Tenàssia - Tanàssia - Tanassi…

Mai com ara hi havia hagut tantes possibilitats d’aprendre llengües, o com a mínim de conèixer com sonen les altres llengües i com s’han de llegir les paraules en altres llengües que no són la nostra. Els recursos que ens ofereixen els mitjans informàtics moderns, i especialment internet, ens fa fàcil aprendre característiques de qualsevol altra llengua del món, i si no de qualsevol almenys sí de les més esteses i conegudes. Això que és fàcil per a tothom és especialment recomanable (per a no dir imprescindible) per als qui es dediquen professionalment a la informació, els qui quasi cada dia han de donar notícies relacionades amb qualque lloc del món fora del nostre àmbit lingüístic, o fora de l’àmbit lingüístic que, sense ser el nostre, és el que ens té presoners i també coneixem, vulguem o no vulguem.

 

La informació, avui en dia, està globalitzada, i a tot arreu arriben notícies d’altres parts mundials, notícies que sovint (o sempre) contenen qualque nom, de lloc o de persona, en una llengua que no sabem, i que –per tant– a priori no sabem llegir, no sabem com es pronuncia. Si això li succeeix a un particular que just l’ha de llegir per a ell mateix, aquell nom, sense haver-ne de fer difusió oral, pot estalviar-se’n –si no en té curiositat– la informació de com llegir-lo. Però si aquesta informació ha de servir a un professional informador d’un mitjà oral pareix de sentit comú que abans de difondre el nom estranger segons la seva intuïció (millor dit, segurament, segons els seus prejudicis lingüístics deguts a la seva ignorància) s’informi de com es pronuncia, per respecte a l’altra llengua i per a no fer el ridícul amb gent que sí que sap com es pronuncia. En el fons darrere aquesta actuació equivocada hi ha la formació esbiaixada que han rebut la majoria d’aquests professionals, en la qual l’única llengua no espanyola que han més o menys après és l’anglès, i l’única “espanyola” és la castellana (i, de vegades, la catalana o una altra de les tolerades regionalment a l’Imperi Hispànic, segons on han estudiat). Ben sovint he sentit pronunciar noms estrangers no anglesos com si ho fossin, perquè els qui els esmenten passen pel sedàs anglès tots els noms que desconeixen.

                                                                                                            

Tota aquesta divagació fa al cas perquè fa uns quants dies vaig constatar abundosament la incomprensible deficient formació lingüística d’alguns informadors audiovisuals en dos casos diferents, però coincidents en l’ocasió. Primer, un vaixell italià es va incendiar durant el trajecte entre València i Palma. ¿Com es deia aquest vaixell a IB3? Tenassia (amb ‘e’ castellana primera o amb la ‘e’ mallorquina de tel), Tanassia (amb ‘a’), Te/anassi, Tenatsia, Tenatsi…; si no el veies escrit, no hi havia manera de saber com es deia aquest vaixell: Tenacia (pronunciat a la italiana, tenatxa), que vol dir “tenacitat”. Si era un vaixell italià pareixia de sentit comú que el nom també era italià i que, per tant, s’havia de pronunciar a la italiana, però sembla que a cap dels informadors d’IB3 (no m’hi vaig fixar, com ho deien els altres, però m’ho imagín) se li va acudir, si no ho sabia, anar-ho a cercar. Una excel·lent mostra de la professionalitat d’aquests informadors.

 

L’altra mostra d’aquesta deplorable mala formació dels locutors me la va oferir TV3: a l’informatiu de migdia del 11 de juliol el presentador va informar de l’incendi a l’agulla de la torre de la catedral de la ciutat francesa de Ro-u-en (talment), marginant la pronúncia autòctona del nom (que podríem transcriure aproximadament ruan) o la forma històrica catalana, Roan (que sonaria també ruan en català central). ¿Va ser un lapsus involuntari o simple ignorància? L’experiència em diu que va ser més aquesta que aquell, perquè ja ha succeït tantes de vegades!

 

Allò que em pareix més greu, en aquests dos casos, és que no es tracta de noms raríssims de llengües exòtiques i llunyanes, sinó de noms en llengües romàniques, com la nostra, i molt pròximes i conegudes, italià i francès. És penós haver arribat a aquest punt desconeixement dels nostres veïnats pròxims. I lamentable que els protagonistes dels fets siguin professionals informadors de mitjans audiovisuals institucionals.

 

(I per cert, ¿no heu sentit mai a TV3 que el llinatge de la futbolista mallorquina Mariona Caldentey sona com si fos castellà? Com que no el coneixen, el diuen a la castellana…)   

 

(Publicat a AraBalears el 20 de juliol de 2024)   

 

Joan VENY, Variació i norma en la llengua catalana. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022, 157 p. 232-234. *

 

En aquest volum, el Dr. Veny –catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre d’honor de la Société de Linguistique Romane–, hi aplega 5 articles relacionats amb la variació dialectal i la norma de la llengua estàndard en català. Els 3 primers són integrats a l’apartat ‘Diatopia’, i –d’acord amb aquesta etiqueta– tracten de qüestions relacionades amb la variació diatòpica catalana: «La variació diatòpica en el català antic», «Elements diatòpics en la lexicografia catalana», i «Gal·loromanisme i iberoromanisme? A propòsit d’antropònims catalans d’origen occità». El quart article, sota l’etiqueta d’‘Onomasiologia’, està dedicat als noms populars de la Via Làctia: «Tradició, creativitat i cultura popular en els noms del ‘camí de Sant Jaume’». I el cinquè, inclòs a un tercer apartat, ‘Diatopia i norma’, tracta de «Diatopismes i estàndard». Una col·lecció de 34 mapes dialectals del domini català, on es mostra la variació diatòpica relacionada amb els treballs esmentats, és un complement preciós a les explicacions i els arguments del Dr. Veny en els seus estudis. Al final del llibre s’hi inclou també una llista de totes les paraules esmentades en els diferents articles, la llargària de la qual (17 pàgines) és una bona prova de la riquesa de dades que aporta aquest llibre de Joan Veny.

A la presentació, l’autor explica que el contingut del llibre «gira entorn de la variació en el temps i l’espai i l’accés de variants dialectals a la norma», i referint-se al capítol on esmenta la qüestió del gal·loromanisme o de l’iberoromanisme català, especifica que «en lloc d’iberoromanisme hauríem de parlar de la castellanització des del segle XVIII, amb el benentès de compartir un fons comú iberoromànic». I a més a més, havent-hi també una atenció especial a l’occità, adverteix que «la presència substanciosa d’immigrants occitans a Catalunya, entre els segles XIV i XVIII,… no ha tingut efectes lingüístics en la configuració general del català». És una presentació, doncs, que en qualque punt ja avança el resultat dels estudis.

Qui conegui el Dr. Joan Veny i la seva obra ja sap que és sempre sòlida i rica, ben argumentada i plena d’exemples, la qual demostra sempre l’erudició i la capacitat de fer conclusions encertades de l’investigador. I aquest llibre no és una excepció a aquestes qualitats, i per això podem assegurar que comprèn uns estudis sucosos i prolífics, que aporten molta substància al coneixement de la llengua catalana. Tanmateix, en el tema de la pertinença catalana al grup iberomànic o al gal·loromànic, que esmenta ja a l’article 1 i desenvolupa sobretot al 3, el Dr. Veny sembla una mica massa caut a l’hora d’afirmar rotundament que el català és en el seu origen clarament gal·loromànic (sembla afirmar-ho al paràgraf 3 del capítol 1), i pareix que vol reduir-lo a una afinitat especial amb el conjunt occità, sense, però, refermar-ne el caràcter absolutament gal·loromànic que avui en dia tots els estudiosos li reconeixen. Perquè és clar que si l’occità és indiscutiblement gal·loromànic i el català hi té una afinitat especial, aleshores també el català és gal·loromànic, i això sense negar que pel fet de ser lateral dins el món gal·loromànic i fronterera amb l’iberomànic, l’àrea catalana té també bastants de trets comuns amb la iberomànica, especialment l’aragonesa, però també la castellana.

El capítol 2, Elements diatòpics en la lexicografia catalana, és una anàlisi no exhaustiva de 7 diccionaris catalans d’èpoques i regions diferents (segles XV a XIX; Catalunya, València i Mallorca), dels quals l’il·lustre dialectòleg destaca sobretot l’aportació que fan de lèxic diatòpic, propi de cada regió. El Dr. Veny, en la presentació de cada diccionari, n’explica la font en què s’ha basat cada autor, és a dir quines obres preexistents li poden haver servit de model o base per a la confecció de la seva obra. En el cas del diccionari mallorquí de Pere Antoni Figuera, el Dr. Veny afirma que n’és la font prioritària Autoridades de l’‘Academia Española de la Lengua’, «completada amb alguns elements del Nuevo diccionario español-francés (1820) de Núñez y Taboada» [44]. Sense posar en dubte que el Dr. Veny té raons per a fer aquesta afirmació, crec que li ha passat per alt la contribució de qui firma aquesta ressenya, «La lexicografia mallorquina del segle XIX»^[1], en la qual es proposa que la base principal de Figuera semblen ser diverses obres de Núñez de Taboada, y que el Diccionario de l’Acadèmia Espanyola en va ser una font secundària.

És interessant destacar que, en el primer dels articles recollits en el volum, Joan Veny manifesta el seu escepticisme sobre la qüestió dels mossarabismes del català, que tant va proclamar Joan Coromines, a qui Veny prefereix no anomenar: «Durant algun temps, s’ha donat importància a la influència del mossàrab (o romanoandalusí) […] Jo mateix vaig cedir a aquest corrent a propòsit de catxel i altres; però avui el coneixement més profund que tenim d’altres llengües […] o de la circulació de mots a la Mediterrània, ens ha detret d’aquestes influències especialment pel que fa als mots comuns…» [18]. Curiosament, però, a l’article següent, esmenta el català occidental romer (i valencià central romero) com a possible mossarabisme, quan és probable que sigui un aragonesisme, com ell mateix postula al mapa 721 del Petit atles lingüístic del domini català (volum 5). És una contradicció segurament deguda al fet de reunir en un mateix volum articles d’èpoques i procedències diferents.

En conjunt (aquests petits detalls són anecdòtics), aqueix recull d’articles de Joan Veny és una mostra extraordinària dels coneixements lingüístics de tan excel·lent filòleg i dialectòleg, dels quals dóna fe a cada una de les pàgines amb la quantitat d’exemples aportats dels diversos trets que caracteritzen la llengua, exemples de fenòmens diferents com l’essència gal·loromànica del català, el substrat preromà, el superstrat germànic, l’adstrat àrab, la influència d’altres llengües després de la consolidació de la modalitat romànica (del castellà, del francès, de l’occità), els canvis interns des del romànic primerenc al romànic modern, la formació d’un registre de llengua estàndard, la riquesa sinonímica en determinats conceptes (com els noms de la Via Làctia), etc. Molts d’aquests fenòmens són il·lustrats amb els 34 mapes que acompanyen els articles, que confirmen el Dr. Veny com un referent en el camp de la geolingüística.

Els seus escrits exhibeixen una prosa amena, rica i ben construïda, amb la qual també demostra que és un magnífic artesà de la llengua. Voldria, però, fer-hi una observació, des de la modèstia de qui se’n considera un deixeble. Un prejudici lingüístic molt difós anys enrere, quan el català estava en situació d’estricta resistència cultural, que correctors i algun gramàtic imposaven com a norma de la llengua formal, era el dels pleonasmes: era considerat impropi de la llengua correcta repetir amb un pronom el complement ja expressat abans, i per tant hom havia d’evitar construccions com “a ton pare, digues-li que demà li telefonaré”, corrent en llenguatge col·loquial; segons aquest prejudici, la frase havia de ser “digues a ton pare que…”. Aquest prejudici^[2] s’encomanà a molts escriptors, probablement fins i tot de manera inconscient, i el resultat fou el d’oblidar el pronom també en casos en què no sobrava. En aquesta obra del Dr. Veny, n’hi trobam dos exemples, de manca de pronom necessari: «A aquests factors històrics cal afegir els geogràfics» [13, § 4], que creiem que hauria de ser «A aquests factors històrics cal afegir-hi els geogràfics»; «A la unitat medieval d’un tret fonètic segueixen després àrees diverses…» [25], que pareix més natural afegint-hi el pronom: «A la unitat medieval d’un tret fonètic la segueixen després àrees diverses…»

Però fetes aquestes observacions, minúcies dins una mar de saviesa i erudició elegantment manifestades, no podem fer altra cosa que reconèixer la vàlua indiscutible dels articles aplegats en aquest volum, una mostra extraordinària de l’excel·lent feina investigadora sobre la llengua catalana antiga i moderna, en les seves manifestacions dialectals i en la modalitat normativa, feta pel Dr. Joan Veny Clar, al qual la Universitat de les Illes Balears té l’encert d’haver incorporat al seu claustre com a Doctor Honoris Causa (2016).

 

Jaume Corbera Pou

---

*      Publicat a la "Revue de Linguistique Romane" (2024), 349-350, p. 232-234.

^[1]      Jaume Corbera Pou, «La lexicografia mallorquina del segle XIX», in: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18 - 22 de desembre de 1984), II, Barcelona, Curial, 1994, 211-228

^[2]      Segurament basat en una exageració de les recomanacions de P. Fabra sobre la repetició innecessària de pronoms. Vegeu-les a les «Converses filològiques», vol. 7 de les Obres completes. Barcelona, 2010.

No volen que hi hagi drets lingüístics. En memòria i homenatge d'Aureli Argemí.

 

Pots veure amb aquest enllaç l'article aparegut a l'AraBalears el dissabte 4 de maig de 2024, en què, després de recordar la figura fa poc desapareguda d'Aureli Argemí, es denuncia ben clar que les institucions que han de protegir els drets humans no volen reconèixer els drets lingüístics.

Al camp textual a posta que trobaràs a continuació hi pots deixar el teu comentari sobre l'article o sobre el tema que proposa.

Res més?

Entre les singularitats de la llengua catalana dins el món romànic hi ha la de posseir uns elements gramaticals que poden tenir significat negatiu o no segons el context en què s’usen. Podem dir “ningú ha vist mai res enlloc”, o “no érem gaires a sopar però no ha quedat gens de vi”, o “no beuré pus conyac avui”, o “no he trobat cap contable bo per a l’empresa”, i tots els qui parlin i entenguin bé el català entendran que aquestes frases tenen un sentit negatiu absolut, respecte de veure, ser, quedar, beure i trobar. En canvi, canviant-hi el context, els mateixos elements poden deixar de tenir un valor absolutament negatiu per a tenir-ne un d’hipotètic o condicionat, que pot ser confirmat o no segons les circumstàncies: “creus que ningú ha vist mai res enlloc?” (podria ser que qualcú hagués vist qualque cosa qualque pic a qualque banda, o que no), “no sé si serem gaires a sopar, però si poguessis dur gens de vi seria més segur que bastaria” (desconec si serem pocs o molts a sopar, però si duguessis un poc de vi…), “queda pus conyac?” (encara queda conyac?), “si cerques cap contable bo, jo en sé un” (si cerques qualque contable bo…) Només en el domini occità –amb el qual el català comparteix en exclusiva tantes de característiques– trobam un comportament semblant dels elements corresponents, almanco parcialment:

 

     i a pas degun                  no hi ha ningú

     i a pas res de nòu          no hi ha res de nou

 

     i a degun?                       hi ha ningú?

     i a res de nòu?               hi ha res de nou?^[1]

 

     Qu’ac sabi mès n’ac èi pas dit ad arrés^[2]          Ho sé, però no ho he dit a ningú

     Tots an banderòlas; jo ne n’èi pas nada^[3]         Tots tenen banderoles; jo no en tenc (pas) cap

     Soi anada tà Pau mès ne m’èi pas crompat arren  He anat a Pau però no m’he comprat res

 

     Los pompièrs, arrés non los an avisats?         Els bombers, ningú els ha avisats?

     E me’n pòdes balhar nadas?                              I me’n pots donar cap?

     E vòs arren? – Non ! Ei tot çò que’m cau^[4]        I vols res? – No! Tenc tot allò que em cal.

 

A la llengua medieval els usos d’aquests elements lèxics eren encara vacil·lants, més d’uns que d’altres, però l’ús modern quedà consolidat dins el segle XVI, quan cap s’imposà a null,-a pertot i a ningun,-a a la major part del domini lingüístic, i tant a la llengua literària com a la col·loquial es va fer normal vols res?, has vist ningú?, hi has estat mai?, mira si el trobes enlloc, tens cap queixa? no sé si hi haurà gens de pa per sopar, etc, sense que això implicàs la desaparició de les construccions amb els elements netament positius (vols qualque cosa? has vist qualcú?, etc.). Tanmateix, l’observació dels dos tipus de construcció permet constatar-hi una diferència d’ús, amb connotacions semàntiques diferents. Si arribam a una casa que pareix deserta, però no ho sabem, direm espontàniament a qualcú que ens acompanyi: “Mirem si hi ha ningú”; però si tenim la impressió d’haver vist o sentit qualque indici de presència humana, podrem dir –probablement direm– “vejam si en aquell cantó hi ha qualcú”. És a dir, la diferència d’usar l’element negatiu/hipotètic (ningú) o l’element positiu (qualcú/algú) en oracions no negatives és la que hi ha entre un element pragmàticament i semànticament no marcat i un de marcat: el primer l’usam en una situació significativament neutra: que hi ha ningú? (ho desconeixem absolutament), hi has estat mai? (ídem), que en queda cap? (ídem), etc.; el segon l’usam en una situació en què pressuposam una resposta en un sentit o un altre: que hi ha qualcú? (creiem que sí), tu, que hi havies estat qualque pic? (creiem que no), que en queda qualcun? (pensam que sí), etc. Si una persona va a comprar i demana una primera cosa que vol, serà normal que el venedor li demani vol res més?, després d’haver-li servit el primer producte; però si, per exemple, va a comprar a una pastisseria i demana uns quants pastissos diferents, pot ser normal que qui l’atengui li demani: en vol qualcun altre (més)?, incitant-la a demanar-ne encara més; en aquest cas qualcun altre té un valor estimulant cap a la voluntat de qui compra, mentre que si digués en vol cap altre més? o vol res més? seria una simple pregunta de cortesia, molt neutra, sense pressuposar-ne la resposta.

 

Que les expressions amb ningú, res, mai, etc. interrogatives eren les normals en el català col·loquial, almenys a Mallorca, permetia sentir, en el castellà postís dels catalanoparlants, qüestions com “¿que hay nadie?”, “¿quiere nada más?”, “¿has estado nunca en…?”, etc.,, còpies fidels de les construccions catalanes. Però aquests darrers temps la truita s’ha girat: ara, en lloc de dir en castellà “¿quiere nada más?”, diuen en català (?) “vol algo més?”, i si el parlant és una mica conscient de la llengua per ventura dirà “vol qualque/alguna cosa més?”, però ja no se’n recorda de la pregunta de sempre.

 

Fabra, si el jutjam per la seva obra, sembla que tenia ben clars els usos d’aquests elements, dels quals (excepte de pus, potser massa dialectal) dóna exemples tant als escrits teòrics (converses, gramàtiques)^[5] com al Diccionari general de la llengua catalana, on, com a mostra, trobam:

 

            ningú pron. Cap persona. No ha vingut ningú. Ho ha fet sense demanar ajut a ningú. ¿Hi ha ningú que gosi dir-li-ho? …

 

            Que podem contrastar amb:

 

            algú pron. Alguna persona, una persona qualsevol indeterminada. Algú t'ho haurà dit. Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri.

 

Fixau-vos que no posa ¿hi ha algú que…?, tot i que sí que inclou algú en frase condicional: Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri, una frase que pot correspondre perfectament al context marcat que he esmentat abans.

 

A la llengua d’avui en dia, l’algo forma part ja dels recursos expressius de la població catalanòfona (catanyolòfona?), i el sentim en boca de parlants de tota condició, des dels més humils i probablement no alfabetitzats mai en català, fins als més il·lustres, amb formació universitària en llengua catalana. És sobretot greu i preocupant sentir-lo constantment en boca de locutors, presentadors i tertulians de ràdio i televisió. Sembla quasi impossible expulsar-lo de les nostres converses, i molt especialment en el context del títol d’aquest article, en què no basta substituir-lo pel corresponent element autòcton primari (alguna/qualque cosa), sinó que s’ha de recuperar l’expressió genuïna. És a dir, tan fals és vol algo més? com vol alguna cosa més? Com és inadequada la pregunta Hi ha algú? difosa sempre i en qualsevol context per TV3, que, per a qui sempre ha sentit dir que hi ha ningú?, sona a pura i dura còpia del castellà ¿hay alguien?.

 

            Referències bibliogràfiques:

 

            Corbera Pou, Jaume: Parlar bé. Orientacions per a l’ús correcte de la llengua catalana a les Illes Balears. Palma, El Tall, 2002.

            Romieu, Maurice; Bianchi, André: Gramatica de l’occitan gascon contemporanèu. Pessac, Presses Universitaires de Bordeaux, 2005.

            Salvat, Josèp: Gramatica occitana. Tolosa, Privat, 1973.

---

^[1] Salvat 1973, 83.

^[2] En occità gascó, arrés es refereix a persones (cat. ‘ningú’) i arren a coses (cat. ‘res’).

^[3] Nat - Nada / Nats - Nadas és equivalent en gascó del català cap, invariable. (L’origen és el mateix que el castellà nada.)

^[4] Els exemples en gascó són de Romieu-Bianchi 2005, 222-224.

^[5] Vegeu el meu article “Vols res?”/“Hi ha ningú?”, dins Corbera 2002, 141-145.

 

 

Publicat a Llengua Nacional, 1^er trimestre del 2024, p. 37-39

La diversitat de llengües a la Unió Europea, una nosa?

 

Pots veure en aquest enllaç l'article publicat dia 24 de febrer passat al setmanari AraBalears sobre la manca de diversitat lingüística en l'ús oficial de les institucions de la Unió Europea. Malgrat que teòricament totes les llengües oficials dels estats integrants de la Unió són també oficials d'aquesta, i per tant poden ser usades en qualsevol acte institucional, la realitat és que només una llengua s'imposa a tota la resta, amb petites i puntuals excepcions a favor d'una altra. La Unió Europea, una unió lliure d'estats, menysprea la diversitat lingüística, fins i tot la de les llengües d'estat. Com si aquesta diversitat fos una nosa. Davant aquest menyspreu ¿per què no hi ha cap protesta mai dels ciutadans més conscienciats del valor de les llengües? En el fons, pareix que la qüestió lingüística no importa a ningú, ni tan sols als suposats defensors de la llengua catalana.

Naturalment, al camp textual a posta que trobaràs a continuació hi pots deixar el teu comentari sobre l'article o sobre el tema que proposa.

"Algo" més?

 

 

Veges amb aquest enllaç l'escrit aparegut a l'AraBalears el 13-01-2024, sobre la generalització d'algo en català, una mostra més (n'hi ha tantes!) de la degradació de la llengua catalana per la pressió de l'única llengua imposada per l'estat espanyol.

Si hi vols fer cap comentari, ho pots fer més avall, al camp que t'ofereix a posta el blog.

Gràcies!

Gloses a Sant Antoni i a Sant Sebastià

 

 Glosa a Sant Antoni

Sant Antoni del Porquet,
que veniu en temps de fred,
vós que sou patró dels Ases
duis-vos-ne el mal govern
que pretén fer-nos etern,
en mans de tan males races,
(i amb embulls i jocs ben foscs)
el suplici de l’infern
de la dimònia Prohens
i els dimoniots de vocs.

 

Glosa a Sant Sebastià

Sant Sebastià nostrat,
de Palma excels ciutadà,
no permeteu que en Martínez,
ajudat d’un tal Fulgencio
(de saba botifarrera)
faci de la nostra vila
una ciutat forastera,
que, com diu la Balenguera,
la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar,
i la rel de la nostra illa
és des de fa 800 anys
de l’estirp del Rei En Jaume,
de nissaga barcelonina,
i no de vils renegats.
 

Anar a cal barber (shop)

 

Trobaràs a l'enllaç inclòs a continuació el meu article Anar a cal barber (shop), publicat a l'AraBalears el 30 de setembre de 2023.

https://drive.google.com/file/d/1QxGUnnyi1JKETi5Hamx9b8k5KPkudGUy/view?usp=sharing

(En relació a la qüestió de la submissió exagerada a l'anglès per part de la majoria de la població dels altres estats –europeus i d'altres continents–, és interessant llegir l'article que aport en aquest altre document, publicat a la revista francesa L'Express del 10-12-2023. Els anglesos menyspreen l'aprenentatge d'altres llengües, perquè són conscients que són els altres els que són obligats a aprendre la llengua d'ells. Fan negoci amb l'ensenyança i la imposició de l'anglès a tot el món, però a ells no els interessen les altres llengües. Promoure l'anglès no és promoure el multilingüisme, sinó promoure la indiferència cap a les altres llengües, a favor d'un monopoli lingüístic imperialista. Vegeu també els meus articles La nova diglòssia (I), (II), (III).)

Grills i pets, i altres herbes lingüístiques

 

Trobaràs a l'enllaç inclòs a continuació el meu article Grills i pets, i altres herbes lingüístiques, publicat a l'AraBalears el 30 de setembre de 2023.

https://drive.google.com/file/d/1O22dbDt74iK5wGsOyFRKsoEefIdXmt2k/view?usp=sharing

O ets dels botxins o ets de les víctimes

 

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu «no» fan-li dir «hoc».
                  Vejats miracle!

 

(Elogi dels diners, Anselm Turmeda, final del segle XIV)

 

A un país normal que té una llengua normalitzada, hi ha especialistes estudiosos i ensenyants de la llengua del país que són molt d'esquerres, d'esquerres, de dretes i molt de dretes, fins i tot n'hi pot haver de clarament feixistes, però tots tenen en comú que usen la llengua del país sense prejudicis i que la defensaran, si importa, en l'eventualitat que pugui sofrir atacs per part de parlants d'altres llengües que en puguin ser enemics. Perquè la llengua, com a instrument d'expressió de les persones i senyal d'identitat de tot el grup que la comparteix, no és ni de dretes ni d'esquerres, ni és millor ni pitjor que cap altra, ni és imperialista ni es resistent..., és simplement allò que és, instrument d'expressió i senyal d'identitat. Però això que he dit passa només a un país normal amb una llengua normal i normalitzada, perquè a un país com el nostre (qualsevol lector crec que pot entendre a quin país em referesc), resulta que dins l'espectre social considerat "de dretes" (amb tots els matisos, "centre-dreta", "dreta", "dreta-ultra", "ultra-dreta/feixisme", i els que puguin sortir) la llengua del país (amb excepcions bastant insignificants) és considerada una nosa, com un dolorós floronco ple de pus format al mig del cul que s'ha d'extirpar amb rapidesa. Com a molt, els més moderats d'aquest sector dretà toleren que malvisqui arraconada en el folklore (cançons tradicionals per a ballar i fer una mica de festa al Sant Patró de la vila –tots solen ser molt beatos–, coverbos –sobretot grossers–, gloses –mentre no es fiquin amb ells...) i que n'hi hagi unes poques mostres dins la llengua important imposada al país, com a senyal de particularitat regional no pecaminosa i curiositat turística (ensaimada, sobrasada, gato [sic! ¿No heu vist mai a les cartes de restaurants gato con helado?], tumbet, pamboli, arroz 'brut' [els deu fer por posar-hi arroz sucio], paella...); mentre que els més radicals només tenen un somni: l'exterminació total i absoluta d'aquesta anomalia pròpia de rojos catalanistes, una aberració de l'espècie humana pitjor que qualsevol pesta. Amb aquesta realitat, demostrada repetidament abans d'en franco, durant en franco i després d'en franco, sorprèn que entre els que, durant aquests 4 anys venidors, comandaran a les illes privilegiades de sol, platja, mar i carn torrada –que qualsevol amb vista i seny situa a la dreta-ultra / ultra-dreta– , hi hagi alguns noms de personatges amb títols universitaris de Filologia Catalana! No m'imagín cap naturalista convençut (ornitòleg, botànic, entomòleg, ictiòleg...) formant part d'uns governs locals, insulars o interinsular, que pretenguin destruir el medi natural; ni un sindicalista dins un govern que vulgui anul·lar els drets dels treballadors; ni cap feminista col·laborant amb institucions que desitgin fer tornar la dona al paper que li atorgava la 'sección femenina' franquista... Igualment, no puc comprendre com ex-alumnes de la UIB, naturals de Mallorca, que han estudiat llengua i literatura catalanes, suposadament per interès i estimació cap a la seva cultura, que han tengut com a mínim una matèria on han pogut aprendre què és la subordinació i la persecució lingüística i quin és el destí de les llengües subordinades i perseguides, no puc comprendre, repetesc, com aquests alumnes ara ocupen places importants en les nostres institucions de govern, controlades per dos partits que tenen com a finalitat suprema l'arraconament, primer, i l'eliminació total, després, de la llengua catalana de les Balears. O varen ser molt mals alumnes (el secret professional m'impedeix dir-ne res) o els professors que tengueren vàrem ser molt mal professors, almenys per a aquests alumnes. Per a mi, és un gran fracàs veure que antics alumnes meus ara són membres actius dels botxins de la llengua. Em sap molt de greu, em costa de comprendre, per molt que em puguin dir (supòs que aquesta seria l'excusa) que ells no faran res en contra i que faran allò que puguin per a ajudar-la des del càrrec que tenen. En aquesta qüestió, tal com estan les coses actualment, o ets dels botxins o ets de les víctimes, no pots ser dels dos bàndols alhora. Com a corresponsable d'aquest fracàs, deman perdó a tots els que, com en el meu cas, se'n fan creus que antics alumnes dels estudis de llengua i literatura catalanes hagin col·laborat a fer créixer la bèstia que ens vol aniquilar, i continuïn participant-hi entusiàsticament.

 

 

(Publicat a DBalears el 16 de juliol de 2023)

Junts i juntes (és a dir, separats) (i II)

 

 

Amb l'enllaç inserit al títol següent pots llegir la segona part d'aquest article, publicada a Llengua Nacional 123, 2n trimestre de 2023.  

Junts i juntes (és a dir, separats) (i II).

En pots fer tota la difusió que trobis convenient.

 

 

L'amiga Mª Pilar Garcia Negro, de la Corunya (Galícia), filòloga i estudiosa de la llengua i la cultura del seu país, m'ha enviat aquest article seu, publicat a Nós diario el 20 d'abril de 2023, en què tracta el mateix tema. Un excel·lent complement per al meu escrit.

 

Tunear a lingua. Desbaratar a gramática

María Pilar García Negro

Leo noticias como as que seguen: “O Consello de Ministras aproba...”: “Persoal do transporte de viaxeiras irá á folga...”; “Nace unha nova sociedade especializada en representar artistas galegas”... Noutra, infórmasenos de que 1.500 médicas galegas traballan fóra do noso país. A leitura denotativa provoca susto ou surpresa. Será que as ministras decidiron reunirse elas soias; os ministros deberon de saír a pasear ou, talvez, estarían facendo tarefas de conciliación familiar. Seica hai transporte público só para mulleres, non mixto. Mais a sociedade que vai representar as artistas galegas resulta que está formada por grupos só masculinos, agás un, en que existe unha música.  Que haxa expulsión laboral do país que as formou de tantísimas médicas arrepía, claro, porque sería indicativo dunha particular penalización da profisión por seren mulleres. Nada disto é o real, xaora. O que se usa –nunha mestura de inxenuidade e capricho iletrado– é unha morfoloxía feminina para representar o conxunto, feminino e masculino (e, por veces, exclusivamente masculino). A “razón” que teño lido é que ese feminino correspóndese co elidido “persoas”, e aí batemos de cheo cunha evidencia: se nos referimos a actividades sindicais, culturais, políticas, laborais, economicas..., é obvio que o facemos a persoas, non vai ser a simios ou a cuadrúpedes. A “benéfica” intención de marcar gramaticalmente a presenza feminina desemboca así no resultado abertamente contrario: ignoramos (e haina a moreas) a discriminación real do persoal feminino no ámbito de que se tratar. Claro é que o procedemento non é xeral. Non lemos “As delincuentes...”, ou “As atracadoras...” ou “A man da muller está detrás dos incendios...”, obviamente porque tal redacción significaría unha atribución de culpas ao sexo feminino absolutamente inxustificada.

Onde está o problema? En primeiro lugar, na práctica dun automatismo que acredita na seguinte ecuación: -a = feminino; -o = masculino. Segundo esta simplificación, animais como cebra, gorila, llama, alpaca... serían só femias, e as tropas serían só femininas. Cultismos como homicida, suicida, terapeuta, psiquiatra, pediatra, logopeda, poeta, internauta... só se referirían a mulleres, o mesmo que colega, guarda, policía ou testemuña, por non falarmos de todas as profisións rematadas no sufixo -ista. En segundo lugar, descoñécese que, cando a lingua reflectiu un feminino marcado como tal, foi por existir unha especialización laboral mesmamente ocupada (e adoito infrapagada) por mulleres: asistenta, muchacha, verduleira, gobernanta, xastra, aprendiza, oficiala... ou ben por capacidade de compra ou de consumo: clienta. Os Eximios Gramáticos Oficiais (EGO) que lamentaban a duplicación (amigas e amigos, galegas e galegos...) non tiveron tempo, no seu día, para se escandalizaren da creación de neoloxismos como modisto, por exemplo, invento lexical revelador dun status diferente: cando o oficio da agulla entra no mercado e se fai lucrativo negocio, entón é masculino. Vaites, vaites!

En terceiro lugar, o problema REAL está nun funcionamento económico e social (por tanto, político) que continúa a penalizar ou a discriminar mulleres, non na lingua. É naquel onde cómpre a modificación. No noso idioma, a existencia de determinantes indicativos do sexo permite a identificación clara do suxeito referido, para alén do uso consolidado. Entre nós temos naturalizado presidenta, mentres os nosos viciños din: a presidente, e non hai menos presidentas en Portugal do que aquí. O mesmo diríamos de todos os nomes-adxectivos acabados en –ante, -ente  (cantante, viaxante, xerente, prudente, presente...). 

Cada unha das miles de linguas que existen no mundo posúe as súas regras, as súas pautas particulares. O 2º numeral noso dispón de división xenérica: dous / dúas, como o catalán (dos / dues), face á única forma do español, do francés ou do italiano (dos, deux, due). É máis “feminina” ou “feminista” a nosa lingua por isto? Ou por termos duplicidade xenérica nos pronomes de 3ª, 4ª, 5ª e 6ª persoa, face a linguas con formas invariábeis? 

Abráiame a facilidade con que adoptamos-adaptamos pseudonormas procedentes do español ou do todopoderoso inglés. Unidas Podemos “decreta” o uso do feminino “universal”, e a obedecer! Por enésima vez: o problema non está no chamado masculino universal, senón na realidade social e humana que transmite. Regamos a planta ou pintámola de verde, como o xardineiro necio? Ergo: traballamos a mudanza social ou contentámonos coa cosmética?

 

Junts i juntes (és a dir, separats) (I).

 

Amb l'enllaç inserit al títol següent pots llegir el meu darrer article publicat a Llengua Nacional 122, 1r trimestre de 2023. Es titula  

Junts i juntes (és a dir, separats) (I). 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En pots fer tota la difusió que trobis convenient.

En record i homenatge de n'Aina Sansó (i en Toni Artigues)

Avui, 26 de novembre de 2022, n’Aina Sansó, entre altres, ha estat nomenada Filla Il·lustre de Manacor, ben merescudament. N’Aina, de la mà d’en Toni Artigues i en Biel Majoral, va tenir un paper important, fonamental, amb altres dues amigues, en la recuperació dels cossiers de Manacor i la promoció de la cultura popular, en general, i va ser segurament una de les primeres xeremieres. Era una bona mestra i una gran amiga, sempre alegre i simpàtica, i tots els qui la vàrem conèixer l’enyoram, i lamentam que ens deixàs tan prest i tan injustament. Regirant carpetes meves plenes de papers de fa anys –ara tenc més temps per a dedicar-m’hi– he trobat la documentació que els representants del CIEMEN a Mallorca vàrem generar els anys 1979, 1980 i 1981 en l’organització d’actes diversos, entre els quals dues mostres de Música Mediterrània, precedents de la mostra que després, durant molts d’anys, ha organitzat l’Ajuntament de Palma amb el nom de Cançons de la Mediterrània. Aquests representants del CIEMEN érem pocs (en Toni Artigues –futur soci en la llibreria Quart Creixent–, en Josep Martínez –malauradament desaparegut ja fa molts d’anys–, na Bel Vidal, na Francina Jaume, jo mateix, i potser qualcú altre que no record i que si un cas esper que me’n perdonarà), però amb molta d’il·lusió, i amb el suport de l’Obra Social de “Sa Nostra” i en Tomeu Mestre ‘Balutxo’ (i la col·laboració de l’Ajuntament de Palma), organitzàrem aquells actes, que pretenien revalorar la cultura popular i fer conèixer al públic el nostre entorn cultural, català, però també mediterrani. I entre la documentació retrobada hi ha aquesta foto del diari Baleares, on veim n’Aina Sansó i en Toni Artigues fent colla xeremiera per a anunciar amb un cercavila l’inici pròxim de la segona edició de la Música Mediterrània (1981), dedicada precisament a la música de xeremies d’altres regions mediterrànies. M’ha paregut que era una bon homenatge a n’Aina, la nova Filla Il·lustre de Manacor, i també a en Toni, el seu principal encoratjador, recuperar i publicar aquesta foto, que dóna fe de la feina de tots dos a favor de la cultura, i sobretot la música, popular.

 

 

P. S. Publicat i difós aquest escrit, na Marta, la companya de vida d'en Toni Artigues, m'ha enviat unes quantes fotos més d'ell amb n'Aina Sansó, qualcunes també de la Música Mediterrània, i les altres d'unes altres ocasions. Vet-les aquí, per a ampliar aquest record-homenatge a aquests dos grans impulsors de la cultura popular mallorquina. Totes són de 1981, llevat de la darrera que és de 1982 (Fartàritx, Manacor) 

 

 

 Conversa amb Pasqual Scanu

Professor i poeta alguerès

(Podeu veure la conversa en aquests dos enllaços:

https://drive.google.com/file/d/1zGI1qgORgwLMww3XNTgiTPuMDsx2ua_F/view?usp=sharing

https://drive.google.com/file/d/1-KBjbXalwgUEqsAtRRDPLDjT8eNyl1rR/view?usp=sharing )

Sàpiens: un bon llibre, una traducció devaluada

 

Sàpiens. Una breu història de la humanitat [1], amb 8 edicions almenys des de 2016, és un gran llibre, un llibre en què en poques pàgines (tot i que en té quasi 600) l’autor, Yuval Noah Harari, fa un repàs d’allò que ha representat la humanitat des de l’aparició sobre la Terra, que jo –després de haver-lo llegit– resumiria amb aquesta expressió tan simple: una plaga, la pitjor plaga que ha afectat el món i que ha causat ja l’extinció de nombroses espècies d’animals i de plantes, que sense la nostra espècie s’haurien desenvolupat de manera segurament exuberant; una plaga que no respecta cap altra espècie, que no té manies de torturar altres animals per a satisfacció pròpia (com passa amb tants i tants animals domèstics, criats només per a ser aprofitats i sacrificats en condicions que horroritzen) i que està destruint el medi en què viu. Segurament la Terra seria un planeta paradisíac si no existís el gènere Homo, del qual el sapiens és actualment l’únic representant. Però vaja, aquesta és la principal conclusió que jo n’he tret, però no pretenc de cap manera limitar l’aportació del llibre a la meva impressió personal. Cadascú que l’interpreti com ho trobi més encertat, i segurament en sortiran moltes més, de conclusions.

Realment, no és del contingut del llibre, de què ara vull tractar, sinó del model lingüístic triat pel traductor català, Marc Rubió Rodon. Un llibre com aquest, d’indiscutible profunditat intel·lectual, ha de ser presentat formalment en un registre al màxim de neutre i adaptat a la norma, sense concessions a col·loquialismes o a manies personals sobre tal o tal expressió o construcció. El traductor d’un llibre com aquest no es pot permetre cap llicència d’ús de formes no normatives o clarament dialectals, i és desitjable, a més a més, que usi una llengua modèlica de tradició marcadament autòctona i genuïna, sense que s’hi insinuï el pes de l’omnipresent llengua oficial de l’Estat, que no anomenaré perquè no cal ni en vull fer propaganda...

    [Veges l'article complet en aquest enllaç.]

---

[1] Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Traducció de Marc Rubió. Barcelona, Edicions 62, 2018 (8ª ed.).