dilluns, 2 de gener de 2017

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (II)

2 de gener de 2017


     El 27 de maig de 2016 vaig publicar una primera part d’aquest article, que volia continuar al cap de poc i, això no obstant, vaig anar deixant davant altres treballs més urgents. Us deman disculpes als qui esperàveu aquesta segona part i ja no confiàveu que sortís mai. Mentrestant ha passat una cosa molt important, de la qual avui no parlaré gaire, perquè encara no m’ha llegut fixar-m’hi amb atenció: la sortida de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC. Només en diré, perquè això es veu amb una ullada general, que més que claredat normativa pareix que aporta més confusió, perquè tot i posar en lletra més petita determinats usos col·loquials (dins els quals no distingeix, inexplicablement, aquells que són genuïns –però de més o menys reduïda extensió dialectal­– d’aquells que són clarament d’interferència forastera) no dictamina amb precisió quines són les normes concretes aplicables a qualsevol registre formal. Fer una gramàtica a la vegada descriptiva i normativa, si la segona vol ser restrictiva respecte de la primera sense dir-ho clarament, no és la millor manera de donar llum a l’usuari no especialitzat. Tornem, però, a la denúncia de les imposicions arbitràries que els mitjans de comunicació i, en alguns casos, els polítics han promogut i mantenen.
      En el conjunt de llengües gal·loromàniques transalpines, és a dir les formades a l’espai grosso modo corresponent a França, Bèlgica i la Suïssa dita romande, al qual conjunt pertany l’àrea lingüística catalana, el germà del pare o de la mare (o el marit de la germana d’aquests) ha mantengut la denominació llatina d’AVUNCULUS ‘germà de la mare’, evolucionada a oncle i altres variants (per exemple, mall. onclo, conco, blonco); mentre que per a la germana del pare (etc), els parlars occitans, francesos septentrionals i francoprovençals, mantenen el llatí AMITA ‘germana del pare’, evolucionat en tante / tanta i altres variants; i en canvi el català ha assumit l’hel·lenisme tia, ja incorporat al llatí vulgar del sud itàlic. És a dir, mentre els parlars iberoromànics i itàlics centremeridionals han igualat la denominació per als dos sexes (tío – tía, portuguès, castellà, aragonès; tiu – tia, asturià; zio – zia i variants, italià), els parlars gal·loromànics i nord-itàlics han mantengut una denominació diferent per a l’home (oncle, barba i variants) i per a la dona (tia, tanta i variants, magna, lalla...). Com en tants i tants de casos, el sistema català és semblant al dels parlars gal·loromànics i diferent al dels parlars iberoromànics. Però també en aquest cas el català ha sofrit la pressió del castellà, i en època més o menys moderna, segons l’àrea geogràfica, el tío s’ha infiltrat per a substituir l’oncle, per a fer la parella a l’estil espanyol. En valencià ja està documentat en la primera meitat del segle XVIII (CICA)[1], mentre que a Mallorca s’hi troba ja el 1840 al diccionari de P. A. Figuera, però com a denominació secundària respecte d’onclo, i a Catalunya no apareix escrit fins a finals del XIX (CTILC)[2]. Si bé és ver que a bona part del valencià tio és avui absolutament predominant, no ho és tant a Catalunya i les Balears, on oncle (en les diverses variants) ha resistit i és ben viu, o com a mínim conegut, en ambients sobretot no urbans. En el procés de recuperació i normalització del català és evident que des de la perspectiva de la llengua nacional s’havia d’haver procurat que oncle fos la forma estàndard promoguda per tots els mitjans, i deixar que tio, si un cas, sobrevisqués en els registres col·loquials informals; sense cap problema, se’n podia prescindir fins i tot en converses de to col·loquial a la televisió o al cinema, perquè oncle no és cap arcaisme desconegut per la població de parla catalana. En lloc de fer-ho així, però, hom ha preferit fer la trampa de promoure el tiet, com si fos la masculinització de la tieta, i així hom pretén burlar la normativa lèxica sense dir tio (massa evident castellanisme, que a més s’ha destinat a l’argot més col·loquial per a referir-se a qualsevol individu) ni sense dir oncle, que els assessors de sempre consideren poc adequat al llenguatge modern. (Vegeu, per exemple, com l’Ésadir considera tiet,-a com a forma principal, a la qual remet des d’oncle.) D’allò que es tracta novament és de fer veure que el català coincideix casualment amb l’espanyol, que tampoc aquí no hi ha diferència. ¿Per a què volem la independència si la nostra llengua és ben dependent de l’espanyola? A Catalunya en catanyol! podria ser el lema dels mitjans de comunicació que tant d’entusiasme mostren per consagrar la coincidència entre les suposades llengües diferents.


[1] Corpus informatitzat del català antic
[2] Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

4 comentaris:

  1. Enhorabona per aquest article, Jaume. Això de 'tiet' és una disfressa. Els vells del meu poble (al Bages) deien 'unclo'. Els qui sempre hem dit 'tieta' i 'tiet' entenem perfectament 'oncle', i aquest és el terme que s'hauria de propagar, com deixà establert Fabra.

    ResponElimina
  2. A finals de no, en català es diu 'al final de'

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans d'afirmar que "a finals de" no val ho has de demostrar. Entre moltíssims d'altres han usat aquesta expressió Josep Pla i Joan Coromines. Ho pots comprovar al CTILC.

      Elimina
  3. Això de "tiet" sempre m'ha semblat ridícul, i "tio" un castellanisme innecessari. Supòs que al Rosselló deuen seguir dient "oncle" o alguna variant d'aquest mot per coincidir amb el respectiu en francès.

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG