Mallorquinisme de panfonteta

27 de novembre de 2013

I

Una de les decisions més encertades que he pres en la vida és ignorar els mitjans de comunicació que estan obsessionats en la destrucció del català. Així com hi ha gent masoquista a qui agrada passar pena i sentir-se constantment ultratjada, a mi em costa molt aguantar mentides, mitges veritats, infàmies i calúmnies provinents dels mitjans que no només no han condemnat mai els crims franquistes, sinó que se’n consideren hereus i en mantenen els arguments i els mètodes. Gràcies a aquesta decisió visc molt més tranquil i els meus nirvis no es veuen gens alterats, cosa indubtablement beneficiosa per a la salut.

Aquestes darreres setmanes, però, m’ha arribat, d’amics diversos, l’avís que a les pàgines d’’un d’aquests mitjans, pamflet farcit d’immundícies difusor de les idees filofeixistes del “senyor” (eufemisme) del mostatxet (aquell que es retratà amb el pitjor president que han tengut els Estats Units d’Amèrica), un fundador de la fundació Jaume III (pobre Jaume III, si pogués veure en quina maniobra es veu ara involucrat!) em citava a mi dins les seves proposicions de separar l’estàndard mallorquí del català, citació que pareix que s’ha repetit a altres mitjans. He comprovat què és que diu i, a més, he trobat un altre article seu dedicat a mi, publicat enmig de la immundícia, d’uns quants mesos enrere, i, com que en tots dos escrits al·ludeix a mi, als meus postulats i al meu Departament de la UIB de manera confusa, parcial i amb falsedats, com si cercàs l’enfrontament entre els meus companys i jo, i –igual de greu– com si les meves raons els poguessin servir (a ell i als seus còmplices) de suport al seu projecte lingüicida, he trobat que li havia de respondre, i això faré a continuació.

A l’article del 2 de maig passat, aqueix individu vol fer creure, interpretant a la seva conveniència un escrit meu al Diari de Balears del 19 d’abril anterior, que jo m’he retractat de no sé què, quan la realitat és que jo em referm en la postura que sempre he mantengut, que en aquesta qüestió és la de defensa d’un català estàndard integrador i respectuós de la diversitat, amb matisos que ara no puc explicar perquè es faria massa llarg. Jo això ho he defensat sempre, i els qui em coneixen ho saben, i per tant és una mentida que el meu escrit fos una retractació pública de res. A més a més, en aqueix escrit explic que el problema de llibres de text amb una llengua estàndard excessivament restrictiva en les formes lingüístiques és general a tots els Països Catalans, i que la diferència entre Catalunya i les Balears, per una banda, i València, per l’altra, és que el model centralista és diferent. El problema existeix, però no és problema exclusiu nostre ni és, tampoc, general, perquè hi ha llibres fets amb criteris molt més respectuosos i, a més a més, hi ha molts, segurament la majoria, de mestres ben formats que a pesar d’allò que diu el llibre saben què és que han d’ensenyar als alumnes. Per tant, senyor fundador d’aquesta nova fundació ppera (UPyD no és més que la marca progre de la mateixa banda), mai m’he retractat ni de defensar el català ni de defensar el català estàndard inclusiu de la varietat. El seu article ja comença amb una mentida… I segueix amb una altra: diu que els meus postulats són “diametralmente distintos a los defendidos hasta ahora por los filólogos de la UIB, que ha venido considerando cualquier objeción a la uniformidad lingüística como un ataque de malintencionados contra el catalán”. El desafii a mostrar un sol document del Departament que digui qualque cosa diferent a allò que jo defens; me’n mostri només un! Jo, per la meva banda li puc mostrar diverses publicacions fetes o revisades per membres del Departament (o pel Departament com a tal) que, precisament, allò que fan és proposar una normativa i un model de llengua estàndard amb respecte absolut de la nostra tradició culta i de la nostra manera de parlar (n’excloc les meves individuals): Alfa. Mètode d’autocorrecció gramatical assistida, per Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera (1994 i 1995); La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999 i 2008), per Antoni Ignasi Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià; Proposta de model de llengua per a l'escola de les Illes Balears (1999), per Antoni Ignasi Alomar i Canyelles i Joan Melià; Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (2005 i 2010), per Neus Picó i Magdalena Ramon (fins i tot se’n va fer una versió adaptada al menorquí, 2006); Llibre d’estil d’IB3 (2006), per Catalina Company i Maria Antònia Puigròs (revisat per Joan Miralles). En aquests títols pot trobar tothom, també vostè, si realment li interessa, què és que proposam els professors del Departament de Filologia Catalana; els miri i llavors gosi dir que són propostes uniformitzadores i que menyspreen les modalitats insulars. Que s’apliquin o no aquestes propostes ja no és culpa nostra; però sí que és culpa dels dirigents pperos d’IB3 haver prescindit dels assessors lingüístics, els encarregats de vigilar l’aplicació del model adequat, tot d’una que prengueren el govern el 2011. Les meves paraules del final de l’article (“hem comès el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el camí segons la nostra tradició literària”) no va dirigida als meus companys de Departament, com vostè vol fer creure, sinó a tothom, a la comunitat: ens hem equivocat entre tots (no es pot assenyalar ningú en concret, tot i que vostè ho fa, amb evident malícia) de posar-ho massa fàcil als enemics del català, idò mirem de rectificar allà on sigui necessari i per part de qui ho hagi de fer, i continuem la nostra feina de suport i direcció de la recuperació social de la nostra llengua. La Universitat com a tal si ha comès cap error ha estat el de no saber fer res més que allò que ha fet per a dignificar la nostra cultura, sempre menyspreada pels governs del Partido Popular, el de vostè d’abans, que ara es presenta com el salvador del mallorquí.

A l’entrevista del 4 de novembre passat, també publicada enmig de la immundícia, vostè insisteix en la culpa de la Universitat (de la qual vostè és membre...) en l’arraconament del mallorquí, i a això ja li he respost prou clarament, i de fet no aporta cap argument nou al seu discurs, sinó que es limita a repetir el discurs del respecte als dialectes i les proclames de sempre anticatalanes i anticatalanistes del PP i els seus acòlits (“allanar el camino a una unificación política” [com si ara no hi estiguéssim, ja, unificats políticament dins Espanya!], “erradicar el español y relegar los dialectos”, “los nacionalistas… son gente fanática” [¿ho deu dir pels nacionalistes espanyols que armaren la guerra de 1936-1939 i afusellaren milers de persones només perquè no eren de la seva corda?]), amb una manifestació de menyspreu final per la filologia (denominació dins la qual confon les diverses disciplines que estudien el llenguatge) impròpia d’un professor universitari. D’aquesta entrevista només faré uns comentaris a alguns dels noms propis citats. Entre els fundadors de la nova entitat hi ha “prestigiosas personalidades… como…  José Zaforteza y… Gabriel Barceló”: prestigioses ho deuen ser dins els estrats socials de la botifarreria i dels capitalistes explotadors, perquè dins el estrats socials dels treballadors i de la gent senzilla (que és la majoria de la població), així com dins el camp de la cultura, aquests personatges en tenen ben poc, de prestigi. “... el lingüista de reconocido prestigio Xavier Pericay”: ¿Sap vostè que en Xavier Pericay, de tant de prestigi dins la catalanística com els moixos del meu corral, és un dels principals promotors d’un català estàndard basat en el barceloní vulgar, excloent dels dialectes? ¿Ho sap, que aquest senyor quan va tenir un cert poder com a assessor de llengua a mitjans barcelonins no en volia saber res, del mallorquí? Després d’haver emmerdat el model de llengua amb les seves decisions ben premeditades, es va retirar a Mallorca i ara l’extrema dreta li reconeix el mèrit (home! si fins i tot ha estat col·laborador de la FAES!)… Un barceloní partidari del parlar barceloní vulgar acastellanat serà l’assessor dels suposats defensors del mallorquí genuí! ¿No han trobat ningú més adequat? Ja es veu que els lingüistes mallorquins no en volen saber res, de vostès… Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera: les raons del professor Gabriel Bibiloni es combaten amb altres raons, no amb desqualificacions arbitràries, però, és clar, per a discutir amb ell de qüestions de llengua n’han de saber, com a mínim, tant com ell, i com que ni al PP, ni a UPyD, ni a la seva fundació ridícula no hi ha ningú d’aquest nivell, no sap passar de l’exabrupte sense contengut; quant a mi, la meva postura en la qüestió de l’estàndard integrador és ben clara, però encara ho és més la meva total oposició a la persecució política de la llengua catalana duita pel partit en el qual vostè ha militat molts d’anys, el partit dels continuadors del criminal Franco, sostenguda pel partidet en què milita ara, i mai no cauré en l’error de creure en les seves mentides quan treuen aquest tema. Deixin d’utilitzar el meu nom per a justificar les seves maniobres, perquè mai de mais les meves raons seran les seves. Jo no jugaré mai el seu joc ni ningú mai es creurà que jo aval els seus embulls.

II

I ara passaré al contraatac. ¿Per què vostè sí que practica l’estàndard castellà, sense manies, fins i tot amb paraules recercades (no crec que palinodia sigui molt popular, precisament) i en canvi no vol acceptar un estàndard català? Jo li ho diré: perquè vostè, com tots els seus, creu que el castellà (español, en diuen) és una vertadera llengua, important i normalitzada, amb presència al món, i com a tal ha de tenir una modalitat superadora de tots els dialectes; per a vostè, és el vestit de festa, és el d’anar mudat; en canvi, el català és una petita llengua regional només apta per a ús domèstic, per a fer folklore, contar rondalles i coverbos, cantar quatre cançonetes, riure amb els amics (sempre que no n’hi hagi cap de foraster, és clar)..., i per a això no necessita cap modalitat estàndard; per a vostè, és el vestidet de pageset, o com a molt la bata casolana, inadequat per a tenir presència més enllà del redolet familiar; de fet, és més que res una nosa, i per això els seus partits el volen exterminar, o almanco arraconar dins el traster perquè no es vegi gaire ni molesti, just que es pugui treure quan els interessi dir que tenim qualque particularitat que ens fa més exòtics. La gran por de vostè, espanyolet dòcil, i del partit amb més corruptes per metre quadrat, és que recuperant la dignitat de la llengua els mallorquins recuperin la dignitat cultural (que és com dir nacional) i es fartin d’estar sotmesos a un estat que els roba els doblers i els roba la identitat, com ja ha passat a Catalunya. La fundació Jaume III no és més que una altra farsa ppera-upydera, una nova maniobra de distracció per a entabanar els mallorquins amb un suposat problema d’imposició catalanista, mentre som espoliats econòmicament i culturalment, i se’ns destrossa el medi natural. Si tant vol defensar el mallorquí ¿per què no protesta al seu adorat president Bauzá (que l’estima tant, al mallorquí, que no hi vol, en mallorquí, ni sentir el seu nom) per haver-lo llevat com a exigència a la funció pública? ¿Per què no exigeix que s’hi doblin, en mallorquí, totes les pel·lícules d’IB3? ¿Per què no demana als qui manen dictatorialment que facin una campanya de sensibilització de l’ús del mallorquí a la societat? ¿Per què no es manifesta contrari al TIL que ha ficat el castellà i l’anglès allà on fins ara hi havia el mallorquí? Són els fets, i no les paraules, que demostren què vol i què és cadascú, així que esperam que demostri, la seva fundació, que estima de veres el mallorquí, donant suport a la lluita dels docents, i de tantíssims de pares i ciutadans, perquè l’escola de Mallorca sigui en mallorquí, com la d’Andalusia és en andalús. Amb aquest vídeo insultant per als mestres que han fet, potser enganaran una part de la població (bé, de fet crec que només enganaran la part que ja està enganada), però no aconseguiran que la majoria dels mallorquins caigui en la seva xarxa d’embulls i mentides; al contrari, estic ben convençut que com més maniobres brutes facin més prest la reacció serà forta i grossa. Se’n vagi amb la seva fundació de sinistres personatges a porgar fum, però em deixi a mi al marge de tota aquesta brutor. Primer em faria mut que dir una sola paraula a favor del seu mallorquinisme de panfonteta.

III

Per a acabar, li vull dedicar especialment aquests fragments d'un escrit del filòleg més important que ha tengut la llengua castellana, el Dr. Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), gens sospitós de catalanisme:

"Nuestro interés tiene que dirigirse a la lengua culta. Sabido es que las variedades regionales, tal como viven en el vulgo, ninguna por sí ni todas juntas representan el habla de las personas cultas o la lengua literaria. Mientras cada variedad dialectal vive, como sierva del terruño, ligada indisolublemente al territorio donde nació, la lengua culta se dilata sobre estos círculos menores sedentarios, y se difunde donde quiera que llega la actividad de los hombres de acción o el brillo de las inteligencias más eficaces que se sirven del mismo idioma. Aventureros, comerciantes, magistrados, capitanes, tribunos, pensadores . . . cualquiera que necesita hacer vivir una idea, útil o bella, fuera del lugar donde él nació, se esfuerza en crear y conservar ese lenguaje de más poderosa virtud, cuya última aspiración es llegar a ser comprendido hasta por los habitantes de los últimos confines de los dialectos hermanos, y por las generaciones venideras, logrando el mayor alcance en el espacio y en el tiempo. Del esfuerzo aunado de todas los espíritus cultivados y de todos los literatos insignes que se han trasmitido el romance más general de [Cataluña], desde sus comienzos acá, resulta ese producto histórico cultural que por antonomasia se llama lengua [catalana], creada por cima de todas sus variedades dialectales, aunque con la colaboración más o menos sensible de ellas."

"La enseñanza de la lengua debe tender a dar amplio conocimiento del [catalán] literario, considerado como un elevado conjunto, y de un modo accesorio debe explicar las ligeras variantes que se ofrecen en el habla culta [catalana] en [Cataluña] y en [el resto de países catalanes], haciendo ver la unidad esencial de todas dentro del patrón literario. Si la enseñanza se limita a la forma literaria del idioma, será evidentemente buena para una iniciación general. Tanto mejor si añade los matices principales de la conversación familiar. Pero si toma lo familiar, lo regional, lo restringido por base, por ejemplo, si se fija exclusiva o principalmente en lo especial de [una región de habla catalana], será una enseñanza parcial y trunca, pues ni científica ni prácticamente pueden separarse la lengua hablada familiar y la lengua culta y escrita. Tal enseñanza se rebajaría a servir tan sólo como guía de conversación para los habitantes de la región escogida, que no necesitan de semejante aprendizaje, o para el viajero en ese país, que se hallaría después en muy malas condiciones para viajar por otros países de lengua [catalana]."

Són paraules literals de Menéndez Pidal, de l’escrit La lengua española (1918), amb el petit, però significatiu, canvi de les referències geogràfiques: on ell diu español/española hi he posat catalán/catalana, on diu España hi he posat Cataluña, on diu Hispanoamérica hi he posat el resto de los países catalanes, i on diu un país americano hi he posat una región de habla catalana. I ara tengui l'atreviment de dir als seus reverenciats amos castellans que el sr. Menéndez Pidal es va inventar la parafernàlia dels registres i que aquests paràgrafs són una fal·làcia. Vénga! Corri a dir-los-ho!

(Publicat a dBalears.cat i a diarigran.cat el 29 de novembre de 2013.)