Antoni Mª Badia i Margarit, l'elegància de la llengua

Finalment, fa poc més d’una setmana, el Dr. Antoni Mª Badia i Margarit, després d’una llarga vida dedicada a la romanística, i especialment a l’estudi del català, ha deixat aquest món i ens ha deixat l’herència perenne d’una feinada ben feta.

El Dr. Badia pot ser considerat, sense dubtar-ho gens, una de les grans personalitats de la catalanística, i per inclusió de la romanística, del segle XX, i això no tant per cap “descobriment” especial ni per cap gran aportació novella a la filologia (estil Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Coromines, Diccionari Català-Valencià-Balear, de Moll, o Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny —tanmateix, impulsat al començament pel Dr. Badia), sinó per haver fabricat unes eines indispensables per als estudiants (i estudiosos) del català, eines que, per una banda, posaven a l’abast dels interessats i necessitats els fonaments del funcionament i de la formació de la llengua, i documents essencials en la nostra història lingüística (la Gramática catalana de 1962, refeta en la versió catalana de 1994, Gramàtica de la llengua catalana; la Gramática histórica catalana de 1951; l’agosarada hipòtesi sobre els orígens dels parlars catalans de La formació de la llengua catalana, 1981; el conjunt d’articles, de to divulgatiu, de Llengua i cultura als Països Catalans, 1964; la concepció de la llengua a la tardana Edat Mitjana de Les ‘Regles de esquivar vocables’ i “la qüestió de la llengua”, 1999; …); i eines que, per una altra banda, denunciaven la situació de marginació històrica i social del català i en remarcaven la lluita per la supervivència i normalització (La llengua dels barcelonins, 1969; La llengua catalana ahir i avui, 1973; Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, 1986; …)
Per a mi, crec que també per a tots els seus alumnes, el Dr. Badia va ser un gran mestre, una persona amb moltíssims de coneixements de la seva especialitat que, a més a més, els sabia transmetre, oralment i per escrit, amb simplicitat, amb humilitat, amb simpatia, i a la vegada amb seguretat, amb gran domini del tema. Era una persona amable, cortesa, d’una educació perfecta, d’una gran afabilitat, i d’una elegància envejable. Era elegant en el seu posat, i en el seu tracte, i en el seu parlar, i en el seu escriure. El Dr. Badia parlava en un barceloní impecable, exquisit, col·loquial i a la vegada fabrià; devia ser dels darrers representants del barceloní genuí, del barceloní encara no contaminat ni “modernitzat” a l’espanyola; del barceloní que, sent-ho al cent per cent, conservava aquella autenticitat que el lligava amb els altres parlars per moltíssims de caps. El Dr. Badia sé cert que de jove no va tenir nòvia, sinó que va festejar; no creuava el pati de la Facultat de Lletres, el travessava; no s’apropava a la gent, sinó que s’hi acostava; no estava ocasionalment a un lloc, hi era; no posava pegues, si un cas posava objeccions, potser impediments; no estava de bon rotllo, estava de bon humor, de bona lluna, de bon caràcter; no tenia tiets, sinó oncles; no creia en la ciutadania, sinó en els ciutadans; no tenia alumnat, tenia alumnes; es recolzava en bones raons però mai no recolzava les propostes d’altri… Era un vertader model lingüístic que avui molts dels qui han estat alumnes seus han oblidat. A la seva prosa, oral i escrita, sabia combinar, amb elegància suprema, qualque arcaisme literari, com àdhuc i nogensmenys, amb mots i expressions populars de tots els dialectes, incloent el seu barceloní, naturalment, però no tancant-se en el barceloní, com és ara freqüent en escriptors de la capital. I sense contravenir mai la correcció més estricta va ser capaç d’expressar-se pertot, en tots el registres, i fer-se comprendre fàcilment de tothom. Qualcú, segurament, pensarà que el Dr. Badia tenia un model de llengua antiquat, propi de la gent de la seva generació, impropi de la gent d’avui. Jo pens que, en realitat, el Dr. Badia sentia orgull de la llengua que havia rebut dels seus majors i l’honorava amb la correcció que es mereixia, perquè hi creia. Per ventura és això que manca avui en dia a tants i tants usuaris de la llengua (inclosos molts que en són professionals): orgull lingüístic.
Vull acabar aquest senzill homenatge al Dr. Badia reproduint un paràgraf d’un escrit seu, com a exemple d’aquesta elegància lingüística. Però no és un paràgraf qualsevol, no, sinó un que mostra el respecte i l’estimació que tota la seva vida va tenir per qui va ser la seva companya durant més de mig segle, na Maria Cardús i Almeda, tan amable, educada i elegant com ell, a qui en més d’una ocasió va atribuir el mèrit d’haver-lo sostingut en la seva tasca de professor i investigador. Vet aquí una altra qualitat del Dr. Badia: el reconeixement constant a la seva esposa com a suport imprescindible per a la seva feina.

“D’altra banda, el Congrés de Barcelona [de 1953] no feia sinó confirmar, davant els meus amics romanistes, una realitat que per a mi era la mateixa evidència i que datava del començament de la meva vida professional: el paper que hi ha tingut la meva muller. Si l’acompliment del vostre projecte respecte a mi m’ha dut a meditar sobre el meu passat, permeteu-me d’evocar ací breument la nostra comunió d’interessos de tota mena, l’ajuda mútua que ens hem prestat davant les dificultats i la joia amb què hem compartit els moments venturosos. Només puntualitzaré que, sense ella, la meva vida hauria estat molt diferent de com ha estat amb ella. I si ara m’ho ha fet dir el Congrés de 1953, la meva afirmació continua essent vàlida avui, passats més de quaranta anys d’una vida intensa a tot ésser-ho” 
(Extret de Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona. Dept. de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. 1995. Pàgina 18).

Gràcies, Dr. Badia, amic i mestre, per la seva gran i elegant lliçó simultània de ciència i humanitat.

(Publicat a Núvol el 26/11/2014)