dijous, 17 d’agost de 2017

100 anys de la simbiosi Alcover-Moll


           «Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.

            Dia 18 d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”. El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.

            Aleshores m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament, serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.

            Vaig comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se. Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb una afecció comuna i perpètua.»




            Amb aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll comença a Els meus primers trenta anys (1903-1934)[1] el capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover, fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de 1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel, d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.
Sense Moll, potser no s’hauria acabat mai el Diccionari-català-valencià-balear (nom adoptat per Alcover per a superar els entrebancs que li posaven, sobretot a València, els ignorants refractaris a la denominació inicial de Diccionari de la llengua catalana), perquè Alcover va morir (1932) amb només dos volums publicats, ja amb la col·laboració de Moll; i sense aquest la filologia catalana no disposaria de les moltes aportacions que hi va fer, ni, per ventura, s’haurien acabat de publicar totes les rondalles mallorquines arreplegades pel seu mestre. I si Moll no hagués seguit les passes d’Alcover, probablement no s’hauria instal·lat a Mallorca, i no hauria fundat l’Editorial Moll, tan important per a la cultura de les Illes, ni hauria mantengut la llibreria “Llibres Mallorca”, que durant el franquisme era pràcticament l’únic racó de Mallorca on es podia trobar, per comprar, una relativament abundant quantitat de llibres en català. Ni el 1962 hauria fundat, amb altres, l’Obra Cultural Balear, entitat que ha estat fonamental en el manteniment i la supervivència de la nostra cultura. Els mèrits acadèmics de Moll varen ser reconeguts amb els doctorats honoris causa de les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984), i tots els seus mèrits intel·lectuals i cívics varen ser recompensats amb nombrosos guardons institucionals a les Balears i a fora, com la Medalla d’Or de les nostres Illes. Aquell dia 18 d’agost de 1917, ara fa 100 anys, va ser, doncs, un dels dies més importants de la nostra història moderna, el dia en què Francesc de Borja Moll Casasnovas es va incorporar a l’Obra del Diccionari de la Llengua Catalana i en va assegurar el futur, que era també part essencial del nostre com a poble. No ens podrem cansar mai d’agrair a les dues personalitats que protagonitzaren aquell encontre, Alcover, de 55 anys, i Moll, de 13, aquella simbiosi tan singular que s’inaugurà en aquella data i que tan beneficiosa va ser per a tots els Països Catalans.


[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.

2 comentaris:

  1. Molt ben dit, Jaume.

    Estic d'acord al 100% és important que es recordin aquestes coses. En un país que no té institucions que el defensin amb sa força que fa falta s'inicitativa individual de diverses persones ha pogut fer que sa llengua catalana es mantengui amb uns nivells de dignitat que moltes altres llengües sense estat no han pogut tenir.

    Una abraçada

    Joan Grimalt Obrador

    ResponElimina
  2. Gràcies a grans homes tenim un gran país i una gran llengua.

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG