Evocació i elogi de Pau Llabrés Pizà

 

A la tasca pel retorn
de la llengua a casa nostra
hi ha un nom que no se fon
i que cal tenir per mostra.
Ell ha estat dels peoners:
honor, doncs, a Pau Llabrés

Aquesta glosa de Gabriel Barceló –que li dedicà a l’homenatge que l’Escola Municipal de Mallorquí li va fer el novembre de 1988– il·lumina fantàsticament la figura d’una persona que, com moltes altres de la seva generació i de la seva inquietud, va ser essencial en el manteniment i la revitalització de la flama de la llengua catalana durant la segona meitat dels anys llòbrecs del franquisme, a partir de la creació de l’Obra Cultural Balear.

Pau Llabrés Pizà va néixer a Consell el 7 d’octubre de 1922 i morí a Palma el 24 de gener de 2003. Fill de Margalida Pizà Sales i Andreu Llabrés Moyà, que tenia un taller de sabates, va ser el major de set germans. Va estudiar el batxillerat a Palma, primer al Seminari Conciliar i després a l’institut Ramon Llull, època (1941) en què establí amistat amb el poeta Miquel Ferrà i Joan (1885-1947), bibliotecari de la Biblioteca Pública Provincial, relació i amistat que despertaren en ell la inquietud per la llengua i la cultura catalana. En acabar el batxillerat va anar a la Universitat de Barcelona a estudiar Filologia Romànica, que no pogué acabar per la penúria econòmica familiar, quan encara feia poc que havia acabat la Guerra Civil.

Tornà a Mallorca, estudià a l’Escola Normal de Magisteri i es presentà a l’examen d’estat per a fer de mestre a l’escola pública, i l’aprovà. Va començar la feina a diversos pobles de les Balears –Ciutadella (1946/49), la Pobla (1950) i Alaró (1951)–, l’any 1952 va anar a com a mestre a Guimerà (Lleida), i després va passar al Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc (la Conca de Barberà), on va estar del 1953 al 1956, i on va establir amistat amb Mossèn Martí, que més tard seria bisbe de la Seu d’Urgell del 1971 al 2003. A Montblanc conegué la que seria sa dona, Maria Teresa Roset Dalmau, amb qui va formar una família que tendria tres fills: Margalida, Montserrat i Andreu. L’any 1956 el matrimoni va anar a viure a l’Arboç del Penedès, on va exercir de mestre fins a l’any 1969 i on varen créixer les seves filles. Durant tots aquests anys en què va viure a Catalunya, Pau Llabrés no va perdre el contacte amb Mallorca, especialment amb les persones implicades en la defensa de la llengua i cultura catalana, com Francesc de B. Moll (de qui, més envant, aprendria molt sobre la llengua) i Josep Ma. Llompart, entre d’altres.

El 1967, aprofità que la Diputació de Barcelona convocà un examen de llengua catalana, amb tribunal de la Universitat de Barcelona format pels professors Pere Bohigas i Antoni Comas, per concórrer-hi i obtenir el reconeixement de professor. Dos anys després, el 1969, va demanar el trasllat a Palma, i li assignaren l’Escola Graduada, on va estar fins que es va jubilar l’any 1989. En aquest període és quan va néixer el seu tercer fill. A Palma, a més de fer de mestre, entrà a col·laborar amb l’Obra Cultural Balear, quan encara era presidida per Miquel Forteza Pinya, i en va ser membre de la Junta fins al juny de 1974, llavors presidida per Climent Garau. A part de ser-ne de la Junta, dins l’OCB va ser integrant de la Comissió de Premsa, col·laborador i mantenidor de la revista Lluc, encarregat de la comunicació amb els socis i secretari tècnic, i hi ajudà en tot allò que fos necessari fins que va poder. A més a més, fou un dels professors que començaren, a finals dels anys 1960, les classes de català organitzades per aquesta entitat a l’Estudi General Lul·lià, les quals posaren en funcionament el moviment de recuperació de la identitat mallorquina. Segurament va ser un dels més antics, cronològicament, d’aquests professors «saltimbanquis» (en encertada metàfora de Gabriel Janer Manila) que foren Josep M. Llompart, Gabriel Vidal, Jordi Magrinyà, Catalina Calafell, Aina Moll… S’hi mantengué fins a finals dels 1980, i quan es va fundar l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor el 1973, va formar-ne part del tribunal examinador fins a l’any 1992, quan n’assumí la competència la Junta Avaluadora de Català. El seu compromís amb la llengua catalana es va veure reflectit públicament el 1970 en una carta oberta a la premsa mallorquina en què ell i un grup nombrós de mestres illencs expressaven la seva opinió de la conveniència de l’ensenyament a escola de «la lengua vernácula», recolzant-se en la possibilitat de fer-lo que oferia la recentment aprovada «Ley General de Educación»; érem en ple franquisme.

A més de ser homenatjat per l’Escola Municipal de Mallorquí, com he dit a l’inici, el 1988 la Conselleria de Cultura del Govern Balear li va concedir el Premi Francesc de Borja Moll (un premi que, per cert, no tengué gaire continuïtat), com a reconeixement a la seva dilatada vida dedicada al magisteri i a l’ensenyament de la llengua catalana. I dins el marc dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el 1990 va rebre la Distinció de la Junta, pels mateixos motius anteriors i pel seu servei a l’entitat durant més de 20 anys. I encara el 1997 rebé un altre homenatge pels seus companys professors de l’Escola Municipal de Mallorquí.

En la dècada dels anys 90, va col·laborar amb l’editorial Vicens Vives, en la correcció i adaptació al català de les Balears d’innombrables llibres de text de Primària i de Secundària; i va col·laborar també amb la revista El Mirall, amb ressenyes de llibres didàctics i altres notícies, entre les quals és destacable la nota necrològica «In memoriam. Josep M. Pons i Pons, testimoniatge d’activitat pedagògica i cívica».

Pau Llabrés Pizà era un home amable, afable, cordial, dedicat en cos i ànima a la seva feina, tant la de mestre d’escola com la de defensor i promotor de la cultura del país, fos com a soci i administrador de l’OCB fos com a professor de llengua catalana per a adults. De les seves qualitats en poden donar fe totes les persones que el conegueren i tractaren. Es pot afirmar que mai ningú no va rebre d’ell ni un rebuig ni una inconveniència. Gran coneixedor de l’idioma, corrector i traductor meticulós, el resultat de la seva obra va ser sempre una intervenció pulcra i precisa. Molt sensible i preocupat pel procés de marginació i desnaturalització a què veia sotmesa la nostra llengua, va ser reconegut per tots els seus alumnes com a professor solvent, al qual acudien per a consultes fins i tot havent acabat les classes amb ell.

D’aquestes qualitats en dóna testimoni l’escriptor Joan Guasp a un article al DBalears publicat el 20/06/2022, titulat «Quina sort que tinc!». Entre altres coses, diu d’en Pau Llabrés: «Estimava molt els llibres. I, més que els llibres, estimava la llengua. La llengua pròpia, la catalana. (…) En Pau Llabrés em va corregir els meus primers escrits en català. M’animava a escriure i a escriure bé. Gramaticalment i ortogràficament. No l’importava gaire la creativitat literària, sinó la correcció del text, no la seva crítica formal. Jo li portava els meus manuscrits, i ell me’ls tornava setmanes després amb les anotacions pertinents, des de Montblanc o des de Consell mateix. Era una persona bastant reservada, però el que deia anava a missa».

Pau Llabrés va deixar aquest món terrenal el 2003, i el seu record posterior va quedar una mica esvaït enmig de la torrentada de personatges més o menys il·lustres i importants per al país que la generalització d’internet, encara minoritària a principis del segle, ha afavorit. Però la importància d’una persona dins un país no s’ha de mesurar únicament pel ressò als mitjans, sinó sobretot per la feina positiva que ha fet dins unes determinades circumstàncies. I és indiscutible que Pau Llabrés Pizà va ser un element importantíssim per al manteniment i la promoció de la nostra llengua. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i tractar-lo durant anys dins l’OCB i pens que li devia aquest reconeixement. Segur que són molts el qui ho pensen igual.

(Agraesc a la seva filla Margalida la majoria de dades personals que apareixen en aquest article).