Interrogació i admiració (I)

1 de juliol de 2011

La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.

Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.

Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només  situats al final de la frase, i  és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.

Un mal sistema

29 de maig de 2011

Mentre no trobi una alternativa millor no posaré en dubte el sistema actual de fer votacions cada tants d’anys per a elegir uns representants populars que prenguin decisions de govern. L’alternativa teòrica a aquest sistema, la de la democràcia directa i assembleària, molt atractiva en principi, és inviable en la societat actual. El que tenim és, doncs, l’únic que pareix factible, tot i que la manera de practicar-lo sí que és molt perfeccionable; és més, no és que sigui perfeccionable, és que tal com el practicam a l’actualitat distorsiona clarament la voluntat popular i pot produir conseqüències greus difícilment reversibles. Vegem-ho, segons els darrers resultats de maig.

A Formentera la formació guanyadora ha tengut 1 diputat per 1904 vots; a Eivissa, cada diputat n’ha necessitat 2586, de vots; a Menorca, 2184; i a Mallorca, 8246. Si el principi democràtic és que cada persona és un vot i tots els vots valen igual, ¿com és pot donar per bo un sistema en què uns vots valen molt més que els altres? ¿És lògic que amb 12716 vots una candidatura d’Eivissa tengui 4 diputats i amb 12294 una altra de Mallorca no en tengui cap? Em direu que la proporcionalitat és la mateixa per cada illa i que això equipara les equivalències, però en realitat hi ha una tergiversació de la voluntat popular, perquè el vot és personal, no és territorial: són les persones que voten els seus representants, no són les illes. Els electors de Mallorca són 3,7 vegades més que els de les altres illes juntes, i en proporció pels 33 diputats mallorquins només n’hi hauria d’haver 8 de les altres illes, i n’hi ha 26! La manera més justa seria que al Parlament hi hagués una sola circumscripció paninsular i, si es volia assegurar que hi hagués representants de cada illa, obligar totes les candidatures a incloure als primers llocs persones de cada una, i a més a més rebaixar el mínim de vots requerits al 3, o fins i tot al 2, per cent. Al cap i a la fi, els parlamentaris mai voten segons els interessos de l’illa per la qual han sortit designats, sinó segons les ordes del partit o del grup parlamentari en què s’inclouen. La suposada representació territorial és fictícia.

Una altra qüestió: el Partido Popular, fins i tot tacat greument per la corrupció de l’anterior legislatura, té la majoria absoluta dels diputats, però no té la majoria absoluta dels vots emesos i només té el 26,83 % dels vots possibles segons el cens electoral. ¿És èticament legítim que només amb la confiança d’una quarta part (i un poquet més) dels electors pugui actuar contra un patrimoni comú de tota la societat balear (la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa) i en pugui modelar a la seva conveniència el sistema educatiu? Hi ha qüestions, com la de la llengua, la de l’ensenyament i la del territori, que haurien d’haver estat ja fa temps pactades entre tots els partits perquè no poguessin ser manipulades contínuament segons els interessos del qui mana al moment. Els mínims que estableix la Llei de Normalització Lingüística no haurien de ser mai objecte de campanya electoral i haurien de ser complits per tots els governs. Cap govern de cap país normal no actua contra el seu propi patrimoni cultural; això només passa al nostre. Ara els guanyadors ja han anunciat que (ja ho feren amb Somràdio) tancaran la tv i la ràdio de Mallorca, que emeten (més o menys) en català. ¿Deu ser una venjança per aquella sèrie Memòria i oblit d’una guerra? També es pot donar per segur que voldran abandonar l’Institut Ramon Llull. Tant de mallorquinisme folklòric i deixaran una institució que duu el nom d’un mallorquí universal! ¿Hem de jugar tota la vida a entrar-hi i sortir-ne? ¿Us passa pel cap que un govern espanyol, fos d’ultradreta o d’ultraesquerra, desmuntàs l’Instituto Cervantes? ¿Per què nosaltres hem de tenir uns governants que, votats només per una quarta part dels electors, es dediquin a destruir-nos? Aquest sistema no funciona, s’ha de canviar!

Fraules i maduixes

25 de maig de 2011

La castellanització del lèxic català és un procés que, iniciat tímidament el segle XVI, quan començà a adquirir prestigi social el castellà als Països Catalans, es va veure molt reforçat a mitjan segle XIX, quan l’estat espanyol unitarista va començar el procés de modernització, l’escola es va fer més general, les comunicacions entre les regions es feren més fàcils, i amb el transport potenciat molts de productes abans estranys o desconeguts començaren a arribar a tots els racons catalans. Els noms de plantes i fruits comestibles autòctons, essent propis del país, normalment són ben coneguts i la seva substitució per un terme extern és difícil per innecessària, per això hi són escassos, en aquest camp, els castellanismes; però n’hi ha qualcun, com és el cas avui en dia a Mallorca de la fruita de la planta coneguda científicament com a ‘Fragaria vesca’, normalment dita fressa. ¿Per què aquest castellanisme? ¿No teníem a Mallorca nom per a aquesta fruita? Doncs sí que n’hi havia: fraula (del llatí vulgar *fragula); però les fraules mallorquines eren un fruit silvestre que es trobava antigament només a les muntanyes de la Serra, a llocs humits, i que per això només coneixien les persones que vivien o es movien en aquest paratge. Quan començà la comercialització de fraules aquestes venien totes de fora, amb el nom comercial castellà de fresa (del francès fraise), i, com que molta de gent urbana o de zones on no se n’hi feien no en sabia el nom mallorquí, la gent en digué fressa, denominació que quasi va fer oblidar l’autòctona. Fressa no apareix documentada en mallorquí fins a 1859 (al diccionari de "Unos amigos"), i encara com a nom secundari de fraula, com ho és també al diccionari de Josep Joan Amengual (1878) i a qualque altre recull lexical del segle XIX. Fraula era encara usual a finals del segle XIX i, probablement, a principis del XX: "De taronges y de fraules / y de viandes exquisides", escrivia Miquel dels Sants Oliver; "Gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules", explicava Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat; "taronges i cireres i fraules i pomes i peramenys", descriu Antoni Mª Alcover a la rondalla La Bella Ventura. Avançant el segle XX és evident que progressava fressa així com en progressava la comercialització, però encara el 1935 el Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives i Ginard donava fraula, i l’Atles Lingüístic de Catalunya recollia devers el 1950 fraula i fressa a Sóller; i el 1978 la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè anomenava fraulera, a Mallorca, aquesta planta. El testimoni viu més recent de fraula que he recollit és el de la família Dameto, de Can Dameto de la Quartera, a Palma:
“NICOLAU DAMETO: ...‘fraules’, ara diuen ‘fresses’ … dèiem no, no, són ‘fraules’... No, són ‘fraules’, no ‘fresses’... Eren fraules, que eren unes petites, que ja no n'existeixen, s'han arribades que se'n varen… A Lluc se’n feien salvatges. O sia, així com van a cercar esclata-sangs, anaven per dins es boscs i sortien fraules d’aquestes petitones i eren aromàtiques, molt més que... I si noltros dèiem, e, fresses, mos deien: no, són fraules.” (conversa de 19 de novembre de 1997).
El diccionari que va fer Joan Josep Amengual també duu ‘mandu(i)xa’, avui menorquina, que degué ser també mallorquina, possiblement més minoritària, perquè no està tan documentada com ‘fraula’, tot i que és efectivament recollida com a pròpia de Mallorca pel Diccionari Aguiló, pel Diccionari Català-Valencià-Balear, que també li aplica el significat secundari de ‘dona malcurosa, malvestida’, i pel Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives. Avui en dia, fressa (o fresa, a Sóller, directament presa del francès) s'ha imposat definitivament en el parlar popular, potenciat per la importació massiva que se'n fa de la Península, i són pocs els qui recorden els nostres noms patrimonials. Corregir el castellanisme no ha d’implicar substituir-lo únicament per maduixa, forma predominant en català oriental (on hi ha també madoixa, al nord), sinó que a Mallorca és important recuperar fraula, per a no convertir en estranya aquesta denominació tan tradicional a casa nostra.

Arrogància i menyspreu

10 de maig de 2011

A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa. Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un “patois” provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles. Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja des de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat. La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la 'Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.

No us hi apropeu ni el creueu

29 d'abril de 2011

La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.

Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.

De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008), "Com que el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).

Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.

Joan VENY: Estudis lingüístics valencians. Edició a càrrec d'Emili Casanova i Antoni Ferrando. Col·lecció Honoris Causa. Universitat de València, 2009.

Publicat a "Caplletra" 50 (primavera 2011), 237-241.
 

És sempre un pler ressenyar llibres del Doctor Joan Veny, perquè amb la lectura de les seves obres hom no només aprèn lingüística i cultura, sinó que a més a més gaudeix d'una prosa elegant i fàcil, clara i rica. Són, les seves obres, un vertader model de bon escriure i bon argumentar.

En aquest volum s'hi apleguen, a més de la seva lliçó en l'acte en què va ser proclamat Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (25 d'abril de 2008), la seva Biobliografia i els articles en què ha tractat especialment temes valencians, tot precedit per la Laudatio del Dr. Emili Casanova. S'hi inclou també, naturalment, el discurs de cloenda del Rector en l'acte d'investidura.

La lliçó és una esplèndida mostra de l'amplitud dels coneixements que Joan Veny té dels parlars catalans i dels parlars veïns amb què aquells es relacionen. Dedicada a “La varietat valenciana: identitat i projecció exterior”, ens ensenya que hi ha formes valencianes més acordades a l'ètim, enfront de les corresponents més generals, que han evolucionat: llonganissa (llangonissa), purna (espurna), venema (verema), guareit (gauret), flaüta (flauta), raïl (arrel), juliol (juriol); mostra les coincidències que hi ha entre parlars valencians i altres parlars perifèrics, rossellonès i balear, especialment l'eivissenc; fa veure que molts suposats mossarabismes són en realitat aragonesismes (gemecar, lloma, lapo, mortitxol, assagador, llanda, etc.); assenyala la presència primerenca de castellanismes, molts dels quals adaptats fonèticament a partir de les equivalències entre els sons castellans i els catalans; indica alguns valencianismes que s'han estès per les llengües veïnes (castellà, occità, sard: panoli, palop, carló, murvedre... ) o alguns ictiònims d'origen extern que han arribat als dialectes castellans veïns a través del valencià (garneo, chanquete); destaca algunes formes o expressions particulars de formació autòctona i manifesta la satisfació que li ha produït haver pogut establir els ètims d'alguns significants valencians (randell, merita, melenquines, pastril, baila, jular, sisó).

L'aplec dels estudis valencians comença pels dedicats a l'etimologia: “De la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí pistrix”, “Busnada, 'tronada, pluja forta', arabisme o mossarabisme?”, “L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i l'onomatopeia” i “L'origen de l'ictiònim hispànic baila 'Dicentrarchus punctatus'”. És un apartat, aquest de l'etimologia, en què Veny ha demostrat a bastament el seu savoir faire: reunint nombroses dades dialectals catalanes i romàniques, examinant a fons tant el significat com el significant estudiats, acudint a les dades històriques disponibles, fent una anàlisi crítica de les propostes o suposicions etimològiques existents (si n'hi ha), considerant els factors extralingüístics que afecten aquell concepte (Veny es mou amb delit i passió dins els plantejaments de l'escola Wörter und Sachen) i servint-se de la seva fina intuïció lingüística, arriba a proposar de manera molt convincent els ètims més probables, pràcticament segurs, d'aquests mots que havien restat en la incògnita fins al moment que l'il·lustre campaner s'hi va fixar. Només un retret hi podem fer a aquest primer aplec, retret més bé formal que de fons: com que aquests articles varen aparèixer primerament en llocs i dates diverses, hi ha algunes repeticions de dades i referències que en un cas concret provoquen una contradicció que em sembla mal resolta. Conclou a l'estudi de busnada que aquest mot és contracció de businada (< businar < BUCINARE), però a l'article 3 (“L'ètim de merita...”), volent mostrar que hi ha arabismes propis del valencià septentrional, diu (p. 112) que busnada ve de l'àrab múzná, seguint la proposta de Joan Coromines. Tot i que immediatament dins un parèntesi remet amb un “tanmateix” a l'estudi anterior, hauria estat molt més encertat que en aquesta reedició de l'estudi hagués prescindit d'aquest suposat arabisme que ell mateix poques pàgines abans demostra que no ho és; sense dubte hauria estat més coherent. I probablement era feina dels editors del llibre fer-li aquesta observació a l'autor, que segurament l'hauria trobada encertada. A part d'això, a l'estudi 4, presentat en versió catalana però originalment en francès, exposant la distribució geogràfica del peix el nom del qual estudia, hi trobam aquesta frase (p. 118): “Nadal... ha trobat alguns exemplars prop de la desembocadura dels rius...”, que hauria de ser “Nadal... n'ha trobat alguns...”. És un error lamentable de la traductora que sé ben cert que el Dr. Veny no hauria fet mai i que ens sorprèn als qui conservam encara l'estructura genuïna de la llengua.

El segon apartat de l'aplec el constitueixen els articles de geolingüística: “El valencià en l'Atles Lingüístic del Domini Català”, “De la nineta a l'ànima de l'ull”, “Dues cavalles sobrevingudes en domini català” i “Relacions toponímiques i lingüístiques entre les Balears i la Marina”. Com en l'apartat anterior, i com sempre, aquests escrits són farcits de dades dialectals, no només valencianes, sinó també, de rebot, dels altres dialectes, amb les quals Veny fa veure bé determinades singularitats valencianes bé les coincidències d'aquests parlars amb altres. En el primer sobretot exposa quina és la presència de valenciana dins l'ALDC i destaca que gràcies a aquest s'ha pogut traçar la isoglossa mentira / mentida, s'ha pogut constatar que tartamut (rebutjada per Fabra) és una paraula de gran extensió geogràfica, que valencià i tortosí mostren sovint una forta personalitat conjunta (torba / torbes / turbes de cap, torbat, me torba el cap) i que el valencià a voltes manté formes genuïnes on la major part del domini utilitza un castellanisme (brial / viso). En el segon exposa la distribució geogràfica dels diversos noms de la pupil·la de l'ull, en fa la història i n'explica la motivació, i demostra que animeta de l'ull (abundant a València i al català de la Franja) no és més que una modificació de nineta, tant per causes fonètiques (dissimilació d'alveolars) com conceptuals (la nineta és l'ànima de l'ull). En el tercer mostra que tant la cavalla rossellonesa ('egua') com la cavalla valenciana i tortosina ('verat') són d'origen foraster: la primera és occitana i la segona és castellana. I en el quart constata la importància, reflectida en la llengua, de les relacions entre valencians i balears, sobretot amb Eivissa, on ha pogut recollir més de 70 valencianismes; un capítol important d'aquestes relacions va ser la colonització mallorquina d'alguns municipis de la Marina, de la qual són supervivències lingüístiques alguns llinatges (Nadal, Seguí, Calafat, Cloquell, Monjo, Gelabert...), l'article as / sa de Tàrbena, mots com oruga, melicotó, ribrell, crosses, gruixat, malavejar, tudar, etc., locucions com (jugar) a conillons i fins i tot la interpretació de les taquetes blanques a les ungles com a mentires. Tot això a més de mostrar que moltes de coincidències entre balear i valencià es deuen a la seva condició d'àrees laterals i de colonització (arena, pigota, bes / beset / besada, faldetes, granera, morros, padastres...) o, en el camp dels topònims, a la dominació musulmana (recordem que les Balears durant la major part del segle XII pertangueren a la taifa de Dènia), com per exemple La Marjal, (L')Alcúdia. Tots aquests estudis estan il·lustrats amb els mapes corresponents, confeccionats majoritàriament segons les dades de l'ALDC, vast tresor lingüístic que ha permès a Joan Veny conèixer multitud de dades amb les quals ha pogut fonamentar les seves valuoses aportacions.

L'apartat III és constituït per un sol estudi titulat “Gal·licisme i aragonesisme en els significants catalans de 'filaberquí'”, on després de mostrar la variació existent en la denominació d'aquesta eina de fuster, demostra que la forma valenciana villamarquí està relacionada directament amb l'aragonès billamarquín. Totes les variants, en darrer terme, vénen de l'holandès wimmelkein, arribat al català a través del francès i l'occità (virabiquí).

També l'apartat IV conté un sol article, “El valencià antic saura 'gralla' no és un mot fantasma”, on demostra, amb generosa documentació, que aquest denominatiu que apareix a l'Spill, no és inexistent, com defensava Coromines. És un mot ben real, avui pareix que desaparegut de l'ús viu, que designava l'espècie Pyrrhocorax pyrrhocorax, gralla de bec vermell. El nom és el femení de l'adjectiu saur 'de color groc fosc o rogenc'.

“El valencià en la proposta del català estàndard” omple l'apartat V. Veny hi fa un repàs d'allò que ha estat la llengua estàndard històrica i de quina va ser la proposta moderna fabriana, i alerta de la dificultat d'establir un estàndard valencià modern massa recolzat en la llengua literària antiga, perquè en podria sortir una modalitat massa allunyada de la realitat parlada actual. Dins aquest escrit dedica un paràgraf a tractar de l'ortografia fabriana i de l'oportunitat de fer-hi modificacions puntuals en casos clars i necessaris, però critica la posada en circulació, sense el beneplàcit de la Secció Filològica, de grafies com *sisplau i *esclar, que ens podrien dur a escriure *passilquepassi, *vulguesnovulgues, etc. Compartesc absolutament aquesta apreciació del Dr. Veny i crec inadmissible aquestes grafies, sobretot la d'*esclar, on els dos components mantenen totalment la seva independència sintàctica (¿o és que hauríem d'escriure “*esclar que jo també hi aniré!”?); allò que em sorprèn és que hagi estat un membre de la Secció Filològica, el Dr. Joan Solà, qui hagi promogut aquestes formes gràfiques, sense que hagi estat desautoritzat pels seus companys. Joan Veny després d'aquesta crítica exposa sumàriament l'estàndard oral proposat per la Secció Filològica el 1990, qualificat de “flexible i participatiu”, amb exemples aplicats al valencià. No dubt evidentment de la intenció de fer-lo “flexible i participatiu”, però sempre m'ha semblat una proposició confusa, en què la distinció d'àmbits i registres no queda gens clara, i en què la consideració de formes pròpies, formes admissibles i formes no recomanables pareix capritxosa. A la pràctica, ¿en què es diferencien les formes pròpies de les admissibles? Si -iste no és pròpia de l'àmbit general, però hi és admissible, la conseqüència és que pot ser usada dins l'àmbit general igual que les formes pròpies. ¿Val la pena aquesta distinció que no té conseqüències pràctiques? Tindre i vindre han estat acceptats al DIEC com a formes secundàries de tenir i venir, sense cap altra connotació; en canvi, segons la proposta d'estàndard oral, com el Dr. Veny assenyala en aquest article, només són admissibles en registres informals. Ens pensàvem que totes les formes incloses al DIEC eren vàlides dins la llengua estàndard! Però és que, a més a més, els registres informals no han de ser objecte de regulació per una proposta d'estàndard, modalitat que, per definició, és només registre formal... Bé, no és aquí el lloc més idoni per a discutir la proposta, l'eficàcia de la qual m'agradaria poder constatar, però ja que és un tema tractat per Joan Veny, en el qual ell va participar activament, se'm pot permetre qüestionar-ne el plantejament, també perquè afecta el valencià, objecte del llibre i d'aquesta ressenya.

L'apartat VI inclou un altre article, “Leuconiquia i cultura popular”, on tracta dels noms i de les creences relacionats amb les taquetes blanques de les ungles, a tot el domini català i amb referències a altres indrets de l'espai romànic i de l'espai germànic. És una altra demostració magistral de com sap interpretar les nombroses dades recollides.

A l'apartat VII, dóna arguments força convincents, combinant l'examen de formes antigues i de formes dialectals modernes, de la “Valencianitat del Curial”, arguments que semblen realment mals de rebatre.

Finalment, l'apartat VIII, dedicat als “mestres valencians”, conté un escrit sobre Manuel Sanchis Guarner, amb qualque anècdota graciosa de la seva estada a Mallorca, de qui diu que la seva decisió de traslladar-se a València el 1959 va ser “eficaç i decisiva” per al futur de la llengua; i un segon escrit sobre Germà Colón, a qui associa amb la passió per les paraules, al qual va conèixer quan era estudiant de Filologia Romànica a Barcelona. Amb Germà Colón Joan Veny i ha compartit tota la vida d'investigador, tot i que Colón s'instal·làs a Suïssa, i en coneix al detall les importantíssimes aportacions al coneixement del lèxic català i romànic, així com a la lexicografia i a l'etimologia. Del conjunt en fa un repàs i en destaca els mèrits principals, tants que desborden les possibilitats d'aquesta modesta ressenya.

En definitiva, una delícia filològica, aquests estudis valencians de Joan Veny.

Qüestió de llibertat

14 d'abril de 2011

Un dels principis sacrosants dels partits considerats de dretes és allò que ells en diuen la llibertat: llibertat de pensament, llibertat de religió, llibertat d'acumulació de capital i de propietat privada, llibertat de decisió, llibertat d'explotació, llibertat de circulació, llibertat d'expressió, llibertat de llengua, llibertat de triar escola, llibertat de mercat, llibertat de televisió, llibertat de ràdio, llibertat de dir mentides... A mi em sembla que com a principi fonamental, el de la llibertat és indiscutible, però, és clar, tot té un límit, i, a més a més, qui defensa la llibertat de tot ha de ser coherent amb ell mateix, i no pot ser que la llibertat només sigui vàlida per a allò que interessa a un determinat subjecte o a una determinada organització, i en canvi no valgui per a allò que no li interessa. I quan dic que tot té un límit no em referesc a cada una de les concrecions de la llibertat, sinó al principi general: la llibertat absoluta està limitada per la llibertat individual i pel benestar col·lectiu. Jo tenc la llibertat d'anar on vulgui i per on vulgui, però no tenc la llibertat d'anar en cotxe pel mateix costat de la carretera per on van els cotxes que vénen en sentit contrari, ni d'entrar dins les cases des altres; jo puc dir allò que vulgui, però no tenc la llibertat difamar els altres; jo tenc la llibertat d'acumular capital de manera lícita i legal, però no tenc (o no hauria de tenir... ?) la llibertat de fer-ho empobrint els altres; jo tenc la llibertat de dir mentides, però no puc dir mentides amb la intenció de fer mal a ningú; jo tenc la llibertat de parlar la llengua que vulgui, però si parl una llengua que els qui m'envolten no entenen, la meva llibertat es converteix en la meva presó, i per això si en una societat hi ha establit el principi legal que cadascú pot exercir la llibertat de parlar la llengua que vulgui, hi ha d'haver un altre principi legal que obligui tothom a comprendre la llengua de qui li parla, si no és així aqueixa llibertat és falsa; la llibertat teòrica de triar escola topa amb la limitació real de la disponibilitat d'escoles: si a un lloc hi ha 2 escoles per a 50 alumnes cada una i 100 famílies trien totes dur el seu fill a una sola de les escoles, és evident que la llibertat de triar és impossible per a tothom... És clar, doncs, claríssim, que la llibertat té restriccions inevitables per causa de la convivència, de les quals només es salva la llibertat de pensament, perquè el pensament és intern a l'individu i no pot ser restringit per cap element extern. Tornem, però, al començament: els partits de dretes solen ser molts afectats de proclamar la seva llibertat d'això i d'allò, i d'oblidar alhora les restriccions que les afecten; no són tan afectats, però, de garantir les llibertats dels qui no són dels seus, sobretot perquè sovint temen que les llibertats dels altres col·lisionin amb les seves (o amb els seus interessos amagats), i aquí és on entren en contradicció. Un dels exemples més clars, més forts, més durs, d'aquesta contradicció (és una manera suau de referir-m'hi) és la postura del govern regional valencià respecte de TV3: ha impedit amb tots els recursos de què ha disposat l'exercici de dues llibertats que són bàsiques, la de fer arribar unes emissions televisives a la gent i la de poder captar aquestes emissions, sense que unes restriccions raonades i ben fonamentades en justificassin l'actuació, perquè aquestes emissions no van contra el dret ni la llibertat de ningú ni molesten ningú; simplement, no les vol perquè són en català. ¿Hi pot haver restriccions a unes emissions? Sí: si aquestes emissions propaguen missatges ofensius, racistes, feixistes, sexistes... ¿És aquest el cas de TV3? No, és pura arbitrarietat, contrària a la llibertat, comesa per uns governants pertanyents a un partit que s'umpl la boca sempre seguit de la paraula "llibertat". La cosa pitjor és que no es tracta només d'impedir l'exercici de la llibertat d'oferir i de veure TV3, sinó que la intenció és molt més malèfica: impedir que subsisteixi l'entitat que va tenir la iniciativa de fer que TV3 arribàs a València, Acció Cultural del País Valencià, obligada a pagar 800.000 euros de multa dins un termini molt breu, quantitat que l'entitat veu impossible d'abonar pels seus propis mitjans. I si no ho fa, veurà embargat tot el seu patrimoni i desapareixerà... Des de la seva ultratomba, Franco aplaudirà la gesta d'aquests brillants deixebles, que són de la mateixa corda que els batles de Calvià i de Marratxí. L'agressió a ACPV és una agressió a tots els qui volem que la nostra llengua sigui respectada, per això no hi podem restar indiferents, i per això hem de respondre a la demanda d'ajuda que l'entitat valenciana ens demana, que podeu veure en aquesta pàgina: http://acpv.cat/siatv3/index.html. Tenim l'oportunitat de demostrar que nosaltres sí que creim en la llibertat i de fer que aquesta vegada els hereus del franquisme se'n duguin l'almud pel cap.

Versemblança

28 de març de 2011

Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.

La història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble que en el català d'aquell temps es digués buscar o habitació en lloc de cercar i cambra; buscar és un castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins el segle XX que substitueix cambra per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar i cambra la història hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no em puc refiar de ningú" hagués dit "no puc confiar en ningú", evitant un refiar insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és, senzillament, una badada.

Una gran perplexitat

18 de març de 2011

Quan una persona amb les seves facultats mentals normals i amb bona salut es tem que al seu cos li passa qualque cosa perjudicial, és a dir, quan es tem que li ha sortit qualque mal, qualque comportament de l'organisme que el perjudica, allò que fa és cercar la manera de llevar-se aquest mal i tornar a l'estat de bona salut. I és natural que això sigui així, perquè una persona amb les seves facultats mentals normals vol estar sana, vol estar bé, no vol viure sofrint les molèsties que qualsevol mal li causa, perquè són molèsties que li impedeixen viure lliurement, poder fer allò que li ve de gust dins les seves possibilitats. I si una persona amb les seves facultats mentals normals pateix un mal, però aconsegueix superar-lo, allò que farà després serà intentar evitar les causes que li han comportat aqueix mal, amb el propòsit decidit que no li torni repetir. I és lògic, que sigui així, perquè per a poder tirar envant els projectes, les il·lusions, que cadascú té és necessari tenir la seguretat que la salut serà bona i que res no entrebancarà la feina i les inversions, de vegades penoses, que cal fer. Qui ha tengut una mala experiència sol fer tot allò que és possible per a no repetir-la, i si l'experiència l'ha tenguda anant amb tal gent o a tal banda procura no tornar amb aquella gent o a tal banda, per moltes de promeses que li facin que aquella gent ha canviat o que a tal banda ja no és igual que era. Fixau-vos, però, que em referesc a una persona "amb les seves facultats mentals normals", perquè si aquesta persona té aquestes facultats alterades, per qualsevol causa (com la malaltia mateixa), aleshores no actua amb la mateixa lògica, i pot ser ben bé que persisteixi en les circumstàncies que li han causat o afavorit la malaltia, i pot entrar en una espiral infernal, en què com més malalta està més irracionalment actua i més malalta es posa, en una degradació constant que la duu arran de l'abisme i, ben sovint, la hi aboca. És el cas extrem de molts d'individus caiguts en la drogoaddicció o l'alcoholisme, que no se'n saben sortir i s'hi enfonsen fins al desastre absolut. Una altra característica de la persona que actua amb les seves facultats mentals normals és la de procurar que el seu patrimoni, material i immaterial (els seus records, les seves vivències, la seva cultura personal) es conservi, i es conservi en bon estat, no es deteriori, i a més -si és possible-, s'incrementi i millori, i a això hi sol dedicar una part dels seus guanys. Perquè la persona que actua amb les seves facultats mentals normals té com un dels seus propòsits invertir en el seu propi patrimoni, perquè si té uns guanys els té amb la finalitat no només de passar-s'ho bé al dia (i demà ja ho veurem), sinó també d'assegurar-se un futur millor i, si té fills, d'assegurar-los, sobretot a ells, un futur millor. Aquesta és la lògica amb què actua la gent amb les seves facultats mentals normals, perquè si no les hi té, si les té alterades, pot ser ben bé que descuidi el seu patrimoni i el tudi, i que en lloc d'anar cap a un futur millor vagi cap a la misèria, ho perdi tot i no pugui deixar res als seus fills, més que deutes i maldecaps.

Si la gent, individualment, amb les seves facultats mentals normals actua pensant en el seu bé, pareix lògic que col·lectivament també hi actuï, és a dir, que la societat, formada pels individus, també hi actuï, i que cerqui la salut col·lectiva i la conservació i la millora del patrimoni col·lectiu, i que, conseqüentment, procuri evitar les circumstàncies que, per experiència, sap que li han causat perjudici. Però, no sé per què, la societat, com a mínim la societat mallorquina (i crec que, en general, es pot dir també de les altres illes, sobretot d'Eivissa), no actua amb aqueixa lògica, i la qüestió és si no ho fa perquè està malalta (que seria l'única lògica en l'individu) o no ho fa perquè el comportament de la societat no correspon al comportament natural de l'individu. Això reconec que, per ventura, ho pot explicar un sociòleg, però em costa acceptar que com a membre de la societat la persona actua de manera absolutament contradictòria amb la que suposadament ha de ser la seva actuació individual. La qüestió és que som ben a prop de les eleccions estatutàries i municipals i ja corren els sondejos i les estimacions sobre qui s'endurà la tallada més grossa, i resulta que segons diuen els mitjans aquesta tallada serà per al Partido Popular... I aleshores em sobrevé una gran perplexitat: si a la legislatura passada les grans operacions de saqueig al tresor autonòmic i d'endeutament en projectes estel·lars i innecessaris les varen protagonitzar un reguitzell de personatges del Partido Popular, ¿com és possible que la societat mallorquina, en lloc de reaccionar com reaccionen les persones amb les facultats mentals normals, torni confiar en aqueix Partido? Si les causes de la malaltia -l'empobriment desmesurat, en bona part per pillatge, de les finances autònomes- es troben en aquesta formació, ¿per què la societat no reacciona enviant-la a porgar fum? Si a cap de nosaltres, individualment, qualsevol grup organitzat ens hagués robat i estafat, o simplement ens hagués empobrit encara que fos estat sense voler, ¿li tornaríem donar la confiança perquè ens gestionàs els nostres béns? Posaria la mà al foc que no, que ningú hi tornaria caure, en una trampa semblant. ¿I per què col·lectivament sí que, diuen, hi tornarem caure? ¿Està tan malalta la nostra societat que ja no se'n sap sortir? Que ens ho expliqui un sociòleg, si és que n'hi ha cap que ho sap explicar.

I en el tema del patrimoni, igual. L'obsessió del Partido Popular és arraconar la llengua catalana a un paper de superfluïtat, derogant l'anomenada llei de mínims, tancant la TV de Mallorca i Ona Mallorca, suprimint requisits de coneixements de català per a places de feina i rebilingüitzant al màxim (de fet, mai no ha estat monolingüe) IB3. Però és que el català és una part important del nostre patrimoni! Com ho és el paisatge, la terra, la cultura, els edificis històrics... tot això que per al Partido Popular no té gens de valor i que ha anat destruint durant tots els anys que ha governat. ¿Com és possible que la societat mallorquina voti majoritàriament a favor d'un partit que no pensa en altra cosa més que a destruir el patrimoni dels mallorquins? A una societat amb les facultats mentals normals els rèdits de l'activitat econòmica s'inverteixen a millorar la pròpia societat i a incentivar la producció cultural, mai no s'inverteixen a empitjorar la societat i a destruir la pròpia llengua i la pròpia cultura.

Aquí, tot funciona al revés, per això llegir al diari que enguany vendrà un milió de turistes més no m'entusiasma, perquè si aquest milió més ha de servir perquè hi hagi més brutor, Son Reus no doni abast a destruir tots els fems, les carreteres estiguin més saturades, més gats es tirin del balcó, es facin més rics uns empresaris absolutament indiferents al país que suquen i els hipotètics beneficis es destinin a fer més malbé les restes del nostre patrimoni o a engreixar més butxaques d'aquells que ja les tenen plenes, si aquest milió ha de servir per a tot això, dic, no comprenc de què ens hem d'alegrar. ¿La nostra societat té les facultats mentals normals? En tenc bastants de dubtes.

Centenaris

18 de febrer de 2011

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres important, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. I enguany, precisament, en celebram uns quants, de centenaris, els catalans; uns quants centenaris d’aquests que ens han d’enorgullir, perquè corresponen a persones, i a una institució, que, amb la seva feina quotidiana i amb la seva il·lusió per la cultura i la llengua en què han estat immergides, han ajudat un poc, cadascú dins les seves possibilitats, a mantenir la dignitat de la comunitat lingüística catalana.

El 14 de febrer de 1911 una disposició de la Diputació Provincial de Barcelona, que presidia Enric Prat de la Riba, una de les més decisives figures del catalanisme de principis del segle XX, establia la divisió en tres seccions de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 com a producte del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Una d’aquestes seccions era la Secció Filològica, de la qual eren nomenades membres numeraris algunes personalitats prestigioses en el camp de la llengua i la literatura catalanes, amb el mallorquí Antoni Mª Alcover i Sureda com a president. La Secció Filològica de l’IEC ha estat un element essencial en la conformació d’un model de llengua normativa que permetés la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits d’ús possibles, que inicialment eren sobretot escrits i només a l’escola, les institucions, la premsa i les publicacions en llibres, però que amb el temps es varen ampliar a tots els nous àmbits audiovisuals que actualment coneixem. Gràcies a la Secció Filològica tenim una ortografia (vigent en principi des de 1913, tot i que posterioment fos parcialment retocada i perfeccionada), una gramàtica de referència (proposada el 1918 per Pompeu Fabra i després també ampliada i retocada en nombroses edicions) i un Diccionari General (aparegut en primera edició el 1932, també obra personal de Pompeu Fabra), eines que, tot i que fossin imperfectes, varen fer possible que la llengua catalana pogués competir amb igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua de cultura. La Secció Filològica va seguir les vicissituds de tot l’Institut en les diverses èpoques del segle XX de persecució activa contra el català (la Dictadura de Primo de Rivera i la Dictadura de Franco), però també hi va sobreviure i des de la darreria dels anys 1970 ha tornat exercir les seves funcions fins a arribar a aquests 100 anys, amb moltes més realitzacions que han dotat la llengua de noves eines tant normatives com divulgatives i de recerca. Malgrat les crítiques que se li han fet (moltes de ben fonamentades, altres potser no tant) i malgrat que no sempre ha actuat a gust de tots els usuaris i els professionals de la llengua, és evident el paper institucional indispensable que ha fet la Secció i que els seus 100 anys mereixen ser celebrats positivament.

El 22 d’agost de 1911 va néixer a Castalla, a la comarca valenciana de l’Alcoià, Enric Valor Vives, d’una família culta i benestant que al cap de pocs anys, durant la I Guerra Mundial, començà a tenir greus dificultats econòmiques, fins que va acabar perdent el seu patrimoni. Obligada a deixar el poble, i després de passar per altres localitats, es va instal·lar definitivament a València el 1934. Enric Valor, forçat per les circumstàncies, va estudiar a l’Escola de Comerç d’Alacant, però la seva vocació va ser sempre la literatura i el coneixement de la cultura del seu país, i de ben prest va col·laborar en revistes valencianistes. Amic del seu coetani Manuel Sanchis Guarner, aquest l’impulsà a la replega de rondalles i a la confecció de gramàtiques i guies de llengua per a aprofitament dels seus conciutadans, de manera que amb el pas dels anys Enric Valor es va convertir en un dels pilars fonamentals de les lletres catalanes del País Valencià, autor de manuals lingüístics, de reculls de rondalles que revestí literàriament i de novel·les que reflectien les seves vivències. Mestre d’una prosa riquíssima, la seva contribució al país va ser finalment reconeguda amb diversos premis i doctorats Honoris Causa, entre els quals el de la Universitat de les Illes Balears (1999), que aquest mes de febrer li ha dedicat uns actes i una exposició d’homenatge. Va morir el 13 de gener de 2000.

Ben pocs dies després d’Enric Valor, el 9 de setembre de 1911, va néixer a València Manuel Sanchis Guarner, també de família acomodada, l’àvia materna del qual era mallorquina. Com que va quedar orfe de pare i mare de ben jove, va ser criat pel seu oncle Josep Sanchis Sivera, capellà intel·lectual valencianista, i amb ell va adquirir una cultura humanista que el va dur a estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Compromès des dels anys d’estudiant amb el valencianisme, amb el temps va esdevenir, després d’haver estat a la presó franquista, una de les figures més transcendentals de la cultura catalana al País Valencià, havent publicat treballs de recerca sobre filologia, cultura popular i història. Entre 1943 i 1959 va residir a Mallorca i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll per a acabar el Diccionari, a més de contribuir a la renovació del panorama literari de l’illa. La seva feina també va ser reconeguda amb diverses distincions, però, per a vergonya de la seva terra natal, Sanchis també va haver de sofrir amenaces i insults com a “traïdor catalanista” per part dels sectors feixistes valencians. Va morir el 16 de desembre de 1981.

Ben lluny d’aquestes dues personalitats, a l’altre extrem del domini lingüístic català, a l’Alguer, el 30 de gener del mateix any 1911 havia nascut Àngel Scala Salis, dins un ambient totalment diferent, un ambient modest d’una família dedicada a les feines del camp. Sense més preparació que els estudis elementals, Àngel Scala, fent feina com a tractorista al camp alguerès, en les feines de sanejament de terres enfangades, va conèixer centenars de persones de Sardenya i de fora Sardenya, i de totes en va aprendre tantes de coses (contarelles, creences, supersticions, tradicions, cançons, jocs...), que es va veure impulsat a posar-ho per escrit perquè tot aquest tresor de la cultura popular no es perdés. La sort i la gràcia és que encara ara, als 100 anys complits i amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, és la més important enciclopèdia vivent de la cultura popular algueresa. Les seves poesies i els seus relats han estat també premiats en diversos certàmens, però el premi més important que ha tengut ha estat la festa que familiars i amics (mig Alguer) li han fet quan ha complit el segle, festa a la qual vaig tenir l’honor i l’alegria de participar.

3 persones i una institució, entre tantes altres, que ens han salvat els mots aquests darrers 100 anys.

CONTRA LA CENSURA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

EL GOVERN FRANQUISTA DEL PAÍS VALENCIÀ HA FORÇAT A INTERROMPRE LES EMISSIONS DE TV3 EN AQUESTA REGIÓ DELS PAÏSOS CATALANS.

ELS ANYS PASSEN, PERÒ LA PERSECUCIÓ CONTRA LA LLENGUA CATALANA CONTINUA!

EL "PARTIDO POPULAR" ÉS EL PARTIT MÉS IGNOMINIÓS QUE PATIM A LA NOSTRA NACIÓ. NO CONFORMATS A SER CORRUPTES I APROFITAR-SE DEL PODER INSTITUCIONAL PER A ENRIQUIMENT PERSONAL, VOLEN FER DESAPARÈIXER QUALSEVOL SENYAL D'IDENTITAT CATALANA.

PP = PARTIT DE LA VERGONYA

Mallorca, m'agrada!

6 de gener de 2011

No hi ha cap dubte que una condició primera perquè un poble defensi la seva personalitat, perquè un poble es resisteixi a desaparèixer, perquè un poble lluiti per la seva supervivència, és la consciència d’aqueix poble de sa pròpia particularitat, de sa pròpia idiosincràsia, dels seus propis valors, d’allò que el fa ser diferent dels altres. Si el poble no en té consciència, d’aquests valors particulars, és segur que no se’n preocuparà i no es temerà que estan en perill, si arriba el cas. Amb una situació de normalitat cultural, qualsevol poble n’és conscient, dels seus valors, perquè hi ha sempre uns dirigents que se n’encarreguen de recordar-los amb les seves actuacions: organitzen actes d’exaltació de tal o tal manifestació, premien les produccions més excel·lents, estableixen festes en commemoració de tal o tal esdeveniment, valoren degudament el seu patrimoni cultural, tant material com immaterial, exalten la importància de la seva llengua, etc. Això ho fan totes les societats del món que es troben en situació de normalitat, precisament com a recurs per mantenir-se dins aquesta normalitat. La nostra societat, la catalana en general i sobretot la balear en particular, però, no ho fa, i no ho fa perquè no es troba en situació de normalitat. Estam tan acostumats a valorar molt allò que és de fora, que allò que és nostre o bé ho miram amb indiferència o bé fins i tot ho menyspream, si és que ho coneixem. Per exemple, ¿quins són els mites nostres que coneixem, aquests mites que, sortits de fets reals o llegendaris, serveixen d’emblemes per a l’orgull col·lectiu? Ens han bombejat des de l’escola, de ben petits, amb els mites de Viriato, o de Numància, o de Don Pelayo, o de Guzmán el Bueno, o del Cid Campeador, o de Cristóbal Colón, o d’allò que ells en diuen la colonització d’Amèrica i jo en diria l’espoliació d’Amèrica, o fins i tot dels primers reis Borbons i el despotisme il·lustrat, amagant-nos que aquests reis foren els que iniciaren l’arraconament social de la llengua catalana... Ens n’han explicat molts de mites, i darrere ells ens han volgut crear una solidaritat espanyolista, però no ens n’han explicat cap de nostre, cap ni un. ¿Què sap la nostra societat en general –no la minoria erudita- de Ramon Llull, una personalitat del mateix nivell, com a mínim, que el seu contemporani Dante Alighieri o els successius Petrarca i Leonardo da Vinci? Tothom coneix i accepta el mite dels Reis Catòlics com a forjadors de la unitat d’Espanya, però, a pesar d’haver passat a la cultura literària popular, ningú es recorda (o potser és que es vol amagar) que Jaume I va espandir la nació catalana a les Balears i a València. El mite espanyolista dels Reis Catòlics és indiscutible, el mite catalanista del Conqueridor ni tan sols és plantejable... Estam massa consentits a menysprear el nostre patrimoni cultural i a sobrevalorar el dels altres: tenim una Seu que és un dels monuments gòtics més extraordinaris del món i, minimitzant-ne la importància, correm a admirar la catedral de Burgos o Nôtre-Dame de París; aplaudim que els espanyols organitzin el 23 d’abril una lectura continuada del Quijote, però nosaltres som incapaços de fer cap acte d’exaltació del Tirant lo Blanc... Acceptam i celebram sense manies la festivitat del 12 d’octubre, que commemora un episodi estrany a la nostra història, i en canvi ens negam a fer del 31 de desembre la festa solemne que hauria de ser, com a commemoració dels fonaments de la nova societat nacional catalana que s’instal·là a les Balears a partir d’aqueixa data del 1229, a la qual pertanyem els balears moderns; viatjam per a contemplar paisatges meravellosos i hem consentit que l’especulació ens hagi destrossat paisatges dels més bells de la Mediterrània... I més, encara: no posam gens en dubte la unitat lingüística dels espanyols i els anomenats hispanoamericans, però en canvi tot són objeccions a reconèixer la unitat lingüística dels illencs i els altres catalanoparlants! Amb una paraula, la societat balear té un seriós problema d’ignorància dels seus propis valors, ignorància que és la conseqüència d’uns quants segles de dependència d’un estat que sistemàticament ha negat aquests valors, i que a la vegada és la causa del menyspreu d’aquests valors, menyspreu que es tradueix en vots a partits que, d’aquesta ignorància i d’aquest menyspreu, conjuntament, en fan bandera... Trista situació, la nostra. Per això és necessari, molt necessari, que les institucions del país emprenguin una tasca de recuperació i d’explicació dels valors que ens caracteritzen, entre els quals la llengua com un dels més importants; però com que les institucions oficials no ho fan (som ben a punt d’acabar un altre quadrienni perdut), l’Obra Cultural Balear n’ha pres la iniciativa amb aquesta campanya “Mallorca, m’agrada” que vol fer entendre als mallorquins que tenim un patrimoni col·lectiu molt valuós del qual ens hem de sentir orgullosos. És una molt encertada iniciativa que pot fer no només que els mallorquins prenguin consciència de si mateixos, sinó que els qui han vengut de fora s’interessin per conèixer tot aquest patrimoni i se’l vulguin fer seu també, és a dir, es vulguin fer mallorquins de ple. La pena és que, aparentment, la campanya és només mallorquina, i per tant ni promou l’apreci dels mallorquins pel patrimoni de les altres illes ni promou que els altres illencs estimin també la seva particular herència cultural i, a més a més, la dels altres. Sabem que les Illes són complicades, però tal vegada ja és hora de començar a intentar superar aquest ridícul particularisme que tant ens dificulta avançar conjuntament cap a la recuperació nacional. I en qualsevol cas, no hauríem d’oblidar mai que nostre és també tot el patrimoni cultural català i que, en conseqüència, cal també, per ventura en una fase més avançada, posar-hi l’atenció necessària. Benvenguda, tanmateix, la campanya “Mallorca, m’agrada”, que ens ha d’enorgullir de ser qui som.