatge pòstum que pot rebre.

I ara la qüestió és: ¿hi anam, cap a aquest objectiu? Qualcú em dirà: Home! Tot just fa dos mesos que tenim el nou govern i encara no es poden haver fet moltes de coses! És ver, en dos mesos no es poden haver fet moltes de coses pràctiques, però es poden haver programat unes línies d’actuació que indiquin on es vol arribar, i aquestes línies són per ara imperceptibles, com a molt, imprecises. A l’apartat Funcions de la pàgina d’internet de la Direcció General de Política Lingüística hi ha una llista general de conceptes molt desiguals, des d'un de molt general i ambiciós –no definit, tanmateix– com és "normalització lingüística", a un altre de tan específic i concret com és "La concessió de l'exempció de l'avaluació de la llengua i la literatura catalanes", que pareix més un tema d'Educació i que, evidentment, no contribueix precisament a la normalització... En el cas de la Consellera de la qual depèn aquesta Direcció General ni tan sols ho sap, quines funcions té.  Ens guiarem, idò, davant tanta d'imprecisió, per a saber quin és l’objectiu polític en matèria lingüística, en unes quantes declaracions que han fet la Consellera i la Directora General.

Diu la Consellera Camps a “El Temps” (10/08/2015): “La política lingüística ha de ser transversal, ha de ser efectiva a tots els àmbits del Govern i per tant també de la societat. Per exemple, hem d'aconseguir que el comerç, els restaurants i els bars ofereixin els seus productes normalment en català, a més d'altres idiomes.” Hi estic totalment d’acord, en la transversalitat de la política lingüística, però la supeditació de la Direcció General de Política Lingüística a una conselleria concreta contradiu el desig de transversalitat: ¿quin poder tendrà aquesta Direcció per determinar les actuacions polítiques d’altres conselleries amb les quals no té lligam directe? L’escepticisme preval... Llavors també diu la Consellera: “La llengua no s'ha d'imposar, ni hi ha d'haver multes per no usar-la, però hem de ser capaços de convèncer els hotelers, els comerciants, els restauradors...” Les belles paraules de sempre: ni imposicions ni multes, sinó convenciment; però oblida, l’Honorable, que el castellà és una llengua imposada, i com que ho és, imposada, ja no és necessari convèncer ningú perquè l’usi. Amb una paraula, sabem que el Govern no farà res per a imposar el català i hem de confiar que farà qualque cosa (no sabem encara quina) per a convèncer els hotelers, etc. que han d’usar també el català. Li farà falta paciència de sant... Més preocupants que les declaracions de la Consellera són les de la Directora General Fuxà: “s'haurà de fer molta pedagogia per evitar situacions tan lamentables com les que s'han produït darrerament” (Dbalears, 26 d’agost de 2015); “L'objectiu és intentar compensar tot el mal que s'ha fet durant l'anterior legislatura” (Dbalears, 27 d’agost de 2015). Mai no sobra ensenyar la gent a respectar el proïsme, però contra les agressions sofrides pel simple fet de parlar en català no basta limitar-se a “fer pedagogia”; allò que s’ha de fer és modificar la Llei de Normalització Lingüística amb uns articles que penalitzin amb multes ben salades les humiliacions i vexacions que contínuament hem de sofrir els catalanoparlants només pel fet de ser-ho. Senyors del Govern, prenguin mesures efectives immediatament contra la discriminació lingüística que suportam els qui no feim altra cosa que usar amb normalitat la nostra llengua! Quant a l’objectiu d’”intentar compensar tot el mal que s'ha fet durant l'anterior legislatura”, si només és això, és ben poca cosa, és ben poc pretensiós. Perquè aquesta legislatura catastròfica darrera va fer mal, però va fer mal damunt una situació ja deplorable, perquè abans que arribassin en Bauzá i els seus sequaços la llengua catalana era molt lluny de l’estat desitjable (com a mínim) d’igualtat social amb la castellana: inusitat per la meitat de la població, absent de la immensa majoria d’establiments comercials i de les transaccions comercials, absent del cinema, molt minoritari a la televisió i als altres mitjans de comunicació, mal parlat per quasi tothom (amb castellanismes i anglicismes a balquena), ignorat d’amplis sectors de la població estrangera... Si l’objectiu és només “compensar” el mal de l’era Bauzá, és una pobresa d’ambició decebedora, perquè el mal que patim no ve només de l’era Bauzá, ve de segles de marginalitat, inclosos aquests quasi 40 anys de franquisme edulcorat en què just hem aconseguit no ser descaradament perseguits.

