UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 13 de setembre del 2011

L’exemple de Noruega

6 de setembre de 2011
 
Quan encara era un sol Regne amb Suècia, Noruega ja practicava una política assimilista respecte de les minories lingüístico-culturals que habitaven dins el seu territori: els samis (també coneguts com a “lapons”) i els kvens, de procedència finesa, uns i altres parlants fino-úgrics, molt diferents dels noruecs germànics indoeuropeus. Quan, cap a finals del segle XIX, l’escola es va generalitzar a Noruega, aquesta era exclusivament en la llengua de la majoria dominant. Per llei, a escola el mestre només podia explicar en sami o en kven quan tractàs un tema que en noruec fos incomprensible per als alumnes, i la mateixa llei remarcava que “fins i tot en el cas que la majoria dels infants a un districte escolar no comprenguin el noruec, el professor haurà de tenir ben present aquesta disposició, i haurà de fer tot allò que sigui possible per a assegurar que les llengües lapona i kven no són usades més d’allò que sigui absolutament necessari en les circumstàncies dades”. Amb la independència noruega el 1905, el procés de “norueguització” es va enfortir, amb l’objectiu de fer que tots els ciutadans noruecs compartissin els mateixos referents culturals, la mateixa llengua i la mateixa identitat. La norueguització es desenvolupà durant mig segle i com a exemple de l’efectivitat que tengué basten les dades de Kvænangen, un petit poble de la província de Tromso: el 1931, el 61 % dels seus habitants es declaraven “no noruecs”, és a dir, samis o kvens; el 1950, aquest percentatge havia caigut a 0. La cultura sami era vista com una cultura endarrerida que impedia el desenvolupament, i molts de samis començaren a avergonyir-se de la seva pertinença ètnica, considerada un estigma. Eren freqüents les caricatures i els acudits que presentaven els samis com a individus que sempre anaven beguts. Però el 1959 una relació sobre els resultats de l’educació entre els infants samis a la regió de Finmark plantejava per primera vegada la possibilitat d’ensenyar-los la seva llengua i la seva cultura; duita a consulta a la població en general, molts varen ser els qui s’hi oposaren, perquè temien que es pogués acabar en una espècie de “reserva sami” a Finmark, com a ciutadans de segona categoria. Tanmateix, el fet era que des dels primers anys 50 havien sorgit veus diverses que defensaven els drets dels samis a mantenir la seva llengua i la seva cultura, veus que de cada vegada eren més nombroses i més potents, i que començava a gestar-se un moviment de defensa dels samis, que es concretà el 1968 en l’Associació Nacional dels Samis de Noruega. Els anys 70 i 80 la política sami agafà més i més importància (hi ajudà un episodi emblemàtic de lluita pel medi, l’anomenada “qüestió d’Alta”), així com prengué força el desenvolupament cultural d’aquesta comunitat, un període conegut amb les sigles ČSV, inicials de les frases samis “Čájehehkot Sámi Vuoiŋŋa” (“Mostra l’Esperit Sami”) i “Čohkkejehket Sámiid Vuitui” (“Uniu els Samis per a la Victòria”). L’ensenyament de la llengua a escola va possibilitar aviat l’aparició de mitjans de comunicació escrits en sami, així com d’una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l’actitud de l’estat noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los, fins al punt que el 1988 una esmena a la Constitució establí que: “És responsabilitat de les autoritats de l’Estat crear les condicions que permetin al poble sami preservar i desplegar la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de viure”. Com a conseqüència d’aquest article, al cap de poc temps es constituí un Parlament Sami, que dins els anys 90 promulgà la “Llei de la Llengua Sami” que en possibilitava l’ús oficial dins 6 municipis. A diferència de Noruega, Espanya, més de 30 anys després de mort en Franco, continua mirant la seva diversitat com una nosa.

1 comentari:

  1. Benvolgut amic
    Aquestd article és molt esperançador per a nosaltres, perquè ens mostra com unes llengües quasi extingides poden reviscolar si ho vol el poble que les parla. Jo estic convençut que si els mallorquins, de dretes, d'esquerres, de centre i de pels racons, ens mostràssim ferms en la defensa de la nostra llengua i la nostra identitat els polítics dels diferents partits rivalitzarien en promeses de defensa de la nostra cultura, com ho feren els polítics noruegs quan veieren que els parlants de sami i kven volien revitalitzar la seva llengua.Perquè no hem d'ésser un país normal en el qual la llengua i cultura pròpia sigui defensada per tots els nostres representants al Govern i en totes les institucions públiques? Hi ha a Castella algun partit polític que estigui en contra del castellà? Hi ha a la regió de París algun partit que estigui en contra del francès? I en el cas de la Confederació Helvètica, hi ha algun partit polític que faci la guerra a un qualsevol dels quatre idiomes que s'hi parlen? Es veu que amb això, Spain, i Catalonia, are different.
    Una cordial salutació.
    Antoni Llull Martí.

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG