Le patois des vieux

28 d'agost de 2001

“Lo patoès dels vielhs”, “el patuès dels vells”. Amb aquest mot, patois, derivat de patte ‘pota, peu d’animal’, amb el significat de “llenguatge grosser propi de gent inculta” (un sentit despectiu semblant al del castellà “patán”, “patoso”, també derivat de “pata”), es refereixen els joves del migdia francès a la llengua occitana, la llengua formada al sud de l’actual França, després de la desfeta de l’Imperi Romà d’Occident, a conseqüència de l’evolució local del llatí importat per la dominació romana. Aquesta llengua, tan semblant a la catalana que la nostra durant molt de temps va ser anomenada “llemosina” (el “llemosí” és un dels dialectes occitans) per personalitats culturals diverses, va ser en els segles XII i XIII vehicle d’expressió de la brillant literatura dels trobadors, i compta amb una tradició literària des de llavors ininterrompuda que té el punt culminant en Frederic Mistral, de Provença, premi Nobel l’any 1905.
¿Com és possible que una llengua d’un prestigi literari internacional indiscutible hagi pogut arribar a ser considerada per la seva pròpia gent “el patuès dels vells”? La història comença el 1539, quan el rei de França Francesc I ordena que els documents oficials siguin redactats en “langaige maternel françois”, en lloc d’en llatí, perquè els pugui entendre tothom. Aquest “langaige maternel françois” serà interpretat de manera restrictiva per escrivans, notaris i autoritats locals, de manera que entendran que es refereix únicament al “francès” del nord, de patró parisenc, i marginaran absolutament qualsevol altra llengua de l’ús públic oficial. Així, la llengua occitana serà exclosa de l’ús institucional (com la bretona i la basca, i, més endavant, la catalana, l’alemanya, la neerlandesa i la italiana, a Còrsega) i a poc a poc esdevindrà socialment una parlar de poca categoria, consideració que serà accentuada després de la Revolució republicana, la qual es planteja com a fita la desaparició de França de tota llengua que no sigui la francesa, denominada “langue de la liberté”. Quan a mitjan segle XIX la instrucció primària es fa obligatòria a tot l’estat, es deixa ben clar que el francès serà únic a escola, i els mestres castigaran fortament tots aquells alumnes que parlin en “patuès”. La funció de l’escola francesa no serà, doncs, la de dignificar la humanitat natural dels alumnes, valoritzant la seva cultura i ensenyant-los a escriure la seva llengua, sinó la d’humiliar-los i degradar-los moralment pel fet simple de ser allò que són per tradició i per naturalesa. Els proclamadors dels “Drets de l’Home” ignoraran un dels drets de l’home més elementals, el dret de ser qui és i de parlar la llengua del seu poble. I amb aquesta actitud França, la “grande France” que es diu a si mateixa campiona de la llibertat, traspassarà el segle XX, indiferent als tímids moviments reivindicatius de les diferents comunitats lingüístiques que ha sotmès i al prestigi literari que hagin pogut assolir.
Avui en dia la feina està feta. La llengua occitana, que encara a mitjan segle XX era present a les ciutats, actualment existeix només en boca d’una part de la població vella rural, que n’està empegueïda i just l'usa en la intimitat familiar, un poc per inèrcia, i en boca d’una petita minoria d’intel·lectuals, vells i joves. Escalivades pels càstigs sofrits a escola en la seva infantesa, les generacions nascudes dins el primer terç del segle XX van optar majoritàriament per no transmetre la seva llengua ancestral als fills, condemnant així a mort una cultura mil·lenària. La minoria que la va transmetre s’ha trobat, tanmateix, que els seus fills, els nascuts a l’entorn de mitjan segle, també hi han renunciat majoritàriament, pressionats per un entorn social absolutament afrancesat. Així que els néts d’aquelles generacions ja són quasi al 100 % exclusivament francesoparlants i per a ells l’occità no és més que el que diu el títol d’aquest article, “el patuès dels vells”, del qual s’avergonyeixen. L’excepció a aquesta situació desoladora són institucions com l’Institut d’Estudis Occitans, que encara lluita perquè la llengua sigui reconeguda per l’estat, uns quants grups musicals (sorprenentment, més que no suposaríem) que canten en occità (encara que es solen explicar en francès), voluntariosos professors d’occità aïllats dins alguns centres d’ensenyament secundari on són mal vists pels seus col·legues, escriptors entusiastes que escriuen llibres que pràcticament no tenen lectors i organitzacions com les “Calandretas”, escoles infantils d’iniciativa privada en llengua occitana més o menys presents a tot el país, amb una ajuda oficial molt desigual segons la regió.
França, que durant el franquisme era vista a casa nostra com un paradís de llibertat, té el miserable honor de ser l’estat d’Europa –i probablement del món– que més èxit ha tengut en la diabòlica tasca de destruir el seu propi patrimoni ètnic i lingüístic, i de rebot en la de destruir les relacions humanes familiars: molts de pares i fills, o avis i néts, tenen llengües diferents, i els segons senten vergonya dels primers perquè aquests parlen un patuès ignominiós, i cap element de la cultura dels avis no ha estat heretat pels joves, com si fossin d’un món acabat de crear. Això és l’estat francès que comença el segle XXI, un estat on els monuments de pedra i el paisatge natural són protegits i respectats, però on segles i segles de creació popular expressada en llengües diferents són a punt de l’extinció. La “gloire” i la “grandeur” basades en el genocidi. Ni llibertat, ni igualtat, ni fraternitat: extermini cultural, aquesta és la vertadera divisa de la República Francesa.

A Besers, per la llengua occitana

11 de març de 2007

El 22 d’octubre de 2005 uns quants milenars de persones (10.000, digueren els organitzadors), es concentraren a la ciutat de Carcassona per demanar a França respecte i promoció per a la llengua occitana. Hi anà gent de totes les regions del migdia francès i de les valls occitanes d’Itàlia, i n’hi anà també de Catalunya, perquè un petit bocí occità, la Vall d’Aran, és també català. Era la primera vegada que els occitans, que veuen des de ja fa un temps com la seva llengua és de cada dia més minoritària, organitzaven una gran manifestació per a fer-se notar, i l’èxit que tengueren els animà a convocar una segona manifestació per aquest pròxim dissabte, dia 17 de març, a Besers (en occità, Besièrs), una altra ciutat del Llenguadoc, molt dinàmica en la promoció de la llengua autòctona.
La manifestació de Besers es farà en un moment clau per a França, on d’aquí a uns mesos s’haurà de triar el nou resident de la república, que aquest pic pot ser presidenta, perquè la candidata socialista té moltes de possibilitats d’endur-se’n el càrrec. La manifestació vol, doncs, cridar l’atenció dels votants, i molt especialment dels votables, sobre l’estat precari en què es troba actualment la llengua occitana, com s’hi troben pràcticament totes les llengües a França dites “regionals”. Una relació feta al Parlament l’any 2002 exposava que actualment unes 800.000 persones adultes posseeixen l’occità, però que només un 10 % d’aquests adults han transmès la llengua als seus infants (per al català, el percentatge seria del 30 %). La pressió oficial ha estat tan grossa damunt els ciutadans francesos, que aquests majoritàriament han anat abandonant la llengua de la seva regió, avergonyits d’un patuès que socialment era inútil. El fet és que França, autoproclamada campiona de les llibertats, ha negat als seus propis subdits la llibertat de mantenir la cultura que per tradició els era pròpia, mentre ha clamat internacionalment –i cínicament- el dret a la diferència. Ara, amb les eleccions presidencials, hi ha una nova oportunitat de propiciar el canvi d’actitud: dos dels candidats amb més probabilitat de guanyar, François Bayrou i Ségolène Royale (el primer, liberal centrista; la segona, socialista) s’han compromès a fer ratificar per França la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, per a la qual cosa s’hauria de modificar la Constitució. El tercer dels candidats més ben situats, Nicolas Sarkozy, del mateix partit que l’actual président Chirac, no hi té gens d’interès, a ratificar la Carta. Dels dos que s’hi han compromès, però, en realitat l’únic que és fiable és Bayrou, natural del Bearn, occitanoparlant sense vergonya, que quan va ser ministre d’educació, a mitjan anys 90, va prendre una sèrie de disposicions per a afavorir l’ensenyament de les llengües regionals a escola.
La manifestació de Besers de dia 17 (el mateix dia que a Mallorca direm PROU! A la destrucció de l’illa) serà doncs un crit d’alerta contra l’amenaça de desaparició de la llengua occitana, la més semblant a la catalana de totes les romàniques, però serà també una crida als candidats a la presidència de la república perquè, d’una vegada per a sempre, l’estat prengui la responsabilitat de protegir el patrimoni cultural que França posseeix en llengües diverses, i deixi ja definitivament d’actuar en contra d’aquest patrimoni. Els mallorquins, que sabem per la pròpia experiència què és sentir com les institucions actuen contra el patrimoni, ens podem solidaritzar amb els occitans a través de l’adreça d’internet http://manifestar.online.fr/. Sé ben cert que n’estaran ben agraïts.
Confiem que, certament, aquestes eleccions a la presidència francesa comportaran un canvi en l’actitud de l’estat veí i, a la fi, la llengua occitana –com totes les altres, també la catalana, parlades a l’Hexàgon¬¬– serà reconeguda i promoguda des de les instàncies oficials. És segurament la darrera oportunitat per a intentar canviar el curs d’aquestes llengües cap a la desaparició irreversible.