Senyores Camps i Fuxà, honorable Govern en conjunt: si de veritat voleu homenatjar Climent Garau, començau immediatament un pla vertader de dignificació de la llengua catalana i de defensa dels drets dels catalanoparlants. No deixeu sense càstig cap altra agressió per haver parlat en català, no ens deixeu a l’estaqueta, com ha passat sempre. ACTUAU JA! I Don Climent us somriurà des del seu repòs celestial.

(Publicat, en versió lleugerament diferent, al DBalears de l'1 de setembre de 2015)

No és això, sr. Conseller d'Educació, no és això

14 de juliol de 2015

“Tot i que el català ha de ser la llengua vehicular bàsica, a tots els nivells educatius, el castellà també ha de ser vehicular en algunes assignatures.” “El castellà també ha de ser vehicular però amb menys hores que el català.” “No és que estiguem en contra de l’ensenyament en anglès, però anem a pams.”
Totes aquestes frases són del nou Conseller d’Educació Balear, segons la versió de l’entrevista que li va fer Antoni Bassas publicada dissabte passat dia 11 de juliol a l’AraBalears. A mi, perdonau-me, aquestes frases em sonen a TIL aigualit, a TIL desgreixat, però a TIL, al cap i a la fi. Perquè el Conseller no diu “el català ha de ser la llengua vehicular” de l’ensenyament, que és allò que hauria de ser a un país normal, sinó “la llengua vehicular bàsica”, és a dir, la bàsica però no l’única, com després concreta: “El castellà també ha de ser vehicular”. O sia: d’entrada ja especifica amb claredat que als centres escolars hi ha d’haver dues llengües vehiculars, per tant podem entendre que està en contra que ho sigui únicament la catalana, i si això és així no acceptarà que un centre faci tot l’ensenyament en català (llevat, és clar, de les matèries d’altres llengües). ¿Ens hi hem de conformar? ¿Resultarà ara que un govern d’esquerres, amb un Vicepresident de MÉS, impedirà que l’ensenyament es faci tot en català i aquesta sigui la llengua vehicular del centre? I si no està en contra de l’ensenyament en anglès ¿validarà que hi hagi centres que decideixin fer una part de l’ensenyament en aquesta llengua estrangera? ¿I no serà un nou TIL, això? S’hi farà una part de l’ensenyament en català, una part en castellà i una part en anglès... ¿Quin nom li posarem a aquesta situació? És ver que el Conseller diu que primer s’ha de millorar i consolidar l’ensenyament de l’anglès, però ho diu així, precisament: “primer”, i darrere un primer sempre hi ha un segon, que hem de sobreentendre que serà l’ensenyament en anglès. El viatge serà més llarg, però anirem a parar, i amb més seguretat, allà on ens volien dur en Bauzá i els seus sequaços de manera més grollera. Hem canviat les formes, però no els objectius. Com que el nou Conseller és Catedràtic de Pedagogia, i no venedor de pisos, pareix que la seva opinió és indiscutible, pareix raonable, però a mi em sembla tan poc encertada com la dels anteriors consellers d’aquest tema, perquè va a parar allà mateix. I deman a la comunitat de pares i ensenyants, que s’expressen a través de sindicats, d’associacions i d’assemblees, que manifestin ben clar al sr. Martí March que el pacte per l’educació allò que ha de garantir és que l’escola sigui l’escola normal d’un país normal, feta en la llengua del país, on s’ensenyin, a més a més, altres llengües, entre les quals la castellana (per obligació) i l’anglesa, si la consideren important, però també altres, si és possible, com el francès o alemany.
Però encara hi ha qualque altra cosa de l’entrevista amb en Martí March que vull comentar. Diu el Conseller també: “Voldria que el de la llengua no fos un tema conflictiu”, “No s’han d’enfrontar el català i el castellà”... Ningú amb dos dits de seny voldria que la llengua fos un tema conflictiu, però ho és, i ho és perquè l’Espanya imperial així ho ha volgut, no perquè ho hàgim volgut nosaltres, i és un tema conflictiu perquè, simplement, vivim dins una situació permanent de conflicte lingüístic, en què el castellà i el català estan enfrontats; i hi estan perquè els qui manen de veres no volen que el català recuperi tots els àmbits d’ús que li corresponen i ara ocupa el castellà; i els qui volem que sí que els recuperi sabem que perquè aquesta recuperació sigui efectiva toparem amb el castellà, i per tant el conflicte és inevitable. I el Govern, i per tant el Conseller d’Educació també, allò que ha de fer quan hi ha un conflicte és cercar-hi remei, no negar-lo i fer com qui sent ploure. Per tant, sr. Conseller, no es tracta de no voler que la llengua sigui un tema conflictiu, sinó de cercar solucions perquè deixi de ser-ho, un tema conflictiu. La discriminació social, en qualsevol aspecte, no es resol ignorant-la, sinó combatent-la. ¿Us imaginau un Conseller dient “no voldria que el teme del sexe fos un tema conflictiu” o “no voldria que el teme de la raça fos un tema conflictiu”? És que el conflicte no és el sexe, sinó el sexisme! Ni el conflicte és la raça, sinó el racisme! I el conflicte no és la llengua, sinó la discriminació lingüística que patim el catalanoparlants!
Sr. Conseller d’Educació, sr. Martí March: no ens endosseu un altre TIL subtil ni faceu orelles de cònsol davant el conflicte lingüístic que patim; resoleu-lo, que és la vostra obligació.

(Publicat a DBalears el 15 de juliol de 2015)

La llengua, responsabilitat de tot el Govern

29 de juny de 2015 

El malson dels darrers 4 anys pperos ja ha passat (per sort, tot té final), però les conseqüències en la societat balear d’aquesta horrible i funesta etapa no s’esvairan d’un dia per l’altre, ben segur. Han estat quatre anys consagrats a la destrucció de tots els guanys socials, culturals i econòmics que havíem assolit des de la desaparició formal del franquisme, i si el desastre s’ha pogut contenir parcialment, si no s’ha consumat del tot, ha estat gràcies a la resistència activa de molts de sectors de la societat que des del primer moment no s’han volgut conformar a contemplar passivament com s’esfondraven els avanços aconseguits amb molt d’esforç durant tants d’anys. Entre aquests sectors, crec que els docents hi han tengut un paper decisiu, fonamental, i pens que mai no els sobraran les lloances i els agraïments que els dediquem. L’escola (en sentit ample: a tots els nivells i amb tots els col·lectius implicats, professors, alumnes, pares) ha resistit l’envestida ppera amb una solidesa extraordinària, ha estat un dels pilars essencials de la resistència, gràcies a la qual no n’hem sortit tan mal parats com podia haver estat. Tot el col·lectiu escolar es mereix la Matrícula d’Honor!

Fet aquest reconeixement, però, la realitat és que de mal n’hi ha molt, i molt particularment n’ha fet la tropa bauzanera en la qüestió de la presència i dignificació social de la llengua catalana, la pròpia d’aquestes illes, malgrat que els costi tant d’acceptar. Han estat quatre anys en què no només no s’ha fet res positiu per la llengua (a part de mantenir els exàmens de català per a obtenir els certificats diversos –A, B, C– del seu coneixement), sinó que s’hi ha actuat en contra, amb mesures que tothom coneix i no repetiré ara aquí. Per això, crec que és ara el moment pertinent per a proposar al nou Govern de les Illes Balears, a punt de començar a actuar, una actitud forta i decidida a favor de la llengua catalana, una actitud valenta que faci que el català torni a la visibilitat social, que el català sigui motiu d’orgull i no de vergonya, que el català sigui desitjat i no odiat, que el català sigui imprescindible, que  el català, amb un paraula, sigui la llengua normal d’una societat normal que vol superar el conflicte lingüístic, però que no vol renunciar al seu patrimoni cultural, del qual la llengua és el senyal més evident. I perquè el nou Govern pugui fer realitat aquesta proposició, és important que en mostri una clara voluntat des del primer dia, ja des del moment de la seva mateixa composició: el redreçament i la dignificació de la llengua no pot ser responsabilitat d’una Direcció General supeditada a una Conselleria, la que sigui, sinó que ha de ser responsabilitat directa de la Presidència, com a molt de la Vicepresidència, encomanada a una Secretaria o Direcció General les decisions de la qual tenguin potestat sobre totes les Conselleries. Només així hi haurà una certa garantia que les iniciatives i decisions que es prenguin a favor de la llengua implicaran tot el govern i arribaran a tots els àmbits de la societat. La llengua catalana és un assumpte de tot el Govern, de tota la societat, no només de l’àmbit de la cultura. Per favor, Sra. Presidenta de les Balears (enhorabona!): agafau ja el bou per les banyes i actuau decididament a benefici de la nostra llengua pròpia. No deixeu passar aquesta nova oportunitat, que potser no en tendrem moltes més.

La llengua catalana, llengua de l'ensenyament

Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d’Ensenyament, ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l’esperit de la “Proclama per l’Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques diverses sostenen sobre quin Pacte per l’Educació han de proposar per a la pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d’aquest sindicat: el català ha de ser la llengua de l’ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal ha estat sempre normal: que l’ensenyança general es faci en la llengua pròpia del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta reivindicació, després d’un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a destruir tot el resultat d’un esforç continuat de més de 30 anys per a aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat del català a l’ensenyament.

El fet és que és molt important que la UOB expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l’hora de proposar el model d’ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un avanç en l’aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes de persones sobre si realment és bo que tot l’ensenyament es faci en català; si no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una altra llengua) també fossin llengües d’ensenyament, per a assegurar que els alumnes les coneixeran bé quan acabin l’escolarització. La qüestió absurda que es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra confusionària del partido popular, és ¿és convenient que l’ensenyament sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer l’ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la conveniència del país és evident: l’única manera d’assegurar que els infants escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet) del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un paratge on hi ha una llacuna d’aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar? ¿Sabrà dir mai en català les parts d’una cèl·lula? I a l’hora d’aprendre, per exemple, l’esquelet humà ¿aprendrà què és l’omòplat o l’estèrnum o l’húmer o el cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l’estam d’una flor? Tots els qui hem estudiat de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s’estudia en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per l’escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de transmissió d’una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran un dèficit d’expressió en català en haver de dissertar d’aquestes matèries, un dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes d’anys per a aconseguir l’escolarització en català, com a únic mitjà de dotar tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l’excusa d’obtenir un domini d’una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i aprendre altres llengües. És evident que l’ensenyament de qualsevol llengua estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s’ha d’exercir la pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26). En qualsevol cas, però, allò que l’ensenyament ha de distingir bé és quina és la llengua del país, en la qual l’alumne ha de ser capaç de dissertar correctament sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l’alumne s’ha de saber expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida quotidiana, en les relacions socials normals; però l’objectiu d’aquest aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això aquestes llengües no han d’ocupar l’espai propi de la llengua del país.

Benvenguda, idò, la reivindicació de la UOB de recuperar l’esperit de la “Proclama per a l’ensenyament en català” i la seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament. Ho hauria d’haver estat sempre i mai no s’havia d’haver posat en dubte que ho havia de ser, perquè l’ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a l’ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que aquest sigui l’objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l’objectiu de col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem que el bon criteri de la UOB s’imposarà.

Antoni Mª Badia i Margarit, l'elegància de la llengua

Finalment, fa poc més d’una setmana, el Dr. Antoni Mª Badia i Margarit, després d’una llarga vida dedicada a la romanística, i especialment a l’estudi del català, ha deixat aquest món i ens ha deixat l’herència perenne d’una feinada ben feta.

El Dr. Badia pot ser considerat, sense dubtar-ho gens, una de les grans personalitats de la catalanística, i per inclusió de la romanística, del segle XX, i això no tant per cap “descobriment” especial ni per cap gran aportació novella a la filologia (estil Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Coromines, Diccionari Català-Valencià-Balear, de Moll, o Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny —tanmateix, impulsat al començament pel Dr. Badia), sinó per haver fabricat unes eines indispensables per als estudiants (i estudiosos) del català, eines que, per una banda, posaven a l’abast dels interessats i necessitats els fonaments del funcionament i de la formació de la llengua, i documents essencials en la nostra història lingüística (la Gramática catalana de 1962, refeta en la versió catalana de 1994, Gramàtica de la llengua catalana; la Gramática histórica catalana de 1951; l’agosarada hipòtesi sobre els orígens dels parlars catalans de La formació de la llengua catalana, 1981; el conjunt d’articles, de to divulgatiu, de Llengua i cultura als Països Catalans, 1964; la concepció de la llengua a la tardana Edat Mitjana de Les ‘Regles de esquivar vocables’ i “la qüestió de la llengua”, 1999; …); i eines que, per una altra banda, denunciaven la situació de marginació històrica i social del català i en remarcaven la lluita per la supervivència i normalització (La llengua dels barcelonins, 1969; La llengua catalana ahir i avui, 1973; Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, 1986; …)
Per a mi, crec que també per a tots els seus alumnes, el Dr. Badia va ser un gran mestre, una persona amb moltíssims de coneixements de la seva especialitat que, a més a més, els sabia transmetre, oralment i per escrit, amb simplicitat, amb humilitat, amb simpatia, i a la vegada amb seguretat, amb gran domini del tema. Era una persona amable, cortesa, d’una educació perfecta, d’una gran afabilitat, i d’una elegància envejable. Era elegant en el seu posat, i en el seu tracte, i en el seu parlar, i en el seu escriure. El Dr. Badia parlava en un barceloní impecable, exquisit, col·loquial i a la vegada fabrià; devia ser dels darrers representants del barceloní genuí, del barceloní encara no contaminat ni “modernitzat” a l’espanyola; del barceloní que, sent-ho al cent per cent, conservava aquella autenticitat que el lligava amb els altres parlars per moltíssims de caps. El Dr. Badia sé cert que de jove no va tenir nòvia, sinó que va festejar; no creuava el pati de la Facultat de Lletres, el travessava; no s’apropava a la gent, sinó que s’hi acostava; no estava ocasionalment a un lloc, hi era; no posava pegues, si un cas posava objeccions, potser impediments; no estava de bon rotllo, estava de bon humor, de bona lluna, de bon caràcter; no tenia tiets, sinó oncles; no creia en la ciutadania, sinó en els ciutadans; no tenia alumnat, tenia alumnes; es recolzava en bones raons però mai no recolzava les propostes d’altri… Era un vertader model lingüístic que avui molts dels qui han estat alumnes seus han oblidat. A la seva prosa, oral i escrita, sabia combinar, amb elegància suprema, qualque arcaisme literari, com àdhuc i nogensmenys, amb mots i expressions populars de tots els dialectes, incloent el seu barceloní, naturalment, però no tancant-se en el barceloní, com és ara freqüent en escriptors de la capital. I sense contravenir mai la correcció més estricta va ser capaç d’expressar-se pertot, en tots el registres, i fer-se comprendre fàcilment de tothom. Qualcú, segurament, pensarà que el Dr. Badia tenia un model de llengua antiquat, propi de la gent de la seva generació, impropi de la gent d’avui. Jo pens que, en realitat, el Dr. Badia sentia orgull de la llengua que havia rebut dels seus majors i l’honorava amb la correcció que es mereixia, perquè hi creia. Per ventura és això que manca avui en dia a tants i tants usuaris de la llengua (inclosos molts que en són professionals): orgull lingüístic.
Vull acabar aquest senzill homenatge al Dr. Badia reproduint un paràgraf d’un escrit seu, com a exemple d’aquesta elegància lingüística. Però no és un paràgraf qualsevol, no, sinó un que mostra el respecte i l’estimació que tota la seva vida va tenir per qui va ser la seva companya durant més de mig segle, na Maria Cardús i Almeda, tan amable, educada i elegant com ell, a qui en més d’una ocasió va atribuir el mèrit d’haver-lo sostingut en la seva tasca de professor i investigador. Vet aquí una altra qualitat del Dr. Badia: el reconeixement constant a la seva esposa com a suport imprescindible per a la seva feina.

“D’altra banda, el Congrés de Barcelona [de 1953] no feia sinó confirmar, davant els meus amics romanistes, una realitat que per a mi era la mateixa evidència i que datava del començament de la meva vida professional: el paper que hi ha tingut la meva muller. Si l’acompliment del vostre projecte respecte a mi m’ha dut a meditar sobre el meu passat, permeteu-me d’evocar ací breument la nostra comunió d’interessos de tota mena, l’ajuda mútua que ens hem prestat davant les dificultats i la joia amb què hem compartit els moments venturosos. Només puntualitzaré que, sense ella, la meva vida hauria estat molt diferent de com ha estat amb ella. I si ara m’ho ha fet dir el Congrés de 1953, la meva afirmació continua essent vàlida avui, passats més de quaranta anys d’una vida intensa a tot ésser-ho” 
(Extret de Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona. Dept. de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. 1995. Pàgina 18).

Gràcies, Dr. Badia, amic i mestre, per la seva gran i elegant lliçó simultània de ciència i humanitat.

(Publicat a Núvol el 26/11/2014)

Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)

El 1986 dos personatges fins aleshores desconeguts dins la Filologia Catalana varen treure un llibre verinós que ha tengut unes conseqüències desastroses per a la confecció de la modalitat estàndard catalana. El llibre es titulava Verinosa llengua i els dos personatges eren Xavier Pericay i Ferran Toutain. No eren els primers que exposaven la doctrina que s'hi promou, però sí que varen ser els primers que varen tenir una repercussió important, perquè el llibre va tenir bastant de difusió i va servir de fonament als impulsors d'allò que en aquells moments va ser conegut com a "català light". En un primer article publicat a "Serra d'Or" (Una llengua per a una nació, setembre de 1987) vaig denunciar aquest model de català als mitjans de comunicació com un model localista i espanyolitzat (que és també espanyolitzador), article que em significà una resposta irada de Ricard Fité a la mateixa revista el novembre següent, al qual vaig replicar amb tres articles que aparegueren a "Escola Catalana" el desembre de 1989 i el gener i el febrer de 1990 ("Serra d'Or" no volgué publicar aquesta rèplica). Als meus escrits mostr la manipulació de l'obra de Fabra i de Coromines, sobretot, que tots aquests personatges varen fer per a justificar la seva tasca de destrucció de l'estàndard català unitari i genuí que havíem heretat del model fabrià. Els meus articles són una denúncia de la maniobra disgregadora i espanyolitzadora d'aquests personatges, als quals se n'hi afegiren ben aviat altres, com per exemple Ivan Tubau. Amb el temps, l'experiència ha demostrat que la meva denúncia (inútil, perquè els qui manaven no en feren gens de cas) era ben certa: el llenguatge dels mitjans de comunicació en català de Catalunya més importants (TV3, Catalunya Ràdio, diaris en català) està espanyolitzat i dialectalitzat (no hi ha oncles, només tiets; ningú no festeja, només tenen nòvio/nòvia; no tasten el menjar, el proven; no travessen els rius, les fronteres o els carrers, sinó que els creuen; ningú no s'acosta, tothom s'apropa; no fan brou, sinó caldo; no estrenyen, sinó que apreten...; la nora no és la nora, sinó la jove; qualque diari fins i tot s'ha pres la llibertat d'establir grafies noves, com esclar per és clar), i bona part d'aquests personatges s'han passat a l'anticatalanisme descarat, com Ferran Toutain i Ivan Tubau, de Ciudadanos, o Xavier Pericay, d'UPyD i de la "Fundación Jaime III". Aquest, casualment, és el cònjuge de la coordinadora lingüística d'IB3, Maria Antònia Lladó, la que ara imposa el mateix model localista (versió balear, és clar) a la ràdio i la televisió públiques de les Illes; feta la feina destructiva a Catalunya, ara l'ha de fer aquí via consort... Es veu que no pararà fins a veure el català absolutament dividit i minoritzat.

A continuació reproduesc els articles publicats a "Escola Catalana", desembre 1989-febrer 1990. Com que en aquests anys encara no hi havia arxius digitals a internet, aquests articles fins ara només es podien trobar a les biblioteques. De l'article de "Serra d'Or" ja en teniu l'enllaç més amunt. Com a motiu de satisfacció puc esmentar que, encara que a la pràctica la meva denúncia fos ben poc efectiva, l'escrit Una llengua per a una nació va ser el revulsiu que al cap d'uns pocs anys (1991) va provocar la creació de la revista Llengua nacional.

Per a poder llegir els articles, activau damunt cada imatge la funció "Visualitza la imatge", cosa que us permetrà augmentar-ne la mida i us en facilitarà la lectura.

P.D.: Vegeu el sr. Pericay parlant malament de Catalunya, de costat amb els il·lustres anticatalanistes Félix de Azúa, Alberto Boadella i Federico Jiménez Losantos. No s'apleguen que no s'assemblin, és ben ver...
http://youtu.be/aJ1tZwUorGY

Entorn al 'Diccionari Català de l'Alguer'

Oferesc en aquesta entrada la crítica, que vaig publicar al número 24 de la revista "El Mirall" (1989), de l'aleshores recent Diccionari Català de l'Alguer, de Josep Sanna. Les imatges es poden engrandir, per a poder-ne llegir bé el text, activant, damunt cada una, l'opció "visualitza la imatge".