Imposar la llengua és imposar la manera de pensar

 24 d'abril de 2012

Claude Hagège és un dels més importants lingüistes francesos de l’actualitat, autor de nombrosos articles, conferències i llibres, entre els quals hi ha títols tan atraients com La structure des langues (1982), Le souffle [l’alè] de la langue  (1992),  Halte à la mort des langues (2001) o Dictionnaire amoureux des langues (2009), tots els quals demostren el seu entusiasme per la facultat que més diferencia els homes de les bèsties, la facultat de parlar. Es pot expressar en 10 llengües diferents i coneix el funcionament d’altres dos centenars... Gens sospitós, per tant, de cap casta de linguofòbia. Fa poc va ser entrevistat per a la revista L’Express, entrevista a la qual va dir coses molt interessants i sucoses. Vet-ne aquí uns quants exemples: “No hi ha cap llengua «superior»... un parlar no es desenvolupa mai per raó de la riquesa del seu vocabulari o de la complexitat de la seva gramàtica, sinó perquè l’Estat que l’utilitza és poderós militarment –això va ser, entre altres coses, la colonització– o econòmicament –és la «mundialització»... [L’anglès] és una llengua imprecisa, cosa que fa tant menys acceptable la seva pretensió a la universalitat... Agafau la seguretat aèria. El 29 de desembre de 1972 un avió es va estavellar a Florida. La torre de control havia ordenat: «Turn left, right now», és a dir, «Girau a l’esquerra, immediatament!»  Però el pilot havia traduït «right now» per «a la dreta ara», i això va provocar la catàstrofe... Estic en guerra contra aquells que pretenen fer de l’anglès una llengua universal, perquè aquesta dominació comporta el risc de fer desaparèixer altres idiomes... Només la gent mal informada pensa que una llengua serveix solament per a comunicar. Una llengua constitueix també una manera de pensar, una manera de veure el món, una cultura. En hindi, per exemple, s’utilitza el mateix mot per «ahir» i per «demà». Això ens estranya, però aquesta populació distingeix entre allò que és –avui– i allò que no és: ahir i demà, segons aquesta concepció, pertanyen a la mateixa categoria. Tot idioma que desapareix representa una pèrdua inestimable, al mateix nivell que un monument o una obra d’art... La riquesa d’Europa resideix precisament dins sa diversitat... els idiomes dels estats dominants condueixen sovint a la desaparició dels dels estats dominats... A l’hora d’ara 25 llengües desapareixen cada any!... jo no lluit contra l’anglès; lluit per la diversitat... Imposar la llengua és també imposar la manera de pensar... Les classes dominants són sovint les primeres a adoptar el parlar de l’invasor. Avui fan igual amb l’anglès... La situació es fa greu quan n’hi ha que es convencen de la inferioritat de la seva pròpia cultura... Dins certs ambients sensibles a la moda... hom recorre als anglicismes sense cap raó... Els qui es donen a aquests petits jocs es fan la il·lusió de ser moderns, quan en realitat just és que estan americanitzats... A l’escola primària convé ensenyar no una, sinó dues llengües vives. Perquè si només se’n proposa una tothom es tirarà a l’anglès i agreujarem el problema... No es pot defensar la diversitat al món i la uniformitat a França... Cal augmentar els mitjans dedicats a aquestes llengües [regionals], salvar-les, abans d’adonar-nos que hem deixat perdre una de les grans riqueses culturals de França.”  Ja veis que la postura de Claude Hagège és clara i coherent: defensa les llengües “regionals” com defensa tota varietat lingüística i critica la imposició de qualsevol llengua, i especialment de l’anglès, l’ús del qual avui ja arriba a l’absurd. A Mallorca hi ha qualque botiga que es diu “Pets & friends”, com ara s’han posat de moda els “outlets” i ja fa un temps s’hi posaren els “fast food”, o els “parks” o els “(shopping) centers”, o els “stocks”, i a molts de llocs hi ha portes reservades a l’”staff”, o la gent viatja en “business”, o fan una “performance”... A una comunitat on arriben turistes de tots els racons d’Europa, entre els quals els alemanys són els més importants, el Govern no té altra idea que decantar el català d’escola imposant-hi l’anglès... Ni se’ls acudeix que hi pugui haver l’opció de triar-ne una altra, de llengua... El plurilingüisme és riquesa, però això no és plurilingüisme.

(Publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el 6 de maig de 2012)

Hi guanyaríem si ho féssim bé

 2 d'abril de 2012

A un dels edificis del campus de la Universitat de les Illes Balears (no sé si hi és a altres, també) puc llegir quasi cada dia, quan deix el cotxe estacionat allà devora, un cartell mural, molt gran, que diu “He guanyat en qualitat de vida anant en transport públic”. Allò que no diu, el cartell, és “què és que he guanyat”, i per tant la frase queda construïda a mitges, perquè és evident que hi falta qualque cosa. El verb guanyar, en efecte, és construït normalment amb un complement directe (prescindint ara dels significats diversos que pot tenir): guanyar una copa, guanyar un títol, guanyar un bon sou, guanyar una plaça, guanyar una disputa, guanyar un partit... Usat absolutament, sense complement directe, té un significat restringit: he guanyat! vol dir “he vençut, he triomfat” en una competició; i en Bernat guanya molt, vol dir “en Bernat té una bona paga per la seva feina”, però en aquest cas duu un complement adjunt obligatori de grau, perquè sense aquest complement aquesta segona frase seria equivalent de la primera: en Bernat guanya vol dir “en Bernat és el primer” en una competició. També és possible (tot i que és poc usual) guanyar amb el sentit de “millorar”: “Madona guanyava molt poch a poch, sa febreta no la dexava”, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 136; Diccionari Català-Valencià-Balear). Tornant al cartell del campus universitari, és clar que “he guanyat en qualitat de vida” no té sentit, en català, perquè al verb guanyar, en lloc d’un complement directe, s’hi ha afegit un fals complement de règim, com si existís un verb de règim preposicional *guanyar en semblant a parlar de o fixar-se en, i aquí, com sempre, hi trobam la interferència castellana, perquè en castellà sí que existeix el verb de règim ganar en. Una solució senzilla i simple per a corregir aquest cartell seria fer la construcció transitiva: “He guanyat qualitat de vida”, la qual és ben correcta, ben normal i tothom l’entén perfectament. Però n’hi ha una altra, de possibilitat, que probablement era al subconscient de qui va idear aqueixa frase, si bé la va materialitzar amb la interferència assenyalada: “Hi he guanyat en qualitat de vida”, on “en qualitat de vida” funciona com un adjunt, com demostra el fet que podem situar aquest sintagma al començament de la frase: “En qualitat de vida, hi he guanyat anant en transport públic”. Aquí tenim el verb guanyar-hi (on en certa manera sí que és ver que el pronom clític hi funciona com un complement de règim), que pren el sentit d’“aconseguir una millora d’estat”: “si ens deixau tranquils, hi guanyarem tots” (= ‘tots estarem millor’), “hi he guanyat molt, amb aquest canvi de feina” (= ‘estic molt millor...’), “no hi guanyes gaire, amb aquest canvi, no val la pena” (= ‘no estàs gaire millor...’). Aquesta diferència entre guanyar i guanyar-hi és semblant, funcionalment (no semànticament), a la que hi ha entre veure i veure-hi, sentir i sentir-hi, tocar i tocar-hi, entendre i entendre-hi, dir i dir-hi, etc., o a la que hi ha entre anar i anar-se’n, tornar i tornar-se’n, sortir i sortir-se’n... Guanyar-hi, veure-hi, sentir-hi, tocar-hi, entendre-hi, dir-hi, anar-se’n, tornar-se’n, sortir-se’n i altres amb clítics inherents (fer-ho, dinyar-la, cagar-la, passar-se-les, etc.) són classificats dins la categoria de “verbs pronominals”.

El Diccionari general de la llengua catalana de Fabra no dóna entrada especial a aquests verbs pronominals, i en general ni tan sols els recull, mentre que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC en marca qualcuns dins l’entrada única corresponent a la forma no pronominal (veure-hi dins veure, sentir-hi dins sentir, etc.), però guanyar-hi no hi és, com tampoc no hi és a la llista de verbs amb el clític hi inherent que dóna la Gramàtica del Català Contemporani (2, 1429). Al DCVB, sense ser etiquetat explícitament, hi és exemplificat dins l’accepció 6 de Guanyar: “Jo crec que hi guanyaríem de fugir ans que arribi aquí dalt” (Ruyra Parada 50).

Caldria rectificar el cartell de la UIB, que suposadament ha de donar bon exemple d’ús del català, i caldria que tots aquests verbs pronominals tenguessin la seva entrada particular dins les obres lexicogràfiques, incloent-hi guanyar-hi, inexplicablement ignorat.

(Publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el 8 d'abril de 2012)

Fer feina com a bèsties

1 de març de 2012

Una característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar de como ad, i s’hauria format  de construccions antigues com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari com a apareix amb el valor de “en qualitat de”,  “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els dos casos “igual que”).

Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard, probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor de la distinció catalana.

El fet és que les gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els nostres elogis” (1912),  “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974) dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen, almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com “estranys” ” (Viu Molins de Rei, 23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de Fabra.

(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)

Corbella, Dolores / Dorta, Josefa (eds.) (2009): La investigación dialectológica en la actualidad. Santa Cruz de Tenerife: Agencia Canaria de Investigación, Innovación y Sociedad de la Información. Gobierno de Canarias. 371 p.

28 de març de 2011

 

A partir d’estudis i dades corresponents sobretot a la llengua de les Illes Canàries, aquest volum inclou 13 contribucions que presenten projectes d’investigació lingüística d’àmbit geogràfic més ample repartits en 4 camps disciplinaris: sociolingüística (que dins la catalanística equival més bé a “dialectologia social”), toponímia, lexicologia i lexicografia, i geolingüística.

Dins el camp de la sociolingüística, els tres primers capítols estan dedicats als estudis de disponibilitat lèxica, uns estudis que dins l’àmbit català són encara molt nous i poc abundants. Al primer, Humberto López Morales, el pioner d’aquests estudis en l’àmbit lingüístic hispànic (Puerto Rico), en fa una presentació històrica des dels seus inicis a França a mitjan segle XX, lligats a la recerca del francès fonamental amb finalitats d’ensenyament, fins a l’actualitat, mostrant per a començar la necessitat de distingir el lèxic freqüent, el lèxic bàsic i el lèxic disponible, aquest entès com “el caudal léxico utilizable en una situación comunicativa dada”, és a dir, aquell conjunt de termes que el parlant posseeix, disponibles per a ser actualitzats en qualsevol situació comunicativa en què calguin, baldament molts no siguin d’ús freqüent. López Morales fa un repàs tant dels treballs i projectes que han anat apareixent com de les diverses fórmules que s’hi han aplicat successivament, i a l’apartat 4.1 mostra que aquests estudis, a més de ser importants per a la planificació de l’aprenentatge del vocabulari, ho són també per al contrast entre dialectes, el grau de compatibilitat lèxica dels quals poden determinar, com es va fer dins els anys 90, en dues investigacions diferents i successives, entre diversos dialectes castellans d’Amèrica i Espanya, entre els quals el de Las Palmas. Ens sembla molt encertada l’afirmació de López Morales al final d’aquest apartat: “Hay buenas razones para suponer que las aplicaciones de la disponibilidad léxica a la dialectología no han hecho más que comenzar.” Al 4.2 en mostra la utilitat per a les investigacions en dialectologia social; al 4.3, ho fa amb les investigacions en psicolingüística, i al 4.4 amb les contribucions de la disponibilitat lèxica als estudis etnolingüístics. Els dos següents capítols donen notícia de dos projectectes concrets d’estudi de la disponibilitat lèxica a les illes de Gran Canària i de Tenerife, els quals ofereixen uns resultats extraordinàriament interessants que mostren la rendibilitat d’aquests estudis. El quart capítol d’aquest camp de dialectologia social és la presentació, a càrrec del seu coordinador, Francisco Moreno Fernández, d’un altre projecte, denominat PRESEEA: Proyecto para el Estudio Sociolingüístico del Español de España y de América[1], els objectius dels qual són (p. 104):

“a) Reunir un macrocorpus sociolingüístico sincrónico dels español hablado en comunidades de España y América.

b) Conocer el estado actual de la lengua española hablada en sus procesos de variación y cambio, en todos los niveles lingüísticos y en todo el mundo hispánico.

c) Reunir materiales de lengua española hablada en núcleos urbanos de diferente tamaño, prestigio e incidencia socioeconómica.

d) Disponer los materiales reunidos en formatos adecuados para su almacenamiento, tratamiento y posterior análisis comparado.”

Uns objectius molt ambiciosos als quals contribueixen més de 80 investigadors permanents de tot l’espai hispanoparlant i que ja ha produït una seixantena de publicacions i unes quantes tesis de llicenciatura i doctorals. Segons el seu coordinador, els coneixements derivats d’aquest projecte seran profitosos per a la història de la llengua, per a la lingüística aplicada, per a la lingüística descriptiva, per als estudis de llengües en contacte, per a la dialectologia, per a la sociolingüística (= dialectologia social) i per a l’ensenyança de la llengua. Un projecte realment important i transcendental en la investigació lingüística.

La segona part del llibre està dedicada al camp de la toponímia i comprèn tres capítols: Contribución a una teoría de los topónimos. El testimonio canario, de Xaverio Ballester; Toponimia e isoglosas históricas. Leonés y castellano, de José R. Morala; i Problemática que suscita el estudio de los topónimos de una lengua perdida: la toponimia de origen guanche de Canarias, de Maximiano Trapero y Eladio Santana. El primer, i com molt bé dóna a entendre el títol, és una teoria excel·lentment exposada dels diversos enfocaments necessaris en l’estudi dels topònims, amb abundancia d’exemples de les Canàries i d’altres indrets:

-       distinció entre noms que semànticament són transparents (Fuente la Higuera, La(s) Palma(s)) i els que no ho són (Elx, Tegueste), amb el recordatori, però, que “los topónimos nacen semánticamente transparentes y resulta apenas imaginable un contexto donde el hombre haya sentido la conveniencia de dar nombre a los lugares con una sucesión de fonemas sin significado” (p. 124);

-       justificació de la denominació toponímia, i no topologia, pel fet que la majoria de noms de lloc són precisament “noms”, “substantius”, i no altres elements de la llengua, tot i que hi podem trobar adverbis (Tierras de Abajo, Valle de Allá, Atrás, Fuera, etc.), preposicions (Bajo la Montaña), numerals (La Roca de les Onze, Lo Forat de les Dos) i sintagmes oracionals (La Concha Besaculos, Donde Mean los Güeis, La Fuente de Beber de Pie);

-       presència en moltes de llengües de topemes, determinades marques repetides en els topònims: So- a Sopeña, Somonte, Soanyes; formants augmentatius o diminutius, com ­–illo a Olmedillo o Robledillo; San(to) – Santa, com San Francisco, Santo Domingo, Santa Mónica, Santa Cruz; l’article; sufixos abundantius (cañada, collado, hondonada, alameda, arboleda…);

-       freqüència de lexemes genèrics molt repetits i polimòrfics (Plano / Llano, Lomba / Llomba / Loma, mal país / maipaís / maipé / maipeís / maipés…, fuente / fuen / fam / fan / fo / fon / fuan / fuande…, monte / mo [Monegre] / mom / mon [Monconiller] / mont [Montler] / morr [Morredón]…, pedr [Pedraje] / peder [Pedernal] / per[a] [Perona, Capdepera] / piatr [Piatra]…, puente / Puande / Puende / pon [Ponferrada]…, etc.

-       forta personalitat dialectal dels topònims, que normalment marquen les àrees dialectals; en molts de casos els topònims conserven trets dialectals ja desapareguts de la llengua parlada local, com a l’a- afegida a un fonema /r/ inicial de l’Alt Aragó: Arriales, Arriamen, Arripas…

-       abundància de variants formals d’un mateix morfema que donen lloc a topònims diferents: Chejerigüete, Cherejigüete, Chereligüete, Cherigüete, Chijirigüete, Chirigüete, Chirijigüete, etc. etc.

-       opacitat de noms originalment transparents, a causa o bé del pas del temps (mots caiguts en desús, actualment de significat desconegut per als parlants) o bé de la seva pertinença a una modalitat lingüística substituïda en el territori. Aquesta segona circumstància genera còpies (els nous vinguts copien el nom sense saber què vol dir, com molts de noms aràbics en àrees romàniques), calcs (els nouvinguts calquen el nom, perquè l’entenen: Siete Puertas seria el calc del guanxe Satautén), “copicalcs” (els nous vinguts creen un nou nom amb la còpia i la traducció del nom ja existent: la Vall d’Aran, on Aran = Vall);

-       fusió d’elements de sistemes lingüístics diferents: Alcantarilla (> àrab Alcántara + castellà –illa);

-       formació de caricatures (homonimització semàntica, segons Joan Veny): Camino de los Romeros (< Rameros), Juan del Valle / Vendaval (< Van de Walle, d’origen flamenc). Ho seria també, i és un toc d’atenció amb la documentació antiga, l’Oculo Stricto del segle XIV per Ullastret.

Acaba el capítol remarcant que topònims obscurs han de ser investigats a partir de les probabilitats previstes (Tafira i Tasarte, a Gran Canària, probablement tenen relació amb rels berbers fr i zr, acceptat que el guanxe hi està emparentat), que la fonotipologia universal pot ser un recurs vàlid per a explicar una formació quan no es disposa de cap tipus de documentació ni de forma comparable (un fonòtip universal, per exemple, és la seqüència de consonant labial i vocal labial per a designar el buf o el siulet) i que dos principis essencials s’han de tenir presents per a la reconstrucció toponímica: en igualtat de condicions, els topònims més llargs solen representar major transparència semàntica que els més breus; però, per altra banda, els topònims més llargs solen estar exposats a major risc de reducció i més severa. És aquest capítol un vertader manual d’iniciació a la toponímia, molt ben estructurat i exemplificat.

Al segon capítol d’aquesta part, l’autor, José R. Morala, estudia amb dades toponímiques els límits originals entre els dialectes d’essència lleonesa i els d’essència castellana, seguint el camí de Sant Jaume (conegut com a “francès”) entre Burgos i el límit de Galícia. De la conclusió en remarcarem aquesta consideració: “La relación entre dialectología y toponímia es especialmente fructífera en el campo de la dialectología diacrónica: fenómenos antiguos que es imposible detectar hoy, por ejemplo, en una encuesta dialectal, son en algunos casos perfectamente observables en la toponimia de esa misma zona.” (p. 170).

I el tercer capítol de toponímia és una bastant llarga (ps. 173-206) dissertació, metòdica i ben fonamentada, sobre la dificultat de l’estudi de la toponímia d’origen guanxe, una llengua (o unes llengües) perduda i molt poc coneguda. En aquesta situació, els autors, Maximiano Trapero i Eladio Santana Martel, posen èmfasi en algunes bases fonamentals de la toponomàstica: per a estudiar la toponímia d’un lloc s’ha de conèixer molt bé el lloc i el parlar dels seus habitants; la major part dels topònims tenen com a referència la pròpia naturalesa geogràfica, el relleu, la flora, la fauna, la presència de l’aigua, etc., i molt secundàriament la presència de l’home en la naturalesa; a cada lloc li correspon un sol nom (i només excepcionalment dos o tres), i un nom es pot aplicar a molts de llocs que tenen qualque característica comuna. S’hi han d’afegir, a més a més, tres principis formulats per Coseriu: el principi de l’evidència semàntica, el principi de la motivació objectiva i el principi de la versemblança toponímica (p. 206).

La tercera part del volum acull tres capítols de lexicologia i lexicografia. El primer,  Lexicografía y variación diatópica: el caso del francés, d’André Thibault, és una història crítica, farcida de dades, de les obres lexicogràfiques franceses que contenen indicacions de caràcter diatòpic als estats on el francès és llengua oficial. El segon, de Mar Campos Souto, explica la metodologia i la finalitat amb què es desenvolupa el projecte del Nuevo Diccionario Histórico de la Lengua Española, en el qual es dóna una importància especial a la marcació del lèxic dialectal, de cara a facilitar la delimitació d’àrees dialectals en diferents períodes històrics. I el tercer, de Cristóbal Corrales i Dolores Corbella, presenta les obres que, en general sota el nom de tesoro o de diccionario, són reculls de dades històriques de lèxic especialment diferencial, corresponent a àrees dialectals delimitades (canària, lleonesa, andalusa, riojana, etc.), les quals obres han de permetre conèixer l’antiguitat de moltes de paraules pròpies d’aquestes àrees, de vegades exclusives i de vegades compartides amb altres àrees.

Els dos darrers capítols del llibre constitueixen la part de Geolingüística. A l’11, Joan Veny presenta l’Atlas Linguistique Roman, després d’uns apartats en què explica la utilitat de la geolingüística per a la lingüística i d’una petita història de la geolingüística romànica. I al 12 és Pilar García Mouton la qui fa una exposició històrica i actual de les obres de geografia lingüística que s’han realitzat a Espanya, on Antoni Griera té el mèrit (un dels pocs mèrits que li corresponen) d’haver estat l’introductor d’aquesta disciplina amb els seu Atlas Lingüístic de Catalunya.

Es tracta, en definitiva, d’un volum molt interessant, sobretot útil com a introducció a totes les disciplines que tracta i com a mostra de l’amplitud de la dialectologia, fortament implicada amb totes aquestes disciplines.

(Publicat a Estudis Romànics, 33 (2011), ps. 429-432)

---

[1] Vegeu-lo a l’adreça http://www.linguas.net/Default.aspx?alias=www.linguas.net/portalpreseea

No és gens clar

29 de gener de 2012

La llengua, per la raó que sigui, provoca passió, fins i tot en aquelles persones aparentment més indiferents al fet lingüístic. I si això és així fins i tot en aquest tipus de persones, no ens pot estranyar que ho sigui també en les que tenen la llengua com a eina de creació, de feina o d’estudi. De tant en tant, entre aquestes, sorgeixen qüestions polèmiques, perquè qualcú fa una reflexió sobre la conveniència d’usar o no tal o tal paraula, o d’usar-la en tal o tal sentit, o d’admetre-la o no dins el marc normatiu, o d’escriure-la de tal o tal altra manera. Fa un temps, no sé quant (relativament poc, però és mal de concretar), qualcú va proposar d’escriure esclar allò que sempre havia estat és clar. No sé cert si aquest primer qualcú va ser l’insigne i malaguanyat Joan Solà (que serà sempre a la glòria catalana), però sí que sé que aquest se’n va convertir en un apassionat defensor, com ho va ser del sisplau, la qual cosa em va sorprendre molt, perquè si en el cas de sisplau les raons purament gramaticals (una altra cosa són les sociolingüístiques) eren del tot indiscutibles, en el cas de l’esclar em pareixen del tot inconsistents, i en Joan Solà era un savi poc avesat a les inconsistències. Naturalment, com passa sempre, tot d’una n’hi va haver que veren aquesta proposició com una gran revolució en la normativa catalana que s’havia d’acceptar i promoure, i curiosament els qui més hi destaquen, en aquesta postura, pertanyen a aquest sector d’assessors i correctors lingüístics que poden ser classificats com a partidaris (amb matisos, certament) de vehicular al màxim allò que se’n diu el “català que ara es parla” (al poble natal d’aquestes persones, s’entén), i que, no sé ben bé com, ocupen totes les places d’assessoria dels mitjans de comunicació en català més importants (TV3, Catalunya Ràdio, Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...). L’argument essencial per a escriure esclar és que és diferent de és clar, diferència que Albert Pla exemplifica amb aquesta frase (vegeu Un tast de català, § 161): “Stalin –per mi, és clar / esclar– era de dretes”; segons ell, “és clar” vol dir “no en tinc cap dubte” i “esclar” vol dir “és la meva opinió”. ???? Home! Si és la teva opinió és perquè no en tens dubte! Però, clar (esclar / és clar ?), potser la diferència que vol dir és la que hi ha entre “per a mi és clar” i “per a mi, és clar”, on és la pausa la clau del matís semàntic: “per a mi és [un tema] clar” / “segons la meva opinió, naturalment”. Un altre argument per a fer aquesta distinció gràfica, segons Pla, és que “en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats” (ibídem, § 160). Doncs jo, per més i més que ho intent, som incapaç, en el meu dialecte mallorquí, de trobar la diferència fonètica entre “és clar” i “esclar”... Ja es veu que Pla (i tots els qui fan servir aquest argument) no fan llarg, de coneixements dialectals.  A mi em fa la impressió que, simplement, aquest és un altre cas en què una visió reduïda, restringida, de la llengua, en què no es té en compte tota l’àrea catalana sinó només una part del català central, aporta el marc que justifica l’excusa perenne per a consolidar la compartimentació suïcida de la llengua catalana: “reflectir de la millor manera possible la llengua oral” (ibídem, § 161). ¿Quina llengua oral? De llengües orals n’hi ha tantes com de parlants...  Això a part, però, analitzant l’expressió sintàcticament, és clar que esclar no és més que “és clar”, i això ho veu tothom, i com que per a la majoria de gent, no lingüista, la diferenciació pretesa entre és clar quan és la construcció verbal (“és clar que...”) i esclar quan és una interjecció fàtica (“sí que en vull, esclar!”; vegeu la consulta 306 del consultori de català de lavanguardia.com) no és gens evident, la introducció d’aquesta grafia capritxosa no ha fet altra cosa que embullar els usuaris, que escriuen coses com “Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren...” (ibídem, § 188). És com si escriguéssim “Esevident que...”, “Esconegut que...”, “Essabut que...”. No sé si han fet l’escriptura més fidel a la llengua oral, però sí que l’han feta més absurda.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears', el 5 de febrer de 2012)

PETITA ANTOLOGIA ALCOVERIANA DEDICADA AL CONSELL DE MALLORCA

23 de desembre de 2011

“Un poble que pert sa llengua, es un poble degenerat, dexat de la mà Deu, sense instint de conservació, qu’es lo derrer que‘s pert. Quant un conquistador vol anul·lar un poble y fondre‘l y repastarlo dins un altre poble, el despulla del seu idioma, n’hi fa parlar un altre...”

“Per un poble, estimar sa llengua es signe de vitalidat y de plenitut de vida intel·lectual. Son els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèxer y qu’ells meteis accepten y firmen sa sentencia de mort; son els pobles axí, que desprecíen, desjecten y abandonen sa propia llengua.”

“Que s’hi ficsin be els catalans y els mallorquins que desprecien, qu’abandonen la seva llengua per la castellana ... que s’hi ficsin be: amb aquest despreci, amb aquest abandonament se posen a n-el metex nivell y se fan de la metexa categoría que‘ls pobles vensuts y de civilisació inferior; axò es, se tiren de cap dins l’abisme de l’oprobi y l’ignominia mes gran que pot venir demunt un poble: la fusió, la disolució dins un altre poble, l’engrunament, la anul·lació de sí metex.”

(Antoni Mª Alcover, 1902)

“La nacionalidat catalana.

¿Ho som nosaltres una nacionalidat, diferent de la castellana, de la gallega, de la vasca?

I prou que hu som, per més que qualcú, sols de sentirho, tregui foc p'els caxals, i mos tiri carrerons de llamps i pestes, que, gràcies a Deu, no mos tocarán ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triunf definitiu.

Prou que hu som una nacionalidat; en tenim tots els síntomes, distintius i carácters. Tenim i'idioma.” (...)

“Mos porán esser més o menys simpátics els catalans; pero parents nostres ben propins ho son i ho serán, per més que estupidament ens empenyem en negarho. De Catalunya sortim, d'allá vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Ida som uns renegats; renegarem la nostra sanc. Desgraciat de poble que'n renega! ¡Quin lloc més ignominiós li reservará l'història!

Decadent l'esperit patriotic, esmortuida, atrofiada la conciencia de la nacionalidat pròpia, s'afluxaren els vincles de germanor i s'oblidaren els de sanc entre Mallorca i Catalunya; i acabárem per oblidar la nostra historia, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaxement catalá, que'ns ha despertada, grácies a Déu, la nostra conciencia étnica.

Per tot axò, la nostra nacionalidat es la catalana; la nostra personalidat, si l'hem de recobrar, no l'esperem de la gent de Madrid, que no'ns concedirán may altra categoria que la de provincianos. La nostra personalidat ètnica, si l'hem de recobrar, ha d'esser am Catalunya. Allunyarmos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, es una al-lotada, una ximplesa.”

(Antoni Mª Alcover, 1908)

El Consell de Mallorca va decidir aquest desembre de 2011 declarar l’any 2012 “Any Mossèn Antoni Mª Alcover”. En unes altres circumstàncies ens hauria de satisfer, que el Consell honoràs la figura d’Alcover, però en les circumstàncies actuals, en què tant el Consell, com el Govern, com l’Ajuntament de Palma o el de Maó, tots ells governats pel Partido Popular, escarneixen, menyspreen i desvaloren la llengua catalana, i l’expulsen dels pocs àmbits a què havia arribat, i a més a més escupen damunt les persones que, com Mossèn Alcover, defensen o han defensat aquesta llengua i la comunitat nacional a què pertanyem els mallorquins, en les actuals circumstàncies, dic, declarar l’any 2012  “Any Mossèn Antoni Mª Alcover” és una befa, és un insult a la memòria de tan il·lustre personatge, el nom del qual cap governant del PP és digne ni tan sols de pronunciar. Aquesta declaració del Consell és pur oportunisme per a fer creure que els interessa la nostra cultura, que odien, i que reconeixen la personalitat d’Alcover, del qual com a molt deuen haver sentit a dir que va escriure rondalles. Per això, doncs, perquè sàpiguen qui era i què deia Mossèn Alcover els n’he preparat aquesta petita antologia. Vejam si així els fugen les ganes de tornar tacar el seu nom amb declaracions carregades de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement del 'Diari de Balears", el 8 de gener de 2012)