diumenge, 10 de juliol de 2011

Interrogació i admiració (I)

1 de juliol de 2011

La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.
Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.
Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només  situats al final de la frase, i  és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG