L'Europa lingüística

(Introducció al meu llibre LA UNIÓ EUROPEA, UN MOSAIC LINGÜÍSTIC, tot just acabat de publicar.)

Lector, o lectora, que comences a llegir aquest llibre, fes una prova amb qualsevol de les cançons que pots sentir als discs compactes que l’acompanyen. Tria’n una, qualsevol, sense mirar quina és, i escolta-la. Quan l’hagis escoltada, tria’n una altra, qualsevol, també; i si vols, una tercera, i una quarta... Bé, quan ja en tenguis prou, pensa en aquesta qüestió: ¿quines d’aquestes cançons són en dialecte i quines són en llengua? Si ets capaç de discernir aquestes dues categories només sentint les cançons serà senyal que tens una qualitat de què cap lingüista, fins ara, gaudeix. Perquè la diversitat lingüística europea és molt més complexa que la que estam acostumats a conèixer: ens diuen que a cada estat hi correspon una llengua (portuguès a Portugal, espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, anglès al Regne Unit, polonès a Polònia, rus a Rússia, etc.), i que, excepcionalment, hi ha estats amb dues o tres llengües (Bèlgica i Suïssa en són els exemples típics). Els ciutadans espanyols, però, sabem que, en el cas d’Espanya no és ben bé així com ho pinten, i que a Espanya n’hi ha més d’una, de llengua (encara que molts d’espanyols ho vulguin, deliberadament, ignorar), bé que llavors apareix una altra discussió: quantes. I és que aquesta és una altra de les qüestions irresoltes o falsament resoltes: quantes de llengües hi ha a Espanya, quantes de llengües hi ha a Europa. Per a resoldre-la definitivament, hi hauria d’haver un criteri clar i unívoc per a considerar què és una llengua, però aquest criteri no hi és, perquè lingüísticament és impossible (almanco fins ara) establir-lo i socialment depèn de molts de factors no equivalents, cosa que implica que en una societat en poden pesar més uns i a una altra societat en poden pesar més uns altres, de manera que el resultat pot ser diferent. En el cas d’Espanya, que és el que la majoria de catalanoparlants coneixem millor, l’única llengua indiscutible és l’espanyol, entre nosaltres normalment anomenat “castellà”, mentre que sobre les altres ja hi ha diversitat d’opinions: si el gallec és independent o no és més que una varietat d’un conjunt denominat galaico-portuguès, si l’asturià i l’aragonès tenen personalitat pròpia o són un “dialecte” de l’espanyol, si el valencià i el català són la mateixa llengua... Les llengües d’estat no són mai posades en dubte, les que no ho són molt sovint no sabem ni si existeixen. Fora d’Espanya la cosa és molt més complexa: França, Alemanya i Itàlia són estats amb una diversitat de parlars enorme, des de l’òptica purament lingüística; en canvi jurídicament aquesta diversitat és reduïdissima. El cas alemany és molt significatiu en la qüestió del reconeixement de llengües: l’única llengua germànica oficial i reconeguda de l’estat alemany és l’anomenat precisament “alemany”, i la resta són simplement Mundarten, ço és, dialectes; però resulta que un d’aquests dialectes, el luxemburguès, és “llengua” oficialment al Gran Ducat de Luxemburg; i del contínuum dialectal baix-fràncic de l’àrea baix-alemanya, que s’estén per un territori majoritàriament dins els Països Baixos i Bèlgica, però que travessa les fronteres d’Alemanya i de França, va sorgir una altra llengua oficial reconeguda, el neerlandès. Heus aquí doncs que els mateixos parlars tenen consideració legal diferent segons els estats. També el cas d’Itàlia és exemplar: els parlars romànics del nord són tipològicament molt diferenciats dels del centre (inclòs el toscà, oficialment institucionalitzat com a “llengua italiana”) i del sud, de tal manera que fins i tot la Filologia Romànica els classifica en grups diferents; malgrat això socialment tots són considerats per igual “dialectes”, sense cap altra distinció, i fins i tot els manuals de romanística i els tractats sobre la diversitat lingüística d’Europa els posen dins el mateix sac de la “llengua italiana”.[1] De Bèlgica i de Suïssa, tothom en fa lloances com a estats respectuosos amb el plurilingüisme, però no es destaca gaire (per a no dir gens) que els parlars romànics autòctons de Bèlgica són el való i el picard (i, molt més minoritari, el xampanyès), i que el francès hi és una llengua imposada pel poder polític; ni que a Suïssa els únics parlars autòctons reconeguts oficialment són els romanxos, perquè ni el francès és històricament autòcton de cap cantó de la federació, ni ho és l’alemany literari ni ho és l’italià: el francès ha pràcticament substituït els antics parlars francoprovençals majoritaris a l’anomenada Suisse romande (amb l’excepció del cantó del Jura, on s’hi parlava borgonyès), l’alemany literari és llengua oficial als cantons on es parlen dialectes alt-alemanys molt particulars i allunyats de l’estàndard, i l’italià –és a dir, essencialment el toscà– és oficial a uns cantons on els parlars autòctons són llombards.

L’Europa lingüística és, doncs, ho repetesc, molt més complexa i variada d’allò que se’ns mostra, i la Unió Europea, per tant, inclou també tota aquesta variació i complexitat. La intenció d’aquesta obra és mostrar-la, aquesta diversitat, sense prejudicis previs, sense partir de la distinció entre llengua i dialecte, sinó partint de la diferenciació únicament condicionada per criteris lingüístics (és a dir, científics; que, així i tot, de vegades no són indiscutibles) i criteris històrico-socials. Per això els capítols se succeeixen per famílies lingüístiques, per branques d’aquestes famílies i per grups de “parlars”; aquests darrers pot ser que hagin originat una llengua literària (oficial o no), pot ser que n’hagin originat més d’una (igualment, oficials o no) i pot ser que no n’hagin originat cap. Els criteris lingüístics i els històrico-socials no són ni contradictoris ni incompatibles, sinó complementaris. No són lingüístics els criteris que distingeixen una “llengua noruega” d’una “llengua danesa”, o una “llengua corsa” d’una “llengua italiana”, o una “llengua croata” d’una “llengua serba”, sinó històrics i socials; en canvi, no són històrics i socials els criteris que distingeixen els parlars francoprovençals dels francesos i dels occitans, sinó lingüístics; com també passa entre els parlars gal·loitàlics i els itàlics meridionals o els retoromànics.

El llibre es limita a la Unió Europea[2] perquè és aquest el marc polític més ample en què ens movem, de què feim part institucional. Ser d’Europa és un fet geogràfic involuntari; ser de la Unió Europea és una decisió conscient (almanco per als dirigents) i voluntària, i és bo saber quina és l’essència lingüística d’aquesta Unió. I també es limita a tractar de les comunitats lingüístiques considerables autòctones, les que són europees des de fa segles, encara que no tenguin un territori propi delimitat, com la romaní, la jiddisch o l’armènia.[3] Aquesta limitació espacial no significa, tanmateix, que quedin sense ser tractats molts de parlars, perquè l’actual UE els inclou, totalment o parcialment, a quasi tots: de la branca indoeuropea romànica només està fora de la UE la petita comunitat romanxa de Suïssa, la qual, però, fa part dels parlars retoromànics, representats dins la Unió per ladins i friülans; de la branca germànica, en queden fora els parlars islandesos, els noruecs i els feriscs, tots els quals són, tanmateix, al·ludits en parlar d’aquesta branca; de la branca eslava, cap parlar no queda fora de la UE, tots hi són, qualcuns del tot (com els caixubis i els sòrabs) i qualcuns només en part, petita (com els russos, els bielorussos i els ucraïnesos) o gran (com els eslovens, els txecs, els eslovacs, els croats, els búlgars i macedonis, etc.); la branca cèltica hi és tota; la branca bàltica territorialment hi és tota, si bé n’hi ha comunitats importants fora de la UE; la branca albanesa hi és tractada perquè és present a Grècia; la branca grega hi és quasi tota. De les famílies no indoeuropees, la basca hi és totalment, la fino-úgrica hi és molt majoritàriament, els parlars semítics maltesos també hi són totalment i els parlars túrquics hi són representats minoritàrament a diversos estats orientals. Només deixen de ser tractats en aquesta obra parlars europeus diversos que es troben únicament a Rússia i al Caucas (si és que el Caucas és Europa...).

Aquest llibre ofereix una novetat important respecte a altres obres dedicades a aquest tema: de cada grup de parlars en podeu sentir i llegir una mostra, de vegades més ampla i de vegades més estreta, segons les possibilitats que he tengut de trobar-la. Sempre m’ha semblat que la millor manera de conèixer mínimament un parlar és sentir-lo i veure’l escrit, les dues coses. Per això he arreplegat cançons de cada grup, com a mínim una per grup, cançons de pronúncia clara, en què la veu destaca per damunt de l’acompanyament musical.[4] N’hi ha de folklòriques, de tradicionals i de modernes; el tipus de cançó no importa, allò que importa és que es pugui sentir bé. ¿Sabeu com sona el baix-alemany? Doncs si no ho sabeu, ara en teniu l’oportunitat. ¿I el luxemburguès? ¿I el maltès? ¿I l’armeni? Doncs també el podeu sentir. ¿I els parlars del nord d’Itàlia, aquests que ens diuen que són “dialectes” de l’italià? Doncs escoltau-los i, si sabeu un mínim d’italià (o, simplement, comparant-los amb la cançó italiana), jutjau vosaltres mateixos si se’n pot dir tan tranquil·lament “dialectes italians”. Això mateix ho podeu fer amb els parlars d’oïl del nord de França: escoltau el galó, i el picard, i el normand, i el való..., i si sabeu francès intentau comprendre’ls i, igualment, jutjau si són “dialectes del francès” o són una altra cosa... Totes les cançons duen el text escrit, la qual cosa també permet veure la diversitat de grafies (hi són representats 4 alfabets diferents), i la traducció en català, perquè en sentir i llegir la cançó sapiguem què diu. Les traduccions no són ni literals ni literàries, són en català correcte, al màxim de respectuós amb el text original; no pretenen donar equivalències de formes i paraules exactes, sinó equivalències de sentit general. Moltes de les traduccions les he fetes jo mateix o qualcú del meu entorn, a vegades (ho he de dir per a ser honest) a partir d’altres traduccions en llengües que conec (sobretot de l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) o amb ajuda d’aquestes; n’hi ha que ja venien amb el disc d’on he agafat la cançó, i només les he hagudes de repassar i corregir (o no); i n’hi ha bastants que les han fetes altres persones que coneixen aquests parlars, el nom de les quals consta al final del text sempre que hi ha de ser. Aquestes cançons tenen, en general, una altra virtut: hi podeu descobrir, com ha estat el meu cas, veus magnífiques i melodies esplèndides, veus i melodies que el domini desmesurat actual de la cultura anglosaxona, pràcticament l’única que podem sentir pels mitjans de comunicació, ens amaga de manera injusta.

Però hi ha encara una altra característica d’aquest treball que crec que el fa més interessant. No tan sols s’hi presenten els diversos parlars (socio)lingüísticament i històricament, sinó que s’hi esmenten les relacions que aquests parlars, o les comunitats que els tenen com a propis, han tengut en el transcurs de la història i en el moment present, si hi escau, amb la comunitat catalana. Així, el lector es pot fer una idea succinta, per exemple, de quines han estat les relacions històriques entre francesos i catalans, o entre alemanys i catalans, o entre maltesos i catalans, etc., i quines influències de tots aquests diversos parlars ens han arribat: castellanismes, francesismes, anglicismes, occitanismes, germanismes, eslavismes, etc. I també en sentit contrari, quins catalanismes es troben en castellà, en sicilià o en altres parlars amb els quals hem tengut contacte. Mai, però, les llistes no són exhaustives, sinó exemplificadores, il·lustradores. No tractant-se d’una obra per a erudits, sinó de divulgació, m’ha semblat que bastava donar-ne una idea no excessiva. En qualsevol cas, aquest de les relacions catalanes amb les altres comunitats europees és un camp que he trescat fins on he pogut, però que crec que encara ofereix molt de terreny per a córrer, i sobre el qual la bibliografia està molt dispersa o, segons quan, és escassa. Allò que sobretot m’ha interessat és fer veure que, baldament la diversitat cultural i lingüística europea sigui tan ampla, els catalans al llarg de la història ens hem relacionat amb moltes de les altres comunitats pròximes, a pics per a bé (la majoria) i a pics per a mal (qualcun), hi hem establit llaços culturals, hi hem influït i n’hem rebut influència, processos que ens fan profundament europeus des de la nostra particularitat. Europa és diversa i única a la vegada, diversa en essència, única en civilització, i els seus components particulars no poden, al cap i a la fi, prescindir els uns dels altres, per això la Unió Europea, com a projecte polític, té tant de sentit, sempre, però, que hi hagi un respecte per a aquesta essència inicial de diversitat. [5]

Ja no em queda més que expressar el meu agraïment a totes les persones que m’han ajudat a realitzar aquest projecte, a les que m’han donat informació important o, molt especialment, a les que m’han ajudat a aplegar cançons (entre les quals, sobretot Jordi Roura, de Barcelona) i a traduir-les, gràcies a les quals podem comptar ara amb aquesta antologia tan extensa de texts musicals representant la gran varietat europea amb la traducció catalana. És un corpus, em sembla, únic. Vet aquí la relació de totes aquestes persones (per orde alfabètic): Alessandro Carrozzo (Barcelona), Arnold Cassola (Malta), Amadeu i Marina Corbera (Mallorca), Laia Darder (Mallorca), Immaculada Fàbregas (Lorient), Jean-Luc Fauconnier (Châtelet, Valònia), Inaciu Galán y Conzález (Xixón), José Enrique Gargallo (Barcelona), Franca Giovanardi (i la seva amiga Mara; Bolonya), l’associació Gorsedh Kernow (Cornualla), Dai Griffiths (Mallorca), Taina Hämäläinen (Helsingin yliopisto), Joan Llinàs (Bucarest), Timo Munne (Itä-Suomen yliopisto), Francesc Niubò (Ais de Provença), Francesc Panyella (Marsella), Jarna Piippo (Hèlsinki), Mircea Prentu (Mallorca), Marek Říha (Praga), Jordi Roura (Barcelona), Cathy Sweeney (Mallorca), Paul Videsott (Bozen), Nicola Vuletić (Zadar), Josep Ysern (Madrid).

També he d’agrair especialment a Joan Melià, amic i company de feina, que m’engrescàs a fer una primera versió, molt simple i reduïda, de “Les llengües d’Europa”, quan va ser Director General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears (1999-2003), per a fer uns programes de ràdio. D’aquella proposició n’ha sorgit, al cap d’uns anys, tot aquest treball. I a més li he d’agrair que hagi volgut pegar-li ara una ullada i donar-me’n el seu parer. A Macià Riutort, amic i col·lega de filologia germànica a la Universitat Rovira i Virgili, li dec les gràcies per haver-me revisat els capítols referits als parlars germànics, haver-m’hi fet aclariments importants i haver-me fet unes quantes traduccions. A Aureli Argemí, amic des de fa una trentena llarga d’anys, que ha dedicat gran part de la seva vida a divulgar el fet natural de la diversitat lingüística i a lluitar pels drets lingüístics, li he d’agrair que me n’hagi volgut fer la presentació. I a Documenta Balear i la Universitat de les Illes Balears que n’hagin volgut assumir la publicació.

I gràcies, també, a tothom que el llegirà i hi trobarà qualque profit.

A Mallorca, a juliol de 2011.

Pots escoltar una entrevista per Ona Mediterrània sobre el llibre i el tema del llibre, del dia 8-05-2014, acudint a aquest enllaç. (S'obre millor amb Music Player for Google Drive.)

També pots escoltar aquesta edició de "El crepuscle encén estels", dirigit per Pere Estelrich, emès per Ona Mediterrània el dia 3-10-2016.

Pots veure en aquestes adreces algunes ressenyes del llibre:
http://www.nationalia.cat/ca/noticies/1534 (Nationalia)
https://ja.cat/8wWha («Lletres Asturianes», 110, 2014)
https://goo.gl/M3zhSF («Lletres, Revista de llibres i cultura dels Països Catalans», núm. 61, desembre 2013-gener 2014)
https://goo.gl/e1i38h ("Cultura", suplement del diari «El Punt Avui», 13-09-2013)
https://goo.gl/tSlRtv
https://goo.gl/Wyhlh4 («Lo Convise», revista occitana, núm. 87)
https://goo.gl/LA7uzY («Llengua Nacional», 88)
https://goo.gl/4CHjHl (aparegut al núm. 1001 (30 de gener de 2015) de "La Setmana", setmanari occità)
https://goo.gl/mbQ85C (per Fina Salord, de Ciutadella; foto de l'acte)
http://goo.gl/3vfkpu (Estudis Romànics, 37)
https://goo.gl/PH4PjJ
https://goo.gl/neVIKt  
https://goo.gl/nuGd8R 
https://ja.cat/i6aZw
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000242/00000038.pdf
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/143772/142587

https://drive.google.com/file/d/1YFM4BMoCj2T_JPJI-g65SVN82u3oUrNs/view?usp=sharing

---

[1] Vegeu per exemple el mapa Aproximació a l’Europa de les Llengües del CIEMEN o el Diccionari de les llengües d’Europa d’Enciclopèdia Catalana.

[2] I concretament als territoris europeus de la Unió, a la qual pertanyen també alguns territoris americans, les illes Canàries i les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla.

[3] No discutirem ara si l’Armènia històrica és europea o asiàtica; allò que sí és clar és que les comunitats armènies instal·lades a diversos estats de la UE són molt antigues i han obtengut un reconeixement com a tals. Tampoc discutirem quina antiguitat ha de tenir una comunitat europea per a ser considerada autòctona, perquè podríem arribar a la conclusió que l’única realment autòctona és la basca.

[4] Som conscient, però, que en qualque cas no he aconseguit trobar la peça o la interpretació més idònia per a aquesta finalitat.

[5] Cal tenir en compte que tant les dades referents a cada grup de parlars com als llaços moderns de relació entre catalans i altres comunitats tenen com a límit temporal el 2010 (excepte qualque dada concreta de qualque parlar, que pot ser posterior). En la majoria de casos, però, són anteriors, perquè la confecció de tota l’obra ha estat una tasca d’uns quants anys i les dades en general corresponen al moment de la redacció de cada capítol, si bé en qualque cas n’hi ha hagut actualització més recent. Intentar estar al dia absolut en totes les dades implicaria no acabar mai aquest treball, perquè en haver actualitzat les darreres ja hauria de recomençar amb les primeres, i així successivament en una roda infinita.