Confusió eucarística

27 de desembre de 2012

El vespre del dissabte de Nadal vaig anar a matines a la Seu, per a poder gaudir del cant de la Sibil·la dins el seu context natural (no en pla concert-exhibició, com darrerament acostuma de fer-se) i a l’hora que toca tradicionalment: després de sopar (normal, com cada dia), i no abans (d’un soparot de festa, com ha posat de moda la dominació forastera a què estam sotmesos). No era la primera vegada que hi anava, però sí que era la primera (ho he de confessar) que vaig decidir quedar a escoltar tot l’ofici, perquè enyorava un poc la parafernàlia ritual i em feia ganes escoltar els cants nadalencs de la Capella Mallorquina. En principi les matines catedralícies ofereixen una característica essencial per als mallorquins: són mallorquines d’essència i de presència; o almanco ho volen fer creure, perquè la realitat no és ben bé aquesta... A tots els assistents a l’ofici, la Seu els ofereix un opuscle multilingüe desigualitari, però d’una desigualtat molt peculiar, la mateixa feta evident abans de començar per qualcú (mai som tan a prop de l’altar com per a veure qui és aquest qualcú, i la Seu és molt gran i des de lluny veus els protagonistes molt petits) que explica, primer en català i llavors en castellà, anglès, alemany i francès, en què consisteix l’ofici i quin significat té. Les versions catalana i castellana són pràcticament idèntiques, però les altres són resumides, molt més curtes, així que hem d’interpretar que a parer dels dirigents de la catedral català i castellà són totalment equiparables en importància social a casa nostra, mentre que les altres tres no ho són tant... És una opinió discutible, però aquest és el fet. Ara bé, allò que és més curiós d’aquesta presentació multilingüe (que és reflectida talment per l’opuscle repartit), és el nom de la llengua pròpia d’aquesta illa. La versió catalana no en diu res, la qual cosa és normal, perquè quan fas un acte en català no necessites dir en quina llengua el fas; qui l’entén, ja ho sap, evidentment. La versió castellana, en canvi, al final diu que les matines es faran “en la lengua que nos es propia”, cosa que un castellanoparlant ha d’interpretar “en castellà”, perquè ¿quina és “la lengua propia” als castellanoparlants? A la versió en anglès, en canvi, diu “the language of Mallorca”, que deixa l’oient o el lector amb la mateixa informació que tenia: si no sap que a Mallorca hi ha una llengua pròpia dita català i a més a més no té prou coneixements per a distingir si aquella llengua que sent és spanish o no (són molts els turistes ignorants d’aquesta qüestió), no entén el significat d’aquesta expressió i creu que “the language of Mallorca” és, naturalment, l’”espanyol”. En alemany, però, la informació no és exactament la mateixa: “Diese Mitternachtsmesse... wird in der Landersprache, also auf Mallorquin, gehalten”; és a dir, als alemanys se’ls diu que la llengua del país és el mallorquí, cosa que, no sent del tot mentida, tampoc és la veritat sencera, perquè s’evita donar el nom científic internacional amb què és coneguda la nostra llengua; la informació donada als alemanys és, doncs, reduccionista: la llengua del país és una llengua purament local, només d’aquesta illa; com que farem folklore, el farem en una modalitat folklòrica. Curiosament, els francesos són els únics que se’n duen la informació completa, sense eufemismes ni manies: “Cette prière... se déroule en catalan, langue propre de Majorque”! Ha costat, però ha arribat a sortir! Si aquesta qüestió onomàstica ja és confusa per si mateixa, llavors la realitat de l’ofici també ho és: una part (minoritària, és ver, però existent) de les lectures i pregàries es fa en castellà. ¿Que no heu dit que l’ofici seria en català? ¿A què ve, aquesta concessió simbòlica al castellà? ¿És la quota deguda al poder ppero? Si es fes una lectura en cada una de les altres llengües no mallorquines, com a detall per als assistents no catalans, ho comprendria bé. Però si només se’n fan en castellà l’única explicació és política: que quedi clar que la Seu no vol excloure “el español”, no fos cosa que els del sírculo balear ens facin una pintada.

(Publicat  a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 6 de gener de 2013)