40 anys (quasi) inútils de la Llei de Normalització Lingüística

 

    Aquest mes d’abril vinent farà 40 anys que es va promulgar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, feta a semblança de les que pocs anys abans (1983) s’havien aprovat a Catalunya i a València (aquí denominada Llei d’ús i ensenyament del valencià). Pareixia un gran pas endavant per a afavorir que la llengua pròpia d’aquestes illes, la catalana, es convertís també en la llengua d’ús normal dins tots els àmbits de la societat, després de més de dos segles de marginació i de 40 de feroç persecució política. De fet, l’aprovació de la llei va crear aquesta il·lusió en tots el sectors socials que estaven preocupats per aquesta qüestió, que esperaven que a partir d’aquell moment l’actitud de les institucions i de la societat en general respecte de la llengua canviàs. Teníem un estatutet d’autonomia que permetia fer una acció decidida i continuada a favor de la llengua, si n’hi havia voluntat, i teníem ja l’eina legal per a fer-la. Passats els 40 anys de la llei, però, la desil·lusió absoluta ha substituït la il·lusió inicial: la llengua catalana no només no s’ha normalitzat gens, sinó que en realitat ha empitjorat en la consideració i presència social, perdent proporcionalitat d’ús entre la població i sent causa de conflicte constant, no per si mateixa, sinó pel menyspreu amb què és vista per gran part dels nous habitants de les illes, majorment (però no únicament) pels arribats d’altres contrades –pròximes o llunyanes– i per nascuts aquí que no la tenen com a pròpia. ¿Què ha passat perquè aquella llei tan il·lusionant hagi estat tan poc efectiva?
    Respecte de les institucions, la llei expressa moltes de voluntats, molts de desitjos, però ben poques prescripcions, i les poques que inclou poden ser ignorades sense punició, perquè cap article no parla de responsabilitat jurídica si són incomplides.
    La llei fa referència concreta a només a les institucions oficials (govern autònom, consells insulars, ajuntaments…) i als centres d’ensenyament no universitari, perquè la universitat té autonomia per a regular el seu propi funcionament; com a molt, l’afecta de manera general el títol preliminar. En el cas de l’ensenyament, redactada en un moment en què aquesta no era una competència de la comunitat autònoma, es limita a dir que dins els programes educatius s’ha d’ensenyar la llengua i la literatura catalanes “en harmonia amb els plans d’estudis estatals i com a mínim igual a la [dedicació horària] destinada a l’estudi de la llengua i literatura castellanes” (article 19). I afegeix (art. 20) que el govern ha de garantir que els escolars sàpiguen correctament català i castellà en acabar l’escolaritat obligatòria. Enlloc parla d’ensenyament en català, ni a favor ni en contra, cosa que fa tan legals les escoles que funcionen només en català –amb aprenentatge de castellà, naturalment– com les que funcionen en castellà –amb teòric aprenentatge del català. Per a impulsar l’escola en català, vist que la LNL no ho feia, l’Obra Cultural Balear emprengué una campanya intensa perquè el govern prengués mesures efectives a aquest fi, conseqüència de la qual va ser l’anomenat Decret de Mínims de 1997, que l’any qui ve farà 30 anys i continua sent DE MÍNIMS!
    A més de no preveure sancions per als dirigents institucionals que no la complesquin, la llei no fa cap prescripció sobre l’ús de la llengua en la societat civil (retolació comercial, presència del català al cinema i als mitjans de comunicació, drets lingüístics dels consumidors, informació comercial en prospectes, cartells, respecte per la toponímia tradicional, etc.), de manera que només podia ser efectiva si els qui manaven realment la volien complir, cosa que només ha succeït en casos molt concrets, de transcendència social molt desigual (els noms oficials dels pobles, els rètols indicadors de les vies urbanes i interurbanes, i poca cosa més). El títol III de la llei (Dels mitjans de comunicació social) i el IV (De la funció normalitzadora dels poders públics) pràcticament no s’han gastat gens; qualque article s’ha complit una mica, de manera desigual, i qualcun altre no s’ha complit gens, i així, amb una llei més simbòlica que efectiva –que a Catalunya ja va cedir el pas el 1998 a la Llei de Política Lingüística, molt més ambiciosa i prescriptiva–, mentre la societat illenca anava canviant i tornant molt més complexa, amb un multilingüisme individual generalitzat i extens, hem passat 40 anys en què la nostra llengua, l’única pròpia d’aquesta comunitat, ha anat quedant més i més arraconada.
    La LNL, és cert que esmenta unes quantes vegades el dret dels ciutadans d’usar la llengua catalana tant amb organismes públics com en l’àmbit privat (articles 2, 8, 10, 11, 16, 18, 22, 25…), però més poques vegades parla d’obligacions, i sempre amb referència al català com a matèria d’ensenyament. (Cert és que els drets generen teòrics deures dels receptors dels drets, però si aquests deures no s’especifiquen i concreten queden dins una obligació abstracta amb la qual ningú es sent implicat.) En alguns articles referits a les institucions s’usa la perífrasi “ha de + infinitiu” que lingüísticament es considera d’obligació, però que jurídicament és vaga, perquè parla d’una obligació indefinida en el temps i en la mesura: “El Govern (…) ha de regular (…) l'ús normal de la llengua catalana (…) en les activitats administratives dels òrgans de la seva competència”, “El Govern (…) ha de promoure la normalització de la llengua catalana (…) als registres públics no dependents de la comunitat autònoma”, “Els consells insulars i les corporacions locals han de regular l'ús de la llengua catalana…” (art. 9). Frases com aquestes n’hi ha moltes: “ha de promoure”, “ha d’impulsar”, “ha de contribuir”, “ha de propiciar”, “ha de crear”… Mai no diu quan, ni com ni en quina mesura, i les disposicions legals posteriors que les facin efectives són escasses, i fins i tot n’hi ha hagut, com va passar durant la presidència d’en Bauzá, que han volgut minimitzar-les. I els articles 37, 39 i 40.1 pràcticament no s’han aplicat mai, i són els més importants per a aconseguir la presència social ambiental del català.
    En definitiva, la LNL de les Balears és una llei ineficaç, amb la qual just s’ha aconseguit, al cap de 40 anys, que les institucions autonòmiques i locals (no les estatals) reconeguin i usin el català, però no s’ha aconseguit que aquest ús sigui general dins la societat de les Balears ni que els catalanoparlants, minoritzats en nombre i en drets reals, puguem viure plenament en català. Ben al contrari, com més va més, som discriminats i insultats per persones diverses pel simple fet de parlar en la nostra llengua. No podem anar a un restaurant qualsevol i llegir la carta en català, clares vegades podem anar al cinema en català, a poquíssims establiments se’ns informa per escrit en català. Hi ha molta més presència de l’anglès al comerç que del català… Si et passeges pels carrers de Palma (i no en parlem de les zones turístiques, sobretot Eivissa) tens la impressió que ets a una ciutat totalment forastera/estrangera…
    Tots els governs successius que hi ha hagut després de la promulgació de la LNL en tenen la culpa, de la situació, i el que més –perquè va governar en una època en què encara els catalanoparlants érem majoria– el d’en Cañellas, el que va voler fer la llei per a “quedar bé”, sense intenció d’aplicar-la més que superficialment. Els seus 12 anys de govern varen ser els més decisius; hauria pogut dignificar la llengua del país, però no va voler i no va fer res, sinó que la va marginar més. Després ja va ser molt més difícil pels canvis socials, i els que varen venir darrere (amb l’excepció de Cristòfol Soler, i li va costar el càrrec) o seguiren el seu exemple (Matas i Bauzá) o feren tímids intents de canviar la situació, sense, però, gosar agafar el bou per les banyes; i ara hem tornat a una època semblant a la d’en Cañellas: no fer res a favor de la llengua pròpia i deixar que es mori per ella mateixa, amb l’excusa que no hi ha conflicte lingüístic (segons na Prohens).
    Amb una paraula, no hi ha cap raó per a celebrar, ni tans sols commemorar, una llei fada que ha demostrat ser simplement una eina per a fer callar els “catalanistes”, insuficient per a la normalització de la llengua catalana. Només una actuació li faria homenatge: fer-ne una de nova molt més ambiciosa i efectiva. Però sabem que amb l’actual situació político-social això és somiar truites. I tal dia farà un any…


