UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimecres, 1 d’agost de 2018

Regiment de preservació de pestilència (1348). Jacme d’Agramont. Transcripció i estudi lingüístic: Joan Veny. Introducció: Francesc Cremades. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Scripta, 7. Barcelona, 2015.


Res és més útil per al coneixement de la llengua d’èpoques passades, de quan no hi havia encara enregistraments sonors, que la publicació i anàlisi lingüística de texts de qualsevol temàtica que reflecteixin, en un grau més o menys marcat, trets del parlar col·loquial. Amb aquests texts, i l’anàlisi corresponent, el coneixement que adquirim de la llengua és múltiple: si per una banda podem fer el seguiment dels costums (no se’n poden dir normes, encara) gràfics, considerant cada text com una baula de la cadena gràfica de la llengua (i no en dic ortogràfica perquè l’ortografia és una convenció moderna), per una altra banda els texts ens donen indicis de l’evolució de la llengua i, a més a més, ens donen indicis de les diferències diatòpiques (i a vegades també diastràtiques) que encara avui són manifestes dins l’àrea considerada com a pertanyent a un mateix domini lingüístic (cosa, tanmateix, no fàcilment determinable). Si, a més a més, el text transcrit i estudiat és un text d’un valor important en si mateix pel seu contingut, per allò que explica i no només per com ho explica, aleshores la publicació és un vertader petit tresor per la vàlua cultural global que representa.

I aquest és, precisament, el cas de l’obra objecte d’aquesta ressenya: un text  de 1348 valuós per a la història científica catalana, i concretament per a la història de la Medicina, publicat i estudiat pel seu valor lingüístic. I ho és tant, valuós lingüísticament, que aquesta no n’és la primera edició, sinó la tercera, prova que ha estat un text molt ben acollit pels estudiosos de la llengua i, segurament, pels de la ciència. La primera edició la va fer el Dr. Joan Veny el 1971, gràcies a la beca ‘Manuel de Montoliu’ que li va concedir la Diputació de Tarragona. La segona va ser el 1998, i s’hi varen incloure aportacions dels historiadors de la Medicina Luís García Ballester i Jon Arrizabalaga. I en aquesta tercera hi ha una introducció d’un altre estudiós de la història de la Medicina, el metge Francesc Cremades.

Aquesta tercera edició és més humil, com a llibre material, més petita, adaptada a les mides estàndard de la col·lecció, però la introducció de Francesc Cremades la fa especialment interessant perquè destaca el valor del text dins la història científica catalana i europea, situa el seu autor i les seves recomanacions dins el context social, científic i cultural de l’època i remarca el seu llenguatge a la vegada culte i planer, perquè a Jacme d’Agramont, catedràtic de Medicina de l’Estudi General de Lleida, li interessava no solament fer arribar les seves recomanacions a altres metges o a personal sanitari, sinó també a les personalitats civils que eren responsables de la salut pública. Aquesta és la principal raó, segurament, que no escrigués l’obra en llatí i que hi usi una llengua fàcil, amb expressions populars del seu entorn immediat.

L’anàlisi lingüística del Dr. Veny en aquesta nova edició del Regiment és més sintètica que no ho era en la primera. Segurament el Dr. Veny deu haver considerat que amb aquesta presentació més concisa, de redacció més simple, l’estudi quedava igualment ben explicat i complet, però a parer d’aquest modest ressenyador tal com està és massa simplificat; feia més bon llegir i entendre, i pareixia un treball més complet, la redacció primera, amb més explicacions. No hi ha, per exemple, el capítol dedicat a la grafia; i en el vocalisme tònic, en parlar de la a de jaure i naxen, es limita a dir que la a es manté, sense cap explicació, ben diferent del raonament de la primera edició...[1] No m’hi allargaré amb exemples, perquè pens que no val la pena, però la simplificació afecta tots els apartats (vocalisme, consonantisme, morfologia); només crec que era prescindible, i se n’ha prescindit, la taula de formes verbals, poc profitosa. En canvi, on hi ha hagut ampliació és al glossari, al qual ha col·laborat també Francesc Cremades.

Aquesta apreciació sobre la simplificació de l’estudi lingüístic no desvalora, tanmateix, l’obra publicada, que és un testimoni essencial de la llengua catalana del segle XIV i un reflex d’una particularitat que ja aleshores es manifestava en el parlar de Lleida, particularitat que s’ha mantingut quasi integralment fins a la llengua moderna. La transcripció del Dr. Veny és modèlica i no deixa dubtes, i per tant no hi podem posar objeccions. Hem de considerar un encert dels planificadors de la col·lecció Scripta incloure-hi aquesta nova edició de l’obra de Jacme d’Agramont, avui en dia ben exhaurida en les edicions anteriors.

No puc acabar, però, sense fer un retret al responsable (o als responsables) de la publicació en conjunt. A la introducció de Francesc Cremades hi ha alguns errors lingüístics que me’n guardaré prou d’imputar-li a l’autor, perquè no sent especialista en llengua no l’en podem culpabilitzar; sí, però, que crec que era l’obligació del curador del volum (que no sabem qui és) fer-hi les esmenes corresponents. Els errors són aquests:
         - «com acabament de la malaltia», «El conegut com galenisme» (p. 16); en tots dos casos el ‘com’ hauria de ser ‘com a’: «com a acabament... », «... com a galenisme»;
         - «Així n’hi ha escrits» (p. 17) hauria de ser «Així n’hi ha d’escrits», en què el pronom n’ es refereix a regimina sanitatis;
         - «També amb instruccions contra la pestilència es van escriure d’altres adreçats a metges» (p. 17) hauria de ser «També amb instruccions contra la pestilència se’n van escriure d’altres adreçats a metges», on igualment ‘n fa referència a regimina sanitatis;
         [- «Al congrés participaren autoritats» (p. 22), per la dislocació del complement preposicional, ha de ser «Al congrés hi participaren autoritats».
            És una llàstima que en volums d’obres lingüístiques hi apareguin errors d’aquest tipus, que no són simples errades de redacció o composició. Les obres lingüístiques han de ser exemplars en el bon ús de la llengua.][2]
            A part d’aquests retrets, però, repetesc que la republicació d’aquesta obra de Jacme d’Agramont, sota la responsabilitat de Joan Veny i amb la introducció interessantíssima de Francesc Cremades, és una molt important aportació a la història de la llengua catalana i a la història de la ciència i la cultura catalana.
 
[1] No conec la segona edició, encara que, per les referències que s’hi fan, intuesc que de contingut és igual a la primera.
[2] Aquests dos paràgrafs no apareixen a la ressenya publicada a ER, per acord entre el director de la revista i aquest ressenyador.


(Publicat a Estudis Romànics XXXIX (2017), 554-555)

Cap comentari:

Publica un comentari

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG