18 d'abril de 2013
És un cicle que es repeteix cada tants d'anys: el Partido Popular retreu que s'han de defensar i s'han d'ensenyar les
modalitats lingüístiques balears, que el català que s'ensenya no les té en
compte per a res, i per això es perden les maneres de dir de les Illes, etc. En
unes altres circumstàncies, a qui digués això fins i tot li donaria part de
raó, perquè hi ha un fons de certitud, en aquesta qüestió: el català de bona
part dels llibres de text, vull dir dels llibres de text de les escoles de
Catalunya i de les Balears, és un català fabricat segons el model del castellà
(el mateix que el del francès, per altra banda), és a dir un català molt poc –o
gens– respectuós amb la diversitat, basat sobretot en el parlar de l'entorn de
Barcelona. I això, com dic, passa també a Catalunya que presenta una diversitat
dialectal molt més marcada que la que hi ha a Mallorca o entre les diverses
illes: la modalitat de Tortosa és clarament diferent de la de Girona i de la de
Barcelona, més semblant (però no igual) a la de Lleida; i no en parlem de la
modalitat del Pallars o la de la Ribagorça. A València, on fa anys que el PP
governa, ha imposat uns llibres on el model és el valencià central una mica
dignificat, ignorant també la diversitat dialectal interna del país, amb
l'objectiu de diferenciar-lo del "català". L'ensenyament del català
no hauria d'haver repetit els errors del model imperial castellà i s'hauria
d'haver planificat pertot com una valorització del patrimoni lingüístic
autòcton, però sempre sense descuidar que l'escola, per la seva naturalesa, ha
d'ensenyar una llengua estàndard que, tot i tenint en compte la diversitat, ha
de permetre que la comunitat catalanoparlant en conjunt produeixi una cultura
literària i científica vàlida per a tots els parlants. L'equilibri entre el
respecte a la diversitat i la popularització d'una modalitat estàndard és difícil,
però no impossible, i es pot aconseguir amb una mica de voluntat, que ha faltat
en general un poc per tots els costats. Els qui em coneixen saben que d'aquesta
qüestió n'he tractat moltes de vegades, que hi he dedicat llibres, articles i
ponències, i que sempre he demanat que la necessària difusió d'un català
estàndard pancatalà no anàs en detriment de la varietat, entesa com una riquesa
i no com una nosa. En el cas de les Balears, el nostre model de llengua culta,
la nostra concreció de la llengua estàndard comuna, ja existia en el moment
d'introduir-ne l'ensenyament i l'ús públic oficial i dels mitjans de
comunicació: és el model que ens deixaren els nostres grans escriptors de
finals del segle XIX i del segle XX, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera,
Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Llorenç Riber, Mª Antònia Salvà,
Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Bernat Vidal, Llorenç Villalonga (amb l'ajuda de
Josep A. Grimalt), Francesc de B. Moll, Marià Villangómez...; només s'havia
d'actualitzar amb el vocabulari necessari per a la modernitat, però res més.
¿S'ha mantengut aquest model? Sí i no, a mitges, segons el coneixement de
cadascú, sense posar-hi gaire atenció. Jo ho comprov contínuament a la
Universitat, on em trob sovint alumnes que no saben, per exemple, què és un bres o què és xalar, o que es pensen que parl
és incorrecte i ha de ser parlo... Uns
llibres de text en català normatiu correcte, usant el lèxic illenc característic
i les nostres expressions més típiques, i emprant les nostres formes verbals
tradicionals, ¿són un atemptat contra la unitat de la llengua? És evident que no;
ben al contrari, la reforcen, perquè sota la denominació de "català"
apareixen totes aquestes formes en les quals es reconeixen els parlants
insulars, i deixen desarmats tots aquells que diuen que allò que s'ensenya a
escola no és "mallorquí" o "menorquí" o... Hi ha, doncs, un
fet objectiu, que és la poca traça que en general s'ha tengut en la difusió del
patró de la llengua culta, i ho dic tenint amb molta de consideració la gran
feina que han fet els mestres, gràcies als quals avui en dia tanta de gent
venguda de fora és capaç de comprendre i parlar la nostra llengua. Reprenent el
fil inicial, idò, dic que en aquest tema, els qui ara el remenen tant,
parteixen d'un fet real: aqueix model històric ha estat mal comprès i mal
aplicat, i s'ha derivat cap un model més desbaratat. Un error que ha permès al
partit que més en contra està de qualsevol acció a favor de la llengua agafar
aquesta falsa bandera de la "defensa de les modalitats" per a causar
més confusió. Dolents, sí que ho són, però beneits, no. Perquè si realment
creguessin en això de les modalitats (per cert, mai no els he sentits defensar
les modalitats a Catalunya, sense anar més lluny; ni, naturalment, a Andalusia,
Múrcia o Cantàbria, per exemple), allò que farien seria promoure-les realment,
no condemnar-les a la marginació social. Tancant Ona Mallorca i la TV de
Mallorca, han privat les modalitats mallorquines d'uns mitjans d'expressió i
d'expansió fabulosos; expulsant el català de la funció pública, minoritzant-lo
a escola i impedint que jugui un paper primordial en la cohesió de la societat
de les Illes, no promouen les modalitats, sinó que les senyalen com a inútils.
¿Per a què volen els del Partido Popular
que s'ensenyin les modalitats si tanmateix no serveixen per a res? La seva
vertadera finalitat no és conservar res, és destruir tot allò que no encaixi en
el seu projecte d'espanya monolítica. Amb la suposada defensa de les modalitats
embullen la gent, agiten l'ànim de la societat i desvien l'atenció dels greus
problemes econòmics, socials i mediambientals que ens ofeguen i que ells, en
lloc de resoldre, empitjoren. Qualsevol defensa de les modalitats del PP està
desacreditada per la seva actuació quotidiana a la contra d'això que diuen
defensar. Ens donen, però, l'oportunitat de rectificar en aquest tema: hem comès
el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el
camí segons la nostra tradició literària. No deixem ni un segon més que els
majors enemics de la nostra llengua es presentin com els seus vertaders
defensors.
(Publicat al "Diari de Balears" el 19 d'abril de 2013)
