UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 10 de juliol del 2012

Joan Solà, l’entusiasta científic de la llengua

18 de febrer de 2012

Primer de tot vull agrair a l’IEC l’oportunitat que em dóna de poder fer aquesta petita exposició d’homenatge a l’il·lustre personalitat de Joan Solà. Jo vaig tenir la sort de ser alumne seu, la sort d’acudir a les seves classes i constatar l’entusiame amb què el mestre les impartia i la capacitat que tenia per a engrescar els estudiants, als quals sempre incitava a participar-hi activament, esperonat per la provinença diversa dels qui l’escoltàvem, que érem de molts indrets de Catalunya, de les Balears i de València. Ens demanava sempre com ho dèiem nosaltres, tal o tal cosa, com fèiem tal o tal construcció, i ens incitava a reflexionar sobre la llengua, a la vegada que amb la nostra informació anava arreplegant dades per a fonamentar les seves propostes sobre tots els temes que li interessaven.
I és que si per a mi hi ha un qualificatiu que es sobreposa als altres en parlar de Joan Solà, és el d’entusiasta. Vivia entusiasmat, fascinat, per aquesta capacitat que tenim els humans d’expressar-nos mitjançant el llenguatge articulat, i aquest entusiasme, el va convertir en passió per la ciència lingüística, i el va concretar en l’estudi profund de la llengua catalana, que ell examinava des de la seva posició de parlant occidental lleidatà, la qual cosa crec que li va ser un avantatge, perquè la seva perspectiva va ser més ampla que si hagués estat parlant del català barceloní, fins i tot del central més ample. I el seu entusiasme per la llengua va ser tant que s’hi dedicà en cos i ànima, fins a bastir una obra monumental, no tant per la quantitat (que també) com per la intensitat i la qualitat.
En Joan Solà és conegut sobretot com a gramàtic i és efectivament en la gramàtica, més concretament en la sintaxi, en què principalment va destacar,  en què va fer una aportació més interessant i pesant, però, com que era un entusiasta de la llengua i li interessava tot, va tractar també de diversos aspectes de la història lingüística, va tractar de la lexicografia catalana, va estudiar l’obra de Joan Coromines i, molt especialment, va estudiar Fabra i la seva obra, a part de les seves raonades i brillants anàlisis de la situació sociolingüística en què ens trobam, tema de què ha tractarà el meu company Gabriel Bibiloni.
Quan vaig anar a estudiar tercer curs de Filologia Catalana a Barcelona, el 1974 (aquell curs que només va tenir sis mesos, perquè un ministre de Carrero Blanco havia decidit que el curs escolar s’havia d’adequar a l’any natural i, per tant havia de començar el gener i acabar el desembre; però com que Carrero Blanco va pujar al cel –amb el cotxe i tot– abans d’acabar el 1973, hi hagué nou ministre i aquest va tornar arrere tal mesura, per la qual cosa aquell curs començà efectivament el gener, però va acabar el juny, com sempre), vaig conèixer Joan Solà, que feia l’assignatura de Sintaxi Catalana, i vaig conèixer també la seva primera obra de pes, els Estudis de Sintaxi Catalana, dos volums dels “Llibres a l’Abast”, que havia de ser en certa manera el llibre de text del curs. Aquests Estudis ja mostraven la curolla que el guiava: la sintaxi catalana era una qüestió pendent de la normativa catalana, una qüestió molt més complexa d’allò que mostraven les gramàtiques més usuals del moment (la d’en Fabra dita pòstuma, la de Jeroni Marvà i la de Francesc de B. Moll, almanco per als illencs), a la qual ell pretenia donar solucions amb la seva metodologia impecable, que serà una constant en la seva obra científica: estat de la qüestió, comentaris procedents a aquest estat de la qüestió (tenint en compte les contradiccions, les mancances, les incoherències...), descripció dels usos generals, tant literaris com col·loquials, antics i moderns, comparació amb altres llengües (sobretot les romàniques) i proposta de norma o exposició clara de la solució predominant. El problema d’aquests Estudis, que ell mateix va reconèixer posteriorment, era que estaven plantejats, explicats, de manera poc didàctica, plens de símbols, de fletxes, de claus, d’esquemes complicats. Eren durs de llegir i els estudiants s’hi havien de barallar obstinadament.
Aquests estudis varen ser una fita important en la nostra gramàtica, perquè després d’anys d’incertesa en moltes de qüestions normatives sintàctiques, i de repeticions de les mateixes i escasses normes per part dels manuals existents, a la fi qualcú, qualcú molt ben preparat, apareixia per a senyalar les nombroses qüestions conflictives irresoltes i per a marcar el camí cap a les solucions.
Una passa qualitativament molt important en la trajectòria científica de Joan Solà va ser la Sintaxi generativa catalana que el 1986 va publicar amb el seu col·lega i amic Sebastià Bonet. Aquest manual va introduir plenament els mètodes d’anàlisi generatius, aleshores triomfants dins la lingüística mundial, en la formulació de la sintaxi catalana, cosa que encara no havia fet ningú. Sense pretensions normatives, sinó purament descriptives, és una demostració de l’excel·lent preparació teòrica dels seus autors per a discernir a fons la complexitat de la formació de les frases catalanes.
Si amb els Estudis de sintaxi catalana Solà va iniciar el camí en l’intent de fixació de construccions problemàtiques irresoltes, aquest va ser continuat per un nou aplec d’estudis, les Qüestions controvertides de sintaxi catalana de 1987, segurament les que han tengut més repercussió i més controvèrsia han causat. Dos són, principalment, els capítols d’aquest recull que han estat objecte de polèmica: “Ser” i “estar”: una proposta realista i Anàlisi de la normativa clàssica de “per” i “per a” i defensa de la proposta de Coromines. En el primer, que en certa manera és una continuació d’un capítol anterior més descriptiu i, per tant, menys polèmic (“Ser” i “estar” en el català d’avui), Joan Solà comença dient que “El problema més important que té plantejat avui la gramàtica catalana és, sense cap mena de dubte, el de la teoria i la pràctica de l’ús d’aquests dos verbs”; ja veis, doncs, com considera de conflictiva i delicada aquesta qüestió, a la qual ell mateix no arriba a donar una solució satisfactòria per a tothom. Sorprèn, per exemple, des de la posició d’un catalanoparlant mallorquí, que en el paràgraf 7.2 inclogui dins la llista d’adjectius que són introduïts pel verb estar en construccions de subjecte no animat, els següents: calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd ‘no madur’, tendre. Hi reconeix, així mateix, que “hi ha parlars i persones (d’edat) que aquí encara utilitzen ser (que sembla que era l’ús més antic). Altres parlars i altres persones vacil·len entre els dos verbs.” (p. 73) No em puc imaginar una normativa catalana que prescrigui que s’ha de dir “l’aigua està calenta / freda / teba”, o “el cafè està dolç”, o “la sopa està salada / fada” [aquest adjectiu no hi és, a la llista, però s’hi ha de suposar], o “el peix està cru”, o “les pomes estan madures / verdes” o “la carn està tendra”, i no acab de comprendre com en Joan Solà, tan bon coneixedor de la llengua, va poder acceptar aquestes frases. És cert, però, que aquesta és una qüestió ben controvertida i que encara hem de considerar no resolta. El segon estudi esmentat, el del per i per a, ocupa quasi 100 pàgines del llibre i presenta una abundosa documentació de totes les èpoques, de diversos dialectes, de molts d’autors, dels gramàtics, de les altres llengües romàniques...; analitza la diferenciació d’aquestes dues preposicions des de la semàntica i raona entorn del concepte d’“acció voluntària” o “involuntària”... Presenta la proposta de Joan Coromines sobre l’ús d’aquestes preposicions i conclou que aquesta és la més convenient, que principalment puc resumir en “per a +  SN” i “per + infinitiu”. No podem negar –no crec que ningú ho pugui fer– que l’estudi és, com tots els de Solà, d’una riquesa de dades extraordinària i d’una interpretació molt ben fonamentada, però el fet és que, així i tot, no ha convençut tothom, i que continua havent-hi alguns gramàtics i molts d’usuaris de la llengua que mantenen el per a + infinitiu quan té un valor de finalitat..., la qual cosa significa que actualment coexisteixen les dues construccions.
A Lingüística i normativa (1990) Joan Solà ens mostra el seu polifacetisme (¿es pot dir?) lingüístic, ens mostra que no és només (que ja seria molt!) un especialista en sintaxi, que és per allò que més se l’ha considerat. Hi tracta temes d’ortografia, hi tracta l’orde dels mots a la frase catalana i hi tracta un altre tema que el té apassionat i que fins ara només havia tret de rebot (sobretot en la qüestió del per / per a): l’obra de Joan Corominas, personatge que, juntament amb Fabra, va ser, per a dir-ho un poc col·loquialment, el seu ídol. En aquesta ocasió, però, no analitza l’obra en si mateixa, sinó que a través de l’obra ens mostra quina era la concepció de la llengua normativa que tenia Joan Coromines, una qüestió realment interessant. El darrer capítol són unes reconsideracions sobre l’ús de per i per a, sobretot dedicades a replicar Josep Ruaix, un altre gramàtic reconegut amb qui Joan Solà va tenir certes desavinences.
Es pot dir, segurament, que Solà no va donar mai un tema per tancat, que reflexionava contínuament sobre les qüestions que l’intrigaven, sobre qüestions de les quals ja havia tractat, però que o bé no havia resolt del tot o bé havia deixat obertes; o que, simplement, encara que en un moment concret hagués cregut que les podia donar per concloses, li revenien per qualsevol circumstància i les tornava obrir. El 1994 publica un altre recull d’estudis en què reprèn temes que ja havia tocat anteriorment i en planteja de nous: Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Hi reprèn el tema de l’anomenat “article neutre”, els pronoms febles, el canvi i la caiguda de les preposicions, les preposicions per i per a, els circumstancials temporals, els verbs ser i estar i les construccions amb infinitiu, i hi afegeix la concordança del verb haver-hi, l’ús dels possessius, el complement directe, els pronoms forts referits a inanimats, la seqüència d’adverbis en –ment,  les construccions com “en vull dos de grossos i tres de petits” (males d’etiquetar; per cert, actualment en procés accelerat de desaparició per la interferència de les llengües dominants), i l’orde d’elements relacionat amb la duplicació pronominal. És el seu aplec d’estudis sintàctics més voluminós i més novedós, perquè hi dóna a més a més una llista de les qüestions que queden per resoldre normativament. És la demostració més extraordinària del seu domini de la problemàtica de la sintaxi catalana, en la qual encara ara tantes de coses queden en l’aire. Solà en aquests estudis normalment no conclou donant normes noves, que podria ben bé fer per la seva autoritat reconeguda, sinó que allò que fa és una exposició detallada de les diverses solucions que tant gramàtics com usuaris de la llengua donen a les qüestions problemàtiques, i reclama finalment que es revisi la norma vigent (explícita o tàcita) adequant-la a la realitat lingüística. És doncs la seva una postura potser excessivament modesta, perquè mai pretén pontificar sobre cap tema; només fer veure quin és concretament el problema i per on cal anar per a trobar la solució. Adesiara hi trobam els tocs d’ironia i humor que el carateritzaren com a persona. Per exemple, en l’estudi del complement directe, quan explica que la norma actual (supòs que s’ha d’entendre la de Fabra i dels gramàtics posteriors fabristes), diu “La norma actual només extableix clarament la presència de la preposició a davant de pronoms personals forts (a mi, tu, ell, etc.)... Fora d’això, hi ha la mateixa sensació que hi havia en ambients religiosos entre el matrimoni i el celibat: aquell era “tolerat”; aquest era sempre “millor”.” (p. 165)
Tants de volums dedicats a reflexionar sobre la sintaxi catalana, sobretot, però també sobre altres aspectes de la normativa, havien de desembocar forçosament en un projecte de dimensions magnes i d’ambició grandiosa, i aquest projecte es dugué a terme amb el nom de Gramàtica del català contemporani, impulsat i sostengut principalment per Joan Solà, el qual, a més de ser-ne el director principal, en redactà el capítol dedicat a les oracions subordinades de relatiu, a les quals, recordem-ho, ja havia dedicat qualcuns dels seus estudis. En aquest cas, com és la tònica de tota l’obra, no es tracta d’un estudi de la situació actual segons allò que diuen uns i altres, sinó d’una vertadera anàlisi descriptiva del funcionament del relatiu en català. L’extraordinària intuïció lingüística de Joan Solà li permet fer observacions sobre la dubtosa genuïnitat de construccions com “números on telefonar” o “una bufanda amb què tapar-se el coll”, que en bon català serien “números on s’ha de telefonar” o “una bufanda per (a) tapar-se el coll”. La Gramàtica no és només de sintaxi, sinó que descriu també la fonètica i la fonologia (que inclou els aspectes suprasegmentals) i la morfologia. Em consta que Joan Solà hi va fer una vertadera feina de director, supervisant tots els capítols encomanats a altres especialistes i fent-los al màxim de coherents. Amb aquesta Gramàtica va veure realitzat un dels seus somnis com a científic i entusiasta de la llengua. Aquest somni havia de tenir la culminació en la gramàtica de l’IEC, que ell volia enllestir, però que no ha arribat encara a ser realitat.
Però en Solà en va tenir una altra, de curolla, tan important per a ell –i per a tots– com la fixació de la gramàtica catalana, i aquesta curolla va ser Pompeu Fabra i la seva obra. Era evident que per a tractar temes de sintaxi catalana Solà havia de tenir present, en primera instància, l’obra de Fabra, a qui considerava la seva referència principal, i, des dels primers estudis, què és que diu o no diu Fabra, o com practica Fabra la llengua, és una constant en la recerca de Solà. Escoltau-ne aquestes paraules de referides a Fabra i la seva obra i adonau-vos amb quin respecte i admiració en parla: “Fou una sort per al nostre poble de tenir un home tan competent i assenyat en aquells anys que foren decisius per al futur de la llengua” (Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits, 1984); “No hi deu haver gaires pobles que tinguin la sort de comptar amb una obra tan sòlida com aquesta i, de més a més, amb la constància explícita dels criteris que l’han guiada, el procés que ha seguit i els objectius lingüístics i polítics que la inspiraren.” Són, aquestes, paraules que Solà expressa a la seva primera edició del llibre L’obra de Pompeu Fabra, publicat el 1987, una segona versió del qual aparegué el 2007, feta amb Jordi Ginebra, titulada: Pompeu Fabra: vida i obra. Entusiasmat, doncs, no només amb la llengua, sinó també amb al personatge de Fabra i amb la seva feina, en Joan Solà i el seu amic i col·laborador Jordi Mir es varen proposar, començant aquest segle, editar-ne les obres completes, cosa que era realment necessària i havia de ser ben útil, vist que els escrits fabrians estaven molt espargits i eren mals de consultar en conjunt. Aconseguiren engrescar-hi la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, les quals institucions el 2002 signaren un protocol de col·laboració per a dur endavant aquesta edició. Assegurat el suport institucional, presentaren el projecte al “II Col·loqui Internacional ‘La lingüística de Pompeu Fabra’” (Tarragona, 7 – 9 d’abril de 2003), i a partir d’aquí començaren a concretar-lo per tal de poder treure com més aviat millor el primer volum, que finalment aparegué el 2005, amb les primeres gramàtiques de Fabra; després n’han vengut sis més fins al 2010, i en deuen quedar encara dos o tres, que desgraciadament en Joan Solà ja no podrà veure. A tots els volums les obres de Fabra són precedides d’estudis fets pels especialistes més adequats, de manera que en conjunt l’obra és ja una referència imprescindible no sols per a la història de l’obra fabriana sinó per a molts d’estudis lingüístics. És la segona gran realització d’aquest eminent lingüista que ens deixà massa prest, sense el qual avui la gramàtica catalana no hauria assolit la seguretat en què ja es troba.
Ja he dit abans que Fabra i Joan Coromines varen ser, per dir-ho col·loquialment, els ídols de Joan Solà. Fabra és constant als seus estudis i li dedicà l’esforç de reunir-ne les obres completes, i a Coromines li dedicà també tota la seva atenció, si bé no el cita tant en les seves investigacions perquè Coromines més que un gramàtic (que també), va ser sobretot un filòleg, un estudiós de la llengua antiga, i un lexicògraf, terrers pels quals Solà no es va moure tant. Ja hem vist, però, que Solà es va fer seva i va defensar la proposta de Joan Coromines sobre l’ús de per i per a, i al cap de poc temps d’haver mort Coromines (a principi de 1997) en Joan Solà va ser encarregat d’organitzar un homenatge acadèmic a la seva memòria, que es dugué a terme al cap d’un any a la Fundació Caixa de Sabadell i a la Universitat de Barcelona. D’aquest homenatge, que comprengué un conjunt de 13 conferències sobre Coromines i el seu llegat lingüístico-filològic, en sortí una publicació coordinada i presentada per Solà, publicació imprescindible a l’hora de valorar la feina corominiana. La presentació de Joan Solà comença amb aquestes paraules: “Joan Coromines és el lingüista català més complet de tots els temps i, juntament amb Pompeu Fabra, un dels dos que han tingut una repercussió més extensa i profunda sobre els diversos aspectes de la llengua.” Ja veis que no exager quan dic que en Solà l’admirava entusiàsticament.
Hem parlat fins ara d’en Solà gramàtic (sintàctic, sobretot) i de Solà admirador i estudiós de Fabra i de Coromines, però Solà, ja ho he dit al principi, no es limità als temes gramaticals, sinó que, entusiasta total de la llengua, en tractà també altres aspectes: el 1977 va publicar una documentadíssima Història dels criteris de correcció lingüística, pròpiament titulada Del català incorrecte al català correcte, on repassa tots els treballs per ell coneguts que, des de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, de 1487, s’han proposat mantenir o restituir la puresa de la llengua. Solà els analitza tots, en descriu les característiques i els criteris que els han guiats. Com diu ell a la presentació, “no es tracta... d’un estudi crític dels barbarismes del català, sinó d’una presentació del material.” Malgrat la humilitat amb què el presenta, el llibre és una peça fonamental en la nostra història lingüística, en la qual el desig de correcció (condicionat pel nostre context sociopolític) ha estat una inquietud constant des de mitjan segle XVIII i augmentada a partir de la Renaixença. Ben lògicament, Pompeu Fabra hi ocupa un lloc destacat, dins aquesta història.
En aquesta mateixa vessant històrica, Joan Solà va publicar, juntament amb Pere Marcet, una voluminosa Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític, un treball excepcional de rata de biblioteca, amb 10.143 entrades que recull tots els treballs de tema lingüístic que els autors varen localitzar publicats als Països Catalans dins aqueixes dates. No és ben bé una història de la lingüística, però sí que és un valuós repertori bibliogràfic que pot facilitar molt la tasca a qui s’interessi per la producció lingüística a casa nostra en aquests 125 anys indicats al títol. Una obra, aquest repertori, que implica una dedicació pacient durant anys a la recol·lecció de les dades, una dedicació que només podia sorgir d’uns apassionats per tot allò que fos llengua, com Joan Solà i, en aquest cas, el seu company Pere Marcet.
Tot allò que era llengua li interessava, a Joan Solà, i per això fins i tot va dedicar la seva atenció a una qüestió que sovint es té per secundària i de la qual les gramàtiques normalment en parlen ben poc: la puntuació i la tipografia. Amb un altre col·laborador, Josep M. Pujol, va publicar primer (1989) un Tractat de puntuació, reconvertit anys més tard (1995) en una més ampla i completa Ortotipografia. Manual de l’autoeditor i el dissenyador gràfic, en els quals els autors donen pautes clares, precises, per a puntuar el text i, fins i tot (en la segona obra), per a compondre un text amb els moderns programes informàtics d’autoedició. Són una mostra de la importància que Solà (i, naturalment, també en aquest cas J. M. Pujol) donava a tots els detalls lingüístics, que considerava igualment importants i essencialment lligats els uns als altres: la llengua és una, oral o escrita, i s’ha de conèixer en totes les seves manifestacions, i en l’escriptura la puntuació és tan important com l’ortografia i la sintaxi. Fixau-vos que el primer capítol és anomenat “Gramàtica de la puntuació”.
Per a acabar parlarem d’una altra faceta importantíssima en tota la vida professional de Joan Solà, la faceta que el va popularitzar més, que va fer que fos un personatge conegut amplament fora del cercle estrictament universitari, que el va convertir en una referència en la tasca d’ennobliment de la llengua i en una icona de la dignitat nacional catalana: la faceta de divulgador de qüestions lingüístiques a través de la premsa. Des de 1974 fins a molts pocs dies abans de desaparèixer físicament (intel·lectualment, no desapareixerà mai), Joan Solà va publicar a la premsa de Barcelona articles sobre la llengua, amb la finalitat de divulgar la problemàtica que l’afectava, tant en l’aspecte de la normativa poc definida en molts de casos com en l’aspecte social i polític. Hi tracta de temes gramaticals o lèxics, però també d’història de la llengua, de la situació social del català (de vegades aprofitant circumstàncies personals com un viatge o records diversos), de llibres i d’autors, de personatges... Molts d’aquests articles varen ser aplegats en volums: A l’entorn de la llengua (1977), Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits (1984), La llengua, una convenció dialèctica (1993), Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999) i Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009). Aquests escrits són petites lliçons, totes interessantíssimes; fins i tot quan parla d’un llibre, d’un personatge o d’una experiència qualsevol (un viatge, una excursió, una notícia curiosa...) hi ha aquell comentari personal, o aquella aportació, que en fan molt més que una recensió o una simple notícia: “Per a nosaltres els del Principat és bo de llegir un llibre com aquest per una altra raó: per tenir un coneixement més real, menys unilateral, de la llengua, per arribar a comprendre que la llengua catalana no és exclusivament el parlar de Barcelona i que les opinions de la gent de fora de Barcelona són tan respectables com les de dins. Jo, quan llegeixo un escrit de Sanchis Guarner o de Moll, hi veig un criteri lingüístic menys rígid que el que impera a Barcelona.” (Comentari del llibre de Francesc de B. Moll L’home per la paraula (1977: 296)) “Una llengua deixada de la mà de Déu i perseguida de la dels homes durant tants segles, sotmesa, d’escreix, a la fortíssima pressió de llengües veïnes o de llunyanes... ha d’estar contínuament a l’aguait, perquè a cada pas ensopega amb dubtes nous, amb inesperades temptacions de solecismes, amb vicis més o menys passatgers i més o menys disfressats d’esnobismes.” (Article motivat per la celebració dels 50 anys del Diccionari de Pompeu Fabra (1984: 94)) Naturalment, de tant en tant no hi manquen, tampoc, els comentaris un xic humorístics: “Això que compti més el final deu ser llei de vida. Ja ens ho deien els capellans: peca tant com vulguis, que si abans de morir te’n penedeixes, Nostre Senyor, fill meu, és tan bo que et perdonarà. És clar que si arriba l’hora i no penses a penedir-te o no pots...” (Comentari sobre el valor de però (1993: 18)) “Com a postres dels plats d’avui, tornin a obrir un diari. Si són tan llepafils que no els interessen les setze mil pel·lícules ni troben repòs en les tres-centes cases de relax, i es miren de més avant els que juguen al bingo, perquè vostès voldrien veure aquella exposició que fan aquests dies, ja els planyo: quan es cansin de girar fulls, triïn una sala X i llestos.” (Comentari sobre la poca precisió informativa de moltes publicacions (1999: 204). Aquests reculls mostren una riquesa extraordinària de temes lingüístics i sociolingüístics, explicats amb una elegant simplicitat de llenguatge, per a facilitar-ne la comprensió a qualsevol lector no expert en llengua. (Bé, això no és del tot cert en els més antics, perquè encara Joan Solà en aquesta època estava massa condicionat per l’estil excessivament ple de paràgrafs numerats i esquemes gràfics que caracteritzen els Estudis de sintaxi catalana. Però aviat va saber adequar-se al públic no universitari.) Hi trobam esbossats molts dels temes de què tracta als seus estudis, però també n’hi trobam d’altres sobre els quals poques coses s’han dit o les que hi ha són poc consistents o contradictòries. Per exemple, no creu que sigui “catòlica” la frase (i per tant, la construcció) “¿Què t’ha fet pensar això?”, que pensa que hauria de ser “¿Què és que t’ha fet pensar això?”; o veu com a estranya la construcció “¿Sou la mare del meu amic? – Sí, la sóc?”, que Fabra va donar per bona i que encara ara molts autors i traductors fan dir als personatges literaris (perquè realment no té ús col·loquial). No hi falten les al·lusions directes als parlars balears, ens els quals va descobrir molts de fenòmens singulars, com la tercera persona plural que inclou l’interlocutor (Ara beuen!, per Ara bevem!), o la partícula ell de frases com “Ell no m’ho hauria pensat mai, que fos tan curt!”.
Bé, no hi ha temps per a descriure la riquesa esplèndida d’aquests reculls d’articles de Joan Solà, on podreu trobar de tot, sobre llengua, i sempre en un to amable, entretengut, entenedor, seriós i exigent. Qui els llegeixi sempre hi trobarà temes nous que li despertaran l’interès, o li plantejaran dubtes, o el refermaran en determinades idees o suposicions. Són llibres que no avorreixen, sinó que enganxen. Amb aquests articles Joan Solà va demostrar que era vertaderament un savi, perquè és propi del savi fer arribar planerament al public més general l’objecte dels seus estudis.
El dia 21 d’octubre de 2010 Joan Solà va publicar el seu darrer article a la premsa, Adéu-siau i gràcies!, i només al cap de sis dies, el 27, va traspassar i ens va deixar a tots amb un pam de nas. D’aquell article del mestre, vull destacar-ne el següent paràgraf, que ens demostra un pic més aqueixa saviesa, aqueix entusiame, aqueixa senzillesa i aquesta preocupació pel país que tant el varen caracteritzar fins al final:

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava.

Som nosaltres els qui li hem de donar les gràcies a ell per haver sabut connectar tan bé amb la gent i, sobretot, per haver estudiat tan profundament la llengua catalana i haver-nos dotat així d’uns coneixements sòlids sobre el seu funcionament. De Fabra va aprendre la rigorositat científica, i als noms de Fabra, Alcover, Coromines i Moll hi podem afegir ara el de Joan Solà, com el conjunt de personalitats més importants i més transcendentals en l’estudi de la nostra llengua dins el segle XX i la primera dècada del XXI.

(Conferència feta a la Universitat de les Illes Balears i a l’espai de cultura Can Alcover, de Palma, dia 23 de febrer de 2012, dins un acte d’Homenatge a Joan Solà, organitzat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.)

dilluns, 9 de juliol del 2012

In Italia si parla italiano

22 de juny de 2012

Fa uns mesos el dirigent sindical de la UGT balear, Lorenzo Bravo, va qualificar el president del govern illenc, José Ramón Bauzá, de “feixista”, i això va provocar l’enuig del govern, que va amenaçar Bravo de denunciar-lo per un delicte d’injúries. Aquest delicte deu ser dels més difícils de provar, perquè d’entrada ja no queda clar què és una “injúria”. Com que és evident que el senyor (vegeu-hi una simple fórmula lingüística) Bauzá l’única llengua que té en compte és l’espanyola, vegem què diu la RAEL d’aquest concepte: “Agravio, ultraje de obra o de palabra.” El diccionari de la RAEL, com tants d’altres, pateix el defecte del “circularisme”: per a entendre una definició cal circular de terme en terme per a trobar-hi un contengut, i sovint arribam al punt de partida i no hem aclarit res. Si “injuria” és “agravio”, haurem de cercar què vol dir “agravio”: “Ofensa que se hace a alguien en su honra o fama con algún dicho o hecho”; i “ultraje”: “Ajamiento, injuria o desprecio”... Ja veim que per ”ultraje” hem tornat a “injuria”, i per tant no hem aclarit res. Per “agravio” hem anat a “ofensa”, i m’estalviaré de cercar aquest terme perquè més o menys tots ens posarem d’acord en què vol dir... El codi penal espanyol és una mica més precís en la qualificació d’”injúria”: “És injúria l’acció o expressió que lesiona la dignitat d’una altra persona, menyscabant-ne la fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.” (Article 208) I aquí ja ens podem plantejar si, concretament, dir “feixista” al president Bauzá en lesiona la dignitat. Tornem al diccionari de la RAEL; en dóna tres accepcions, de “fascista”: 1. “Perteneciente o relativo al fascismo”; 2. “Partidario de esta doctrina o movimiento social”; 3. “Excesivamente autoritario”. És evident que en Bauzá no entra dins l’accepció 1, perquè no pertany al feixisme com a moviment polític, perquè actualment no existeix; si li correspon l’accepció, 2, jo ja no m’atrevesc a negar-ho ni a afirmar-ho, però en parlarem tot seguit; quant a l’accepció 3, vistes les actuacions del govern i de la majoria parlamentària que el suporta, no crec que en puguem tenir gaire dubtes... Retornem, però, a l’accepció 2. La RAEL dóna aquest segona accepció del concepte de “fascismo”: “Doctrina de este partido italiano [fascista] y de las similares en otros países”; si el feixisme pot ser la doctrina de partits d’altres països similars al feixista italià original, és evident que igualment es pot qualificar de “feixistes” aquells personatges que fan part de partits similars al feixista italià. I ara em direu: però el PP no és un partit similar al feixista, i per tant els seus membres i dirigents no poden ser dits “feixistes”... És clar que tot és relatiu, i que igual igual que el partit d’en Mussolini no ho és, el PP, però que hi té semblances, ningú ho pot negar. Per començar, els seus mateixos orígens: els fundadors del PP varen ser destacats dirigents franquistes, i el franquisme té en els seus fonaments el falangisme, moviment polític espanyol d’inspiració feixista creat el 1933... ¿És realment ofensiu dir “feixista” a un dirigent d’un partit de rel falangista? Però anem a qüestions més concretes: el partit feixista italià va posar en marxa, tot d’una després de prendre el poder, una política de marginació de les llengües minoritàries parlades al territori del Regne, on els anys 20 hi havia importants minories eslaves i germàniques al nord, a les regions frontereres amb Iugoslàvia i Àustria, a més de la minoria considerada “francesa” (en realitat, és francoprovençal) de la Vall d’Aosta, i contra aquestes, sobretot, varen anar successives disposicions feixistes per a imposar a tot arreu l’escola en italià, per a imposar la toponímia oficial en italià, per a decantar de l’ús públic cartells, rètols i avisos en llengües que no fossin la italiana... “In Italia si parla italiano” deia Mussolini en una lletra del 7 d’agost de 1923.1 ¿No us pareix aquesta postura del feixisme italià molt semblant a la que té el PP i practiquen els seus dirigents? Qualificar de “feixista” en Bauzá, que pretén arraconar el català com en Mussolini va voler arraconar aqueixes llengües, ¿és una injúria? ¿No són polítiques similars?

1Vegeu Gabriella KLEIN: La politica linguistica del fascismo; Bolonya, Il Mulino, 1986; p. 82.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 8 de juliol de 2012)

dilluns, 11 de juny del 2012

Un bis no és un plus

1 de juny de 2012

No sé ben bé per què, en qualque moment qualcú comença a canviar el sentit de les paraules i resulta que allò que sempre s’havia dit d’una manera comença a ser dit d’una altra manera, o, vist d’una altra perspectiva, el sentit que tenia un terme, que era ben precís, comença a mudar cap a un altre. Moltes de vegades aquests canvis tenen una conseqüència afegida: deixa de fer-se una distinció que es feia, es perd un terme perquè deixa de ser usat, s’anul·len matisos... Un exemple el veureu ben clar amb la mostra que us donaré tot seguit. Sense haver arribat mai a ser músic de veres, des de ben petit he estat ficat dins el món de la música, que s’ha convertit en la meva afició més important. El fet és que des dels 8 anys fins que me’n vaig anar a Barcelona a estudiar a la universitat (11 anys més tard) vaig cantar amb una coral de Palma, la Capella Oratoriana, del col·legi de Sant Felip Neri, on vaig fer els cursos previs al Batxillerat Elemental i aquest mateix Batxillerat, i record perfectament que quan fèiem qualque concert sempre teníem qualque peça preparada per a oferir de plus, és a dir, per si el concert havia agradat tant que el públic demanava que cantàssim un poc més. Plus és una paraula llatina que vol dir ‘més’, és l’origen del nostre pus, que en la llengua antiga tant s’usava en frases afirmatives com negatives com a sinònim exacte de més: “Los hòmens qui són en aquest món rics e honrats són pus mals e pus peccadors que altres hòmens”, “La ànima qui no pot pus tenir en lo cors” (Ramon Llull, al DCVB); a la llengua moderna, però, pus és impossible en frases afirmatives i, a més a més, és usat només a una àrea dialectal restringida al mallorquí i al rossellonès: “no en parlem pus” (mall.), “en parlem pas pus” (ross.). En la llengua moderna es va introduir el “plus” com a “allò que es dóna de més”, que pot ser una paga extraordinària, un regal, una excés de mesura... O pot ser una peça que s’interpreta fora de programa, com a agraïment pels aplaudiments rebuts. Per això, quan a un concert o una representació l’intèrpret (individual o col·lectiu) fa qualque peça de més, inesperada pel públic, aqueixa peça és un plus: “Com a plus, el pianista va oferir un vals de Chopin.” De vegades, però l’intèrpret no ofereix una peça nova al públic, sinó que en repeteix una de les que ja ha fet o, si totes són molt llargues, només un fragment. En aquest cas, tot i que al cap i a la fi no deixa de ser un plus, el terme adequat és el de bis: “Com a bis, el pianista va oferir el vals de Chopin.” Fixau-vos que la frase que he fet és diferent: “un vals de Chopin” és qualsevol dels valsos de Chopin; si no ho especificam, no sabem quin; en canvi, “el vals de Chopin” és el mateix vals que ja ha tocat durant el concert, i per tant en aquest cas es tracta d’una repetició. I és que bis és també un mot llatí que vol dir “dues vegades”, origen del bes- inicial de besavi (“dues vegades avi”), bescuit (“cuit dues vegades”) i moltes altres paraules. Aquesta diferenciació entre plus i bis està perfectament reflectida al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que diu en la definició d’aquest segon terme: “Bis... 2... repetició d’una peça o d’un fragment a demanda del públic.” La cosa, doncs, és ben clara: si l’intèrpret repeteix una peça o un fragment d’una peça, fa un bis; però si ofereix una peça nova, no fa un bis, sinó que fa un plus. Podria ser que fes les dues coses, i en aquest cas faria un bis i un plus. I també podria ser (de fet, és freqüent) que oferís dues o més peces noves, que serien sempre plusos. Més rarament succeeix que el regal de l’intèrpret és de dues peces o dos fragments ja oferits al programa, i aleshores podem parlar de dos bisos. Però és del tot inadequat –en realitat, d’un punt de vista estricte hauríem de dir “incorrecte”– parlar, com es fa avui en dia quasi exclusivament, de bis en tots aquells casos en què la propina és una peça nova, una peça que no ha sonat abans en aquell concert o recital. Siguem precisos i anomenem les coses pel seu nom. En són principalment responsables els presentadors i els crítics dels mitjans de comunicació.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el dia 10 de juny de 2012.)

divendres, 1 de juny del 2012

L’única violència va venir dels guàrdies


 

 31 de maig de 2012

Aquest dilluns passat, a partir de les 7 de l’horabaixa molta de gent anà a la plaça de Bunyola, perquè des de feia dies hi havia el rumor que el gens honorable president del Govern de les Illes Balears, Joserra Bauzá, hi havia de venir, i la gent volia agrair-li adequadament la seva gran tasca a favor de Mallorca i de Bunyola en particular (la marginació de la llengua del país, la folklorització de la nostra cultura, l’empobriment generalitzat, la nova ofensiva contra els espais naturals, el tancament de l’Hospital General i de l’hospital Joan March, amb el qual bona part del poble té lligams laborals o sentimentals...).  
La gent duia casseroles, tapadores, siulells... coses per a fer renou, perquè renou era l’honor que més es mereixia el gens il·lustre suposat visitant. El fet és que molts eren els qui l’esperaven, però el personatge no venia i ningú sabia si realment vendria i a quina hora. Els que si vengueren, però, prop de les 8, varen ser un fotimer de Guàrdies (in)Civils (12  furgons, em digueren; jo no els vaig comptar), d’aquests acabats d’arribar d’Espanya a posta per a reprimir la gent que protesta. Entre els qui esperaven hi havia molts de joves, menors i majors d’edat, els quals en veure els furgons guardia(in)civilers corregueren a posar-se al mig del carrer per a impedir-los el pas. Hi hagué una estona de tensió entre els dos bàndols, però finalment en passaren, de furgons, que travessaren el poble cap a l’estació. Ningú sabia exactament què passava, perquè en Bauzá no apareixia per enlloc, però qualcú va dir que no entraria al poble, sinó que era a Can Penasso, a baix a la carretera de Sóller, i un grup de joves va prendre cap avall, en direcció al restaurant, acompanyats (és una manera de dir-ho) d’uns quants furgons. La cosa és que en esser a l’estació uns quants dels joves, la majoria menors d’edat, s’assegueren en terra enmig de la carretera, perquè no passassin els cotxes guàrdia(in)civilers, mentre altres joves i molta altra gent participava del trui (un trui que no feia mal a ningú, perquè en cap moment hi va haver agressions per part dels manifestants) per les voreres. Els guàrdies, al cap d’uns minuts, veient que aquells al·lots no es movien, al crit de “¡Ahora!” envestiren els asseguts i els que eren per devora, anant directament a agafar en Joan i en Toni; llavors na Roser, que era a un costat, va córrer a auxiliar el seu company Toni i també l’agafaren, i igualment feren amb n’Amadeu, que també es va moure per a ajudar na Roser a fugir (“A este también”, va dir el qui manava la tropa). ¿Quin era el seu crim? Eren en aquell tros de carretera en aquell moment de confusió, però per aquest simple fet no mereixien ser agafats de mala manera, humiliats, vexats, lesionats i tancats tota una nit al calabós. Hi havia desenes de persones allà que ho varen veure, i tothom va quedar astorat: ¿quin motiu tenien aquells guàrdies per a agafar aquells joves? Cap! Entre els qui ho veren hi havia la mare de na Roser i els pares d’en Joan, que també feien part dels manifestants. No se’n podien avenir! Tot d’una començaren a discutir amb els guàrdies i a exigir-los que amollassin els seus fills i els altres joves, però res. Al cap d’uns minuts arribàrem el pare de na Roser, que s’enfrontà amb més males maneres amb els guàrdies, i els pares de n’Amadeu, que igualment ens enfrontàrem amb els guàrdies; tots férem mèrits reals per a ser igualment agafats i introduïts als furgons, però res, només volien jovenets, perquè la intenció clara era atacar i “escalivar” la generació que més contundentment ha denunciat l’escomesa del PP contra la societat mallorquina. No volien la mala imatge d’endur-se els pares, d’una generació que va créixer dins el franquisme original, sinó els fills, més fàcilment calumniables i denigrables. La continuació d’aquesta història més o manco ja la sabeu: maltractaments als joves (sobretot a en Joan, l’aparença del qual no agradava als repressors), mentides als pares que tot el vespre estiguérem pendents d’ells, nit dels presoners al quarter de la Guàrdia (in)Civil, i compareixença al jutjat de guàrdia acusats de “resistència greu a l’autoritat” i, un d’ells, de “desorde públic”.
Tothom que era a l’estació ho va veure, n’hi ha molts, de testimonis: els detenguts no feren res que meresqués aquest càstig, l’única violència va venir dels guàrdies, que atacaren a traïció, sense avisar. I arribats aquí ens hem de demanar per la força: ¿Què hi feia la Guàrdia (in)Civil a Bunyola dilluns a les 8 del vespre si, tanmateix, en Bauzá no hi era ni hi havia de ser (perquè va anar a Son Térmens)? ¿Que hi havia manifestants? Sí, però era una manifestació pacífica, més en pla de festa que en pla d’alteració de l’orde públic. Ningú es queixava, a Bunyola, d’aquells manifestants. No hi havia agressions, ni bregues, ni impediment del pas dels vehicles... Només hi havia un grup bastant nombrós de gent que tenia ganes d’expressar a en Bauzá el seu disgust pel seu govern desastrós. ¿Per què va venir la Guàrdia (in)Civil si no havia de defensar en Bauzá de ningú? Només hi ha una resposta clara: per a provocar la gent i justificar així unes quantes detencions que fossin la demostració que l’advertiment fet pel Delegat del Govern (“la tolerància s’està esgotant”) anava de bon de veres: varen triar Bunyola com a escenari de l’assaig en la repressió de ciutadans pacífics, per a veure quina reacció hi hauria.
L’actuació policial a Bunyola no va ser “desmesurada”, com ha dit qualque membre de l’oposició parlamentària: va ser absolutament injustificada; i les detencions varen ser il·legals, per arbitràries.
Senyora Cabrer, senyor batle dels bunyolins pperos (és claríssim que vostè no és el batle de tots els bunyolins): vostès que exigeixen a tothom que condemni la suposada violència contra en Bauzá, condemnin ara la violència de la Guàrdia (in)Civil a Bunyola i demanin disculpes als quatre joves ultratjats. Prediquin amb l’exemple o callin. Tanmateix, ja han mostrat massa el llautó i tothom ja sap qui són; com a mínim, uns cínics.

(Publicat al Diari de Balears de l'1 de juny de 2012)

dimecres, 9 de maig del 2012

Imposar la llengua és imposar la manera de pensar

 24 d'abril de 2012

Claude Hagège és un dels més importants lingüistes francesos de l’actualitat, autor de nombrosos articles, conferències i llibres, entre els quals hi ha títols tan atraients com La structure des langues (1982), Le souffle [l’alè] de la langue  (1992),  Halte à la mort des langues (2001) o Dictionnaire amoureux des langues (2009), tots els quals demostren el seu entusiasme per la facultat que més diferencia els homes de les bèsties, la facultat de parlar. Es pot expressar en 10 llengües diferents i coneix el funcionament d’altres dos centenars... Gens sospitós, per tant, de cap casta de linguofòbia. Fa poc va ser entrevistat per a la revista L’Express, entrevista a la qual va dir coses molt interessants i sucoses. Vet-ne aquí uns quants exemples: “No hi ha cap llengua «superior»... un parlar no es desenvolupa mai per raó de la riquesa del seu vocabulari o de la complexitat de la seva gramàtica, sinó perquè l’Estat que l’utilitza és poderós militarment –això va ser, entre altres coses, la colonització– o econòmicament –és la «mundialització»... [L’anglès] és una llengua imprecisa, cosa que fa tant menys acceptable la seva pretensió a la universalitat... Agafau la seguretat aèria. El 29 de desembre de 1972 un avió es va estavellar a Florida. La torre de control havia ordenat: «Turn left, right now», és a dir, «Girau a l’esquerra, immediatament!»  Però el pilot havia traduït «right now» per «a la dreta ara», i això va provocar la catàstrofe... Estic en guerra contra aquells que pretenen fer de l’anglès una llengua universal, perquè aquesta dominació comporta el risc de fer desaparèixer altres idiomes... Només la gent mal informada pensa que una llengua serveix solament per a comunicar. Una llengua constitueix també una manera de pensar, una manera de veure el món, una cultura. En hindi, per exemple, s’utilitza el mateix mot per «ahir» i per «demà». Això ens estranya, però aquesta populació distingeix entre allò que és –avui– i allò que no és: ahir i demà, segons aquesta concepció, pertanyen a la mateixa categoria. Tot idioma que desapareix representa una pèrdua inestimable, al mateix nivell que un monument o una obra d’art... La riquesa d’Europa resideix precisament dins sa diversitat... els idiomes dels estats dominants condueixen sovint a la desaparició dels dels estats dominats... A l’hora d’ara 25 llengües desapareixen cada any!... jo no lluit contra l’anglès; lluit per la diversitat... Imposar la llengua és també imposar la manera de pensar... Les classes dominants són sovint les primeres a adoptar el parlar de l’invasor. Avui fan igual amb l’anglès... La situació es fa greu quan n’hi ha que es convencen de la inferioritat de la seva pròpia cultura... Dins certs ambients sensibles a la moda... hom recorre als anglicismes sense cap raó... Els qui es donen a aquests petits jocs es fan la il·lusió de ser moderns, quan en realitat just és que estan americanitzats... A l’escola primària convé ensenyar no una, sinó dues llengües vives. Perquè si només se’n proposa una tothom es tirarà a l’anglès i agreujarem el problema... No es pot defensar la diversitat al món i la uniformitat a França... Cal augmentar els mitjans dedicats a aquestes llengües [regionals], salvar-les, abans d’adonar-nos que hem deixat perdre una de les grans riqueses culturals de França.”  Ja veis que la postura de Claude Hagège és clara i coherent: defensa les llengües “regionals” com defensa tota varietat lingüística i critica la imposició de qualsevol llengua, i especialment de l’anglès, l’ús del qual avui ja arriba a l’absurd. A Mallorca hi ha qualque botiga que es diu “Pets & friends”, com ara s’han posat de moda els “outlets” i ja fa un temps s’hi posaren els “fast food”, o els “parks” o els “(shopping) centers”, o els “stocks”, i a molts de llocs hi ha portes reservades a l’”staff”, o la gent viatja en “business”, o fan una “performance”... A una comunitat on arriben turistes de tots els racons d’Europa, entre els quals els alemanys són els més importants, el Govern no té altra idea que decantar el català d’escola imposant-hi l’anglès... Ni se’ls acudeix que hi pugui haver l’opció de triar-ne una altra, de llengua... El plurilingüisme és riquesa, però això no és plurilingüisme.

(Publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el 6 de maig de 2012)

dimarts, 10 d’abril del 2012

Hi guanyaríem si ho féssim bé

 2 d'abril de 2012

A un dels edificis del campus de la Universitat de les Illes Balears (no sé si hi és a altres, també) puc llegir quasi cada dia, quan deix el cotxe estacionat allà devora, un cartell mural, molt gran, que diu “He guanyat en qualitat de vida anant en transport públic”. Allò que no diu, el cartell, és “què és que he guanyat”, i per tant la frase queda construïda a mitges, perquè és evident que hi falta qualque cosa. El verb guanyar, en efecte, és construït normalment amb un complement directe (prescindint ara dels significats diversos que pot tenir): guanyar una copa, guanyar un títol, guanyar un bon sou, guanyar una plaça, guanyar una disputa, guanyar un partit... Usat absolutament, sense complement directe, té un significat restringit: he guanyat! vol dir “he vençut, he triomfat” en una competició; i en Bernat guanya molt, vol dir “en Bernat té una bona paga per la seva feina”, però en aquest cas duu un complement adjunt obligatori de grau, perquè sense aquest complement aquesta segona frase seria equivalent de la primera: en Bernat guanya vol dir “en Bernat és el primer” en una competició. També és possible (tot i que és poc usual) guanyar amb el sentit de “millorar”: “Madona guanyava molt poch a poch, sa febreta no la dexava”, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 136; Diccionari Català-Valencià-Balear). Tornant al cartell del campus universitari, és clar que “he guanyat en qualitat de vida” no té sentit, en català, perquè al verb guanyar, en lloc d’un complement directe, s’hi ha afegit un fals complement de règim, com si existís un verb de règim preposicional *guanyar en semblant a parlar de o fixar-se en, i aquí, com sempre, hi trobam la interferència castellana, perquè en castellà sí que existeix el verb de règim ganar en. Una solució senzilla i simple per a corregir aquest cartell seria fer la construcció transitiva: “He guanyat qualitat de vida”, la qual és ben correcta, ben normal i tothom l’entén perfectament. Però n’hi ha una altra, de possibilitat, que probablement era al subconscient de qui va idear aqueixa frase, si bé la va materialitzar amb la interferència assenyalada: “Hi he guanyat en qualitat de vida”, on “en qualitat de vida” funciona com un adjunt, com demostra el fet que podem situar aquest sintagma al començament de la frase: “En qualitat de vida, hi he guanyat anant en transport públic”. Aquí tenim el verb guanyar-hi (on en certa manera sí que és ver que el pronom clític hi funciona com un complement de règim), que pren el sentit d’“aconseguir una millora d’estat”: “si ens deixau tranquils, hi guanyarem tots” (= ‘tots estarem millor’), “hi he guanyat molt, amb aquest canvi de feina” (= ‘estic molt millor...’), “no hi guanyes gaire, amb aquest canvi, no val la pena” (= ‘no estàs gaire millor...’). Aquesta diferència entre guanyar i guanyar-hi és semblant, funcionalment (no semànticament), a la que hi ha entre veure i veure-hi, sentir i sentir-hi, tocar i tocar-hi, entendre i entendre-hi, dir i dir-hi, etc., o a la que hi ha entre anar i anar-se’n, tornar i tornar-se’n, sortir i sortir-se’n... Guanyar-hi, veure-hi, sentir-hi, tocar-hi, entendre-hi, dir-hi, anar-se’n, tornar-se’n, sortir-se’n i altres amb clítics inherents (fer-ho, dinyar-la, cagar-la, passar-se-les, etc.) són classificats dins la categoria de “verbs pronominals”.
El Diccionari general de la llengua catalana de Fabra no dóna entrada especial a aquests verbs pronominals, i en general ni tan sols els recull, mentre que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC en marca qualcuns dins l’entrada única corresponent a la forma no pronominal (veure-hi dins veure, sentir-hi dins sentir, etc.), però guanyar-hi no hi és, com tampoc no hi és a la llista de verbs amb el clític hi inherent que dóna la Gramàtica del Català Contemporani (2, 1429). Al DCVB, sense ser etiquetat explícitament, hi és exemplificat dins l’accepció 6 de Guanyar: “Jo crec que hi guanyaríem de fugir ans que arribi aquí dalt” (Ruyra Parada 50).
Caldria rectificar el cartell de la UIB, que suposadament ha de donar bon exemple d’ús del català, i caldria que tots aquests verbs pronominals tenguessin la seva entrada particular dins les obres lexicogràfiques, incloent-hi guanyar-hi, inexplicablement ignorat.

(Publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el 8 d'abril de 2012)

dimarts, 13 de març del 2012

Fer feina com a bèsties

1 de març de 2012

Una característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar de como ad, i s’hauria format  de construccions antigues com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari com a apareix amb el valor de “en qualitat de”,  “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els dos casos “igual que”).
Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard, probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor de la distinció catalana.
El fet és que les gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els nostres elogis” (1912),  “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974) dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen, almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com “estranys (Viu Molins de Rei, 23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de Fabra.

(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)

divendres, 2 de març del 2012

Corbella, Dolores / Dorta, Josefa (eds.) (2009): La investigación dialectológica en la actualidad. Santa Cruz de Tenerife: Agencia Canaria de Investigación, Innovación y Sociedad de la Información. Gobierno de Canarias. 371 p.

28 de març de 2011
 
A partir d’estudis i dades corresponents sobretot a la llengua de les Illes Canàries, aquest volum inclou 13 contribucions que presenten projectes d’investigació lingüística d’àmbit geogràfic més ample repartits en 4 camps disciplinaris: sociolingüística (que dins la catalanística equival més bé a “dialectologia social”), toponímia, lexicologia i lexicografia, i geolingüística.
Dins el camp de la sociolingüística, els tres primers capítols estan dedicats als estudis de disponibilitat lèxica, uns estudis que dins l’àmbit català són encara molt nous i poc abundants. Al primer, Humberto López Morales, el pioner d’aquests estudis en l’àmbit lingüístic hispànic (Puerto Rico), en fa una presentació històrica des dels seus inicis a França a mitjan segle XX, lligats a la recerca del francès fonamental amb finalitats d’ensenyament, fins a l’actualitat, mostrant per a començar la necessitat de distingir el lèxic freqüent, el lèxic bàsic i el lèxic disponible, aquest entès com “el caudal léxico utilizable en una situación comunicativa dada”, és a dir, aquell conjunt de termes que el parlant posseeix, disponibles per a ser actualitzats en qualsevol situació comunicativa en què calguin, baldament molts no siguin d’ús freqüent. López Morales fa un repàs tant dels treballs i projectes que han anat apareixent com de les diverses fórmules que s’hi han aplicat successivament, i a l’apartat 4.1 mostra que aquests estudis, a més de ser importants per a la planificació de l’aprenentatge del vocabulari, ho són també per al contrast entre dialectes, el grau de compatibilitat lèxica dels quals poden determinar, com es va fer dins els anys 90, en dues investigacions diferents i successives, entre diversos dialectes castellans d’Amèrica i Espanya, entre els quals el de Las Palmas. Ens sembla molt encertada l’afirmació de López Morales al final d’aquest apartat: “Hay buenas razones para suponer que las aplicaciones de la disponibilidad léxica a la dialectología no han hecho más que comenzar.” Al 4.2 en mostra la utilitat per a les investigacions en dialectologia social; al 4.3, ho fa amb les investigacions en psicolingüística, i al 4.4 amb les contribucions de la disponibilitat lèxica als estudis etnolingüístics. Els dos següents capítols donen notícia de dos projectectes concrets d’estudi de la disponibilitat lèxica a les illes de Gran Canària i de Tenerife, els quals ofereixen uns resultats extraordinàriament interessants que mostren la rendibilitat d’aquests estudis. El quart capítol d’aquest camp de dialectologia social és la presentació, a càrrec del seu coordinador, Francisco Moreno Fernández, d’un altre projecte, denominat PRESEEA: Proyecto para el Estudio Sociolingüístico del Español de España y de América[1], els objectius dels qual són (p. 104):
“a) Reunir un macrocorpus sociolingüístico sincrónico dels español hablado en comunidades de España y América.
b) Conocer el estado actual de la lengua española hablada en sus procesos de variación y cambio, en todos los niveles lingüísticos y en todo el mundo hispánico.
c) Reunir materiales de lengua española hablada en núcleos urbanos de diferente tamaño, prestigio e incidencia socioeconómica.
d) Disponer los materiales reunidos en formatos adecuados para su almacenamiento, tratamiento y posterior análisis comparado.”
Uns objectius molt ambiciosos als quals contribueixen més de 80 investigadors permanents de tot l’espai hispanoparlant i que ja ha produït una seixantena de publicacions i unes quantes tesis de llicenciatura i doctorals. Segons el seu coordinador, els coneixements derivats d’aquest projecte seran profitosos per a la història de la llengua, per a la lingüística aplicada, per a la lingüística descriptiva, per als estudis de llengües en contacte, per a la dialectologia, per a la sociolingüística (= dialectologia social) i per a l’ensenyança de la llengua. Un projecte realment important i transcendental en la investigació lingüística.
La segona part del llibre està dedicada al camp de la toponímia i comprèn tres capítols: Contribución a una teoría de los topónimos. El testimonio canario, de Xaverio Ballester; Toponimia e isoglosas históricas. Leonés y castellano, de José R. Morala; i Problemática que suscita el estudio de los topónimos de una lengua perdida: la toponimia de origen guanche de Canarias, de Maximiano Trapero y Eladio Santana. El primer, i com molt bé dóna a entendre el títol, és una teoria excel·lentment exposada dels diversos enfocaments necessaris en l’estudi dels topònims, amb abundancia d’exemples de les Canàries i d’altres indrets:
-       distinció entre noms que semànticament són transparents (Fuente la Higuera, La(s) Palma(s)) i els que no ho són (Elx, Tegueste), amb el recordatori, però, que “los topónimos nacen semánticamente transparentes y resulta apenas imaginable un contexto donde el hombre haya sentido la conveniencia de dar nombre a los lugares con una sucesión de fonemas sin significado” (p. 124);
-       justificació de la denominació toponímia, i no topologia, pel fet que la majoria de noms de lloc són precisament “noms”, “substantius”, i no altres elements de la llengua, tot i que hi podem trobar adverbis (Tierras de Abajo, Valle de Allá, Atrás, Fuera, etc.), preposicions (Bajo la Montaña), numerals (La Roca de les Onze, Lo Forat de les Dos) i sintagmes oracionals (La Concha Besaculos, Donde Mean los Güeis, La Fuente de Beber de Pie);
-       presència en moltes de llengües de topemes, determinades marques repetides en els topònims: So- a Sopeña, Somonte, Soanyes; formants augmentatius o diminutius, com ­–illo a Olmedillo o Robledillo; San(to) – Santa, com San Francisco, Santo Domingo, Santa Mónica, Santa Cruz; l’article; sufixos abundantius (cañada, collado, hondonada, alameda, arboleda…);
-       freqüència de lexemes genèrics molt repetits i polimòrfics (Plano / Llano, Lomba / Llomba / Loma, mal país / maipaís / maipé / maipeís / maipés…, fuente / fuen / fam / fan / fo / fon / fuan / fuande…, monte / mo [Monegre] / mom / mon [Monconiller] / mont [Montler] / morr [Morredón]…, pedr [Pedraje] / peder [Pedernal] / per[a] [Perona, Capdepera] / piatr [Piatra]…, puente / Puande / Puende / pon [Ponferrada]…, etc.
-       forta personalitat dialectal dels topònims, que normalment marquen les àrees dialectals; en molts de casos els topònims conserven trets dialectals ja desapareguts de la llengua parlada local, com a l’a- afegida a un fonema /r/ inicial de l’Alt Aragó: Arriales, Arriamen, Arripas…
-       abundància de variants formals d’un mateix morfema que donen lloc a topònims diferents: Chejerigüete, Cherejigüete, Chereligüete, Cherigüete, Chijirigüete, Chirigüete, Chirijigüete, etc. etc.
-       opacitat de noms originalment transparents, a causa o bé del pas del temps (mots caiguts en desús, actualment de significat desconegut per als parlants) o bé de la seva pertinença a una modalitat lingüística substituïda en el territori. Aquesta segona circumstància genera còpies (els nous vinguts copien el nom sense saber què vol dir, com molts de noms aràbics en àrees romàniques), calcs (els nouvinguts calquen el nom, perquè l’entenen: Siete Puertas seria el calc del guanxe Satautén), “copicalcs” (els nous vinguts creen un nou nom amb la còpia i la traducció del nom ja existent: la Vall d’Aran, on Aran = Vall);
-       fusió d’elements de sistemes lingüístics diferents: Alcantarilla (> àrab Alcántara + castellà –illa);
-       formació de caricatures (homonimització semàntica, segons Joan Veny): Camino de los Romeros (< Rameros), Juan del Valle / Vendaval (< Van de Walle, d’origen flamenc). Ho seria també, i és un toc d’atenció amb la documentació antiga, l’Oculo Stricto del segle XIV per Ullastret.
Acaba el capítol remarcant que topònims obscurs han de ser investigats a partir de les probabilitats previstes (Tafira i Tasarte, a Gran Canària, probablement tenen relació amb rels berbers fr i zr, acceptat que el guanxe hi està emparentat), que la fonotipologia universal pot ser un recurs vàlid per a explicar una formació quan no es disposa de cap tipus de documentació ni de forma comparable (un fonòtip universal, per exemple, és la seqüència de consonant labial i vocal labial per a designar el buf o el siulet) i que dos principis essencials s’han de tenir presents per a la reconstrucció toponímica: en igualtat de condicions, els topònims més llargs solen representar major transparència semàntica que els més breus; però, per altra banda, els topònims més llargs solen estar exposats a major risc de reducció i més severa. És aquest capítol un vertader manual d’iniciació a la toponímia, molt ben estructurat i exemplificat.
Al segon capítol d’aquesta part, l’autor, José R. Morala, estudia amb dades toponímiques els límits originals entre els dialectes d’essència lleonesa i els d’essència castellana, seguint el camí de Sant Jaume (conegut com a “francès”) entre Burgos i el límit de Galícia. De la conclusió en remarcarem aquesta consideració: “La relación entre dialectología y toponímia es especialmente fructífera en el campo de la dialectología diacrónica: fenómenos antiguos que es imposible detectar hoy, por ejemplo, en una encuesta dialectal, son en algunos casos perfectamente observables en la toponimia de esa misma zona.” (p. 170).
I el tercer capítol de toponímia és una bastant llarga (ps. 173-206) dissertació, metòdica i ben fonamentada, sobre la dificultat de l’estudi de la toponímia d’origen guanxe, una llengua (o unes llengües) perduda i molt poc coneguda. En aquesta situació, els autors, Maximiano Trapero i Eladio Santana Martel, posen èmfasi en algunes bases fonamentals de la toponomàstica: per a estudiar la toponímia d’un lloc s’ha de conèixer molt bé el lloc i el parlar dels seus habitants; la major part dels topònims tenen com a referència la pròpia naturalesa geogràfica, el relleu, la flora, la fauna, la presència de l’aigua, etc., i molt secundàriament la presència de l’home en la naturalesa; a cada lloc li correspon un sol nom (i només excepcionalment dos o tres), i un nom es pot aplicar a molts de llocs que tenen qualque característica comuna. S’hi han d’afegir, a més a més, tres principis formulats per Coseriu: el principi de l’evidència semàntica, el principi de la motivació objectiva i el principi de la versemblança toponímica (p. 206).
La tercera part del volum acull tres capítols de lexicologia i lexicografia. El primer,  Lexicografía y variación diatópica: el caso del francés, d’André Thibault, és una història crítica, farcida de dades, de les obres lexicogràfiques franceses que contenen indicacions de caràcter diatòpic als estats on el francès és llengua oficial. El segon, de Mar Campos Souto, explica la metodologia i la finalitat amb què es desenvolupa el projecte del Nuevo Diccionario Histórico de la Lengua Española, en el qual es dóna una importància especial a la marcació del lèxic dialectal, de cara a facilitar la delimitació d’àrees dialectals en diferents períodes històrics. I el tercer, de Cristóbal Corrales i Dolores Corbella, presenta les obres que, en general sota el nom de tesoro o de diccionario, són reculls de dades històriques de lèxic especialment diferencial, corresponent a àrees dialectals delimitades (canària, lleonesa, andalusa, riojana, etc.), les quals obres han de permetre conèixer l’antiguitat de moltes de paraules pròpies d’aquestes àrees, de vegades exclusives i de vegades compartides amb altres àrees.
Els dos darrers capítols del llibre constitueixen la part de Geolingüística. A l’11, Joan Veny presenta l’Atlas Linguistique Roman, després d’uns apartats en què explica la utilitat de la geolingüística per a la lingüística i d’una petita història de la geolingüística romànica. I al 12 és Pilar García Mouton la qui fa una exposició històrica i actual de les obres de geografia lingüística que s’han realitzat a Espanya, on Antoni Griera té el mèrit (un dels pocs mèrits que li corresponen) d’haver estat l’introductor d’aquesta disciplina amb els seu Atlas Lingüístic de Catalunya.
Es tracta, en definitiva, d’un volum molt interessant, sobretot útil com a introducció a totes les disciplines que tracta i com a mostra de l’amplitud de la dialectologia, fortament implicada amb totes aquestes disciplines.

(Publicat a Estudis Romànics, 33 (2011), ps. 429-432)


[1] Vegeu-lo a l’adreça http://www.linguas.net/Default.aspx?alias=www.linguas.net/portalpreseea

dimecres, 8 de febrer del 2012

No és gens clar

29 de gener de 2012

La llengua, per la raó que sigui, provoca passió, fins i tot en aquelles persones aparentment més indiferents al fet lingüístic. I si això és així fins i tot en aquest tipus de persones, no ens pot estranyar que ho sigui també en les que tenen la llengua com a eina de creació, de feina o d’estudi. De tant en tant, entre aquestes, sorgeixen qüestions polèmiques, perquè qualcú fa una reflexió sobre la conveniència d’usar o no tal o tal paraula, o d’usar-la en tal o tal sentit, o d’admetre-la o no dins el marc normatiu, o d’escriure-la de tal o tal altra manera. Fa un temps, no sé quant (relativament poc, però és mal de concretar), qualcú va proposar d’escriure esclar allò que sempre havia estat és clar. No sé cert si aquest primer qualcú va ser l’insigne i malaguanyat Joan Solà (que serà sempre a la glòria catalana), però sí que sé que aquest se’n va convertir en un apassionat defensor, com ho va ser del sisplau, la qual cosa em va sorprendre molt, perquè si en el cas de sisplau les raons purament gramaticals (una altra cosa són les sociolingüístiques) eren del tot indiscutibles, en el cas de l’esclar em pareixen del tot inconsistents, i en Joan Solà era un savi poc avesat a les inconsistències. Naturalment, com passa sempre, tot d’una n’hi va haver que veren aquesta proposició com una gran revolució en la normativa catalana que s’havia d’acceptar i promoure, i curiosament els qui més hi destaquen, en aquesta postura, pertanyen a aquest sector d’assessors i correctors lingüístics que poden ser classificats com a partidaris (amb matisos, certament) de vehicular al màxim allò que se’n diu el “català que ara es parla” (al poble natal d’aquestes persones, s’entén), i que, no sé ben bé com, ocupen totes les places d’assessoria dels mitjans de comunicació en català més importants (TV3, Catalunya Ràdio, Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...). L’argument essencial per a escriure esclar és que és diferent de és clar, diferència que Albert Pla exemplifica amb aquesta frase (vegeu Un tast de català, § 161): “Stalin –per mi, és clar / esclar– era de dretes”; segons ell, “és clar” vol dir “no en tinc cap dubte” i “esclar” vol dir “és la meva opinió”. ???? Home! Si és la teva opinió és perquè no en tens dubte! Però, clar (esclar / és clar ?), potser la diferència que vol dir és la que hi ha entre “per a mi és clar” i “per a mi, és clar”, on és la pausa la clau del matís semàntic: “per a mi és [un tema] clar” / “segons la meva opinió, naturalment”. Un altre argument per a fer aquesta distinció gràfica, segons Pla, és que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” (ibídem, § 160). Doncs jo, per més i més que ho intent, som incapaç, en el meu dialecte mallorquí, de trobar la diferència fonètica entre “és clar” i “esclar”... Ja es veu que Pla (i tots els qui fan servir aquest argument) no fan llarg, de coneixements dialectals.  A mi em fa la impressió que, simplement, aquest és un altre cas en què una visió reduïda, restringida, de la llengua, en què no es té en compte tota l’àrea catalana sinó només una part del català central, aporta el marc que justifica l’excusa perenne per a consolidar la compartimentació suïcida de la llengua catalana: “reflectir de la millor manera possible la llengua oral” (ibídem, § 161). ¿Quina llengua oral? De llengües orals n’hi ha tantes com de parlants...  Això a part, però, analitzant l’expressió sintàcticament, és clar que esclar no és més que “és clar”, i això ho veu tothom, i com que per a la majoria de gent, no lingüista, la diferenciació pretesa entre és clar quan és la construcció verbal (“és clar que...”) i esclar quan és una interjecció fàtica (“sí que en vull, esclar!”; vegeu la consulta 306 del consultori de català de lavanguardia.com) no és gens evident, la introducció d’aquesta grafia capritxosa no ha fet altra cosa que embullar els usuaris, que escriuen coses com “Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren...” (ibídem, § 188). És com si escriguéssim “Esevident que...”, “Esconegut que...”, “Essabut que...”. No sé si han fet l’escriptura més fidel a la llengua oral, però sí que l’han feta més absurda.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el 5 de febrer de 2012)

diumenge, 8 de gener del 2012

PETITA ANTOLOGIA ALCOVERIANA DEDICADA AL CONSELL DE MALLORCA

23 de desembre de 2011

“Un poble que pert sa llengua, es un poble degenerat, dexat de la mà Deu, sense instint de conservació, qu’es lo derrer que‘s pert. Quant un conquistador vol anul·lar un poble y fondre‘l y repastarlo dins un altre poble, el despulla del seu idioma, n’hi fa parlar un altre...”
“Per un poble, estimar sa llengua es signe de vitalidat y de plenitut de vida intel·lectual. Son els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèxer y qu’ells meteis accepten y firmen sa sentencia de mort; son els pobles axí, que desprecíen, desjecten y abandonen sa propia llengua.”
“Que s’hi ficsin be els catalans y els mallorquins que desprecien, qu’abandonen la seva llengua per la castellana ... que s’hi ficsin be: amb aquest despreci, amb aquest abandonament se posen a n-el metex nivell y se fan de la metexa categoría que‘ls pobles vensuts y de civilisació inferior; axò es, se tiren de cap dins l’abisme de l’oprobi y l’ignominia mes gran que pot venir demunt un poble: la fusió, la disolució dins un altre poble, l’engrunament, la anul·lació de sí metex.”
(Antoni Mª Alcover, 1902)

“La nacionalidat catalana.

¿Ho som nosaltres una nacionalidat, diferent de la castellana, de la gallega, de la vasca?
I prou que hu som, per més que qualcú, sols de sentirho, tregui foc p'els caxals, i mos tiri carrerons de llamps i pestes, que, gràcies a Deu, no mos tocarán ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triunf definitiu.
Prou que hu som una nacionalidat; en tenim tots els síntomes, distintius i carácters. Tenim i'idioma.” (...)
“Mos porán esser més o menys simpátics els catalans; pero parents nostres ben propins ho son i ho serán, per més que estupidament ens empenyem en negarho. De Catalunya sortim, d'allá vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Ida som uns renegats; renegarem la nostra sanc. Desgraciat de poble que'n renega! ¡Quin lloc més ignominiós li reservará l'història!
Decadent l'esperit patriotic, esmortuida, atrofiada la conciencia de la nacionalidat pròpia, s'afluxaren els vincles de germanor i s'oblidaren els de sanc entre Mallorca i Catalunya; i acabárem per oblidar la nostra historia, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaxement catalá, que'ns ha despertada, grácies a Déu, la nostra conciencia étnica.
Per tot axò, la nostra nacionalidat es la catalana; la nostra personalidat, si l'hem de recobrar, no l'esperem de la gent de Madrid, que no'ns concedirán may altra categoria que la de provincianos. La nostra personalidat ètnica, si l'hem de recobrar, ha d'esser am Catalunya. Allunyarmos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, es una al-lotada, una ximplesa.”
(Antoni Mª Alcover, 1908)

El Consell de Mallorca va decidir aquest desembre de 2011 declarar l’any 2012 “Any Mossèn Antoni Mª Alcover”. En unes altres circumstàncies ens hauria de satisfer, que el Consell honoràs la figura d’Alcover, però en les circumstàncies actuals, en què tant el Consell, com el Govern, com l’Ajuntament de Palma o el de Maó, tots ells governats pel Partido Popular, escarneixen, menyspreen i desvaloren la llengua catalana, i l’expulsen dels pocs àmbits a què havia arribat, i a més a més escupen damunt les persones que, com Mossèn Alcover, defensen o han defensat aquesta llengua i la comunitat nacional a què pertanyem els mallorquins, en les actuals circumstàncies, dic, declarar l’any 2012  “Any Mossèn Antoni Mª Alcover” és una befa, és un insult a la memòria de tan il·lustre personatge, el nom del qual cap governant del PP és digne ni tan sols de pronunciar. Aquesta declaració del Consell és pur oportunisme per a fer creure que els interessa la nostra cultura, que odien, i que reconeixen la personalitat d’Alcover, del qual com a molt deuen haver sentit a dir que va escriure rondalles. Per això, doncs, perquè sàpiguen qui era i què deia Mossèn Alcover els n’he preparat aquesta petita antologia. Vejam si així els fugen les ganes de tornar tacar el seu nom amb declaracions carregades de cinisme.


(Publicat a L'Espira, suplement del 'Diari de Balears", el 8 de gener de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG