La llengua oficial és un senyal d’identitat de l’estat

20 d'octubre de 2012

Amb una estranya reacció que recorda aquell adagi en llatí popular que diu “excusatio non petita, acusatio manifesta”, el dirigent principal d’Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afanyat a explicar que en la pròxima (esperem-ho) República Catalana la llengua castellana “també serà oficial”, amb la catalana, “per si algú en tenia cap dubte”. I igualment s’hi ha referit l’actual President, Artur Mas, en l’entrevista que va publicar “La Vanguardia” fa poc (12-10-2012): “El castellà seguirà sent idioma oficial”.  Aquests dirigents tenen por, abans i tot que ningú els hagi acusat de res, que la població castellanoparlant de Catalunya s’oposi a la independència per la qüestió lingüística i per això els volen tranquil·litzar amb aquestes afirmacions, en una reacció similar a allò d’”abrigar-se abans de ploure”. Aquesta qüestió és, i ho serà, naturalment ben controvertida, i ja han sortit alguns articles a favor i en contra de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent, tots amb arguments ben raonats, tant a favor com en contra d’aquesta opció. Per a mi, però, l’única cooficialitat lingüística que és irrenunciable a Catalunya és la del català i l’occità, totes dues llengües pròpies històriques de l’anomenat Principat, encara que de distribució territorial molt desigual, i en aquest cas la controvèrsia seria si totes dues han de ser cooficials a tot el territori o ho han de ser exclusivament cada una al seu. No m’hi entretendré, en aquesta qüestió, però sí que ho faré en la del castellà, plantejant-la d’una altra manera. Que actualment hi ha una gran comunitat castellanoparlant a Catalunya és indiscutible, i les causes històriques que l’expliquen són prou conegudes i no importa ara fer-ne un repàs; que en la República Catalana aquesta gran comunitat lingüística no pot ser ignorada, és evident, i molt especialment durant el període inicial del nou estat, quan és ben possible que encara hi hagi molts d’individus monolingües en castellà; i que, per tant, hi ha d’haver un reconeixement legal de la llengua d’aquesta comunitat, és ben acceptable. La qüestió és quin grau ha de tenir aquest reconeixement: ¿l’oficialitat total? ¿l’oficialitat només en segons quines localitats? ¿l’oficialitat municipal però no estatal? ¿O un altre tipus de reconeixement? La llengua oficial és no només la llengua vehicular de relació amb les institucions, sinó que és també pertot un senyal d’identitat de l’estat, i si la llengua castellana és declarada oficial a la Catalunya independent aquest fet s’interpretarà com un reconeixement explícit que la identitat catalana és també castellana... ¿Ha de ser realment així? Hi ha una alternativa perfectament vàlida a l’oficialització del castellà, amb la qual es mantendrien els drets essencials de la comunitat castellanoparlant: l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La Carta és una declaració de principis democràtics de respecte de les llengües altres que les oficials dels estats i un seguit de disposicions destinades a garantir aquest respecte, organitzades en els apartats II (Objectius i principis) i III (Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública). Sense necessitat de declarar el castellà oficial, només complint el compromís contret en signar i ratificar la Carta, la República Catalana tractaria millor la comunitat castellanoparlant de Catalunya de com ens tracta actualment el Regne d’Espanya als catalanoparlants, tot i que aquest també l’ha signada i ratificada. La protecció legal dels castellanoparlants seria ben suficient amb la Carta, i Catalunya no es declararia oficialment de llengua castellana, cosa que per naturalesa i per consideració a tantes de generacions que han batallat per la normalització del català (i, secundàriament, de l’occità a la Vall d’Aran) no li correspon.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012)