I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (i III)

  

L’actual supremacia volguda de l’anglès és afixiant:

- productes venals etiquetats –i sovint publicitats– solament en anglès (sobretot –però no només– de neteja, perfumeria i cosmètica), amb informacions obligatòries en altres llengües en lletra petita; avui és corrent trobar productes alimentaris gluten free, lactose free, sugar free, light, zero (alcohol; no és català, només hi coincideix);

- la majoria d’electrodomèstics tenen els comandaments i punts de connexió etiquetats en anglès (on / off, in / out, play, rew, forward, phono, pull, push…); també els automòbils;

- camisetes, bosses i gorres amb inscripcions en anglès; a qualsevol país que vagis, si en vols un record que dugui el nom del país o del lloc concret, difícilment en trobaràs cap que no sigui en la versió anglesa;

- en música moderna, a part de cantants catalans i espanyols, només es sent música en anglès; hi ha un menyspreu absolut pels cantants en les altres llengües, ni tan sols en les europees dels estats més grans i importants (francès, italià, alemany…) o culturalment més pròxims (portuguès, grec, romanès…); la música en anglès és “música”, la música d’altres països és “world music”;

- des de fa uns quants anys són habituals al nostre país (i crec que quasi a tot Europa, no sé si a tot el món) el Job Day, el Black Friday, el Cyber Monday, el Green Monday, el Giving Tuesday, i altres…

- a les zones turístiques, retolació comercial, publicitat i menús de restaurant són majoritàriament només en anglès; no es té gens en compte la diversitat lingüística dels turistes, la majoria dels quals no són angloparlants; als Països Catalans, hi deu haver cent –potser més?– vegades més rètols en anglès que en català;

- als aeroports la situació és vergonyosament supremacista; la informació només hi és en anglès i, dissimuladament, en la llengua oficial local; però jo he estat a aeroports on la llengua local no es veia per enlloc. En una època en què la traducció de llengües està tan automatitzada, no costa gens fer traduccions dels avisos i les indicacions en –com a mínim– 5 o 6 llengües de les més parlades (i més i tot, és clar); però no, hom suposa (o vol suposar) que tothom en el món sap anglès, i per tant no calen altres llengües; abans, parlar-ne unes quantes era un mèrit important per a atendre el públic viatger; avui en dia, només basta que el personal parli anglès; i qui no en sàpiga que es foti;

- córrer és running, caminar és footing o walking, la loció corporal és body milk, l’aparença és el look, la moda és fashion (a Mallorca hi ha un centre comercial que es diu M. fashion oulet), la gent fa twits per a tenir followers, per a viatjar en avió cal fer el check-in…; hi ha anglicismes a balquena dins el castellà, el francès, l’italià (en italià, és de veres alarmant), l’alemany, etc, i dins el català;

- a Espanya, els campions de l’anglisització són també els campions de l’espanyolisme, cosa lògica sent l’anglès una eina de l’imperialisme; com a exemple, la Família Reial (les princeses han estudiat al Regne Unit), El Corte Inglés (‘Our Stories’, ’Decor Studio’, ‘Personal Shopper’, ‘Click&Car’, ungles ‘old money’…) i CaixaBank (‘CaixaBank now’, ‘My box’, ‘My Card’, ’CaixaBankTalks’, ‘CaixaBank Protect’, ‘CaixaBank Payments’…); fixau-vos que l’anomenat TIL a escola (que volia que a les Balears una tercera part de les matèries s’ensenyassin en anglès) va ser impulsat per l’espanyolíssim Bauzá;

- els centres d’ensenyament que ofereixen estudis dits “internacionals” funcionen en anglès, totalment o quasi;

- en l’àmbit universitari, si no publiques en anglès no ets ningú; un article en català innovador no val res devora un en anglès de contingut banal; i com més va més matèries s’hi ofereixen en anglès;

- a Catalunya, sobretot, hi ha una demanda persistent perquè el català sigui llengua oficial a la UE (cosa que ja hem vist que té una transcendència molt relativa), però ningú s’exclama quan el català és absent dels esdeveniments organitzats al país que tenen importància internacional, anunciats en anglès (Loop Festival, Catalunya Film Festival, International Fantastic Film Festival of Catalonia –que inclou la Zombie Walk–, Smart City Expo World Congress, Alimentaria FoodTech, Swab Barcelona Art Fair, Barcelona Bridal Fashion Week, Brunch Electronik Barcelona, Barcelona Wine Week, Barcelona Design Week…); o quan els noms d’importants institucions de recerca radicades a Catalunya són en anglès (Barcelona Institute of Science and Technology, CaixaResearch Institute, Barcelonaβeta Brain Research Center, Barcelona Supercomputing Center…). Grans oportunitats perdudes per a internacionalitzar el català! Si s’anunciassin en castellà, els “catalanistes” posarien el crit al cel, però com que s’anuncien en anglès, no hi tenen res a dir. Al cap i a la fi, el català ha de servir per a ballar sardanes, veure teatre regional i resar a la Moreneta, i també per animar el Barça (és clar!), però no per a coses transcendents més enllà de les 4 províncies.

- la submissió ideològica a l’anglès és tan potent, tan forta, que fins i tot els més exaltats defensors del català –i molts considerats d’esquerres!– l’accepten de bon grat; troben normal que el català sigui absent dels entorns ocupats per aquesta llengua estrangera imposada pel capitalisme. Hi ha professors universitaris de filologia catalana que tenen publicat el seu currículum personal només en anglès…

Els llatins anomenaven sermo vernaculus el parlar de la gent inculta, el parlar del poble fora de limitacions acadèmiques, un adjectiu –vernaculus– derivat del substantiu verna, que com a significat primari volia dir “esclau nascut a la casa de l’amo”; vernaculus era, doncs, primerament “propi de l’esclau”, i per extensió propi de tota la gent humil controlada per la classe social dominada per la gent rica, el parlar de la qual era sermo eruditus o doctus. En l’ús actual, vernacle (i les diverses variants formals del mot en altres llengües) vol dir “parlar propi de la gent del país”, contraposat a la llengua culta o oficial. En llatí, doncs, bé que inicialment no era una expressió pejorativa, en contexts determinats sí que adquiria aquest valor, sobretot si es contraposava al sermo eruditus / doctus: els parlants erudits, savis, parlaven “bé”, els parlants de baixa qualitat social parlaven de manera equivalent a la categoria d’un esclau, parlaven malament. Dins el context social del món actual, per a una gran part de la societat, el sermo eruditus és l’anglès, i el sermo vernaculus són totes les altres llengües. En realitat, és això que va voler expressar Donald Trump quan rebé els governants d’ultradreta hispanoamericans a la Casa Blanca el mes de març passat, als quals va entimar que no volia aprendre la seva “maleïda llengua”. Eren de la seva corda ideològica, però no de la seva classe social. El President dels Estats Units, els amos de mig món, no cal que es rebaixi a aprendre la llengua vernacla dels seus llepaculs; són aquests els qui han d’aprendre i parlar la llengua de l’amo, com han fet sempre pertot. Els dirigents de la Unió Europea tenen ben apresa aquesta lliçó, ho demostren diàriament.

(Us convid a llegir, sobre la qüestió de l’anglès, aquest altre article: La nova diglòssia (‘Llengua Nacional’, 85, IV trimestre del 2013, 8-11; disponible a https://indirecte.larepublica.cat/10506, https://indirecte.larepublica.cat/10552, https://indirecte.larepublica.cat/10595 . També és interessant aquest article en francès: https://ja.cat/qub9t, i aquests altres articles: https://www.vilaweb.cat/noticies/i-si-fem-que-el-catala-tambe-sigui-una-llengua-de-recerca-nacional-i-internacional/, https://www.vilaweb.cat/noticies/langles-lamine-universitat/).

I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (II)

La història de dominació política i imposició lingüística s’ha repetit moltes de vegades al llarg de la història. Només uns quants exemples més evidents i coneguts: la Xina és un gran imperi, amb més de 1000 milions de persones, amb una diversitat enorme de llengües i cultures, on només es reconeix legalment com a llengua oficial la modalitat estàndard del mandarí, el més nombrós dels grups dialectals pròpiament xinesos. La Rússia imperial, estesa per Europa Oriental i per una gran part d’Àsia, va imposar pertot la llengua russa, conducta seguida per la Unió Soviètica i mantenguda per l’actual Federació Russa. Quan els anglesos i els francesos seguiren les passes de Castella i Portugal i volgueren fabricar el seu propi imperi (l’anglès, ja començat el segle XII amb l’apropiació d’Irlanda), imposaren per tots els territoris que anaven conquerint (a Amèrica, a Àfrica, a Àsia i a Oceania), les seves respectives llengües de govern (anglès i francès), i així ho varen fer també els Països Baixos amb el neerlandès, a les colònies americanes, africanes i asiàtiques.

Avui en dia, de la majoria d’imperis citats, políticament i territorialment en resta poca cosa, excepte del xinès, que encara es manté íntegre i augmentat amb la conquesta del Tíbet (1950). De l’anglès, del francès, del neerlandès, només petits enclavaments a diverses parts del món; del castellà i del portuguès, pràcticament res. Del rus en resta encara l’extensa regió de Sibèria, però és bastant més petit que no era la URSS.

Però si els imperis tradicionals, territorials, han desaparegut o minvat, va prendre força al segle XX l’imperialisme capitalista, que cerca dominar el màxim de països sense necessitat d’ocupar-ne el territori. El capitalisme, basat en el rendiment màxim del capital monetari invertit, necessita la homogeneïtzació de la societat mundial, perquè si tothom té les mateixes necessitats haurà d’adquirir els mateixos béns, la qual cosa crea un mercat mundial grandíssim on els venedors són una minoria que s’ha sabut imposar i els compradors són tothom. Potencia les grans empreses capaces d’arribar pertot i destrueix les petites empreses que només poden arribar a una comunitat social limitada. No en calen exemples, perquè tots en som testimonis diàriament, d’empreses locals que cessen la seva activitat i són substituïdes per empreses anomenades “multinacionals”. El fet és que l’imperialisme capitalista també actua en la qüestió lingüística com han actuat tots els imperialismes: imposant la seva llengua, que és l’anglès; surt més econòmic usar una sola llengua que haver-ne d’usar moltes. Per què és l’anglès i no una altra? Perquè el més important i pesant subjecte exportador del capitalisme a tot el món han estat inicialment els Estats Units d’Amèrica, que tenen com a llengua oficial l’anglès. Ha estat el pes econòmic (i polític també, és clar) dels USA que ha imposat l’anglès a tot arreu com a llengua de transacció econòmica, assumida després per altres potències que també han agafat una certa importància econòmica capitalista, com és la Xina (tots els productes de la Xina arriben en anglès a la resta del món). I la llengua anglesa, en si mateixa, també s’ha convertit en capital d’inversió: com que el capitalisme la fa necessària a tothom que vulgui viure del sistema, són milions els parlants d’altres llengües que la volen aprendre per a integrar-se plenament dins la roda, i per a aprendre-la paguen i paguen acadèmies, professors particulars i estades “lingüístiques” a estats angloparlants (especialment els Estats Units, el Regne Unit i Irlanda) o a estats on l’anglès és cooficial (especialment, Canadà, Malta) i a Xipre, on és molt parlat com a segona llengua. És un negoci rodó per a milers (milions?) de persones que viuen d’aquesta imposició, i per als estats receptors.

A Europa, en general, l’anglès hi ha pegat fort, diuen que perquè “és la llengua internacional”, però mai cap organisme internacional ha decretat que l’anglès tengui tal consideració. A la Unió Europea, de llengües oficials n’hi ha 24, i totes són vàlides per a expressar-se dins la Unió i en nom de la Unió; vegem, però, quina és la realitat (dades obtengudes del Parlament Europeu mitjançant ‘Gemini’ i ‘Chatgpt’):

- al Parlament Europeu les intervencions en anglès després del Brexit han augmentat, i representen entre el 32% i el 36% del total, essent que el percentatge de diputats d’estats amb l’anglès oficial és només del 2,7% (14 d’Irlanda i 6 de Malta, de 720), diputats que a més a més es poden expressar en la llengua pròpia del país (i moltes de vegades ho fan), gaèlic i maltès. Els qui usen molt majoritàriament l’anglès són diputats dels estats nòrdics i orientals;

- a la Comissió Europea, l’anglès és absolutament predominant com a idioma de comunicació amb la premsa, el públic i en actes internacionals; el francès s’hi sent de tant en tant i l’alemany pràcticament mai, només quan la presidenta Von der Leyen parla per als alemanys o els austríacs; les altres llengües no són mai usades per la Comissió;

- el president del Consell Europeu, António Costa, només parla portuguès a Portugal; normalment s’expressa públicament en anglès; a França i a Bèlgica, també en francès, i a Espanya en castellà.

Vistes aquestes dades, és clar que la cooficialitat teòrica de les 24 llengües a la UE no en garanteix l’ús públic ni la presència internacional. El Banc Central Europeu s’anomena a si mateix “European Central Bank”, tot i tenir la seu a Alemanya, i s’expressa ‘per defecte’ en anglès, i llavors fa traduccions a les altres llengües de la UE dels documents més importants. Després del covid (un altre anglicisme) la UE va dissenyar 4 programes d’inversions: Horizon Europe, Creative Europe, Digital Europe i Next Generation EU, per a estimular la recuperació econòmica; no hi havia cap justificació per a anomenar-los només en anglès, es podien anomenar perfectament en qualsevol llengua oficial, però se’ls va denominar en anglès perquè hi dóna més categoria, fan més planta… Només els tribunals de la Unió no actuen sempre en anglès i respecten més la diversitat lingüística, una característica europea que pareix que fa nosa. No ens hem d’estranyar que Donald Trump se’n rigui de la UE, si ni tan sols els seus dirigents són capaços de fer-li la contra en una llengua europea que li faci veure que aquí no som els seus súbdits. L’anglès a l’actual UE és una llengua territorial minoritària, però els europeus actuen amb els Estats Units com el ca que obeeix la veu del seu amo…

I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (I)

 

Siempre la lengua fue compañera del imperio

Va ser en l’època de l’Humanisme (grosso modo, segles XV i XVI) en què sorgí la idea que la llengua era un element important en l’expansió dels imperis i la conseqüent expansió de la cultura original dels pobles que promovien aquests imperis. I era ver, basten uns quants d’exemples:

- Amb l’imperi forjat per Alexandre Magne (336-323 a. C.) la llengua grega va arribar fins al Panjab (a l’Índia), passant per Egipte, l’Àsia Menor, Síria, Palestina, Mesopotàmia, etc., i si bé l’imperi unificat es va dissoldre a la mort d’Alexandre, els estats que el succeiren mantengueren la llengua grega fins que anaren desapareixent dins els segles següents. Així i tot, el coneixement i ús del grec en aquests territoris va durar encara uns quants centenars d’anys, i n’han quedat nombrosos documents i testimonis escrits.

- La Roma clàssica va estendre els seus dominis per l’Europa meridional i central (i fins a la meitat de l’illa de Gran Bretanya), el nord d’Àfrica i l’Àsia Menor fins a Mesopotàmia, i pertot hi va dur la llengua llatina com a llengua de govern i administrativa, si bé a la part oriental de l’imperi el llatí no arribà a substituir el grec, que mantenia el seu prestigi com a llengua heretada de l’expansió grega anterior. Fruit d’aquesta expansió de la llengua llatina són tots els parlars romànics sorgits a l’Europa occidental i centro-meridional, a més d’a una part dels Balcans. Lorenzo Valla, humanista romà de la primera meitat del segle XV, tractant de la importància de la llengua llatina, afirmà: “l’imperi romà és onsevulla que domini la llengua de Roma” (del prefaci al llibre I de les seves Elegàncies)

- Un altre humanista, castellà, Gonzalo García de Santa María, al pròleg de la seva traducció de Las vidas de los sanctos religiosos (entre 1486 i 1491), quan encara els dominis de Castella es limitaven a la península Ibèrica i les Canàries, va escriure: “E porque el real imperio que hoy tenemos es castellano, y los muy excellentes rey e reyna nuestros senyores han escogido como por asiento e silla de todos sus reynos el reyno de Castilla, deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comúnmente, más que otras cosas, sigue al imperio.” Ja devia preveure l’expansió dels dominis castellans.

- I d’un altre humanista castellà, Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica coneguda de la seva llengua (1492), és la frase segurament més popular: “siempre la lengua fue compañera del imperio y de tal modo lo siguió que juntamente començaron, crecieron y florecieron y después juntamente fue la caída de entrambos”. Els segles posteriors, amb la conquesta i colonització d’una gran part d’Amèrica per part de Castella i la introducció de la seva llengua als països conquistats, confirmaren les afirmacions de Gonzalo García i Antonio de Nebrija. Al segle XVIII aquesta llengua s’introduiria també als Països Catalans.

- Els catalans no estiguérem al marge de les ambicions imperials. Després de l’expansió de Catalunya pels territoris veïns de València i les Balears, on es va imposar també la llengua catalana (que no hi era original), els comtes de Barcelona i Reis d’Aragó feren el seu petit imperi per terres mediterrànies de l’entorn itàlic: Sicília, Sardenya, Nàpols (segles XIV i XV); i els famosos almogàvers, comandats per Roger de Flor, arribaren a Grècia i s’establiren (1311) als ducats d’Atenes i Neopàtria, on restaren quasi 80 anys. Per tots aquests dominis la llengua dels dominadors, la catalana, hi tengué una presència important, sobretot a Sardenya i als ducats grecs, i no tant a Sicília i a Nàpols, on hagué de competir amb la modalitat itàlica pròpia. Pertot deixà traces més o menys abundants, i a Sardenya hi deixà a més a més una vila totalment catalanòfona, l’Alguer. El 1454, a les Corts de Barcelona, l’humanista català –aleshores bisbe– Joan Margarit s’enorgullia d’aquesta expansió catalana: “aquella [Catalunya] qui aquella vetustíssima e famosíssima Atenes… e aquella Neopàtria havia convertides en sa llengua catalana.”

- Després de l’arribada de Colón a Amèrica, castellans i portuguesos s’afanyaren a fer-se’n els amos tant com poguessin. Els portuguesos, a més a més, arribaren a controlar també territoris d’Àfrica i Àsia, i pertot hi imposaren la seva llengua, fet que l’historiador João de Barros justificava com una mesura necessària perquè els “indis” poguessin ser cristianitzats: “Çerto he que nã á hy gloria que se possa comparar a quando os mínimos Ethiopas, Persianas, indos daquẽ e dalẽ do Gange, em suas proprias terras, na força de seus templos e pagodes onde nunca se ouvio o nome romano, por esta nossa arte aprenderem a nossa linguagem, com que possam ser doutrinados em os preceitos da nossa fe que nella vam escritos.” La llengua era vista no només com a eina de dominació política, sinó també com a eina de dominació mental i moral.

 

40 anys (quasi) inútils de la Llei de Normalització Lingüística

 

    Aquest mes d’abril vinent farà 40 anys que es va promulgar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, feta a semblança de les que pocs anys abans (1983) s’havien aprovat a Catalunya i a València (aquí denominada Llei d’ús i ensenyament del valencià). Pareixia un gran pas endavant per a afavorir que la llengua pròpia d’aquestes illes, la catalana, es convertís també en la llengua d’ús normal dins tots els àmbits de la societat, després de més de dos segles de marginació i de 40 de feroç persecució política. De fet, l’aprovació de la llei va crear aquesta il·lusió en tots el sectors socials que estaven preocupats per aquesta qüestió, que esperaven que a partir d’aquell moment l’actitud de les institucions i de la societat en general respecte de la llengua canviàs. Teníem un estatutet d’autonomia que permetia fer una acció decidida i continuada a favor de la llengua, si n’hi havia voluntat, i teníem ja l’eina legal per a fer-la. Passats els 40 anys de la llei, però, la desil·lusió absoluta ha substituït la il·lusió inicial: la llengua catalana no només no s’ha normalitzat gens, sinó que en realitat ha empitjorat en la consideració i presència social, perdent proporcionalitat d’ús entre la població i sent causa de conflicte constant, no per si mateixa, sinó pel menyspreu amb què és vista per gran part dels nous habitants de les illes, majorment (però no únicament) pels arribats d’altres contrades –pròximes o llunyanes– i per nascuts aquí que no la tenen com a pròpia. ¿Què ha passat perquè aquella llei tan il·lusionant hagi estat tan poc efectiva?
    Respecte de les institucions, la llei expressa moltes de voluntats, molts de desitjos, però ben poques prescripcions, i les poques que inclou poden ser ignorades sense punició, perquè cap article no parla de responsabilitat jurídica si són incomplides.
    La llei fa referència concreta a només a les institucions oficials (govern autònom, consells insulars, ajuntaments…) i als centres d’ensenyament no universitari, perquè la universitat té autonomia per a regular el seu propi funcionament; com a molt, l’afecta de manera general el títol preliminar. En el cas de l’ensenyament, redactada en un moment en què aquesta no era una competència de la comunitat autònoma, es limita a dir que dins els programes educatius s’ha d’ensenyar la llengua i la literatura catalanes “en harmonia amb els plans d’estudis estatals i com a mínim igual a la [dedicació horària] destinada a l’estudi de la llengua i literatura castellanes” (article 19). I afegeix (art. 20) que el govern ha de garantir que els escolars sàpiguen correctament català i castellà en acabar l’escolaritat obligatòria. Enlloc parla d’ensenyament en català, ni a favor ni en contra, cosa que fa tan legals les escoles que funcionen només en català –amb aprenentatge de castellà, naturalment– com les que funcionen en castellà –amb teòric aprenentatge del català. Per a impulsar l’escola en català, vist que la LNL no ho feia, l’Obra Cultural Balear emprengué una campanya intensa perquè el govern prengués mesures efectives a aquest fi, conseqüència de la qual va ser l’anomenat Decret de Mínims de 1997, que l’any qui ve farà 30 anys i continua sent DE MÍNIMS!
    A més de no preveure sancions per als dirigents institucionals que no la complesquin, la llei no fa cap prescripció sobre l’ús de la llengua en la societat civil (retolació comercial, presència del català al cinema i als mitjans de comunicació, drets lingüístics dels consumidors, informació comercial en prospectes, cartells, respecte per la toponímia tradicional, etc.), de manera que només podia ser efectiva si els qui manaven realment la volien complir, cosa que només ha succeït en casos molt concrets, de transcendència social molt desigual (els noms oficials dels pobles, els rètols indicadors de les vies urbanes i interurbanes, i poca cosa més). El títol III de la llei (Dels mitjans de comunicació social) i el IV (De la funció normalitzadora dels poders públics) pràcticament no s’han gastat gens; qualque article s’ha complit una mica, de manera desigual, i qualcun altre no s’ha complit gens, i així, amb una llei més simbòlica que efectiva –que a Catalunya ja va cedir el pas el 1998 a la Llei de Política Lingüística, molt més ambiciosa i prescriptiva–, mentre la societat illenca anava canviant i tornant molt més complexa, amb un multilingüisme individual generalitzat i extens, hem passat 40 anys en què la nostra llengua, l’única pròpia d’aquesta comunitat, ha anat quedant més i més arraconada.
    La LNL, és cert que esmenta unes quantes vegades el dret dels ciutadans d’usar la llengua catalana tant amb organismes públics com en l’àmbit privat (articles 2, 8, 10, 11, 16, 18, 22, 25…), però més poques vegades parla d’obligacions, i sempre amb referència al català com a matèria d’ensenyament. (Cert és que els drets generen teòrics deures dels receptors dels drets, però si aquests deures no s’especifiquen i concreten queden dins una obligació abstracta amb la qual ningú es sent implicat.) En alguns articles referits a les institucions s’usa la perífrasi “ha de + infinitiu” que lingüísticament es considera d’obligació, però que jurídicament és vaga, perquè parla d’una obligació indefinida en el temps i en la mesura: “El Govern (…) ha de regular (…) l'ús normal de la llengua catalana (…) en les activitats administratives dels òrgans de la seva competència”, “El Govern (…) ha de promoure la normalització de la llengua catalana (…) als registres públics no dependents de la comunitat autònoma”, “Els consells insulars i les corporacions locals han de regular l'ús de la llengua catalana…” (art. 9). Frases com aquestes n’hi ha moltes: “ha de promoure”, “ha d’impulsar”, “ha de contribuir”, “ha de propiciar”, “ha de crear”… Mai no diu quan, ni com ni en quina mesura, i les disposicions legals posteriors que les facin efectives són escasses, i fins i tot n’hi ha hagut, com va passar durant la presidència d’en Bauzá, que han volgut minimitzar-les. I els articles 37, 39 i 40.1 pràcticament no s’han aplicat mai, i són els més importants per a aconseguir la presència social ambiental del català.
    En definitiva, la LNL de les Balears és una llei ineficaç, amb la qual just s’ha aconseguit, al cap de 40 anys, que les institucions autonòmiques i locals (no les estatals) reconeguin i usin el català, però no s’ha aconseguit que aquest ús sigui general dins la societat de les Balears ni que els catalanoparlants, minoritzats en nombre i en drets reals, puguem viure plenament en català. Ben al contrari, com més va més, som discriminats i insultats per persones diverses pel simple fet de parlar en la nostra llengua. No podem anar a un restaurant qualsevol i llegir la carta en català, clares vegades podem anar al cinema en català, a poquíssims establiments se’ns informa per escrit en català. Hi ha molta més presència de l’anglès al comerç que del català… Si et passeges pels carrers de Palma (i no en parlem de les zones turístiques, sobretot Eivissa) tens la impressió que ets a una ciutat totalment forastera/estrangera…
    Tots els governs successius que hi ha hagut després de la promulgació de la LNL en tenen la culpa, de la situació, i el que més –perquè va governar en una època en què encara els catalanoparlants érem majoria– el d’en Cañellas, el que va voler fer la llei per a “quedar bé”, sense intenció d’aplicar-la més que superficialment. Els seus 12 anys de govern varen ser els més decisius; hauria pogut dignificar la llengua del país, però no va voler i no va fer res, sinó que la va marginar més. Després ja va ser molt més difícil pels canvis socials, i els que varen venir darrere (amb l’excepció de Cristòfol Soler, i li va costar el càrrec) o seguiren el seu exemple (Matas i Bauzá) o feren tímids intents de canviar la situació, sense, però, gosar agafar el bou per les banyes; i ara hem tornat a una època semblant a la d’en Cañellas: no fer res a favor de la llengua pròpia i deixar que es mori per ella mateixa, amb l’excusa que no hi ha conflicte lingüístic (segons na Prohens).
    Amb una paraula, no hi ha cap raó per a celebrar, ni tans sols commemorar, una llei fada que ha demostrat ser simplement una eina per a fer callar els “catalanistes”, insuficient per a la normalització de la llengua catalana. Només una actuació li faria homenatge: fer-ne una de nova molt més ambiciosa i efectiva. Però sabem que amb l’actual situació político-social això és somiar truites. I tal dia farà un any…


(Publicat a AraBalears, 28 de febrer de 2026, p. 38.)

  

Tant de bo no hi hagués properes setmanes

A l’amic Antoni Llull Martí, que amb ses obres tant ha contribuït a conèixer i recuperar el català més popular i genuí

    Si jo hagués dit mai a ma mare, a la meva sogra, o a qualsevol altra persona catalanoparlant de la mateixa generació i de la mateixa àrea dialectal, que “la propera setmana s’aproparia un temporal que creuaria tot Mallorca”, o que plouria “els propers dies”, sé cert que no m’hauria entès, perquè dins el seu bagatge lingüístic natural –après dins l’entorn familiar i social d’una societat on l’única llengua natural i d’ús normal en la major part de les situacions quotidianes era la catalana– aquesta paraula proper (ni apropar-se ni creuar) no existia. No hi havia res que fos “proper”: hi havia els veïnats, els amics, les cases del costat, els carrers i les botigues d’aprop, els pobles d’aprop… I hi havia avui, demà, passat-demà, l’endemà, dilluns (dimarts, etc.) qui ve (amb aquest relatiu arcaic, perfectament legítim), la setmana / el mes / l’any qui ve, i també hi podia haver els dies que vénen, i es podia parlar dels anys que vénen, i predir que vénen uns mesos difícils… Però mai ningú hauria dit “els propers dies plourà molt” o “els propers anys seran dolents”. 

[Continua llegint aquí]

Evocació i elogi de Pau Llabrés Pizà

 

A la tasca pel retorn
de la llengua a casa nostra
hi ha un nom que no se fon
i que cal tenir per mostra.
Ell ha estat dels peoners:
honor, doncs, a Pau Llabrés

Aquesta glosa de Gabriel Barceló –que li dedicà a l’homenatge que l’Escola Municipal de Mallorquí li va fer el novembre de 1988– il·lumina fantàsticament la figura d’una persona que, com moltes altres de la seva generació i de la seva inquietud, va ser essencial en el manteniment i la revitalització de la flama de la llengua catalana durant la segona meitat dels anys llòbrecs del franquisme, a partir de la creació de l’Obra Cultural Balear.

Pau Llabrés Pizà va néixer a Consell el 7 d’octubre de 1922 i morí a Palma el 24 de gener de 2003. Fill de Margalida Pizà Sales i Andreu Llabrés Moyà, que tenia un taller de sabates, va ser el major de set germans. Va estudiar el batxillerat a Palma, primer al Seminari Conciliar i després a l’institut Ramon Llull, època (1941) en què establí amistat amb el poeta Miquel Ferrà i Joan (1885-1947), bibliotecari de la Biblioteca Pública Provincial, relació i amistat que despertaren en ell la inquietud per la llengua i la cultura catalana. En acabar el batxillerat va anar a la Universitat de Barcelona a estudiar Filologia Romànica, que no pogué acabar per la penúria econòmica familiar, quan encara feia poc que havia acabat la Guerra Civil.

Tornà a Mallorca, estudià a l’Escola Normal de Magisteri i es presentà a l’examen d’estat per a fer de mestre a l’escola pública, i l’aprovà. Va començar la feina a diversos pobles de les Balears –Ciutadella (1946/49), la Pobla (1950) i Alaró (1951)–, l’any 1952 va anar a com a mestre a Guimerà (Lleida), i després va passar al Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc (la Conca de Barberà), on va estar del 1953 al 1956, i on va establir amistat amb Mossèn Martí, que més tard seria bisbe de la Seu d’Urgell del 1971 al 2003. A Montblanc conegué la que seria sa dona, Maria Teresa Roset Dalmau, amb qui va formar una família que tendria tres fills: Margalida, Montserrat i Andreu. L’any 1956 el matrimoni va anar a viure a l’Arboç del Penedès, on va exercir de mestre fins a l’any 1969 i on varen créixer les seves filles. Durant tots aquests anys en què va viure a Catalunya, Pau Llabrés no va perdre el contacte amb Mallorca, especialment amb les persones implicades en la defensa de la llengua i cultura catalana, com Francesc de B. Moll (de qui, més envant, aprendria molt sobre la llengua) i Josep Ma. Llompart, entre d’altres.

El 1967, aprofità que la Diputació de Barcelona convocà un examen de llengua catalana, amb tribunal de la Universitat de Barcelona format pels professors Pere Bohigas i Antoni Comas, per concórrer-hi i obtenir el reconeixement de professor. Dos anys després, el 1969, va demanar el trasllat a Palma, i li assignaren l’Escola Graduada, on va estar fins que es va jubilar l’any 1989. En aquest període és quan va néixer el seu tercer fill. A Palma, a més de fer de mestre, entrà a col·laborar amb l’Obra Cultural Balear, quan encara era presidida per Miquel Forteza Pinya, i en va ser membre de la Junta fins al juny de 1974, llavors presidida per Climent Garau. A part de ser-ne de la Junta, dins l’OCB va ser integrant de la Comissió de Premsa, col·laborador i mantenidor de la revista Lluc, encarregat de la comunicació amb els socis i secretari tècnic, i hi ajudà en tot allò que fos necessari fins que va poder. A més a més, fou un dels professors que començaren, a finals dels anys 1960, les classes de català organitzades per aquesta entitat a l’Estudi General Lul·lià, les quals posaren en funcionament el moviment de recuperació de la identitat mallorquina. Segurament va ser un dels més antics, cronològicament, d’aquests professors «saltimbanquis» (en encertada metàfora de Gabriel Janer Manila) que foren Josep M. Llompart, Gabriel Vidal, Jordi Magrinyà, Catalina Calafell, Aina Moll… S’hi mantengué fins a finals dels 1980, i quan es va fundar l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor el 1973, va formar-ne part del tribunal examinador fins a l’any 1992, quan n’assumí la competència la Junta Avaluadora de Català. El seu compromís amb la llengua catalana es va veure reflectit públicament el 1970 en una carta oberta a la premsa mallorquina en què ell i un grup nombrós de mestres illencs expressaven la seva opinió de la conveniència de l’ensenyament a escola de «la lengua vernácula», recolzant-se en la possibilitat de fer-lo que oferia la recentment aprovada «Ley General de Educación»; érem en ple franquisme.

A més de ser homenatjat per l’Escola Municipal de Mallorquí, com he dit a l’inici, el 1988 la Conselleria de Cultura del Govern Balear li va concedir el Premi Francesc de Borja Moll (un premi que, per cert, no tengué gaire continuïtat), com a reconeixement a la seva dilatada vida dedicada al magisteri i a l’ensenyament de la llengua catalana. I dins el marc dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el 1990 va rebre la Distinció de la Junta, pels mateixos motius anteriors i pel seu servei a l’entitat durant més de 20 anys. I encara el 1997 rebé un altre homenatge pels seus companys professors de l’Escola Municipal de Mallorquí.

En la dècada dels anys 90, va col·laborar amb l’editorial Vicens Vives, en la correcció i adaptació al català de les Balears d’innombrables llibres de text de Primària i de Secundària; i va col·laborar també amb la revista El Mirall, amb ressenyes de llibres didàctics i altres notícies, entre les quals és destacable la nota necrològica «In memoriam. Josep M. Pons i Pons, testimoniatge d’activitat pedagògica i cívica».

Pau Llabrés Pizà era un home amable, afable, cordial, dedicat en cos i ànima a la seva feina, tant la de mestre d’escola com la de defensor i promotor de la cultura del país, fos com a soci i administrador de l’OCB fos com a professor de llengua catalana per a adults. De les seves qualitats en poden donar fe totes les persones que el conegueren i tractaren. Es pot afirmar que mai ningú no va rebre d’ell ni un rebuig ni una inconveniència. Gran coneixedor de l’idioma, corrector i traductor meticulós, el resultat de la seva obra va ser sempre una intervenció pulcra i precisa. Molt sensible i preocupat pel procés de marginació i desnaturalització a què veia sotmesa la nostra llengua, va ser reconegut per tots els seus alumnes com a professor solvent, al qual acudien per a consultes fins i tot havent acabat les classes amb ell.

D’aquestes qualitats en dóna testimoni l’escriptor Joan Guasp a un article al DBalears publicat el 20/06/2022, titulat «Quina sort que tinc!». Entre altres coses, diu d’en Pau Llabrés: «Estimava molt els llibres. I, més que els llibres, estimava la llengua. La llengua pròpia, la catalana. (…) En Pau Llabrés em va corregir els meus primers escrits en català. M’animava a escriure i a escriure bé. Gramaticalment i ortogràficament. No l’importava gaire la creativitat literària, sinó la correcció del text, no la seva crítica formal. Jo li portava els meus manuscrits, i ell me’ls tornava setmanes després amb les anotacions pertinents, des de Montblanc o des de Consell mateix. Era una persona bastant reservada, però el que deia anava a missa».

Pau Llabrés va deixar aquest món terrenal el 2003, i el seu record posterior va quedar una mica esvaït enmig de la torrentada de personatges més o menys il·lustres i importants per al país que la generalització d’internet, encara minoritària a principis del segle, ha afavorit. Però la importància d’una persona dins un país no s’ha de mesurar únicament pel ressò als mitjans, sinó sobretot per la feina positiva que ha fet dins unes determinades circumstàncies. I és indiscutible que Pau Llabrés Pizà va ser un element importantíssim per al manteniment i la promoció de la nostra llengua. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i tractar-lo durant anys dins l’OCB i pens que li devia aquest reconeixement. Segur que són molts el qui ho pensen igual.

(Agraesc a la seva filla Margalida la majoria de dades personals que apareixen en aquest article).

Publicat a DBalears el 3 d'octubre de 2025 

La ignomínia es repeteix

L’extermini de milions de persones a Europa durant la segona guerra mundial, un fet recentíssim en la història de la humanitat (encara viuen persones que ja vivien durant aquell desastre), es va fer amb la complicitat de milers (milions?) de persones de tot el continent. I em referesc a l’extermini planificat, no a les víctimes directes i indirectes dels actes de guerra (soldats ferits o morts a les batalles, civils morts a causa de bombetjos o bales perdudes…), les quals també es compten per milions. Durant temps es va (voler) creure que l’extermini planificat (principalment pel règim nazi d’Alemanya, però també per altres règims similars que hi col·laboraren) era una espècie de secret que la població en general desconeixia, tant al propi Tercer Reich com als altres estats europeus, i això servia d’excusa per a justificar que els qui els combatien, als exterminadors, coneguts com els Aliats, no fessin res per a aturar aqueixes matances multitudinàries fetes amb maquinària idònia (especialment, els camps d’extermini d’Europa central i oriental). És a dir, l’excusa del perquè no s’havien bombejat i destruït aquests camps (Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Sobibor, Dachau, etc.) era que no es tenien prou evidències que eren allò que eren: escorxadors humans. Però a partir de mitjan 1944 ja era ben conegut que a Auschwitz-Birkenau, com a mínim (el més gran i eficaç de tots els camps), les cambres de gas funcionaven a ple rendiment per a eliminar milers de persones cada setmana, i cap dirigent dels Aliats volgué prendre la decisió d’enviar-hi els bombarders per a destruir-les, amb excuses diverses (que els bombetjos eren poc precisos i podrien matar els presoners, que necessitaven els avions per a altres objectius, que militarment no eren objectius importants…). Fins a la darreria de la guerra els camps d’extermini continuaren fent la seva funció, establint un rècord mundial de persones assassinades en massa per mitjans industrials (6.000.000?, probablement més).
    Com he dit, durant la guerra i després de la guerra hom va pretendre que la població civil d’Alemanya, i també dels altres estats on hi hagué matances o empresonaments massius de jueus, gitanos o altres empestats a ulls del règim (Polònia, Hongria, Romania, França, Croàcia…), no sabia res de les atrocitats que feien els qui manaven; però estudis fets al cap d’anys per investigadors diversos (historiadors, sociòlegs, psicòlegs…) han demostrat que una gran part de la població, si no tota, sabia què passava amb els presoners d’aquestes comunitats que eren deportats per la policia o les Schutzstaffel (SS): que eren destinats a la “solució final”; més ben dit, no només ho sabia molta de gent, sinó que molta, moltíssima, de gent civil hi va col·laborar (vegeu, per exemple, l’estudi de Florencio Jiménez Burillo, L’holocaust nazi. Barcelona, UOC, 2005.) Per a dir-ho clar i en poques paraules: milions de persones a Europa –a part dels botxins directes– coneixien (i en gran part hi col·laboraven) l’extermini d’altres milions de persones, durant els anys del nazisme i el feixisme a Europa (anys 30 i primers anys 40 del segle XX). Un poc més tard, ho varen saber també els Aliats que combateren nazis i feixistes, però ningú (llevat d’honorables excepcions personals) va fer res per a aturar l’horrible empresa destructora de persones.
    I em direu: i a què ve això, ara? Doncs ve a la trista constatació que allò que ja va passar a l’Europa nazi-feixista de fa més de 80 anys torna passar ara a Israel i Palestina: l’estat israelià –l’estat de les víctimes de l’holocaust– ha posat en marxa, ja fa més d’un any, una màquina de matar palestins sistemàticament, a Gaza, potser no tan sofisticada com la dels nazis, però igualment efectiva, alimentada per aquells que el segle XX no saberen o no volgueren defensar els jueus de la barbàrie. I al mateix temps que a Gaza practiquen l’extermini (sembla que amb l’objectiu final de netejar la franja d’“indesitjables” per a poder-se-la fer seva), els israelians a Cisjordània continuen amb l’expoliació del territori per a instal·lar-s’hi ells, com els nazis engegaren de casa seva els jueus i els robaren les seves possessions. I tot això passa a la vista (avui en dia no es pot amagar) de tot el món, inclosa la població civil israeliana, que es comporta com la població civil alemanya de l’època hitleriana: n’hi ha que no ho volen veure i n’hi ha que ho veuen i ho celebren, i una minoria hi està en contra. Els nazi-feixistes tengueren una excusa per a assassinar milions de persones: eren els culpables de la seva derrota a la primera guerra mundial i de les seves penúries després de la guerra. Els israelians també en tenen: els palestins els han robat la terra promesa i els dos milions de gazians sostenen els terroristes de Hamàs.
    Els aliats els anys 40 del segle XX, durant la guerra, no feren res per a impedir la massacre als camps d’extermini, primer (així se n’excusaren) perquè no ho sabien, després perquè no podien. El món sencer avui en dia no fa res per a aturar la massacre a Palestina, convertida (ara sobretot a Gaza) en un gran camp d’extermini; ben al contrari, els europeus i els nord-americans cristians sostenen els botxins israelians jueus, per la mala consciència d’haver-los abandonat 80 anys enrere. Uns i altres, cristians i jueus, veneren els 10 manaments divins entre els quals un diu expressament: no mataràs. Deu ser que aquest manament no s’aplica als “moros”, que –paradoxalment– creuen en el mateix Deu que els altres. El cinisme, la hipocresia, la crueldat, la dolentia, continuen governant el món sense que la gent s’escalivi dels cataclismes que el propi gènere humà ha causat, i la ignomínia vergonyosa es repeteix.

(Publicat a DBalears el 12 de gener de 2025)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (i II)

 

    El 1986, com per a dissimular, el Parlament dependent, controlat pel PP d’en Cañellas, va aprovar la Llei de Normalizació Lingüística, una nova trampa que impossibilita qualsevol objectiu de recuperació social de la llengua: tota la llei és un reguitzell de suposats desitjos i voluntats abstractes que no comprometen a res, amb expressions com “els poders públics han d’adoptar…”, “el govern ha de regular…, …. ha de promoure”, “els poder públics han de promoure…”, “El Govern… ha d’establir els mitjans necessaris…”, “l’Administració ha de prendre les mesures adequades…,… ha de procurar…,…ha d’impulsar…,… ha d’estimular i fomentar…” (quan? com?) Naturalment, com que tot són propostes indeterminades cap al futur, no hi ha cap article que en castigui l’incompliment; i així anam i anirem. ¿Us imaginau una llei o norma que digui, per exemple, “el govern procurarà que no robi ningú” o “es prendran les mesures adequades perquè els vehicles circulin per la dreta”, i ja està, sense preveure cap càstig per als governants que no procurin res ni per als ciutadans que robin o circulin per l’esquerra?
    Tanmateix, tot i les deficiències de fons de la llei, si hi hagués hagut voluntat per part de totes les institucions (Govern, Parlament, Consells, Ajuntaments) d’impulsar de veres la normalització de la llengua catalana, s’haurien pogut fer passes en positiu, malgrat aquest marc legal tan deficient i ambigu. Però des de la proclamació de l’Estatut i de la LlNL fins a la darreria del segle XX els qui manaren varen ser, precisament, els qui gens d’interès hi tenien, els del PP, que durant 16 anys blocaren qualsevol iniciativa efectiva a favor del català, més enllà de posar-hi els rètols públics de les carreteres. Varen ser els anys decisius per a la llengua, quan encara la població de les Balears era majoritàriament catalanoparlant i era més fàcil engrescar-la en un vertader procés de normalització.
    Però en Cañellas i els seus acòlits, senyorets de l’aristocràcia i la burgesia neo-rica de la turistificació, classes renegades del seu país, s’hi oposaren (amb l’excepció de Cristòfol Soler, que per això no durà ni un any com a president), i com que la Llei era buida i no obligava a res, la ignoraren. La concessió del “Decret de mínims” (presentat com un gran triomf pels defensors del català, i just és “de mínims”!) no canvià el rumb cap a la minorització social de la nostra llengua, i quan arribà el Pacte de Progrés, la situació del català ja havia empitjorat molt, i com que l’experiència només durà 4 anys, no hi hagué possibilitat d’actuar en tot allò en què no s’havia actuat els 16 anys anteriors. I llavors tornaren els peperos, i després de nou els altres, i ara hi tornen ser els hereus d’en Cañellas, i el conflicte lingüístic s’ha consolidat i la normalització és més lluny que mai.
    Un procés és una successió de fets i fases amb un objectiu. Si no hi ha aquesta successió amb finalitat d’arribar a un objectiu, no hi ha procés. És clar, doncs, que no hi ha hagut mai un procés de normalització lingüística del català a les nostres illes (normalització és fer normal; en el nostre cas, fer tan normal el català a les Balears com el castellà ho és a les Canàries), i és clar que així com va canviant la societat illenca el procés com a tal és molt difícil que mai comenci, i si no comença no s’acabarà. Els pocs esforços que s’han dedicat a la nostra llengua pròpia des de les institucions han anat més a fer-hi correccions innecessàries que a promoure-la socialment, allunyant de manera absurda el model estàndard del registre col·loquial, cosa que ha afavorit l’anomenat gonellisme: en lloc del correcte bolletí les institucions publiquen el butlletí (grafia que reflecteix una pronúncia dialectal del català central), en lloc de fer vacacions, la genuïna manera catalana de dir-ho, s’ha fet creure a la gent que ha de fer vacances (un francesisme innecessari), en lloc de les tradicionals corregudes ara es fan curses (un altre francesisme), en lloc de contenidors de cartó n’han posat de cartró (vulgarisme del català central)…; les borrasques ja no travessen el nostre espai, ara el creuen; les festes no s’acosten, sinó que s’apropen; el mes que ve o la setmana que ve ara són el proper mes o la propera setmana; l’endemà ara sol ser el dia següent… S’ha creat una gran confusió sobre si s’ha d’escriure i dir ametler o ametller, vetlar o vetllar, espatla o espatlla, etc. Pareix que la qüestió és fer-ho sempre diferent de com s’ha dit i escrit tradicionalment, amb l’estranya idea que això és la normalització…
    No hi ha hagut, ni hi ha (i crec que no n’hi haurà) procés de normalització de la llengua catalana a les Balears. Sí que hi ha hagut, i encara hi ha, procés de confusió sobre la correcció de la llengua, que, tanmateix, de cada vegada està més espanyolitzada i més marginalitzada. Aquesta és la realitat que pot veure qui té ulls i orelles en bon estat. Negar-la és negar l’evidència, i només si es veu quina és la realitat es pot pretendre actuar per a canviar-la. Si no fos perquè els mestres han sabut mantenir la dignitat i han aguantat la pressió espanyolitzadora, ja seríem a la fase terminal de la llengua. Són els únics que han resistit, i per a ells la meva admiració.

(Publicat a l’AraBalears el 16 de novembre de 2024) 

(Llegeix aquí la 1ª part d'aquest article)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (I)

 

    No fa falta cap enquesta d'usos lingüístics, ni cap estudi profund de sociolingüística; basta, simplement, tenir ulls i orelles sans, i trescar pels pobles i les ciutats de les nostres illes, per a constatar la situació de marginalitat absoluta en què es troba l'única llengua indiscutiblement (i fins i tot legalment) pròpia de la nostra comunitat, la llengua catalana.
    La impressió de qui es passeja per Palma és que es tracta d'una ciutat espanyola qualsevol, sense gens de personalitat especial ni cap element que la faci particular, llevat dels monuments arquitecturals. Amb la petita excepció dels rètols dels noms dels carrers, dels petits indicadors turístics per a trobar els diversos monuments i edificis d'interès per als visitants, i dels indicadors de direcció per als vehicles (centre ciutat, port, aeroport...) –tots d'institucions oficials–, la retolació que podem llegir de botigues, cafès, farmàcies, clíniques, restaurants, botigues de menjar preparat per a endur-se'n, hotels, oficines, bufets d'advocats, despatxos d'arquitectes, acadèmies, perruqueries, sales de bellesa, i tot quant negoci us pugueu imaginar, la retolació –repetesc– és en castellà o –ja bastant abundant– en anglès (l'exemple més absurd n'és els dels barber shop); i si us acostau a llegir els cartells dels mostradors o els avisos diversos (horaris, ofertes, les cartes dels restaurants, els serveis que s'ofereixen, etc.) veureu que també tot és en castellà o (de vegades "i") anglès (i les cartes de restaurants, potser també en alemany i francès). Adesiara hi trobareu qualque paraula en català (rebaixes, benvinguts...), purament anecdòtica i ornamental. Les úniques excepcions a aquest panorama són algunes llibreries, no totes, qualque apotecaria i qualque escadusser establiment comercial que vol mostrar que és d’aquí. Aquest és el panorama escrit, que de Palma a les zones més turístiques (incloses les Pitiüses i Menorca), només varia en la proporció castellà / anglès i en la presència afegida d'altres llengües estrangeres (sobretot l'alemany). El català, com més turístic és el barri o el poble, més n'és absent (ni la misèria esmentada, hi trobam). Als pobles més petits interiors no és exactament així, el català hi és més present, però com que no hi ha tant de tragí comercial, tampoc no hi ha una abundància de català escrit.
    ¿I la llengua parlada? També trescant per Palma pots estar estones llargues sense sentir ningú que parli en català; en canvi, si que sentiràs molt parlar en castellà (d'Amèrica, cada dia més) i en moltes altres llengües estrangeres, europees, africanes i asiàtiques; això tant pel centre de Palma, sempre estibat de turistes, com pels barris perifèrics, on s'ha instal·lat gent arribada de pertot. I aquest panorama ja no canvia tant de Palma als pobles i a les altres illes, perquè de gent procedent d'altres parts dels món n'hi ha a totes les poblacions. Si la qüestió només fos que tota aquesta gent de fora entre ells no parlen en català, però que respecten el català i el volen aprendre, diguem que no passaria res; però no és ben bé així, sobretot per part d'hispanoparlants, amb els quals sovint hi ha conflicte per la seva actitud de no voler entendre (ni tan sols entendre!) el català.
    Com ja he dit, les enquestes i les estatístiques sobre el nombre de parlants de tantes de llengües són innecessàries, perquè la situació és ben evident, i és reforçada per les darreres dades sobre l'origen de la població que viu a les Balears (vegeu Vilaweb, 13-10-2024).
    I si posam l’atenció en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) o els mitjans d’entreteniment (cinema, teatre, música, esports), el panorama no canvia gaire: llesques ben grosses per al castellà (i per a l’anglès) i miquetes per al català, si bé en teatre i en música de tant en tant el català se’n duu qualque llesca més petita que grossa.
    Enfront d’aquesta realitat, que mostra una línia clara cap a la desaparició absoluta del català de la vida pública social de les illes, relegat a una presència marginal en les relacions privades dels minoritaris catalanoparlants supervivents, encara hi ha qui gosa proclamar que estam millor que fa 40 anys, perquè ara tenim un reconeixement oficial a l’Estatut d’Autonomia i una Llei de Normalització Lingüística que abans no teníem, i algunes escoles on fan tot l’ensenyament en català i qualcunes altres on n’hi fan la meitat. Autoenganar-se no serveix per a res mai, si no és per a justificar la pròpia ceguesa volguda: com que no veig res, no puc dir que res vagi malament…
    És ver que l’any 1982 (fa més de 40 anys!) va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (en realitat, l’estatut de dependència) on es diu (article 4) “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Fixau-vos que diu tindrà, en futur, sense dir quan… Llavors, el mateix article diu “ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma”, també en futur. La trampa lingüística és clara: el caràcter (concepte inaplicable a una llengua) d’idioma oficial (és a dir, suposam, la consideració d’idioma oficial) arribarà més envant, com serà més envant que ningú podrà ser discriminat per causa de la llengua… Vet aquí per què passats 40 anys encara el català només és considerat mig oficial (si es pot dir així) i encara –i com més va més– els catalanoparlants sofrim discriminació lingüística contínuament, i no hi ha incompliment de l’Estatut.

(Publicat a l’AraBalears el 2 de novembre de 2024)

(Veges la 2ª part d'aquest article a la següent entrada del blog)

Tenàssia - Tanàssia - Tanassi…

Mai com ara hi havia hagut tantes possibilitats d’aprendre llengües, o com a mínim de conèixer com sonen les altres llengües i com s’han de llegir les paraules en altres llengües que no són la nostra. Els recursos que ens ofereixen els mitjans informàtics moderns, i especialment internet, ens fa fàcil aprendre característiques de qualsevol altra llengua del món, i si no de qualsevol almenys sí de les més esteses i conegudes. Això que és fàcil per a tothom és especialment recomanable (per a no dir imprescindible) per als qui es dediquen professionalment a la informació, els qui quasi cada dia han de donar notícies relacionades amb qualque lloc del món fora del nostre àmbit lingüístic, o fora de l’àmbit lingüístic que, sense ser el nostre, és el que ens té presoners i també coneixem, vulguem o no vulguem.

 

La informació, avui en dia, està globalitzada, i a tot arreu arriben notícies d’altres parts mundials, notícies que sovint (o sempre) contenen qualque nom, de lloc o de persona, en una llengua que no sabem, i que –per tant– a priori no sabem llegir, no sabem com es pronuncia. Si això li succeeix a un particular que just l’ha de llegir per a ell mateix, aquell nom, sense haver-ne de fer difusió oral, pot estalviar-se’n –si no en té curiositat– la informació de com llegir-lo. Però si aquesta informació ha de servir a un professional informador d’un mitjà oral pareix de sentit comú que abans de difondre el nom estranger segons la seva intuïció (millor dit, segurament, segons els seus prejudicis lingüístics deguts a la seva ignorància) s’informi de com es pronuncia, per respecte a l’altra llengua i per a no fer el ridícul amb gent que sí que sap com es pronuncia. En el fons darrere aquesta actuació equivocada hi ha la formació esbiaixada que han rebut la majoria d’aquests professionals, en la qual l’única llengua no espanyola que han més o menys après és l’anglès, i l’única “espanyola” és la castellana (i, de vegades, la catalana o una altra de les tolerades regionalment a l’Imperi Hispànic, segons on han estudiat). Ben sovint he sentit pronunciar noms estrangers no anglesos com si ho fossin, perquè els qui els esmenten passen pel sedàs anglès tots els noms que desconeixen.

                                                                                                            

Tota aquesta divagació fa al cas perquè fa uns quants dies vaig constatar abundosament la incomprensible deficient formació lingüística d’alguns informadors audiovisuals en dos casos diferents, però coincidents en l’ocasió. Primer, un vaixell italià es va incendiar durant el trajecte entre València i Palma. ¿Com es deia aquest vaixell a IB3? Tenassia (amb ‘e’ castellana primera o amb la ‘e’ mallorquina de tel), Tanassia (amb ‘a’), Te/anassi, Tenatsia, Tenatsi…; si no el veies escrit, no hi havia manera de saber com es deia aquest vaixell: Tenacia (pronunciat a la italiana, tenatxa), que vol dir “tenacitat”. Si era un vaixell italià pareixia de sentit comú que el nom també era italià i que, per tant, s’havia de pronunciar a la italiana, però sembla que a cap dels informadors d’IB3 (no m’hi vaig fixar, com ho deien els altres, però m’ho imagín) se li va acudir, si no ho sabia, anar-ho a cercar. Una excel·lent mostra de la professionalitat d’aquests informadors.

 

L’altra mostra d’aquesta deplorable mala formació dels locutors me la va oferir TV3: a l’informatiu de migdia del 11 de juliol el presentador va informar de l’incendi a l’agulla de la torre de la catedral de la ciutat francesa de Ro-u-en (talment), marginant la pronúncia autòctona del nom (que podríem transcriure aproximadament ruan) o la forma històrica catalana, Roan (que sonaria també ruan en català central). ¿Va ser un lapsus involuntari o simple ignorància? L’experiència em diu que va ser més aquesta que aquell, perquè ja ha succeït tantes de vegades!

 

Allò que em pareix més greu, en aquests dos casos, és que no es tracta de noms raríssims de llengües exòtiques i llunyanes, sinó de noms en llengües romàniques, com la nostra, i molt pròximes i conegudes, italià i francès. És penós haver arribat a aquest punt desconeixement dels nostres veïnats pròxims. I lamentable que els protagonistes dels fets siguin professionals informadors de mitjans audiovisuals institucionals.

 

(I per cert, ¿no heu sentit mai a TV3 que el llinatge de la futbolista mallorquina Mariona Caldentey sona com si fos castellà? Com que no el coneixen, el diuen a la castellana…)   

 

(Publicat a AraBalears el 20 de juliol de 2024)