dimarts, 17 de març de 2015

La llengua catalana, llengua de l'ensenyament


Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d’Ensenyament, ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l’esperit de la “Proclama per l’Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques diverses sostenen sobre quin Pacte per l’Educació han de proposar per a la pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d’aquest sindicat: el català ha de ser la llengua de l’ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal ha estat sempre normal: que l’ensenyança general es faci en la llengua pròpia del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta reivindicació, després d’un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a destruir tot el resultat d’un esforç continuat de més de 30 anys per a aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat del català a l’ensenyament.
El fet és que és molt important que la UOB expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l’hora de proposar el model d’ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un avanç en l’aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes de persones sobre si realment és bo que tot l’ensenyament es faci en català; si no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una altra llengua) també fossin llengües d’ensenyament, per a assegurar que els alumnes les coneixeran bé quan acabin l’escolarització. La qüestió absurda que es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra confusionària del partido popular, és ¿és convenient que l’ensenyament sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer l’ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la conveniència del país és evident: l’única manera d’assegurar que els infants escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet) del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un paratge on hi ha una llacuna d’aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar? ¿Sabrà dir mai en català les parts d’una cèl·lula? I a l’hora d’aprendre, per exemple, l’esquelet humà ¿aprendrà què és l’omòplat o l’estèrnum o l’húmer o el cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l’estam d’una flor? Tots els qui hem estudiat de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s’estudia en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per l’escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de transmissió d’una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran un dèficit d’expressió en català en haver de dissertar d’aquestes matèries, un dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes d’anys per a aconseguir l’escolarització en català, com a únic mitjà de dotar tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l’excusa d’obtenir un domini d’una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i aprendre altres llengües. És evident que l’ensenyament de qualsevol llengua estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s’ha d’exercir la pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26). En qualsevol cas, però, allò que l’ensenyament ha de distingir bé és quina és la llengua del país, en la qual l’alumne ha de ser capaç de dissertar correctament sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l’alumne s’ha de saber expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida quotidiana, en les relacions socials normals; però l’objectiu d’aquest aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això aquestes llengües no han d’ocupar l’espai propi de la llengua del país.
Benvenguda, idò, la reivindicació de la UOB de recuperar l’esperit de la “Proclama per a l’ensenyament en català” i la seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament. Ho hauria d’haver estat sempre i mai no s’havia d’haver posat en dubte que ho havia de ser, perquè l’ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a l’ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que aquest sigui l’objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l’objectiu de col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem que el bon criteri de la UOB s’imposarà.

1 comentari:

  1. Això que sembla tan lògic com és "cal estudiar en la pròpia llengua" els castellanoparlants ho interpreten com a "cal que tothom estudïi en la MEVA pròpia llengua". I d'aquí no els traurem. Ho tenen massa arrelat dins el seu subconscient. Però no siguem betzols i no permetem que ens convencin amb la seva adulterada "lògica". ALM

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG