La llengua catalana, llengua de l'ensenyament

Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d’Ensenyament, ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l’esperit de la “Proclama per l’Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques diverses sostenen sobre quin Pacte per l’Educació han de proposar per a la pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d’aquest sindicat: el català ha de ser la llengua de l’ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal ha estat sempre normal: que l’ensenyança general es faci en la llengua pròpia del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta reivindicació, després d’un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a destruir tot el resultat d’un esforç continuat de més de 30 anys per a aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat del català a l’ensenyament.

El fet és que és molt important que la UOB expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l’hora de proposar el model d’ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un avanç en l’aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes de persones sobre si realment és bo que tot l’ensenyament es faci en català; si no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una altra llengua) també fossin llengües d’ensenyament, per a assegurar que els alumnes les coneixeran bé quan acabin l’escolarització. La qüestió absurda que es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra confusionària del partido popular, és ¿és convenient que l’ensenyament sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer l’ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la conveniència del país és evident: l’única manera d’assegurar que els infants escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet) del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un paratge on hi ha una llacuna d’aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar? ¿Sabrà dir mai en català les parts d’una cèl·lula? I a l’hora d’aprendre, per exemple, l’esquelet humà ¿aprendrà què és l’omòplat o l’estèrnum o l’húmer o el cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l’estam d’una flor? Tots els qui hem estudiat de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s’estudia en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per l’escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de transmissió d’una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran un dèficit d’expressió en català en haver de dissertar d’aquestes matèries, un dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes d’anys per a aconseguir l’escolarització en català, com a únic mitjà de dotar tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l’excusa d’obtenir un domini d’una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i aprendre altres llengües. És evident que l’ensenyament de qualsevol llengua estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s’ha d’exercir la pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26). En qualsevol cas, però, allò que l’ensenyament ha de distingir bé és quina és la llengua del país, en la qual l’alumne ha de ser capaç de dissertar correctament sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l’alumne s’ha de saber expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida quotidiana, en les relacions socials normals; però l’objectiu d’aquest aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això aquestes llengües no han d’ocupar l’espai propi de la llengua del país.

Benvenguda, idò, la reivindicació de la UOB de recuperar l’esperit de la “Proclama per a l’ensenyament en català” i la seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament. Ho hauria d’haver estat sempre i mai no s’havia d’haver posat en dubte que ho havia de ser, perquè l’ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a l’ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que aquest sigui l’objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l’objectiu de col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem que el bon criteri de la UOB s’imposarà.

Antoni Mª Badia i Margarit, l'elegància de la llengua

Finalment, fa poc més d’una setmana, el Dr. Antoni Mª Badia i Margarit, després d’una llarga vida dedicada a la romanística, i especialment a l’estudi del català, ha deixat aquest món i ens ha deixat l’herència perenne d’una feinada ben feta.

El Dr. Badia pot ser considerat, sense dubtar-ho gens, una de les grans personalitats de la catalanística, i per inclusió de la romanística, del segle XX, i això no tant per cap “descobriment” especial ni per cap gran aportació novella a la filologia (estil Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Coromines, Diccionari Català-Valencià-Balear, de Moll, o Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny —tanmateix, impulsat al començament pel Dr. Badia), sinó per haver fabricat unes eines indispensables per als estudiants (i estudiosos) del català, eines que, per una banda, posaven a l’abast dels interessats i necessitats els fonaments del funcionament i de la formació de la llengua, i documents essencials en la nostra història lingüística (la Gramática catalana de 1962, refeta en la versió catalana de 1994, Gramàtica de la llengua catalana; la Gramática histórica catalana de 1951; l’agosarada hipòtesi sobre els orígens dels parlars catalans de La formació de la llengua catalana, 1981; el conjunt d’articles, de to divulgatiu, de Llengua i cultura als Països Catalans, 1964; la concepció de la llengua a la tardana Edat Mitjana de Les ‘Regles de esquivar vocables’ i “la qüestió de la llengua”, 1999; …); i eines que, per una altra banda, denunciaven la situació de marginació històrica i social del català i en remarcaven la lluita per la supervivència i normalització (La llengua dels barcelonins, 1969; La llengua catalana ahir i avui, 1973; Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, 1986; …)
Per a mi, crec que també per a tots els seus alumnes, el Dr. Badia va ser un gran mestre, una persona amb moltíssims de coneixements de la seva especialitat que, a més a més, els sabia transmetre, oralment i per escrit, amb simplicitat, amb humilitat, amb simpatia, i a la vegada amb seguretat, amb gran domini del tema. Era una persona amable, cortesa, d’una educació perfecta, d’una gran afabilitat, i d’una elegància envejable. Era elegant en el seu posat, i en el seu tracte, i en el seu parlar, i en el seu escriure. El Dr. Badia parlava en un barceloní impecable, exquisit, col·loquial i a la vegada fabrià; devia ser dels darrers representants del barceloní genuí, del barceloní encara no contaminat ni “modernitzat” a l’espanyola; del barceloní que, sent-ho al cent per cent, conservava aquella autenticitat que el lligava amb els altres parlars per moltíssims de caps. El Dr. Badia sé cert que de jove no va tenir nòvia, sinó que va festejar; no creuava el pati de la Facultat de Lletres, el travessava; no s’apropava a la gent, sinó que s’hi acostava; no estava ocasionalment a un lloc, hi era; no posava pegues, si un cas posava objeccions, potser impediments; no estava de bon rotllo, estava de bon humor, de bona lluna, de bon caràcter; no tenia tiets, sinó oncles; no creia en la ciutadania, sinó en els ciutadans; no tenia alumnat, tenia alumnes; es recolzava en bones raons però mai no recolzava les propostes d’altri… Era un vertader model lingüístic que avui molts dels qui han estat alumnes seus han oblidat. A la seva prosa, oral i escrita, sabia combinar, amb elegància suprema, qualque arcaisme literari, com àdhuc i nogensmenys, amb mots i expressions populars de tots els dialectes, incloent el seu barceloní, naturalment, però no tancant-se en el barceloní, com és ara freqüent en escriptors de la capital. I sense contravenir mai la correcció més estricta va ser capaç d’expressar-se pertot, en tots el registres, i fer-se comprendre fàcilment de tothom. Qualcú, segurament, pensarà que el Dr. Badia tenia un model de llengua antiquat, propi de la gent de la seva generació, impropi de la gent d’avui. Jo pens que, en realitat, el Dr. Badia sentia orgull de la llengua que havia rebut dels seus majors i l’honorava amb la correcció que es mereixia, perquè hi creia. Per ventura és això que manca avui en dia a tants i tants usuaris de la llengua (inclosos molts que en són professionals): orgull lingüístic.
Vull acabar aquest senzill homenatge al Dr. Badia reproduint un paràgraf d’un escrit seu, com a exemple d’aquesta elegància lingüística. Però no és un paràgraf qualsevol, no, sinó un que mostra el respecte i l’estimació que tota la seva vida va tenir per qui va ser la seva companya durant més de mig segle, na Maria Cardús i Almeda, tan amable, educada i elegant com ell, a qui en més d’una ocasió va atribuir el mèrit d’haver-lo sostingut en la seva tasca de professor i investigador. Vet aquí una altra qualitat del Dr. Badia: el reconeixement constant a la seva esposa com a suport imprescindible per a la seva feina.

“D’altra banda, el Congrés de Barcelona [de 1953] no feia sinó confirmar, davant els meus amics romanistes, una realitat que per a mi era la mateixa evidència i que datava del començament de la meva vida professional: el paper que hi ha tingut la meva muller. Si l’acompliment del vostre projecte respecte a mi m’ha dut a meditar sobre el meu passat, permeteu-me d’evocar ací breument la nostra comunió d’interessos de tota mena, l’ajuda mútua que ens hem prestat davant les dificultats i la joia amb què hem compartit els moments venturosos. Només puntualitzaré que, sense ella, la meva vida hauria estat molt diferent de com ha estat amb ella. I si ara m’ho ha fet dir el Congrés de 1953, la meva afirmació continua essent vàlida avui, passats més de quaranta anys d’una vida intensa a tot ésser-ho” 
(Extret de Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona. Dept. de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. 1995. Pàgina 18).

Gràcies, Dr. Badia, amic i mestre, per la seva gran i elegant lliçó simultània de ciència i humanitat.

(Publicat a Núvol el 26/11/2014)

Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)

El 1986 dos personatges fins aleshores desconeguts dins la Filologia Catalana varen treure un llibre verinós que ha tengut unes conseqüències desastroses per a la confecció de la modalitat estàndard catalana. El llibre es titulava Verinosa llengua i els dos personatges eren Xavier Pericay i Ferran Toutain. No eren els primers que exposaven la doctrina que s'hi promou, però sí que varen ser els primers que varen tenir una repercussió important, perquè el llibre va tenir bastant de difusió i va servir de fonament als impulsors d'allò que en aquells moments va ser conegut com a "català light". En un primer article publicat a "Serra d'Or" (Una llengua per a una nació, setembre de 1987) vaig denunciar aquest model de català als mitjans de comunicació com un model localista i espanyolitzat (que és també espanyolitzador), article que em significà una resposta irada de Ricard Fité a la mateixa revista el novembre següent, al qual vaig replicar amb tres articles que aparegueren a "Escola Catalana" el desembre de 1989 i el gener i el febrer de 1990 ("Serra d'Or" no volgué publicar aquesta rèplica). Als meus escrits mostr la manipulació de l'obra de Fabra i de Coromines, sobretot, que tots aquests personatges varen fer per a justificar la seva tasca de destrucció de l'estàndard català unitari i genuí que havíem heretat del model fabrià. Els meus articles són una denúncia de la maniobra disgregadora i espanyolitzadora d'aquests personatges, als quals se n'hi afegiren ben aviat altres, com per exemple Ivan Tubau. Amb el temps, l'experiència ha demostrat que la meva denúncia (inútil, perquè els qui manaven no en feren gens de cas) era ben certa: el llenguatge dels mitjans de comunicació en català de Catalunya més importants (TV3, Catalunya Ràdio, diaris en català) està espanyolitzat i dialectalitzat (no hi ha oncles, només tiets; ningú no festeja, només tenen nòvio/nòvia; no tasten el menjar, el proven; no travessen els rius, les fronteres o els carrers, sinó que els creuen; ningú no s'acosta, tothom s'apropa; no fan brou, sinó caldo; no estrenyen, sinó que apreten...; la nora no és la nora, sinó la jove; qualque diari fins i tot s'ha pres la llibertat d'establir grafies noves, com esclar per és clar), i bona part d'aquests personatges s'han passat a l'anticatalanisme descarat, com Ferran Toutain i Ivan Tubau, de Ciudadanos, o Xavier Pericay, d'UPyD i de la "Fundación Jaime III". Aquest, casualment, és el cònjuge de la coordinadora lingüística d'IB3, Maria Antònia Lladó, la que ara imposa el mateix model localista (versió balear, és clar) a la ràdio i la televisió públiques de les Illes; feta la feina destructiva a Catalunya, ara l'ha de fer aquí via consort... Es veu que no pararà fins a veure el català absolutament dividit i minoritzat.

A continuació reproduesc els articles publicats a "Escola Catalana", desembre 1989-febrer 1990. Com que en aquests anys encara no hi havia arxius digitals a internet, aquests articles fins ara només es podien trobar a les biblioteques. De l'article de "Serra d'Or" ja en teniu l'enllaç més amunt. Com a motiu de satisfacció puc esmentar que, encara que a la pràctica la meva denúncia fos ben poc efectiva, l'escrit Una llengua per a una nació va ser el revulsiu que al cap d'uns pocs anys (1991) va provocar la creació de la revista Llengua nacional.

Per a poder llegir els articles, activau damunt cada imatge la funció "Visualitza la imatge", cosa que us permetrà augmentar-ne la mida i us en facilitarà la lectura.

P.D.: Vegeu el sr. Pericay parlant malament de Catalunya, de costat amb els il·lustres anticatalanistes Félix de Azúa, Alberto Boadella i Federico Jiménez Losantos. No s'apleguen que no s'assemblin, és ben ver...
http://youtu.be/aJ1tZwUorGY

Entorn al 'Diccionari Català de l'Alguer'

Oferesc en aquesta entrada la crítica, que vaig publicar al número 24 de la revista "El Mirall" (1989), de l'aleshores recent Diccionari Català de l'Alguer, de Josep Sanna. Les imatges es poden engrandir, per a poder-ne llegir bé el text, activant, damunt cada una, l'opció "visualitza la imatge".

Impressions sociolingüístiques d'Escòcia

A l'article Impressions escoceses (I) feia  una referència a la qüestió lingüística a Escòcia, i serà precisament d’aquesta qüestió de què tractaré en aquest nou article. Dins el territori d’Escòcia hi conviuen, en principi, tres grups de varietats lingüístiques reconeguts: l’anglès, el més nombrós i més potent socialment; l’anomenat scots, l’escocès, molt debilitat quantitativament i qualitativament; i el gaèlic escocès, amb relativament pocs parlants però amb un reconeixement institucional important i amb igualment important presència social al seu territori. No és la meva intenció en aquest curt article exposar la complicada situació sociolingüística escocesa ni donar dades exhaustives de cada un d’aquests grups lingüístics, sinó, com indica el títol, explicar les impressions que, com a turista amb esperit crític, he tengut de la qüestió de la llengua a Escòcia. La primera impressió, com a estranger acabat d’arribar al país, és que de llengua realment només n’hi ha una, l’anglesa. Els turistes arriben majoritàriament en avió a Glasgow o a Edimburg, sobretot a aquesta segona ciutat, que és la que ofereix un atractiu turístic de primera magnitud; i quan hi ets, si no ets un expert en filologia anglo-escocesa, no notes la possible diferència entre el qui parla anglès i el qui, hipotèticament, parla scots, perquè essent tots dos llenguatges del mateix origen germànic anglosaxó, comparteixen moltíssims de trets fonètics, lexicals i morfosintàctics. De fet, per a una gran part de la població l’scots no és més que l’anglès popular local, i per tant costa molt a un profà distingir si una persona parla anglès col·loquial, anglès mesclat d’scots (que deu ser la realitat més freqüent) o scots. Si en tens una mínima idea, pots endevinar que alguns cartells o rètols estan escrits totalment o parcialment en scots, com per exemple Greyfriars Kirk, en què Kirk és la versió scots de Church (comparau-la amb l’alemany Kirche). Notes quan parlen anglès, però no quan no hi parlen, perquè la sensació que tens si no els entens és que no saps prou anglès. (Qui vulgui fer-se una idea de com és l’scots escrit pot llegir la guia del votant per al referèndum del 18 de setembre.) Quant al gaèlic, per a sentir-lo has de cercar per ràdio BBC Alba, que emet sempre en aquesta llengua, però per a veure’l has de viatjar per les Terres Altes (les Highlands), on des de 2005, per llei del parlament escocès, és reconegut com a cooficial amb l’anglès i té presència a tota la retolació oficial de carreteres i a molts d’indicadors públics i carrers

; i no hi és només simbòlicament, sinó pràcticament

. En el cas d’aquesta llengua, la distinció amb l’anglès és fàcil, sent dos grups lingüístics molt diferenciats (de la branca cèltica i de la branca germànica de la família indoeuropea, respectivament). Tant en gaèlic com en scots es pot trobar producció bibliogràfica a les llibreries generals, però molt minoritària, i essencialment cursos de llengua i diccionaris, si bé en gaèlic també és possible trobar llibres infantils i qualque obra literària

. Però si de cara endins a Escòcia hi ha tres grups lingüístics interrelacionats i amb una complexa problemàtica sociolingüística, de cara a fora Escòcia és plenament britànica: l’única llengua de relació amb els nombrosos visitants de tot el món que hi arriben, sobretot a l’estiu, és l’anglès. A tots els països les persones que fan feina atenent els turistes parlen unes quantes llengües a més de la seva, perquè es considera una atenció a qui ve de fora poder-li parlar en la seva llengua o, en qualsevol cas, facilitar-li la comunicació mitjançant una tercera llengua que turista i amfitrió puguin conèixer. Per a nosaltres, que tanta experiència turística tenim, és inconcebible que cambrers, guies, recepcionistes d’hotel, llogadors de cotxes, venedors de souvenirs, venedors de tiquets de monuments visitables, etc no sàpiguen cap altra llengua més que la seva, no siguin capaços de dir les mínimes frases necessàries en qualque llengua estrangera per a entendre’s amb els turistes sobre coses relacionades amb la feina; com trobam normal que als museus hi hagi explicacions en la llengua del país i en una llengua estrangera, com a mínim, perquè sigui major la quantitat de gent que les pugui entendre. Doncs això que per a nosaltres és inconcebible (ho és tant, que fins i tot s’ha convertit en servitud), a Escòcia (i sé cert que en això coincideix amb tot el Regne Unit) pareix que ni tan sols és un plantejament al dia: a cap establiment turístic, sigui un d’aquells castells imponents carregats d’història, o les restes d’una abadia o una catedral medievals, o un hotel, o una casa d’hostes de Bed & Breakfast, o una botiga al carrer principal d’Edimburg, o un Rent a car, o un restaurant (bé, si és italià hi podreu parlar en italià) o un bar, o un museu, o qualsevol altre tipus d’establiment que us pugueu imaginar, a cap, us atendran en cap altra llengua que no sigui la seva, és a dir, la seva més important, l’anglesa. Ni trobareu indicadors de carrer o de carretera, o plafons informatius, que no estiguin en anglès, llevat dels que són en gaèlic a les Terres Altes. Mentre a casa nostra pareix que augmenta dia a dia el sentiment prejudicial que la nostra llengua és ben poca cosa i que per a ser qualcú i, sobretot, per a atendre els turistes, s’han de saber llengües estrangeres, i principalment precisament l’anglès, els britànics (en això els escocesos són ben britànics) menyspreen totes les altres llengües no seves, fins i tot les dels milions de turistes que reben cada any i que els aporten bilions de lliures. Les úniques petites excepcions a aquesta actitud general són alguns opuscles explicatius que t’ofereixen a qualque monument en diverses llengües externes i, curiosament, uns avisos multilingües col·locats a la sortida a la carretera general per als conductors estrangers que vénen de visitar castells, per a advertir-los que condueixin per l’esquerra. Com que la gent surt marejada i un poc despistada d’aquests castells, de tan grans que són i de tantes de coses que hi han vist, en qualque ocasió n’hi deu haver hagut que no se’n recordaven, d’a quin país eren, i deuen haver partit per la dreta. Poliglotisme salvavides! És l’únic, pareix, que practiquen els escocesos (i els britànics en general, naturalment)

Enmig dels indicadors bilingües gaèlic-anglès de direcció, un rètol polilingüe recorda als conductors estrangers que han de conduir per l'esquerra.

. (Sobre el monolingüisme britànic i l’actitud servil dels no britànics, vegeu La nova diglòssia (I), (II) i (III).)

GLOSADA A SANT SEBASTIÀ

SANT SEBASTIÀ ADORAT,

QUE VIVIU ALLÀ A LA GLÒRIA,

FEIS QUE S'ACABI S'HISTÒRIA

D'EN BAUSSÁ EN ES CONSOLAT

NO MOS FACEU MÉS PATIR,

QUE JA HEM FET PROU PENITÈNCIA,

DES DESTRET FEIS-MOS SORTIR,

PERQUÈ ACABAM SA PACIÈNCIA.

L'AGUANTAM AMB COR TRANQUIL,

SOM AMABLES I EDUCATS,

PERÒ TOTS JA N'ESTAM FARTS,

DE TREPITGES I DES TIL.

VÓS QUI AMB JESÚS TENIU BO,

I AMB SA MARE I TOTS ES SANTS,

FEIS QUE ESCLATI UN BON TRO

QUE SENSE FER MASSA SO

MOS LLIBERI DE GORANS.

PERQUÈ ÉS MÉS TOSSUT QUE UN MUL,

NO SAP COM FER-LA MÉS GROSSA.

NI AGUANTANT-LO AMB UNA CROSSA

DEIXA DE PENSAR AMB SO CUL

VOS HO PREGAM, SANT PATRÓ,

VÓS QUI ESTAU A DALT DEL CEL,

DONAU-MOS UN POC DE MEL

I QUE SE'N VAGI AQUEST C....

GLOSES DEL DIA

Oh excels Sant Honorat,
Vós qui sou un sant gloriós
D’en Joserra guardau-mós
Per tota l’eternitat


OH IL·LUSTRE SANT ANTONI,
VÓS QUI SOU EL SANT MÉS CAR,
SALVAU-MÓS D’AQUEST DIMONI
QUE ÉS EL PARTIT POPULAR

Mallorquinisme de panfonteta

27 de novembre de 2013

I

Una de les decisions més encertades que he pres en la vida és ignorar els mitjans de comunicació que estan obsessionats en la destrucció del català. Així com hi ha gent masoquista a qui agrada passar pena i sentir-se constantment ultratjada, a mi em costa molt aguantar mentides, mitges veritats, infàmies i calúmnies provinents dels mitjans que no només no han condemnat mai els crims franquistes, sinó que se’n consideren hereus i en mantenen els arguments i els mètodes. Gràcies a aquesta decisió visc molt més tranquil i els meus nirvis no es veuen gens alterats, cosa indubtablement beneficiosa per a la salut.

Aquestes darreres setmanes, però, m’ha arribat, d’amics diversos, l’avís que a les pàgines d’’un d’aquests mitjans, pamflet farcit d’immundícies difusor de les idees filofeixistes del “senyor” (eufemisme) del mostatxet (aquell que es retratà amb el pitjor president que han tengut els Estats Units d’Amèrica), un fundador de la fundació Jaume III (pobre Jaume III, si pogués veure en quina maniobra es veu ara involucrat!) em citava a mi dins les seves proposicions de separar l’estàndard mallorquí del català, citació que pareix que s’ha repetit a altres mitjans. He comprovat què és que diu i, a més, he trobat un altre article seu dedicat a mi, publicat enmig de la immundícia, d’uns quants mesos enrere, i, com que en tots dos escrits al·ludeix a mi, als meus postulats i al meu Departament de la UIB de manera confusa, parcial i amb falsedats, com si cercàs l’enfrontament entre els meus companys i jo, i –igual de greu– com si les meves raons els poguessin servir (a ell i als seus còmplices) de suport al seu projecte lingüicida, he trobat que li havia de respondre, i això faré a continuació.

A l’article del 2 de maig passat, aqueix individu vol fer creure, interpretant a la seva conveniència un escrit meu al Diari de Balears del 19 d’abril anterior, que jo m’he retractat de no sé què, quan la realitat és que jo em referm en la postura que sempre he mantengut, que en aquesta qüestió és la de defensa d’un català estàndard integrador i respectuós de la diversitat, amb matisos que ara no puc explicar perquè es faria massa llarg. Jo això ho he defensat sempre, i els qui em coneixen ho saben, i per tant és una mentida que el meu escrit fos una retractació pública de res. A més a més, en aqueix escrit explic que el problema de llibres de text amb una llengua estàndard excessivament restrictiva en les formes lingüístiques és general a tots els Països Catalans, i que la diferència entre Catalunya i les Balears, per una banda, i València, per l’altra, és que el model centralista és diferent. El problema existeix, però no és problema exclusiu nostre ni és, tampoc, general, perquè hi ha llibres fets amb criteris molt més respectuosos i, a més a més, hi ha molts, segurament la majoria, de mestres ben formats que a pesar d’allò que diu el llibre saben què és que han d’ensenyar als alumnes. Per tant, senyor fundador d’aquesta nova fundació ppera (UPyD no és més que la marca progre de la mateixa banda), mai m’he retractat ni de defensar el català ni de defensar el català estàndard inclusiu de la varietat. El seu article ja comença amb una mentida… I segueix amb una altra: diu que els meus postulats són “diametralmente distintos a los defendidos hasta ahora por los filólogos de la UIB, que ha venido considerando cualquier objeción a la uniformidad lingüística como un ataque de malintencionados contra el catalán”. El desafii a mostrar un sol document del Departament que digui qualque cosa diferent a allò que jo defens; me’n mostri només un! Jo, per la meva banda li puc mostrar diverses publicacions fetes o revisades per membres del Departament (o pel Departament com a tal) que, precisament, allò que fan és proposar una normativa i un model de llengua estàndard amb respecte absolut de la nostra tradició culta i de la nostra manera de parlar (n’excloc les meves individuals): Alfa. Mètode d’autocorrecció gramatical assistida, per Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera (1994 i 1995); La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999 i 2008), per Antoni Ignasi Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià; Proposta de model de llengua per a l'escola de les Illes Balears (1999), per Antoni Ignasi Alomar i Canyelles i Joan Melià; Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (2005 i 2010), per Neus Picó i Magdalena Ramon (fins i tot se’n va fer una versió adaptada al menorquí, 2006); Llibre d’estil d’IB3 (2006), per Catalina Company i Maria Antònia Puigròs (revisat per Joan Miralles). En aquests títols pot trobar tothom, també vostè, si realment li interessa, què és que proposam els professors del Departament de Filologia Catalana; els miri i llavors gosi dir que són propostes uniformitzadores i que menyspreen les modalitats insulars. Que s’apliquin o no aquestes propostes ja no és culpa nostra; però sí que és culpa dels dirigents pperos d’IB3 haver prescindit dels assessors lingüístics, els encarregats de vigilar l’aplicació del model adequat, tot d’una que prengueren el govern el 2011. Les meves paraules del final de l’article (“hem comès el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el camí segons la nostra tradició literària”) no va dirigida als meus companys de Departament, com vostè vol fer creure, sinó a tothom, a la comunitat: ens hem equivocat entre tots (no es pot assenyalar ningú en concret, tot i que vostè ho fa, amb evident malícia) de posar-ho massa fàcil als enemics del català, idò mirem de rectificar allà on sigui necessari i per part de qui ho hagi de fer, i continuem la nostra feina de suport i direcció de la recuperació social de la nostra llengua. La Universitat com a tal si ha comès cap error ha estat el de no saber fer res més que allò que ha fet per a dignificar la nostra cultura, sempre menyspreada pels governs del Partido Popular, el de vostè d’abans, que ara es presenta com el salvador del mallorquí.

A l’entrevista del 4 de novembre passat, també publicada enmig de la immundícia, vostè insisteix en la culpa de la Universitat (de la qual vostè és membre...) en l’arraconament del mallorquí, i a això ja li he respost prou clarament, i de fet no aporta cap argument nou al seu discurs, sinó que es limita a repetir el discurs del respecte als dialectes i les proclames de sempre anticatalanes i anticatalanistes del PP i els seus acòlits (“allanar el camino a una unificación política” [com si ara no hi estiguéssim, ja, unificats políticament dins Espanya!], “erradicar el español y relegar los dialectos”, “los nacionalistas… son gente fanática” [¿ho deu dir pels nacionalistes espanyols que armaren la guerra de 1936-1939 i afusellaren milers de persones només perquè no eren de la seva corda?]), amb una manifestació de menyspreu final per la filologia (denominació dins la qual confon les diverses disciplines que estudien el llenguatge) impròpia d’un professor universitari. D’aquesta entrevista només faré uns comentaris a alguns dels noms propis citats. Entre els fundadors de la nova entitat hi ha “prestigiosas personalidades… como…  José Zaforteza y… Gabriel Barceló”: prestigioses ho deuen ser dins els estrats socials de la botifarreria i dels capitalistes explotadors, perquè dins el estrats socials dels treballadors i de la gent senzilla (que és la majoria de la població), així com dins el camp de la cultura, aquests personatges en tenen ben poc, de prestigi. “... el lingüista de reconocido prestigio Xavier Pericay”: ¿Sap vostè que en Xavier Pericay, de tant de prestigi dins la catalanística com els moixos del meu corral, és un dels principals promotors d’un català estàndard basat en el barceloní vulgar, excloent dels dialectes? ¿Ho sap, que aquest senyor quan va tenir un cert poder com a assessor de llengua a mitjans barcelonins no en volia saber res, del mallorquí? Després d’haver emmerdat el model de llengua amb les seves decisions ben premeditades, es va retirar a Mallorca i ara l’extrema dreta li reconeix el mèrit (home! si fins i tot ha estat col·laborador de la FAES!)… Un barceloní partidari del parlar barceloní vulgar acastellanat serà l’assessor dels suposats defensors del mallorquí genuí! ¿No han trobat ningú més adequat? Ja es veu que els lingüistes mallorquins no en volen saber res, de vostès… Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera: les raons del professor Gabriel Bibiloni es combaten amb altres raons, no amb desqualificacions arbitràries, però, és clar, per a discutir amb ell de qüestions de llengua n’han de saber, com a mínim, tant com ell, i com que ni al PP, ni a UPyD, ni a la seva fundació ridícula no hi ha ningú d’aquest nivell, no sap passar de l’exabrupte sense contengut; quant a mi, la meva postura en la qüestió de l’estàndard integrador és ben clara, però encara ho és més la meva total oposició a la persecució política de la llengua catalana duita pel partit en el qual vostè ha militat molts d’anys, el partit dels continuadors del criminal Franco, sostenguda pel partidet en què milita ara, i mai no cauré en l’error de creure en les seves mentides quan treuen aquest tema. Deixin d’utilitzar el meu nom per a justificar les seves maniobres, perquè mai de mais les meves raons seran les seves. Jo no jugaré mai el seu joc ni ningú mai es creurà que jo aval els seus embulls.

II

I ara passaré al contraatac. ¿Per què vostè sí que practica l’estàndard castellà, sense manies, fins i tot amb paraules recercades (no crec que palinodia sigui molt popular, precisament) i en canvi no vol acceptar un estàndard català? Jo li ho diré: perquè vostè, com tots els seus, creu que el castellà (español, en diuen) és una vertadera llengua, important i normalitzada, amb presència al món, i com a tal ha de tenir una modalitat superadora de tots els dialectes; per a vostè, és el vestit de festa, és el d’anar mudat; en canvi, el català és una petita llengua regional només apta per a ús domèstic, per a fer folklore, contar rondalles i coverbos, cantar quatre cançonetes, riure amb els amics (sempre que no n’hi hagi cap de foraster, és clar)..., i per a això no necessita cap modalitat estàndard; per a vostè, és el vestidet de pageset, o com a molt la bata casolana, inadequat per a tenir presència més enllà del redolet familiar; de fet, és més que res una nosa, i per això els seus partits el volen exterminar, o almanco arraconar dins el traster perquè no es vegi gaire ni molesti, just que es pugui treure quan els interessi dir que tenim qualque particularitat que ens fa més exòtics. La gran por de vostè, espanyolet dòcil, i del partit amb més corruptes per metre quadrat, és que recuperant la dignitat de la llengua els mallorquins recuperin la dignitat cultural (que és com dir nacional) i es fartin d’estar sotmesos a un estat que els roba els doblers i els roba la identitat, com ja ha passat a Catalunya. La fundació Jaume III no és més que una altra farsa ppera-upydera, una nova maniobra de distracció per a entabanar els mallorquins amb un suposat problema d’imposició catalanista, mentre som espoliats econòmicament i culturalment, i se’ns destrossa el medi natural. Si tant vol defensar el mallorquí ¿per què no protesta al seu adorat president Bauzá (que l’estima tant, al mallorquí, que no hi vol, en mallorquí, ni sentir el seu nom) per haver-lo llevat com a exigència a la funció pública? ¿Per què no exigeix que s’hi doblin, en mallorquí, totes les pel·lícules d’IB3? ¿Per què no demana als qui manen dictatorialment que facin una campanya de sensibilització de l’ús del mallorquí a la societat? ¿Per què no es manifesta contrari al TIL que ha ficat el castellà i l’anglès allà on fins ara hi havia el mallorquí? Són els fets, i no les paraules, que demostren què vol i què és cadascú, així que esperam que demostri, la seva fundació, que estima de veres el mallorquí, donant suport a la lluita dels docents, i de tantíssims de pares i ciutadans, perquè l’escola de Mallorca sigui en mallorquí, com la d’Andalusia és en andalús. Amb aquest vídeo insultant per als mestres que han fet, potser enganaran una part de la població (bé, de fet crec que només enganaran la part que ja està enganada), però no aconseguiran que la majoria dels mallorquins caigui en la seva xarxa d’embulls i mentides; al contrari, estic ben convençut que com més maniobres brutes facin més prest la reacció serà forta i grossa. Se’n vagi amb la seva fundació de sinistres personatges a porgar fum, però em deixi a mi al marge de tota aquesta brutor. Primer em faria mut que dir una sola paraula a favor del seu mallorquinisme de panfonteta.

III

Per a acabar, li vull dedicar especialment aquests fragments d'un escrit del filòleg més important que ha tengut la llengua castellana, el Dr. Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), gens sospitós de catalanisme:

"Nuestro interés tiene que dirigirse a la lengua culta. Sabido es que las variedades regionales, tal como viven en el vulgo, ninguna por sí ni todas juntas representan el habla de las personas cultas o la lengua literaria. Mientras cada variedad dialectal vive, como sierva del terruño, ligada indisolublemente al territorio donde nació, la lengua culta se dilata sobre estos círculos menores sedentarios, y se difunde donde quiera que llega la actividad de los hombres de acción o el brillo de las inteligencias más eficaces que se sirven del mismo idioma. Aventureros, comerciantes, magistrados, capitanes, tribunos, pensadores . . . cualquiera que necesita hacer vivir una idea, útil o bella, fuera del lugar donde él nació, se esfuerza en crear y conservar ese lenguaje de más poderosa virtud, cuya última aspiración es llegar a ser comprendido hasta por los habitantes de los últimos confines de los dialectos hermanos, y por las generaciones venideras, logrando el mayor alcance en el espacio y en el tiempo. Del esfuerzo aunado de todas los espíritus cultivados y de todos los literatos insignes que se han trasmitido el romance más general de [Cataluña], desde sus comienzos acá, resulta ese producto histórico cultural que por antonomasia se llama lengua [catalana], creada por cima de todas sus variedades dialectales, aunque con la colaboración más o menos sensible de ellas."

"La enseñanza de la lengua debe tender a dar amplio conocimiento del [catalán] literario, considerado como un elevado conjunto, y de un modo accesorio debe explicar las ligeras variantes que se ofrecen en el habla culta [catalana] en [Cataluña] y en [el resto de países catalanes], haciendo ver la unidad esencial de todas dentro del patrón literario. Si la enseñanza se limita a la forma literaria del idioma, será evidentemente buena para una iniciación general. Tanto mejor si añade los matices principales de la conversación familiar. Pero si toma lo familiar, lo regional, lo restringido por base, por ejemplo, si se fija exclusiva o principalmente en lo especial de [una región de habla catalana], será una enseñanza parcial y trunca, pues ni científica ni prácticamente pueden separarse la lengua hablada familiar y la lengua culta y escrita. Tal enseñanza se rebajaría a servir tan sólo como guía de conversación para los habitantes de la región escogida, que no necesitan de semejante aprendizaje, o para el viajero en ese país, que se hallaría después en muy malas condiciones para viajar por otros países de lengua [catalana]."

Són paraules literals de Menéndez Pidal, de l’escrit La lengua española (1918), amb el petit, però significatiu, canvi de les referències geogràfiques: on ell diu español/española hi he posat catalán/catalana, on diu España hi he posat Cataluña, on diu Hispanoamérica hi he posat el resto de los países catalanes, i on diu un país americano hi he posat una región de habla catalana. I ara tengui l'atreviment de dir als seus reverenciats amos castellans que el sr. Menéndez Pidal es va inventar la parafernàlia dels registres i que aquests paràgrafs són una fal·làcia. Vénga! Corri a dir-los-ho!

(Publicat a dBalears.cat i a diarigran.cat el 29 de novembre de 2013.)

Solidaritat amb els ensenyants de les Balears

 

AraBalears, 16-09-2013

Si hi ha un àmbit on la llengua catalana ha arribat quasi a la normalitat a les Illes Balears, aquest és l'ensenyament no universitari. Els ensenyants, mestres i professors de tots els nivells preuniversitaris, han estat, a tots els Països Catalans, des dels primers anys del (teòric i parcial) postfranquisme, els capdavanters en l'impuls per a aconseguir que la nostra llengua recuperàs la dignitat i la normalitat que els imperis francès i espanyol li varen arrabassar com a càstig per haver estat, els catalans, perdedors a la guerra dita dels Segadors (1640-1659) i a l'anomenada Guerra de Successió (1701-1715), de l'acabament de la qual aviat commemorarem els 300 anys. Prop de 3 segles de marginalització, amb èpoques de persecució dura, com la de la dictadura franquista, varen fer del català una llengua socialment sobrera, dèbil, inútil, destinada a desaparèixer, com quasi ha succeït a la Catalunya del Nord. A finals dels anys 1970 va cessar la persecució activa del català, tant a l'estat francès com a l'espanyol, però no va cessar el sentiment majoritari entre els espanyols (no tant entre els francesos, que gairebé havien aconseguit el seu objectiu) que el català era una anomalia, una espècie d'espina clavada dins la pell hispana que calia extirpar definitivament, però com que formalment s'havien convertit en demòcrates no tenien més remei que consentir que el moviment català a favor de la llengua pogués desenvolupar-se en llibertat. I a les Illes Balears aquest moviment va ser cosa, per una part, sobretot de l'Obra Cultural Balear, i per una altra part, de la iniciativa de molts de mestres que emprengueren la renovació escolar amb l'impuls de l'agrupació d'escoles mallorquines i de les escoles d'estiu. Des de la primera escola en català, privada, Mata de Jonc (1976), a Palma, fins al moment actual, la pressió popular, però sobretot dels mateixos ensenyants, havia aconseguit que l'ensenyament fos molt majoritàriament en català a totes les illes, i quasi al 100 % a les àrees no urbanes de Mallorca, a Menorca i a Formentera. I és gràcies a aquesta molt majoritària escola en català que durant aquests darrers 20 anys, de forta presència d'immigrats no catalanoparlants, s'ha aconseguit que tots els fills d'aquests, i en bona part també els seus pares, aprenguessin la llengua del país i es fonguessin amb els indígenes catalanoparlants de família. L'escola en català ha garantit la cohesió social de totes les illes i ha evitat que els naturals que parlaven la llengua pròpia fessin un grup a part dels immigrats forasters. Aquesta integració dels immigrats a la societat balear, però, és allò que menys ha agradat als feixistes antibalears, els quals, apadrinats pel Partido Popular, aqueixa associació plena de malfactors, arribats al poder local a les eleccions de 2011 per la desesperació de la gent que patia els desastre econòmic (també els nazis arribaren al poder d'Alemanya gràcies a unes eleccions enmig d'una gran crisi econòmica), tot d'una han dedicat els seus esforços quasi exclusivament a destruir la llengua catalana i la cultura de les illes. El TIL ha estat la darrera i més ambiciosa mesura contra la llengua catalana: en lloc de l'escola en català que havia estat un èxit absolut i que fins i tot volien la gran majoria de pares castellanoparlants, el govern popular ha manat que l'escola es fes en tres llengües, castellà, anglès i català, amb l'excusa que els alumnes no sabien prou castellà i anglès; si sabien prou català o no, no els ha importat gens; que la decisió és purament per a fer la contra al català ho demostra que les matèries que no poden ser fetes en anglès, per manca de gent capacitada, han de ser fetes obligatòriament en castellà. Però novament els ensenyants no ens han decebut: s'han rebel·lat i es neguen a participar en el genocidi planificat per Bauzá i còmplices, i s'han declarat en vaga indefinida contra aquest nou intent d'exterminar-nos. Els ensenyants, una altra vegada (i amb el suport de la majoria de pares i de moltes institucions civils i acadèmiques) ens mostren que són el bastió fonamental en la defensa de la nostra cultura, són els nostres herois en la lluita per la dignitat. Ara és l'hora, doncs, que tots els qui creieu que de llengua catalana només n'hi ha una, que una atac a la llengua a qualsevol punt dels Països Catalans és un atac a tota la comunitat, que tots els catalans hem de respondre unànimament a la barbàrie que ens vol destruir, ara és l'hora, doncs, de demostrar que sou coherents amb això que creieu, i que ajudau a sostenir la lluita dels ensenyants balears en vaga indefinida. Els vaguistes han format una caixa de resistència per a poder aguantar el màxim de temps la seva posició, i cal que els arribi la solidaritat de tots els Països Catalans, perquè la seva resistència és la de tots, i per això us deman que hi contribuïu en la mesura de les vostres possibilitats, per a demostrar al PP i a tots els botxins de la nostra nació que els Països Catalans existeixen. Vet aquí el compte que per a l'Assemblea de Docents, constituïda a posta per a organitzar la vaga, i al marge dels sindicats, ha estat obert: 2056-0009-74-4102003418 (Caixa de Colonya); les aportacions que s'hi facin han d'anar a nom de l'Obra Cultural Balear, que n'és l'entitat titular jurídica. Si us va millor, també podeu fer aportacions al compte, a posta per a la caixa de resistència, obert pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes, majoritari en aquest sector: 0081-0268-24-0001564159.

Teniu una altra ocasió, companys, de donar una nova lliçó als qui ens volen destruir. Després del 1.600.000 persones encadenades per la independència de Catalunya, altres tantes contribucions a la caixa de resistència balear ens donarien la victòria segura. Demostrau novament al món que tots els catalans estam junts en la defensa del nostre patrimoni lingüístic i cultural.