ALOMAR, Antoni Ignasi: L'armament i la defensa a la Mallorca medieval. Terminologia. Palma, Institut d'Estudis Baleàrics, 1995.

"Llengua & Literatura" 7, 1996

Un buit important i mal d'omplir en el coneixement de la llengua catalana és el de la terminologia especialitzada medieval o, simplement, antiga. La manca d'aquest coneixement ha estat causa que a l'època moderna molts dels termes necessaris per a la utilització en disciplines concretes o determinats camps semàntics de la llengua s'hi hagin introduït de les llengües dominants (castellà, francès) o s'hagin hagut de crear a partir del no-res, ignorant una tradició potser existent.

De fet, no és només que es desconegui bastant la llengua especia- litzada de l'Edat Mitjana, sinó que és el conjunt de la llengua d'aquella època que encara se'ns ha de revelar en tots els seus detalls, tot i que, respecte al lèxic sobretot, comptem amb les contribucions importantíssimes que han representat tant el Diccionari Català-Valencià-Balear, de n'Alcover i en Moll, com el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, d'en Joan Coromines, tots possibles, en bona part, gràcies a la feina que ja en aquesta direcció feren, al segle passat, Marian Aguiló, Josep Balari i Josep-Bernat Alart.

Antoni Ignasi Alomar ha volgut, precisament, ajudar a omplir un d'aquests buits, el relacionat amb l'armament i la defensa a la Mallorca dels segles XIV i XV, terreny fins ara pràcticament inexplorat, oblidat fins i tot per l'estudi més important d'aquest tema que s'havia publicat fins ara, el de Martí de Riquer, L'arnès del cavaller (1968).

L'obra d'A. I. Alomar (amb la qual va obtenir el grau de Doctor a la Universitat de les Illes Balears el 16 de gener de 1992) és d'una gran envergadura, car per dur-la a terme ha hagut de consultar una quantitat extraordinària de documents dels segles estudiats, inèdits —molts— o publicats, especialment testaments, inventaris, encants, ordinacions i altres de pertanyents a les anomenades "fonts diplomàtiques". Amb tots els termes arreplegats ha establert un vocabulari complet de tots els objectes i conceptes relacionats amb les armes i la defensa que s'usaven o es coneixien a Mallorca durant les dues centúries esmentades. Aquest vocabulari és presentat des de diverses perspectives: des de la classificació morfològico-funcional (és a dir, bàsicament lingüística a partir de les relacions semàntiques entre els termes), des de la classificació antropològica (és a dir, a partir de l'ús que en feien les persones), des de la formació morfològica i semàntica (derivats, composts, sinècdoques, metonímies, metàfores i ironies), des de l'agrupació sinonímica i, finalment, des de la descripció lexicogràfica en forma de lèxic ordenat alfabèticament, on l'autor, a més de la definició del mot, n'aporta les dades més importants (1a aparició en document, etimologia, etc.).

L'obra, però no és només important per l'aportació immensa que fa al coneixement del català i d'un aspecte de la nostra cultura material (en la línia de l'escola "Wörter und Sachen", encara ara ben vigent) en una època ja llunyana ben delimitada, sinó que ho és també per la síntesi clara i precisa que fa del context històric en què va ser realitat l'objecte de l'estudi, amb una descripció sumària, però clara i completa, del marc social i militar característic dels segles XIV i XV, de les normes jurídiques i de les institucions relacionades amb la defensa, la indústria i el comerç de les armes, etc.
És, en definitiva, una molt bona i original aportació a la història de la nostra llengua i de la nostra cultura, que complementa i corregeix en molts de casos les grans obres lexicogràfiques esmentades al començament d'aquestes línies, sobretot respecte a l'etimologia de molts dels noms recollits i a la primera documentació, però també respecte a la gran quantitat de termes nous que hi afegeix, els quals fins ara restaven inèdits. En aquest sentit, és remarcable l'aparició de bastants noms d'origen italià i àrab típics de la nostra illa, reflex d'una particular relació d'aquesta amb les terres immediates veïnades per orient i per migjorn.

La documentació ampla (ocupa 150 pàgines!) que clou el llibre, ordenada cronològicament, i l'extensa bibliografia (21 pàgines) que el suporten, donen fe de l'immens esforç que A. I. Alomar ha hagut de fer per poder enllestir aquesta importantíssima contribució a la lexicografia i a la història catalanes.

Llàstima que, perquè no puguem parlar de la perfecció més gran, hàgim de lamentar que hi trobem algunes grafies o formes estranyes (peste per pesta, ps. 55 i 56; consolar per consular, p. 63), qualque castellanisme inexplicable (acreedors per creditors, p. 59), i qualque topònim estranger mal adaptat (Bolònia, Bruixes). A part d'algunes sigles, probablement errades, que no s'expliquen: ADM, DGEC...

En qualsevol cas, aquests petits detalls (que, de totes les maneres, s'haurien pogut evitar) no lleven gens de mèrit a l'obra, per la qual l'autor mereix la nostra felicitació.