(Publicat a AraBalears, 28 de febrer de 2026, p. 38.)

  

Tant de bo no hi hagués properes setmanes

A l’amic Antoni Llull Martí, que amb ses obres tant ha contribuït a conèixer i recuperar el català més popular i genuí

    Si jo hagués dit mai a ma mare, a la meva sogra, o a qualsevol altra persona catalanoparlant de la mateixa generació i de la mateixa àrea dialectal, que “la propera setmana s’aproparia un temporal que creuaria tot Mallorca”, o que plouria “els propers dies”, sé cert que no m’hauria entès, perquè dins el seu bagatge lingüístic natural –après dins l’entorn familiar i social d’una societat on l’única llengua natural i d’ús normal en la major part de les situacions quotidianes era la catalana– aquesta paraula proper (ni apropar-se ni creuar) no existia. No hi havia res que fos “proper”: hi havia els veïnats, els amics, les cases del costat, els carrers i les botigues d’aprop, els pobles d’aprop… I hi havia avui, demà, passat-demà, l’endemà, dilluns (dimarts, etc.) qui ve (amb aquest relatiu arcaic, perfectament legítim), la setmana / el mes / l’any qui ve, i també hi podia haver els dies que vénen, i es podia parlar dels anys que vénen, i predir que vénen uns mesos difícils… Però mai ningú hauria dit “els propers dies plourà molt” o “els propers anys seran dolents”. 

[Continua llegint aquí]

Evocació i elogi de Pau Llabrés Pizà

 

A la tasca pel retorn
de la llengua a casa nostra
hi ha un nom que no se fon
i que cal tenir per mostra.
Ell ha estat dels peoners:
honor, doncs, a Pau Llabrés

Aquesta glosa de Gabriel Barceló –que li dedicà a l’homenatge que l’Escola Municipal de Mallorquí li va fer el novembre de 1988– il·lumina fantàsticament la figura d’una persona que, com moltes altres de la seva generació i de la seva inquietud, va ser essencial en el manteniment i la revitalització de la flama de la llengua catalana durant la segona meitat dels anys llòbrecs del franquisme, a partir de la creació de l’Obra Cultural Balear.

Pau Llabrés Pizà va néixer a Consell el 7 d’octubre de 1922 i morí a Palma el 24 de gener de 2003. Fill de Margalida Pizà Sales i Andreu Llabrés Moyà, que tenia un taller de sabates, va ser el major de set germans. Va estudiar el batxillerat a Palma, primer al Seminari Conciliar i després a l’institut Ramon Llull, època (1941) en què establí amistat amb el poeta Miquel Ferrà i Joan (1885-1947), bibliotecari de la Biblioteca Pública Provincial, relació i amistat que despertaren en ell la inquietud per la llengua i la cultura catalana. En acabar el batxillerat va anar a la Universitat de Barcelona a estudiar Filologia Romànica, que no pogué acabar per la penúria econòmica familiar, quan encara feia poc que havia acabat la Guerra Civil.

Tornà a Mallorca, estudià a l’Escola Normal de Magisteri i es presentà a l’examen d’estat per a fer de mestre a l’escola pública, i l’aprovà. Va començar la feina a diversos pobles de les Balears –Ciutadella (1946/49), la Pobla (1950) i Alaró (1951)–, l’any 1952 va anar a com a mestre a Guimerà (Lleida), i després va passar al Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc (la Conca de Barberà), on va estar del 1953 al 1956, i on va establir amistat amb Mossèn Martí, que més tard seria bisbe de la Seu d’Urgell del 1971 al 2003. A Montblanc conegué la que seria sa dona, Maria Teresa Roset Dalmau, amb qui va formar una família que tendria tres fills: Margalida, Montserrat i Andreu. L’any 1956 el matrimoni va anar a viure a l’Arboç del Penedès, on va exercir de mestre fins a l’any 1969 i on varen créixer les seves filles. Durant tots aquests anys en què va viure a Catalunya, Pau Llabrés no va perdre el contacte amb Mallorca, especialment amb les persones implicades en la defensa de la llengua i cultura catalana, com Francesc de B. Moll (de qui, més envant, aprendria molt sobre la llengua) i Josep Ma. Llompart, entre d’altres.

El 1967, aprofità que la Diputació de Barcelona convocà un examen de llengua catalana, amb tribunal de la Universitat de Barcelona format pels professors Pere Bohigas i Antoni Comas, per concórrer-hi i obtenir el reconeixement de professor. Dos anys després, el 1969, va demanar el trasllat a Palma, i li assignaren l’Escola Graduada, on va estar fins que es va jubilar l’any 1989. En aquest període és quan va néixer el seu tercer fill. A Palma, a més de fer de mestre, entrà a col·laborar amb l’Obra Cultural Balear, quan encara era presidida per Miquel Forteza Pinya, i en va ser membre de la Junta fins al juny de 1974, llavors presidida per Climent Garau. A part de ser-ne de la Junta, dins l’OCB va ser integrant de la Comissió de Premsa, col·laborador i mantenidor de la revista Lluc, encarregat de la comunicació amb els socis i secretari tècnic, i hi ajudà en tot allò que fos necessari fins que va poder. A més a més, fou un dels professors que començaren, a finals dels anys 1960, les classes de català organitzades per aquesta entitat a l’Estudi General Lul·lià, les quals posaren en funcionament el moviment de recuperació de la identitat mallorquina. Segurament va ser un dels més antics, cronològicament, d’aquests professors «saltimbanquis» (en encertada metàfora de Gabriel Janer Manila) que foren Josep M. Llompart, Gabriel Vidal, Jordi Magrinyà, Catalina Calafell, Aina Moll… S’hi mantengué fins a finals dels 1980, i quan es va fundar l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor el 1973, va formar-ne part del tribunal examinador fins a l’any 1992, quan n’assumí la competència la Junta Avaluadora de Català. El seu compromís amb la llengua catalana es va veure reflectit públicament el 1970 en una carta oberta a la premsa mallorquina en què ell i un grup nombrós de mestres illencs expressaven la seva opinió de la conveniència de l’ensenyament a escola de «la lengua vernácula», recolzant-se en la possibilitat de fer-lo que oferia la recentment aprovada «Ley General de Educación»; érem en ple franquisme.

A més de ser homenatjat per l’Escola Municipal de Mallorquí, com he dit a l’inici, el 1988 la Conselleria de Cultura del Govern Balear li va concedir el Premi Francesc de Borja Moll (un premi que, per cert, no tengué gaire continuïtat), com a reconeixement a la seva dilatada vida dedicada al magisteri i a l’ensenyament de la llengua catalana. I dins el marc dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el 1990 va rebre la Distinció de la Junta, pels mateixos motius anteriors i pel seu servei a l’entitat durant més de 20 anys. I encara el 1997 rebé un altre homenatge pels seus companys professors de l’Escola Municipal de Mallorquí.

En la dècada dels anys 90, va col·laborar amb l’editorial Vicens Vives, en la correcció i adaptació al català de les Balears d’innombrables llibres de text de Primària i de Secundària; i va col·laborar també amb la revista El Mirall, amb ressenyes de llibres didàctics i altres notícies, entre les quals és destacable la nota necrològica «In memoriam. Josep M. Pons i Pons, testimoniatge d’activitat pedagògica i cívica».

Pau Llabrés Pizà era un home amable, afable, cordial, dedicat en cos i ànima a la seva feina, tant la de mestre d’escola com la de defensor i promotor de la cultura del país, fos com a soci i administrador de l’OCB fos com a professor de llengua catalana per a adults. De les seves qualitats en poden donar fe totes les persones que el conegueren i tractaren. Es pot afirmar que mai ningú no va rebre d’ell ni un rebuig ni una inconveniència. Gran coneixedor de l’idioma, corrector i traductor meticulós, el resultat de la seva obra va ser sempre una intervenció pulcra i precisa. Molt sensible i preocupat pel procés de marginació i desnaturalització a què veia sotmesa la nostra llengua, va ser reconegut per tots els seus alumnes com a professor solvent, al qual acudien per a consultes fins i tot havent acabat les classes amb ell.

D’aquestes qualitats en dóna testimoni l’escriptor Joan Guasp a un article al DBalears publicat el 20/06/2022, titulat «Quina sort que tinc!». Entre altres coses, diu d’en Pau Llabrés: «Estimava molt els llibres. I, més que els llibres, estimava la llengua. La llengua pròpia, la catalana. (…) En Pau Llabrés em va corregir els meus primers escrits en català. M’animava a escriure i a escriure bé. Gramaticalment i ortogràficament. No l’importava gaire la creativitat literària, sinó la correcció del text, no la seva crítica formal. Jo li portava els meus manuscrits, i ell me’ls tornava setmanes després amb les anotacions pertinents, des de Montblanc o des de Consell mateix. Era una persona bastant reservada, però el que deia anava a missa».

Pau Llabrés va deixar aquest món terrenal el 2003, i el seu record posterior va quedar una mica esvaït enmig de la torrentada de personatges més o menys il·lustres i importants per al país que la generalització d’internet, encara minoritària a principis del segle, ha afavorit. Però la importància d’una persona dins un país no s’ha de mesurar únicament pel ressò als mitjans, sinó sobretot per la feina positiva que ha fet dins unes determinades circumstàncies. I és indiscutible que Pau Llabrés Pizà va ser un element importantíssim per al manteniment i la promoció de la nostra llengua. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i tractar-lo durant anys dins l’OCB i pens que li devia aquest reconeixement. Segur que són molts el qui ho pensen igual.

(Agraesc a la seva filla Margalida la majoria de dades personals que apareixen en aquest article).

Publicat a DBalears el 3 d'octubre de 2025 

La ignomínia es repeteix

L’extermini de milions de persones a Europa durant la segona guerra mundial, un fet recentíssim en la història de la humanitat (encara viuen persones que ja vivien durant aquell desastre), es va fer amb la complicitat de milers (milions?) de persones de tot el continent. I em referesc a l’extermini planificat, no a les víctimes directes i indirectes dels actes de guerra (soldats ferits o morts a les batalles, civils morts a causa de bombetjos o bales perdudes…), les quals també es compten per milions. Durant temps es va (voler) creure que l’extermini planificat (principalment pel règim nazi d’Alemanya, però també per altres règims similars que hi col·laboraren) era una espècie de secret que la població en general desconeixia, tant al propi Tercer Reich com als altres estats europeus, i això servia d’excusa per a justificar que els qui els combatien, als exterminadors, coneguts com els Aliats, no fessin res per a aturar aqueixes matances multitudinàries fetes amb maquinària idònia (especialment, els camps d’extermini d’Europa central i oriental). És a dir, l’excusa del perquè no s’havien bombejat i destruït aquests camps (Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Sobibor, Dachau, etc.) era que no es tenien prou evidències que eren allò que eren: escorxadors humans. Però a partir de mitjan 1944 ja era ben conegut que a Auschwitz-Birkenau, com a mínim (el més gran i eficaç de tots els camps), les cambres de gas funcionaven a ple rendiment per a eliminar milers de persones cada setmana, i cap dirigent dels Aliats volgué prendre la decisió d’enviar-hi els bombarders per a destruir-les, amb excuses diverses (que els bombetjos eren poc precisos i podrien matar els presoners, que necessitaven els avions per a altres objectius, que militarment no eren objectius importants…). Fins a la darreria de la guerra els camps d’extermini continuaren fent la seva funció, establint un rècord mundial de persones assassinades en massa per mitjans industrials (6.000.000?, probablement més).
    Com he dit, durant la guerra i després de la guerra hom va pretendre que la població civil d’Alemanya, i també dels altres estats on hi hagué matances o empresonaments massius de jueus, gitanos o altres empestats a ulls del règim (Polònia, Hongria, Romania, França, Croàcia…), no sabia res de les atrocitats que feien els qui manaven; però estudis fets al cap d’anys per investigadors diversos (historiadors, sociòlegs, psicòlegs…) han demostrat que una gran part de la població, si no tota, sabia què passava amb els presoners d’aquestes comunitats que eren deportats per la policia o les Schutzstaffel (SS): que eren destinats a la “solució final”; més ben dit, no només ho sabia molta de gent, sinó que molta, moltíssima, de gent civil hi va col·laborar (vegeu, per exemple, l’estudi de Florencio Jiménez Burillo, L’holocaust nazi. Barcelona, UOC, 2005.) Per a dir-ho clar i en poques paraules: milions de persones a Europa –a part dels botxins directes– coneixien (i en gran part hi col·laboraven) l’extermini d’altres milions de persones, durant els anys del nazisme i el feixisme a Europa (anys 30 i primers anys 40 del segle XX). Un poc més tard, ho varen saber també els Aliats que combateren nazis i feixistes, però ningú (llevat d’honorables excepcions personals) va fer res per a aturar l’horrible empresa destructora de persones.
    I em direu: i a què ve això, ara? Doncs ve a la trista constatació que allò que ja va passar a l’Europa nazi-feixista de fa més de 80 anys torna passar ara a Israel i Palestina: l’estat israelià –l’estat de les víctimes de l’holocaust– ha posat en marxa, ja fa més d’un any, una màquina de matar palestins sistemàticament, a Gaza, potser no tan sofisticada com la dels nazis, però igualment efectiva, alimentada per aquells que el segle XX no saberen o no volgueren defensar els jueus de la barbàrie. I al mateix temps que a Gaza practiquen l’extermini (sembla que amb l’objectiu final de netejar la franja d’“indesitjables” per a poder-se-la fer seva), els israelians a Cisjordània continuen amb l’expoliació del territori per a instal·lar-s’hi ells, com els nazis engegaren de casa seva els jueus i els robaren les seves possessions. I tot això passa a la vista (avui en dia no es pot amagar) de tot el món, inclosa la població civil israeliana, que es comporta com la població civil alemanya de l’època hitleriana: n’hi ha que no ho volen veure i n’hi ha que ho veuen i ho celebren, i una minoria hi està en contra. Els nazi-feixistes tengueren una excusa per a assassinar milions de persones: eren els culpables de la seva derrota a la primera guerra mundial i de les seves penúries després de la guerra. Els israelians també en tenen: els palestins els han robat la terra promesa i els dos milions de gazians sostenen els terroristes de Hamàs.
    Els aliats els anys 40 del segle XX, durant la guerra, no feren res per a impedir la massacre als camps d’extermini, primer (així se n’excusaren) perquè no ho sabien, després perquè no podien. El món sencer avui en dia no fa res per a aturar la massacre a Palestina, convertida (ara sobretot a Gaza) en un gran camp d’extermini; ben al contrari, els europeus i els nord-americans cristians sostenen els botxins israelians jueus, per la mala consciència d’haver-los abandonat 80 anys enrere. Uns i altres, cristians i jueus, veneren els 10 manaments divins entre els quals un diu expressament: no mataràs. Deu ser que aquest manament no s’aplica als “moros”, que –paradoxalment– creuen en el mateix Deu que els altres. El cinisme, la hipocresia, la crueldat, la dolentia, continuen governant el món sense que la gent s’escalivi dels cataclismes que el propi gènere humà ha causat, i la ignomínia vergonyosa es repeteix.

(Publicat a DBalears el 12 de gener de 2025)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (i II)

 

    El 1986, com per a dissimular, el Parlament dependent, controlat pel PP d’en Cañellas, va aprovar la Llei de Normalizació Lingüística, una nova trampa que impossibilita qualsevol objectiu de recuperació social de la llengua: tota la llei és un reguitzell de suposats desitjos i voluntats abstractes que no comprometen a res, amb expressions com “els poders públics han d’adoptar…”, “el govern ha de regular…, …. ha de promoure”, “els poder públics han de promoure…”, “El Govern… ha d’establir els mitjans necessaris…”, “l’Administració ha de prendre les mesures adequades…,… ha de procurar…,…ha d’impulsar…,… ha d’estimular i fomentar…” (quan? com?) Naturalment, com que tot són propostes indeterminades cap al futur, no hi ha cap article que en castigui l’incompliment; i així anam i anirem. ¿Us imaginau una llei o norma que digui, per exemple, “el govern procurarà que no robi ningú” o “es prendran les mesures adequades perquè els vehicles circulin per la dreta”, i ja està, sense preveure cap càstig per als governants que no procurin res ni per als ciutadans que robin o circulin per l’esquerra?
    Tanmateix, tot i les deficiències de fons de la llei, si hi hagués hagut voluntat per part de totes les institucions (Govern, Parlament, Consells, Ajuntaments) d’impulsar de veres la normalització de la llengua catalana, s’haurien pogut fer passes en positiu, malgrat aquest marc legal tan deficient i ambigu. Però des de la proclamació de l’Estatut i de la LlNL fins a la darreria del segle XX els qui manaren varen ser, precisament, els qui gens d’interès hi tenien, els del PP, que durant 16 anys blocaren qualsevol iniciativa efectiva a favor del català, més enllà de posar-hi els rètols públics de les carreteres. Varen ser els anys decisius per a la llengua, quan encara la població de les Balears era majoritàriament catalanoparlant i era més fàcil engrescar-la en un vertader procés de normalització.
    Però en Cañellas i els seus acòlits, senyorets de l’aristocràcia i la burgesia neo-rica de la turistificació, classes renegades del seu país, s’hi oposaren (amb l’excepció de Cristòfol Soler, que per això no durà ni un any com a president), i com que la Llei era buida i no obligava a res, la ignoraren. La concessió del “Decret de mínims” (presentat com un gran triomf pels defensors del català, i just és “de mínims”!) no canvià el rumb cap a la minorització social de la nostra llengua, i quan arribà el Pacte de Progrés, la situació del català ja havia empitjorat molt, i com que l’experiència només durà 4 anys, no hi hagué possibilitat d’actuar en tot allò en què no s’havia actuat els 16 anys anteriors. I llavors tornaren els peperos, i després de nou els altres, i ara hi tornen ser els hereus d’en Cañellas, i el conflicte lingüístic s’ha consolidat i la normalització és més lluny que mai.
    Un procés és una successió de fets i fases amb un objectiu. Si no hi ha aquesta successió amb finalitat d’arribar a un objectiu, no hi ha procés. És clar, doncs, que no hi ha hagut mai un procés de normalització lingüística del català a les nostres illes (normalització és fer normal; en el nostre cas, fer tan normal el català a les Balears com el castellà ho és a les Canàries), i és clar que així com va canviant la societat illenca el procés com a tal és molt difícil que mai comenci, i si no comença no s’acabarà. Els pocs esforços que s’han dedicat a la nostra llengua pròpia des de les institucions han anat més a fer-hi correccions innecessàries que a promoure-la socialment, allunyant de manera absurda el model estàndard del registre col·loquial, cosa que ha afavorit l’anomenat gonellisme: en lloc del correcte bolletí les institucions publiquen el butlletí (grafia que reflecteix una pronúncia dialectal del català central), en lloc de fer vacacions, la genuïna manera catalana de dir-ho, s’ha fet creure a la gent que ha de fer vacances (un francesisme innecessari), en lloc de les tradicionals corregudes ara es fan curses (un altre francesisme), en lloc de contenidors de cartó n’han posat de cartró (vulgarisme del català central)…; les borrasques ja no travessen el nostre espai, ara el creuen; les festes no s’acosten, sinó que s’apropen; el mes que ve o la setmana que ve ara són el proper mes o la propera setmana; l’endemà ara sol ser el dia següent… S’ha creat una gran confusió sobre si s’ha d’escriure i dir ametler o ametller, vetlar o vetllar, espatla o espatlla, etc. Pareix que la qüestió és fer-ho sempre diferent de com s’ha dit i escrit tradicionalment, amb l’estranya idea que això és la normalització…
    No hi ha hagut, ni hi ha (i crec que no n’hi haurà) procés de normalització de la llengua catalana a les Balears. Sí que hi ha hagut, i encara hi ha, procés de confusió sobre la correcció de la llengua, que, tanmateix, de cada vegada està més espanyolitzada i més marginalitzada. Aquesta és la realitat que pot veure qui té ulls i orelles en bon estat. Negar-la és negar l’evidència, i només si es veu quina és la realitat es pot pretendre actuar per a canviar-la. Si no fos perquè els mestres han sabut mantenir la dignitat i han aguantat la pressió espanyolitzadora, ja seríem a la fase terminal de la llengua. Són els únics que han resistit, i per a ells la meva admiració.

(Publicat a l’AraBalears el 16 de novembre de 2024) 

(Llegeix aquí la 1ª part d'aquest article)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (I)

 

    No fa falta cap enquesta d'usos lingüístics, ni cap estudi profund de sociolingüística; basta, simplement, tenir ulls i orelles sans, i trescar pels pobles i les ciutats de les nostres illes, per a constatar la situació de marginalitat absoluta en què es troba l'única llengua indiscutiblement (i fins i tot legalment) pròpia de la nostra comunitat, la llengua catalana.
    La impressió de qui es passeja per Palma és que es tracta d'una ciutat espanyola qualsevol, sense gens de personalitat especial ni cap element que la faci particular, llevat dels monuments arquitecturals. Amb la petita excepció dels rètols dels noms dels carrers, dels petits indicadors turístics per a trobar els diversos monuments i edificis d'interès per als visitants, i dels indicadors de direcció per als vehicles (centre ciutat, port, aeroport...) –tots d'institucions oficials–, la retolació que podem llegir de botigues, cafès, farmàcies, clíniques, restaurants, botigues de menjar preparat per a endur-se'n, hotels, oficines, bufets d'advocats, despatxos d'arquitectes, acadèmies, perruqueries, sales de bellesa, i tot quant negoci us pugueu imaginar, la retolació –repetesc– és en castellà o –ja bastant abundant– en anglès (l'exemple més absurd n'és els dels barber shop); i si us acostau a llegir els cartells dels mostradors o els avisos diversos (horaris, ofertes, les cartes dels restaurants, els serveis que s'ofereixen, etc.) veureu que també tot és en castellà o (de vegades "i") anglès (i les cartes de restaurants, potser també en alemany i francès). Adesiara hi trobareu qualque paraula en català (rebaixes, benvinguts...), purament anecdòtica i ornamental. Les úniques excepcions a aquest panorama són algunes llibreries, no totes, qualque apotecaria i qualque escadusser establiment comercial que vol mostrar que és d’aquí. Aquest és el panorama escrit, que de Palma a les zones més turístiques (incloses les Pitiüses i Menorca), només varia en la proporció castellà / anglès i en la presència afegida d'altres llengües estrangeres (sobretot l'alemany). El català, com més turístic és el barri o el poble, més n'és absent (ni la misèria esmentada, hi trobam). Als pobles més petits interiors no és exactament així, el català hi és més present, però com que no hi ha tant de tragí comercial, tampoc no hi ha una abundància de català escrit.
    ¿I la llengua parlada? També trescant per Palma pots estar estones llargues sense sentir ningú que parli en català; en canvi, si que sentiràs molt parlar en castellà (d'Amèrica, cada dia més) i en moltes altres llengües estrangeres, europees, africanes i asiàtiques; això tant pel centre de Palma, sempre estibat de turistes, com pels barris perifèrics, on s'ha instal·lat gent arribada de pertot. I aquest panorama ja no canvia tant de Palma als pobles i a les altres illes, perquè de gent procedent d'altres parts dels món n'hi ha a totes les poblacions. Si la qüestió només fos que tota aquesta gent de fora entre ells no parlen en català, però que respecten el català i el volen aprendre, diguem que no passaria res; però no és ben bé així, sobretot per part d'hispanoparlants, amb els quals sovint hi ha conflicte per la seva actitud de no voler entendre (ni tan sols entendre!) el català.
    Com ja he dit, les enquestes i les estatístiques sobre el nombre de parlants de tantes de llengües són innecessàries, perquè la situació és ben evident, i és reforçada per les darreres dades sobre l'origen de la població que viu a les Balears (vegeu Vilaweb, 13-10-2024).
    I si posam l’atenció en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) o els mitjans d’entreteniment (cinema, teatre, música, esports), el panorama no canvia gaire: llesques ben grosses per al castellà (i per a l’anglès) i miquetes per al català, si bé en teatre i en música de tant en tant el català se’n duu qualque llesca més petita que grossa.
    Enfront d’aquesta realitat, que mostra una línia clara cap a la desaparició absoluta del català de la vida pública social de les illes, relegat a una presència marginal en les relacions privades dels minoritaris catalanoparlants supervivents, encara hi ha qui gosa proclamar que estam millor que fa 40 anys, perquè ara tenim un reconeixement oficial a l’Estatut d’Autonomia i una Llei de Normalització Lingüística que abans no teníem, i algunes escoles on fan tot l’ensenyament en català i qualcunes altres on n’hi fan la meitat. Autoenganar-se no serveix per a res mai, si no és per a justificar la pròpia ceguesa volguda: com que no veig res, no puc dir que res vagi malament…
    És ver que l’any 1982 (fa més de 40 anys!) va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (en realitat, l’estatut de dependència) on es diu (article 4) “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Fixau-vos que diu tindrà, en futur, sense dir quan… Llavors, el mateix article diu “ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma”, també en futur. La trampa lingüística és clara: el caràcter (concepte inaplicable a una llengua) d’idioma oficial (és a dir, suposam, la consideració d’idioma oficial) arribarà més envant, com serà més envant que ningú podrà ser discriminat per causa de la llengua… Vet aquí per què passats 40 anys encara el català només és considerat mig oficial (si es pot dir així) i encara –i com més va més– els catalanoparlants sofrim discriminació lingüística contínuament, i no hi ha incompliment de l’Estatut.

(Publicat a l’AraBalears el 2 de novembre de 2024)

(Veges la 2ª part d'aquest article a la següent entrada del blog)

Tenàssia - Tanàssia - Tanassi…

Mai com ara hi havia hagut tantes possibilitats d’aprendre llengües, o com a mínim de conèixer com sonen les altres llengües i com s’han de llegir les paraules en altres llengües que no són la nostra. Els recursos que ens ofereixen els mitjans informàtics moderns, i especialment internet, ens fa fàcil aprendre característiques de qualsevol altra llengua del món, i si no de qualsevol almenys sí de les més esteses i conegudes. Això que és fàcil per a tothom és especialment recomanable (per a no dir imprescindible) per als qui es dediquen professionalment a la informació, els qui quasi cada dia han de donar notícies relacionades amb qualque lloc del món fora del nostre àmbit lingüístic, o fora de l’àmbit lingüístic que, sense ser el nostre, és el que ens té presoners i també coneixem, vulguem o no vulguem.

 

La informació, avui en dia, està globalitzada, i a tot arreu arriben notícies d’altres parts mundials, notícies que sovint (o sempre) contenen qualque nom, de lloc o de persona, en una llengua que no sabem, i que –per tant– a priori no sabem llegir, no sabem com es pronuncia. Si això li succeeix a un particular que just l’ha de llegir per a ell mateix, aquell nom, sense haver-ne de fer difusió oral, pot estalviar-se’n –si no en té curiositat– la informació de com llegir-lo. Però si aquesta informació ha de servir a un professional informador d’un mitjà oral pareix de sentit comú que abans de difondre el nom estranger segons la seva intuïció (millor dit, segurament, segons els seus prejudicis lingüístics deguts a la seva ignorància) s’informi de com es pronuncia, per respecte a l’altra llengua i per a no fer el ridícul amb gent que sí que sap com es pronuncia. En el fons darrere aquesta actuació equivocada hi ha la formació esbiaixada que han rebut la majoria d’aquests professionals, en la qual l’única llengua no espanyola que han més o menys après és l’anglès, i l’única “espanyola” és la castellana (i, de vegades, la catalana o una altra de les tolerades regionalment a l’Imperi Hispànic, segons on han estudiat). Ben sovint he sentit pronunciar noms estrangers no anglesos com si ho fossin, perquè els qui els esmenten passen pel sedàs anglès tots els noms que desconeixen.

                                                                                                            

Tota aquesta divagació fa al cas perquè fa uns quants dies vaig constatar abundosament la incomprensible deficient formació lingüística d’alguns informadors audiovisuals en dos casos diferents, però coincidents en l’ocasió. Primer, un vaixell italià es va incendiar durant el trajecte entre València i Palma. ¿Com es deia aquest vaixell a IB3? Tenassia (amb ‘e’ castellana primera o amb la ‘e’ mallorquina de tel), Tanassia (amb ‘a’), Te/anassi, Tenatsia, Tenatsi…; si no el veies escrit, no hi havia manera de saber com es deia aquest vaixell: Tenacia (pronunciat a la italiana, tenatxa), que vol dir “tenacitat”. Si era un vaixell italià pareixia de sentit comú que el nom també era italià i que, per tant, s’havia de pronunciar a la italiana, però sembla que a cap dels informadors d’IB3 (no m’hi vaig fixar, com ho deien els altres, però m’ho imagín) se li va acudir, si no ho sabia, anar-ho a cercar. Una excel·lent mostra de la professionalitat d’aquests informadors.

 

L’altra mostra d’aquesta deplorable mala formació dels locutors me la va oferir TV3: a l’informatiu de migdia del 11 de juliol el presentador va informar de l’incendi a l’agulla de la torre de la catedral de la ciutat francesa de Ro-u-en (talment), marginant la pronúncia autòctona del nom (que podríem transcriure aproximadament ruan) o la forma històrica catalana, Roan (que sonaria també ruan en català central). ¿Va ser un lapsus involuntari o simple ignorància? L’experiència em diu que va ser més aquesta que aquell, perquè ja ha succeït tantes de vegades!

 

Allò que em pareix més greu, en aquests dos casos, és que no es tracta de noms raríssims de llengües exòtiques i llunyanes, sinó de noms en llengües romàniques, com la nostra, i molt pròximes i conegudes, italià i francès. És penós haver arribat a aquest punt desconeixement dels nostres veïnats pròxims. I lamentable que els protagonistes dels fets siguin professionals informadors de mitjans audiovisuals institucionals.

 

(I per cert, ¿no heu sentit mai a TV3 que el llinatge de la futbolista mallorquina Mariona Caldentey sona com si fos castellà? Com que no el coneixen, el diuen a la castellana…)   

 

(Publicat a AraBalears el 20 de juliol de 2024)   

 

Joan VENY, Variació i norma en la llengua catalana. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022, 157 p. 232-234. *

 

En aquest volum, el Dr. Veny –catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre d’honor de la Société de Linguistique Romane–, hi aplega 5 articles relacionats amb la variació dialectal i la norma de la llengua estàndard en català. Els 3 primers són integrats a l’apartat ‘Diatopia’, i –d’acord amb aquesta etiqueta– tracten de qüestions relacionades amb la variació diatòpica catalana: «La variació diatòpica en el català antic», «Elements diatòpics en la lexicografia catalana», i «Gal·loromanisme i iberoromanisme? A propòsit d’antropònims catalans d’origen occità». El quart article, sota l’etiqueta d’‘Onomasiologia’, està dedicat als noms populars de la Via Làctia: «Tradició, creativitat i cultura popular en els noms del ‘camí de Sant Jaume’». I el cinquè, inclòs a un tercer apartat, ‘Diatopia i norma’, tracta de «Diatopismes i estàndard». Una col·lecció de 34 mapes dialectals del domini català, on es mostra la variació diatòpica relacionada amb els treballs esmentats, és un complement preciós a les explicacions i els arguments del Dr. Veny en els seus estudis. Al final del llibre s’hi inclou també una llista de totes les paraules esmentades en els diferents articles, la llargària de la qual (17 pàgines) és una bona prova de la riquesa de dades que aporta aquest llibre de Joan Veny.

A la presentació, l’autor explica que el contingut del llibre «gira entorn de la variació en el temps i l’espai i l’accés de variants dialectals a la norma», i referint-se al capítol on esmenta la qüestió del gal·loromanisme o de l’iberoromanisme català, especifica que «en lloc d’iberoromanisme hauríem de parlar de la castellanització des del segle XVIII, amb el benentès de compartir un fons comú iberoromànic». I a més a més, havent-hi també una atenció especial a l’occità, adverteix que «la presència substanciosa d’immigrants occitans a Catalunya, entre els segles XIV i XVIII,… no ha tingut efectes lingüístics en la configuració general del català». És una presentació, doncs, que en qualque punt ja avança el resultat dels estudis.

Qui conegui el Dr. Joan Veny i la seva obra ja sap que és sempre sòlida i rica, ben argumentada i plena d’exemples, la qual demostra sempre l’erudició i la capacitat de fer conclusions encertades de l’investigador. I aquest llibre no és una excepció a aquestes qualitats, i per això podem assegurar que comprèn uns estudis sucosos i prolífics, que aporten molta substància al coneixement de la llengua catalana. Tanmateix, en el tema de la pertinença catalana al grup iberomànic o al gal·loromànic, que esmenta ja a l’article 1 i desenvolupa sobretot al 3, el Dr. Veny sembla una mica massa caut a l’hora d’afirmar rotundament que el català és en el seu origen clarament gal·loromànic (sembla afirmar-ho al paràgraf 3 del capítol 1), i pareix que vol reduir-lo a una afinitat especial amb el conjunt occità, sense, però, refermar-ne el caràcter absolutament gal·loromànic que avui en dia tots els estudiosos li reconeixen. Perquè és clar que si l’occità és indiscutiblement gal·loromànic i el català hi té una afinitat especial, aleshores també el català és gal·loromànic, i això sense negar que pel fet de ser lateral dins el món gal·loromànic i fronterera amb l’iberomànic, l’àrea catalana té també bastants de trets comuns amb la iberomànica, especialment l’aragonesa, però també la castellana.

El capítol 2, Elements diatòpics en la lexicografia catalana, és una anàlisi no exhaustiva de 7 diccionaris catalans d’èpoques i regions diferents (segles XV a XIX; Catalunya, València i Mallorca), dels quals l’il·lustre dialectòleg destaca sobretot l’aportació que fan de lèxic diatòpic, propi de cada regió. El Dr. Veny, en la presentació de cada diccionari, n’explica la font en què s’ha basat cada autor, és a dir quines obres preexistents li poden haver servit de model o base per a la confecció de la seva obra. En el cas del diccionari mallorquí de Pere Antoni Figuera, el Dr. Veny afirma que n’és la font prioritària Autoridades de l’‘Academia Española de la Lengua’, «completada amb alguns elements del Nuevo diccionario español-francés (1820) de Núñez y Taboada» [44]. Sense posar en dubte que el Dr. Veny té raons per a fer aquesta afirmació, crec que li ha passat per alt la contribució de qui firma aquesta ressenya, «La lexicografia mallorquina del segle XIX»^[1], en la qual es proposa que la base principal de Figuera semblen ser diverses obres de Núñez de Taboada, y que el Diccionario de l’Acadèmia Espanyola en va ser una font secundària.

És interessant destacar que, en el primer dels articles recollits en el volum, Joan Veny manifesta el seu escepticisme sobre la qüestió dels mossarabismes del català, que tant va proclamar Joan Coromines, a qui Veny prefereix no anomenar: «Durant algun temps, s’ha donat importància a la influència del mossàrab (o romanoandalusí) […] Jo mateix vaig cedir a aquest corrent a propòsit de catxel i altres; però avui el coneixement més profund que tenim d’altres llengües […] o de la circulació de mots a la Mediterrània, ens ha detret d’aquestes influències especialment pel que fa als mots comuns…» [18]. Curiosament, però, a l’article següent, esmenta el català occidental romer (i valencià central romero) com a possible mossarabisme, quan és probable que sigui un aragonesisme, com ell mateix postula al mapa 721 del Petit atles lingüístic del domini català (volum 5). És una contradicció segurament deguda al fet de reunir en un mateix volum articles d’èpoques i procedències diferents.

En conjunt (aquests petits detalls són anecdòtics), aqueix recull d’articles de Joan Veny és una mostra extraordinària dels coneixements lingüístics de tan excel·lent filòleg i dialectòleg, dels quals dóna fe a cada una de les pàgines amb la quantitat d’exemples aportats dels diversos trets que caracteritzen la llengua, exemples de fenòmens diferents com l’essència gal·loromànica del català, el substrat preromà, el superstrat germànic, l’adstrat àrab, la influència d’altres llengües després de la consolidació de la modalitat romànica (del castellà, del francès, de l’occità), els canvis interns des del romànic primerenc al romànic modern, la formació d’un registre de llengua estàndard, la riquesa sinonímica en determinats conceptes (com els noms de la Via Làctia), etc. Molts d’aquests fenòmens són il·lustrats amb els 34 mapes que acompanyen els articles, que confirmen el Dr. Veny com un referent en el camp de la geolingüística.

Els seus escrits exhibeixen una prosa amena, rica i ben construïda, amb la qual també demostra que és un magnífic artesà de la llengua. Voldria, però, fer-hi una observació, des de la modèstia de qui se’n considera un deixeble. Un prejudici lingüístic molt difós anys enrere, quan el català estava en situació d’estricta resistència cultural, que correctors i algun gramàtic imposaven com a norma de la llengua formal, era el dels pleonasmes: era considerat impropi de la llengua correcta repetir amb un pronom el complement ja expressat abans, i per tant hom havia d’evitar construccions com “a ton pare, digues-li que demà li telefonaré”, corrent en llenguatge col·loquial; segons aquest prejudici, la frase havia de ser “digues a ton pare que…”. Aquest prejudici^[2] s’encomanà a molts escriptors, probablement fins i tot de manera inconscient, i el resultat fou el d’oblidar el pronom també en casos en què no sobrava. En aquesta obra del Dr. Veny, n’hi trobam dos exemples, de manca de pronom necessari: «A aquests factors històrics cal afegir els geogràfics» [13, § 4], que creiem que hauria de ser «A aquests factors històrics cal afegir-hi els geogràfics»; «A la unitat medieval d’un tret fonètic segueixen després àrees diverses…» [25], que pareix més natural afegint-hi el pronom: «A la unitat medieval d’un tret fonètic la segueixen després àrees diverses…»

Però fetes aquestes observacions, minúcies dins una mar de saviesa i erudició elegantment manifestades, no podem fer altra cosa que reconèixer la vàlua indiscutible dels articles aplegats en aquest volum, una mostra extraordinària de l’excel·lent feina investigadora sobre la llengua catalana antiga i moderna, en les seves manifestacions dialectals i en la modalitat normativa, feta pel Dr. Joan Veny Clar, al qual la Universitat de les Illes Balears té l’encert d’haver incorporat al seu claustre com a Doctor Honoris Causa (2016).

 

Jaume Corbera Pou

---

*      Publicat a la "Revue de Linguistique Romane" (2024), 349-350, p. 232-234.

^[1]      Jaume Corbera Pou, «La lexicografia mallorquina del segle XIX», in: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18 - 22 de desembre de 1984), II, Barcelona, Curial, 1994, 211-228

^[2]      Segurament basat en una exageració de les recomanacions de P. Fabra sobre la repetició innecessària de pronoms. Vegeu-les a les «Converses filològiques», vol. 7 de les Obres completes. Barcelona, 2010.

No volen que hi hagi drets lingüístics. En memòria i homenatge d'Aureli Argemí.

 

Pots veure amb aquest enllaç l'article aparegut a l'AraBalears el dissabte 4 de maig de 2024, en què, després de recordar la figura fa poc desapareguda d'Aureli Argemí, es denuncia ben clar que les institucions que han de protegir els drets humans no volen reconèixer els drets lingüístics.

Al camp textual a posta que trobaràs a continuació hi pots deixar el teu comentari sobre l'article o sobre el tema que proposa.

Res més?

Entre les singularitats de la llengua catalana dins el món romànic hi ha la de posseir uns elements gramaticals que poden tenir significat negatiu o no segons el context en què s’usen. Podem dir “ningú ha vist mai res enlloc”, o “no érem gaires a sopar però no ha quedat gens de vi”, o “no beuré pus conyac avui”, o “no he trobat cap contable bo per a l’empresa”, i tots els qui parlin i entenguin bé el català entendran que aquestes frases tenen un sentit negatiu absolut, respecte de veure, ser, quedar, beure i trobar. En canvi, canviant-hi el context, els mateixos elements poden deixar de tenir un valor absolutament negatiu per a tenir-ne un d’hipotètic o condicionat, que pot ser confirmat o no segons les circumstàncies: “creus que ningú ha vist mai res enlloc?” (podria ser que qualcú hagués vist qualque cosa qualque pic a qualque banda, o que no), “no sé si serem gaires a sopar, però si poguessis dur gens de vi seria més segur que bastaria” (desconec si serem pocs o molts a sopar, però si duguessis un poc de vi…), “queda pus conyac?” (encara queda conyac?), “si cerques cap contable bo, jo en sé un” (si cerques qualque contable bo…) Només en el domini occità –amb el qual el català comparteix en exclusiva tantes de característiques– trobam un comportament semblant dels elements corresponents, almanco parcialment:

 

     i a pas degun                  no hi ha ningú

     i a pas res de nòu          no hi ha res de nou

 

     i a degun?                       hi ha ningú?

     i a res de nòu?               hi ha res de nou?^[1]

 

     Qu’ac sabi mès n’ac èi pas dit ad arrés^[2]          Ho sé, però no ho he dit a ningú

     Tots an banderòlas; jo ne n’èi pas nada^[3]         Tots tenen banderoles; jo no en tenc (pas) cap

     Soi anada tà Pau mès ne m’èi pas crompat arren  He anat a Pau però no m’he comprat res

 

     Los pompièrs, arrés non los an avisats?         Els bombers, ningú els ha avisats?

     E me’n pòdes balhar nadas?                              I me’n pots donar cap?

     E vòs arren? – Non ! Ei tot çò que’m cau^[4]        I vols res? – No! Tenc tot allò que em cal.

 

A la llengua medieval els usos d’aquests elements lèxics eren encara vacil·lants, més d’uns que d’altres, però l’ús modern quedà consolidat dins el segle XVI, quan cap s’imposà a null,-a pertot i a ningun,-a a la major part del domini lingüístic, i tant a la llengua literària com a la col·loquial es va fer normal vols res?, has vist ningú?, hi has estat mai?, mira si el trobes enlloc, tens cap queixa? no sé si hi haurà gens de pa per sopar, etc, sense que això implicàs la desaparició de les construccions amb els elements netament positius (vols qualque cosa? has vist qualcú?, etc.). Tanmateix, l’observació dels dos tipus de construcció permet constatar-hi una diferència d’ús, amb connotacions semàntiques diferents. Si arribam a una casa que pareix deserta, però no ho sabem, direm espontàniament a qualcú que ens acompanyi: “Mirem si hi ha ningú”; però si tenim la impressió d’haver vist o sentit qualque indici de presència humana, podrem dir –probablement direm– “vejam si en aquell cantó hi ha qualcú”. És a dir, la diferència d’usar l’element negatiu/hipotètic (ningú) o l’element positiu (qualcú/algú) en oracions no negatives és la que hi ha entre un element pragmàticament i semànticament no marcat i un de marcat: el primer l’usam en una situació significativament neutra: que hi ha ningú? (ho desconeixem absolutament), hi has estat mai? (ídem), que en queda cap? (ídem), etc.; el segon l’usam en una situació en què pressuposam una resposta en un sentit o un altre: que hi ha qualcú? (creiem que sí), tu, que hi havies estat qualque pic? (creiem que no), que en queda qualcun? (pensam que sí), etc. Si una persona va a comprar i demana una primera cosa que vol, serà normal que el venedor li demani vol res més?, després d’haver-li servit el primer producte; però si, per exemple, va a comprar a una pastisseria i demana uns quants pastissos diferents, pot ser normal que qui l’atengui li demani: en vol qualcun altre (més)?, incitant-la a demanar-ne encara més; en aquest cas qualcun altre té un valor estimulant cap a la voluntat de qui compra, mentre que si digués en vol cap altre més? o vol res més? seria una simple pregunta de cortesia, molt neutra, sense pressuposar-ne la resposta.

 

Que les expressions amb ningú, res, mai, etc. interrogatives eren les normals en el català col·loquial, almenys a Mallorca, permetia sentir, en el castellà postís dels catalanoparlants, qüestions com “¿que hay nadie?”, “¿quiere nada más?”, “¿has estado nunca en…?”, etc.,, còpies fidels de les construccions catalanes. Però aquests darrers temps la truita s’ha girat: ara, en lloc de dir en castellà “¿quiere nada más?”, diuen en català (?) “vol algo més?”, i si el parlant és una mica conscient de la llengua per ventura dirà “vol qualque/alguna cosa més?”, però ja no se’n recorda de la pregunta de sempre.

 

Fabra, si el jutjam per la seva obra, sembla que tenia ben clars els usos d’aquests elements, dels quals (excepte de pus, potser massa dialectal) dóna exemples tant als escrits teòrics (converses, gramàtiques)^[5] com al Diccionari general de la llengua catalana, on, com a mostra, trobam:

 

            ningú pron. Cap persona. No ha vingut ningú. Ho ha fet sense demanar ajut a ningú. ¿Hi ha ningú que gosi dir-li-ho? …

 

            Que podem contrastar amb:

 

            algú pron. Alguna persona, una persona qualsevol indeterminada. Algú t'ho haurà dit. Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri.

 

Fixau-vos que no posa ¿hi ha algú que…?, tot i que sí que inclou algú en frase condicional: Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri, una frase que pot correspondre perfectament al context marcat que he esmentat abans.

 

A la llengua d’avui en dia, l’algo forma part ja dels recursos expressius de la població catalanòfona (catanyolòfona?), i el sentim en boca de parlants de tota condició, des dels més humils i probablement no alfabetitzats mai en català, fins als més il·lustres, amb formació universitària en llengua catalana. És sobretot greu i preocupant sentir-lo constantment en boca de locutors, presentadors i tertulians de ràdio i televisió. Sembla quasi impossible expulsar-lo de les nostres converses, i molt especialment en el context del títol d’aquest article, en què no basta substituir-lo pel corresponent element autòcton primari (alguna/qualque cosa), sinó que s’ha de recuperar l’expressió genuïna. És a dir, tan fals és vol algo més? com vol alguna cosa més? Com és inadequada la pregunta Hi ha algú? difosa sempre i en qualsevol context per TV3, que, per a qui sempre ha sentit dir que hi ha ningú?, sona a pura i dura còpia del castellà ¿hay alguien?.

 

            Referències bibliogràfiques:

 

            Corbera Pou, Jaume: Parlar bé. Orientacions per a l’ús correcte de la llengua catalana a les Illes Balears. Palma, El Tall, 2002.

            Romieu, Maurice; Bianchi, André: Gramatica de l’occitan gascon contemporanèu. Pessac, Presses Universitaires de Bordeaux, 2005.

            Salvat, Josèp: Gramatica occitana. Tolosa, Privat, 1973.

---

^[1] Salvat 1973, 83.

^[2] En occità gascó, arrés es refereix a persones (cat. ‘ningú’) i arren a coses (cat. ‘res’).

^[3] Nat - Nada / Nats - Nadas és equivalent en gascó del català cap, invariable. (L’origen és el mateix que el castellà nada.)

^[4] Els exemples en gascó són de Romieu-Bianchi 2005, 222-224.

^[5] Vegeu el meu article “Vols res?”/“Hi ha ningú?”, dins Corbera 2002, 141-145.

 

 

Publicat a Llengua Nacional, 1^er trimestre del 2024, p. 37-39