Som
conscient que la meva postura clara a favor d'un model pancatalà de llengua
estàndard nacional no és compartida (i, a més a més, els és incòmoda) per un
prou abundós estol de de correctors i assessors de l'àrea de Barcelona, que han
decidit ja fa temps que el català estàndard ha de basar-se en el parlar d'aquesta
àrea, que per a ells és la més important, i ha d'incorporar col·loquialismes i
barbarismes que en són propis, amb indiferència de com és la llengua a altres
comarques més llunyanes, i amb indiferència també de les propostes de Pompeu
Fabra i de l'IEC. A València, a les Balears, a Tortosa..., facem el nostre
estàndard, si podem, o pleguem-nos a les seves imposicions particularistes. Dic
això perquè he descobert que després de la meva intervenció a la Jornada de
Correcció i Assessorament Lingüístic del 28 de maig passat, a la seu de l'IEC
de Barcelona, alguns dels assistents n'han fet cròniques als seus blogs i han
aprofitat per fer-me algun retret, als quals voldria fer qualque
puntualització. A l'article De
dialectes, estàndards i altres coses de correctors, l'autora
critica que la meva intervenció pareixia més la lectura d'un article que una
ponència, i que per això era fàcil desconnectar-se'n, per part dels oients, i
que al final vaig presentar un recull de pífies de l'Ara (i "qualsevol que
hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes"),
amb el resultat final d'un regust desagradable, per a ella. No li faré la
contra en el primer retret: temerós de no tenir prou coses a dir per a omplir
45 minuts, i amb un càlcul mal fet, vaig preparar un discurs massa llarg que no
vaig poder resumir adequadament i vaig exposar de manera un poc mala de pair, i
sense poder-lo acabar. No vaig ser gens encertat, en la forma, és ver, i em sap
molt de greu. Ara, la qüestió de les pífies ja és una altra cosa: el tema era
analitzar la llengua de l'Ara, i per
a fer-ho n'havia de mostrar no les pífies, sinó les incoherències o les
arbitrarietats, en relació a allò que a mi em preocupa: el respecte per la
normativa i l'adequació a un estàndard general. Just vaig tenir temps
d'exposar-ne amb presses uns pocs casos i la cosa de fet va quedar molt
enlaire. Però no eren simples pífies, que volia mostrar, sinó usos poc adequats
(a parer meu, és clar!) per a la suposada modalitat estàndard del diari. Dir-ne
"pífies" em sembla un recurs fàcil de desacreditació injustificada de
la meva feina.
diumenge, 18 d’agost del 2013
dijous, 18 de juliol del 2013
L'Europa lingüística
(Introducció al meu llibre LA UNIÓ EUROPEA, UN MOSAIC LINGÜÍSTIC, tot just acabat de publicar.)
Lector, o lectora, que comences a llegir aquest llibre, fes una prova amb qualsevol de les cançons que pots sentir als discs compactes que l’acompanyen. Tria’n una, qualsevol, sense mirar quina és, i escolta-la. Quan l’hagis escoltada, tria’n una altra, qualsevol, també; i si vols, una tercera, i una quarta... Bé, quan ja en tenguis prou, pensa en aquesta qüestió: ¿quines d’aquestes cançons són en dialecte i quines són en llengua? Si ets capaç de discernir aquestes dues categories només sentint les cançons serà senyal que tens una qualitat de què cap lingüista, fins ara, gaudeix. Perquè la diversitat lingüística europea és molt més complexa que la que estam acostumats a conèixer: ens diuen que a cada estat hi correspon una llengua (portuguès a Portugal, espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, anglès al Regne Unit, polonès a Polònia, rus a Rússia, etc.), i que, excepcionalment, hi ha estats amb dues o tres llengües (Bèlgica i Suïssa en són els exemples típics). Els ciutadans espanyols, però, sabem que, en el cas d’Espanya no és ben bé així com ho pinten, i que a Espanya n’hi ha més d’una, de llengua (encara que molts d’espanyols ho vulguin, deliberadament, ignorar), bé que llavors apareix una altra discussió: quantes. I és que aquesta és una altra de les qüestions irresoltes o falsament resoltes: quantes de llengües hi ha a Espanya, quantes de llengües hi ha a Europa. Per a resoldre-la definitivament, hi hauria d’haver un criteri clar i unívoc per a considerar què és una llengua, però aquest criteri no hi és, perquè lingüísticament és impossible (almanco fins ara) establir-lo i socialment depèn de molts de factors no equivalents, cosa que implica que en una societat en poden pesar més uns i a una altra societat en poden pesar més uns altres, de manera que el resultat pot ser diferent. En el cas d’Espanya, que és el que la majoria de catalanoparlants coneixem millor, l’única llengua indiscutible és l’espanyol, entre nosaltres normalment anomenat “castellà”, mentre que sobre les altres ja hi ha diversitat d’opinions: si el gallec és independent o no és més que una varietat d’un conjunt denominat galaico-portuguès, si l’asturià i l’aragonès tenen personalitat pròpia o són un “dialecte” de l’espanyol, si el valencià i el català són la mateixa llengua... Les llengües d’estat no són mai posades en dubte, les que no ho són molt sovint no sabem ni si existeixen. Fora d’Espanya la cosa és molt més complexa: França, Alemanya i Itàlia són estats amb una diversitat de parlars enorme, des de l’òptica purament lingüística; en canvi jurídicament aquesta diversitat és reduïdissima. El cas alemany és molt significatiu en la qüestió del reconeixement de llengües: l’única llengua germànica oficial i reconeguda de l’estat alemany és l’anomenat precisament “alemany”, i la resta són simplement Mundarten, ço és, dialectes; però resulta que un d’aquests dialectes, el luxemburguès, és “llengua” oficialment al Gran Ducat de Luxemburg; i del contínuum dialectal baix-fràncic de l’àrea baix-alemanya, que s’estén per un territori majoritàriament dins els Països Baixos i Bèlgica, però que travessa les fronteres d’Alemanya i de França, va sorgir una altra llengua oficial reconeguda, el neerlandès. Heus aquí doncs que els mateixos parlars tenen consideració legal diferent segons els estats. També el cas d’Itàlia és exemplar: els parlars romànics del nord són tipològicament molt diferenciats dels del centre (inclòs el toscà, oficialment institucionalitzat com a “llengua italiana”) i del sud, de tal manera que fins i tot la Filologia Romànica els classifica en grups diferents; malgrat això socialment tots són considerats per igual “dialectes”, sense cap altra distinció, i fins i tot els manuals de romanística i els tractats sobre la diversitat lingüística d’Europa els posen dins el mateix sac de la “llengua italiana”.[1] De Bèlgica i de Suïssa, tothom en fa lloances com a estats respectuosos amb el plurilingüisme, però no es destaca gaire (per a no dir gens) que els parlars romànics autòctons de Bèlgica són el való i el picard (i, molt més minoritari, el xampanyès), i que el francès hi és una llengua imposada pel poder polític; ni que a Suïssa els únics parlars autòctons reconeguts oficialment són els romanxos, perquè ni el francès és històricament autòcton de cap cantó de la federació, ni ho és l’alemany literari ni ho és l’italià: el francès ha pràcticament substituït els antics parlars francoprovençals majoritaris a l’anomenada Suisse romande (amb l’excepció del cantó del Jura, on s’hi parlava borgonyès), l’alemany literari és llengua oficial als cantons on es parlen dialectes alt-alemanys molt particulars i allunyats de l’estàndard, i l’italià –és a dir, essencialment el toscà– és oficial a uns cantons on els parlars autòctons són llombards.
L’Europa lingüística és, doncs, ho repetesc, molt més complexa i variada d’allò que se’ns mostra, i la Unió Europea, per tant, inclou també tota aquesta variació i complexitat. La intenció d’aquesta obra és mostrar-la, aquesta diversitat, sense prejudicis previs, sense partir de la distinció entre llengua i dialecte, sinó partint de la diferenciació únicament condicionada per criteris lingüístics (és a dir, científics; que, així i tot, de vegades no són indiscutibles) i criteris històrico-socials. Per això els capítols se succeeixen per famílies lingüístiques, per branques d’aquestes famílies i per grups de “parlars”; aquests darrers pot ser que hagin originat una llengua literària (oficial o no), pot ser que n’hagin originat més d’una (igualment, oficials o no) i pot ser que no n’hagin originat cap. Els criteris lingüístics i els històrico-socials no són ni contradictoris ni incompatibles, sinó complementaris. No són lingüístics els criteris que distingeixen una “llengua noruega” d’una “llengua danesa”, o una “llengua corsa” d’una “llengua italiana”, o una “llengua croata” d’una “llengua serba”, sinó històrics i socials; en canvi, no són històrics i socials els criteris que distingeixen els parlars francoprovençals dels francesos i dels occitans, sinó lingüístics; com també passa entre els parlars gal·loitàlics i els itàlics meridionals o els retoromànics.
El llibre es limita a la Unió Europea[2] perquè és aquest el marc polític més ample en què ens movem, de què feim part institucional. Ser d’Europa és un fet geogràfic involuntari; ser de la Unió Europea és una decisió conscient (almanco per als dirigents) i voluntària, i és bo saber quina és l’essència lingüística d’aquesta Unió. I també es limita a tractar de les comunitats lingüístiques considerables autòctones, les que són europees des de fa segles, encara que no tenguin un territori propi delimitat, com la romaní, la jiddisch o l’armènia.[3] Aquesta limitació espacial no significa, tanmateix, que quedin sense ser tractats molts de parlars, perquè l’actual UE els inclou, totalment o parcialment, a quasi tots: de la branca indoeuropea romànica només està fora de la UE la petita comunitat romanxa de Suïssa, la qual, però, fa part dels parlars retoromànics, representats dins la Unió per ladins i friülans; de la branca germànica, en queden fora els parlars islandesos, els noruecs i els feriscs, tots els quals són, tanmateix, al·ludits en parlar d’aquesta branca; de la branca eslava, cap parlar no queda fora de la UE, tots hi són, qualcuns del tot (com els caixubis i els sòrabs) i qualcuns només en part, petita (com els russos, els bielorussos i els ucraïnesos) o gran (com els eslovens, els txecs, els eslovacs, els croats, els búlgars i macedonis, etc.); la branca cèltica hi és tota; la branca bàltica territorialment hi és tota, si bé n’hi ha comunitats importants fora de la UE; la branca albanesa hi és tractada perquè és present a Grècia; la branca grega hi és quasi tota. De les famílies no indoeuropees, la basca hi és totalment, la fino-úgrica hi és molt majoritàriament, els parlars semítics maltesos també hi són totalment i els parlars túrquics hi són representats minoritàrament a diversos estats orientals. Només deixen de ser tractats en aquesta obra parlars europeus diversos que es troben únicament a Rússia i al Caucas (si és que el Caucas és Europa...).
Aquest llibre ofereix una novetat important respecte a altres obres dedicades a aquest tema: de cada grup de parlars en podeu sentir i llegir una mostra, de vegades més ampla i de vegades més estreta, segons les possibilitats que he tengut de trobar-la. Sempre m’ha semblat que la millor manera de conèixer mínimament un parlar és sentir-lo i veure’l escrit, les dues coses. Per això he arreplegat cançons de cada grup, com a mínim una per grup, cançons de pronúncia clara, en què la veu destaca per damunt de l’acompanyament musical.[4] N’hi ha de folklòriques, de tradicionals i de modernes; el tipus de cançó no importa, allò que importa és que es pugui sentir bé. ¿Sabeu com sona el baix-alemany? Doncs si no ho sabeu, ara en teniu l’oportunitat. ¿I el luxemburguès? ¿I el maltès? ¿I l’armeni? Doncs també el podeu sentir. ¿I els parlars del nord d’Itàlia, aquests que ens diuen que són “dialectes” de l’italià? Doncs escoltau-los i, si sabeu un mínim d’italià (o, simplement, comparant-los amb la cançó italiana), jutjau vosaltres mateixos si se’n pot dir tan tranquil·lament “dialectes italians”. Això mateix ho podeu fer amb els parlars d’oïl del nord de França: escoltau el galó, i el picard, i el normand, i el való..., i si sabeu francès intentau comprendre’ls i, igualment, jutjau si són “dialectes del francès” o són una altra cosa... Totes les cançons duen el text escrit, la qual cosa també permet veure la diversitat de grafies (hi són representats 4 alfabets diferents), i la traducció en català, perquè en sentir i llegir la cançó sapiguem què diu. Les traduccions no són ni literals ni literàries, són en català correcte, al màxim de respectuós amb el text original; no pretenen donar equivalències de formes i paraules exactes, sinó equivalències de sentit general. Moltes de les traduccions les he fetes jo mateix o qualcú del meu entorn, a vegades (ho he de dir per a ser honest) a partir d’altres traduccions en llengües que conec (sobretot de l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) o amb ajuda d’aquestes; n’hi ha que ja venien amb el disc d’on he agafat la cançó, i només les he hagudes de repassar i corregir (o no); i n’hi ha bastants que les han fetes altres persones que coneixen aquests parlars, el nom de les quals consta al final del text sempre que hi ha de ser. Aquestes cançons tenen, en general, una altra virtut: hi podeu descobrir, com ha estat el meu cas, veus magnífiques i melodies esplèndides, veus i melodies que el domini desmesurat actual de la cultura anglosaxona, pràcticament l’única que podem sentir pels mitjans de comunicació, ens amaga de manera injusta.
Però hi ha encara una altra característica d’aquest treball que crec que el fa més interessant. No tan sols s’hi presenten els diversos parlars (socio)lingüísticament i històricament, sinó que s’hi esmenten les relacions que aquests parlars, o les comunitats que els tenen com a propis, han tengut en el transcurs de la història i en el moment present, si hi escau, amb la comunitat catalana. Així, el lector es pot fer una idea succinta, per exemple, de quines han estat les relacions històriques entre francesos i catalans, o entre alemanys i catalans, o entre maltesos i catalans, etc., i quines influències de tots aquests diversos parlars ens han arribat: castellanismes, francesismes, anglicismes, occitanismes, germanismes, eslavismes, etc. I també en sentit contrari, quins catalanismes es troben en castellà, en sicilià o en altres parlars amb els quals hem tengut contacte. Mai, però, les llistes no són exhaustives, sinó exemplificadores, il·lustradores. No tractant-se d’una obra per a erudits, sinó de divulgació, m’ha semblat que bastava donar-ne una idea no excessiva. En qualsevol cas, aquest de les relacions catalanes amb les altres comunitats europees és un camp que he trescat fins on he pogut, però que crec que encara ofereix molt de terreny per a córrer, i sobre el qual la bibliografia està molt dispersa o, segons quan, és escassa. Allò que sobretot m’ha interessat és fer veure que, baldament la diversitat cultural i lingüística europea sigui tan ampla, els catalans al llarg de la història ens hem relacionat amb moltes de les altres comunitats pròximes, a pics per a bé (la majoria) i a pics per a mal (qualcun), hi hem establit llaços culturals, hi hem influït i n’hem rebut influència, processos que ens fan profundament europeus des de la nostra particularitat. Europa és diversa i única a la vegada, diversa en essència, única en civilització, i els seus components particulars no poden, al cap i a la fi, prescindir els uns dels altres, per això la Unió Europea, com a projecte polític, té tant de sentit, sempre, però, que hi hagi un respecte per a aquesta essència inicial de diversitat. [5]
Ja no em queda més que expressar el meu agraïment a totes les persones que m’han ajudat a realitzar aquest projecte, a les que m’han donat informació important o, molt especialment, a les que m’han ajudat a aplegar cançons (entre les quals, sobretot Jordi Roura, de Barcelona) i a traduir-les, gràcies a les quals podem comptar ara amb aquesta antologia tan extensa de texts musicals representant la gran varietat europea amb la traducció catalana. És un corpus, em sembla, únic. Vet aquí la relació de totes aquestes persones (per orde alfabètic): Alessandro Carrozzo (Barcelona), Arnold Cassola (Malta), Amadeu i Marina Corbera (Mallorca), Laia Darder (Mallorca), Immaculada Fàbregas (Lorient), Jean-Luc Fauconnier (Châtelet, Valònia), Inaciu Galán y Conzález (Xixón), José Enrique Gargallo (Barcelona), Franca Giovanardi (i la seva amiga Mara; Bolonya), l’associació Gorsedh Kernow (Cornualla), Dai Griffiths (Mallorca), Taina Hämäläinen (Helsingin yliopisto), Joan Llinàs (Bucarest), Timo Munne (Itä-Suomen yliopisto), Francesc Niubò (Ais de Provença), Francesc Panyella (Marsella), Jarna Piippo (Hèlsinki), Mircea Prentu (Mallorca), Marek Říha (Praga), Jordi Roura (Barcelona), Cathy Sweeney (Mallorca), Paul Videsott (Bozen), Nicola Vuletić (Zadar), Josep Ysern (Madrid).
També he d’agrair especialment a Joan Melià, amic i company de feina, que m’engrescàs a fer una primera versió, molt simple i reduïda, de “Les llengües d’Europa”, quan va ser Director General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears (1999-2003), per a fer uns programes de ràdio. D’aquella proposició n’ha sorgit, al cap d’uns anys, tot aquest treball. I a més li he d’agrair que hagi volgut pegar-li ara una ullada i donar-me’n el seu parer. A Macià Riutort, amic i col·lega de filologia germànica a la Universitat Rovira i Virgili, li dec les gràcies per haver-me revisat els capítols referits als parlars germànics, haver-m’hi fet aclariments importants i haver-me fet unes quantes traduccions. A Aureli Argemí, amic des de fa una trentena llarga d’anys, que ha dedicat gran part de la seva vida a divulgar el fet natural de la diversitat lingüística i a lluitar pels drets lingüístics, li he d’agrair que me n’hagi volgut fer la presentació. I a Documenta Balear i la Universitat de les Illes Balears que n’hagin volgut assumir la publicació.
I gràcies, també, a tothom que el llegirà i hi trobarà qualque profit.
A Mallorca, a juliol de 2011.
A Mallorca, a juliol de 2011.
Pots escoltar una entrevista per Ona Mediterrània sobre el llibre i el tema del llibre, del dia 8-05-2014, acudint a aquest enllaç. (S'obre millor amb Music Player for Google Drive.)
També pots escoltar aquesta edició de "El crepuscle encén estels", dirigit per Pere Estelrich, emès per Ona Mediterrània el dia 3-10-2016.
Pots veure en aquestes adreces algunes ressenyes del llibre:
http://www.nationalia.cat/ca/noticies/1534 (Nationalia)
https://ja.cat/8wWha («Lletres Asturianes», 110, 2014)
https://goo.gl/M3zhSF («Lletres, Revista de llibres i cultura dels Països Catalans», núm. 61, desembre 2013-gener 2014)
https://goo.gl/e1i38h ("Cultura", suplement del diari «El Punt Avui», 13-09-2013)
https://goo.gl/tSlRtv
https://goo.gl/Wyhlh4 («Lo Convise», revista occitana, núm. 87)
https://goo.gl/LA7uzY («Llengua Nacional», 88)
https://goo.gl/4CHjHl (aparegut al núm. 1001 (30 de gener de 2015) de "La Setmana", setmanari occità)
https://goo.gl/mbQ85C (per Fina Salord, de Ciutadella; foto de l'acte)
http://goo.gl/3vfkpu (Estudis Romànics, 37)
https://goo.gl/PH4PjJ
https://goo.gl/neVIKt
https://goo.gl/nuGd8R
https://ja.cat/i6aZw
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000242/00000038.pdf
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/143772/142587
Pots veure en aquestes adreces algunes ressenyes del llibre:
http://www.nationalia.cat/ca/noticies/1534 (Nationalia)
https://ja.cat/8wWha («Lletres Asturianes», 110, 2014)
https://goo.gl/M3zhSF («Lletres, Revista de llibres i cultura dels Països Catalans», núm. 61, desembre 2013-gener 2014)
https://goo.gl/e1i38h ("Cultura", suplement del diari «El Punt Avui», 13-09-2013)
https://goo.gl/tSlRtv
https://goo.gl/Wyhlh4 («Lo Convise», revista occitana, núm. 87)
https://goo.gl/LA7uzY («Llengua Nacional», 88)
https://goo.gl/4CHjHl (aparegut al núm. 1001 (30 de gener de 2015) de "La Setmana", setmanari occità)
https://goo.gl/mbQ85C (per Fina Salord, de Ciutadella; foto de l'acte)
http://goo.gl/3vfkpu (Estudis Romànics, 37)
https://goo.gl/PH4PjJ
https://goo.gl/neVIKt
https://goo.gl/nuGd8R
https://ja.cat/i6aZw
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000242/00000038.pdf
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/143772/142587
[1] Vegeu per exemple el mapa Aproximació a l’Europa de les Llengües del CIEMEN o el Diccionari de les llengües d’Europa d’Enciclopèdia Catalana.
[2] I concretament als territoris europeus de la Unió, a la qual pertanyen també alguns territoris americans, les illes Canàries i les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla.
[3] No discutirem ara si l’Armènia històrica és europea o asiàtica; allò que sí és clar és que les comunitats armènies instal·lades a diversos estats de la UE són molt antigues i han obtengut un reconeixement com a tals. Tampoc discutirem quina antiguitat ha de tenir una comunitat europea per a ser considerada autòctona, perquè podríem arribar a la conclusió que l’única realment autòctona és la basca.
[4] Som conscient, però, que en qualque cas no he aconseguit trobar la peça o la interpretació més idònia per a aquesta finalitat.
[5] Cal tenir en compte que tant les dades referents a cada grup de parlars com als llaços moderns de relació entre catalans i altres comunitats tenen com a límit temporal el 2010 (excepte qualque dada concreta de qualque parlar, que pot ser posterior). En la majoria de casos, però, són anteriors, perquè la confecció de tota l’obra ha estat una tasca d’uns quants anys i les dades en general corresponen al moment de la redacció de cada capítol, si bé en qualque cas n’hi ha hagut actualització més recent. Intentar estar al dia absolut en totes les dades implicaria no acabar mai aquest treball, perquè en haver actualitzat les darreres ja hauria de recomençar amb les primeres, i així successivament en una roda infinita.
dissabte, 22 de juny del 2013
El "TIL", indesitjable i il·legal
El "Tractament integral de Llengües" del govern balear
ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que
els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i
siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre
aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que
els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge
societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la
seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una
gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que
produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la
catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions
d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i,
per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants
perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge
subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat
inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu
a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el
castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà
considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal
dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no
els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"),
tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes
la impressió que allò que val avui en dia és la
"internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses
que les de dins i que val més dedicar
energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de
dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja
superat.
Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja
és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam
de consideracions, sinó de realitats jurídiques:
a) És contrari a l'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):
Article 4
La llengua
pròpia
1. La llengua
catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el
caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen
el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa
de l’idioma.
3. Les
institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos
idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i
crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues
llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.
Article 35
Ensenyament de
la llengua pròpia
La Comunitat
Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana,
pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la
serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.
b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):
b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La llengua catalana i la llengua
castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el
mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana
es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la
primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del
castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut
personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la
seva llengua no sigui la pròpia del territori.
D'acord, doncs,
amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb
la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet
a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes
Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que
haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les
dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.
També cal comprometre tots els
ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual,
en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social
en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i
normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat
nacional dels pobles de les Illes Balears.
La Comunitat
Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents
d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern,
plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra
identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i
ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes
Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits
d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de
l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les
modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense
perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Article 20
1.-El Govern ha
d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars
de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar
l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el
castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.
Article 21
Els plans
d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.
Article 22
1.- El Govern de la Comunitat
Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha
d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal
d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres
docents.
2.-
L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana
sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el
seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a
les externes i a les actuacions i documents administratius.
3.-L'Administració ha de posar els
mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres
diferents per raons de llengua.
Els documents
publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el
Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació
de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb
aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior,
conegut com a "de mínims".
c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:
DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA
Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.
L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va
ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement
núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.
Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i
l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o
minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.
Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.
Així mateix, Espanya
declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o
minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els
territoris on tradicionalment es parlen.
A les llengües esmentades
en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen
de la part III de la Carta:
A l’article 8:
• Paràgraf 1, apartats a.i;
b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
(...)
ARTICLE 8. ENSENYAMENT
1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:
a) I. a fer possible una
educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries
corresponents;
o
(...)
b) I. a fer possible un
ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries
corresponents; o
(...)
c) I. a fer possible un
ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries
corresponents; o
(...)
d) I. a fer possible un
ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o
minoritàries corresponents; o
(...)
Aquest article, ratificat per
Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells
preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la
catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el
TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo
en tres llengües.
d) Imposa als ensenyants l'ús
d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a
funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris
espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de
l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat
autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció
pública pel govern ppero!!!). Només
aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement
d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la
finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls
pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que
també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i
als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que
no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no
se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a
fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.
e) Imposa als alumnes
l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser
rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera,
com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol
altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser
voluntari, però mai forçós.
Els arguments contra el TIL
sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS
DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR
L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR
30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.
dilluns, 6 de maig del 2013
El somni de Bauzá
25 d'abril de 2013
Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal
de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a
més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a
aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la
literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja,
Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera,
Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins
a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp
Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel
de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria
Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau
pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència
hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca
cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una
petita inscripció en provençal;
hi trobareu qualque làpida en aquest parlar
recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque
expressió popular;
hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó
de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu,
a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer
escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que,
antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado
, Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais
de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara
el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès
corresponen al nom antic provençal: Rue
des Bremondis - Carriero dei Bremondi.
Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).
A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que
els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un
temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria
del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors
de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una
història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la
llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre
cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret
un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial
francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen
recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o
cultural.
El somni de Bauzá fet realitat.
Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal
| Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila. |
| Làpida a Ais |
Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).
| Cala Longa, al municipi de Marsella |
![]() |
| Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais |
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)
dissabte, 20 d’abril del 2013
El PP està en contra de les modalitats
18 d'abril de 2013
És un cicle que es repeteix cada tants d'anys: el Partido Popular retreu que s'han de defensar i s'han d'ensenyar les
modalitats lingüístiques balears, que el català que s'ensenya no les té en
compte per a res, i per això es perden les maneres de dir de les Illes, etc. En
unes altres circumstàncies, a qui digués això fins i tot li donaria part de
raó, perquè hi ha un fons de certitud, en aquesta qüestió: el català de bona
part dels llibres de text, vull dir dels llibres de text de les escoles de
Catalunya i de les Balears, és un català fabricat segons el model del castellà
(el mateix que el del francès, per altra banda), és a dir un català molt poc –o
gens– respectuós amb la diversitat, basat sobretot en el parlar de l'entorn de
Barcelona. I això, com dic, passa també a Catalunya que presenta una diversitat
dialectal molt més marcada que la que hi ha a Mallorca o entre les diverses
illes: la modalitat de Tortosa és clarament diferent de la de Girona i de la de
Barcelona, més semblant (però no igual) a la de Lleida; i no en parlem de la
modalitat del Pallars o la de la Ribagorça. A València, on fa anys que el PP
governa, ha imposat uns llibres on el model és el valencià central una mica
dignificat, ignorant també la diversitat dialectal interna del país, amb
l'objectiu de diferenciar-lo del "català". L'ensenyament del català
no hauria d'haver repetit els errors del model imperial castellà i s'hauria
d'haver planificat pertot com una valorització del patrimoni lingüístic
autòcton, però sempre sense descuidar que l'escola, per la seva naturalesa, ha
d'ensenyar una llengua estàndard que, tot i tenint en compte la diversitat, ha
de permetre que la comunitat catalanoparlant en conjunt produeixi una cultura
literària i científica vàlida per a tots els parlants. L'equilibri entre el
respecte a la diversitat i la popularització d'una modalitat estàndard és difícil,
però no impossible, i es pot aconseguir amb una mica de voluntat, que ha faltat
en general un poc per tots els costats. Els qui em coneixen saben que d'aquesta
qüestió n'he tractat moltes de vegades, que hi he dedicat llibres, articles i
ponències, i que sempre he demanat que la necessària difusió d'un català
estàndard pancatalà no anàs en detriment de la varietat, entesa com una riquesa
i no com una nosa. En el cas de les Balears, el nostre model de llengua culta,
la nostra concreció de la llengua estàndard comuna, ja existia en el moment
d'introduir-ne l'ensenyament i l'ús públic oficial i dels mitjans de
comunicació: és el model que ens deixaren els nostres grans escriptors de
finals del segle XIX i del segle XX, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera,
Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Llorenç Riber, Mª Antònia Salvà,
Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Bernat Vidal, Llorenç Villalonga (amb l'ajuda de
Josep A. Grimalt), Francesc de B. Moll, Marià Villangómez...; només s'havia
d'actualitzar amb el vocabulari necessari per a la modernitat, però res més.
¿S'ha mantengut aquest model? Sí i no, a mitges, segons el coneixement de
cadascú, sense posar-hi gaire atenció. Jo ho comprov contínuament a la
Universitat, on em trob sovint alumnes que no saben, per exemple, què és un bres o què és xalar, o que es pensen que parl
és incorrecte i ha de ser parlo... Uns
llibres de text en català normatiu correcte, usant el lèxic illenc característic
i les nostres expressions més típiques, i emprant les nostres formes verbals
tradicionals, ¿són un atemptat contra la unitat de la llengua? És evident que no;
ben al contrari, la reforcen, perquè sota la denominació de "català"
apareixen totes aquestes formes en les quals es reconeixen els parlants
insulars, i deixen desarmats tots aquells que diuen que allò que s'ensenya a
escola no és "mallorquí" o "menorquí" o... Hi ha, doncs, un
fet objectiu, que és la poca traça que en general s'ha tengut en la difusió del
patró de la llengua culta, i ho dic tenint amb molta de consideració la gran
feina que han fet els mestres, gràcies als quals avui en dia tanta de gent
venguda de fora és capaç de comprendre i parlar la nostra llengua. Reprenent el
fil inicial, idò, dic que en aquest tema, els qui ara el remenen tant,
parteixen d'un fet real: aqueix model històric ha estat mal comprès i mal
aplicat, i s'ha derivat cap un model més desbaratat. Un error que ha permès al
partit que més en contra està de qualsevol acció a favor de la llengua agafar
aquesta falsa bandera de la "defensa de les modalitats" per a causar
més confusió. Dolents, sí que ho són, però beneits, no. Perquè si realment
creguessin en això de les modalitats (per cert, mai no els he sentits defensar
les modalitats a Catalunya, sense anar més lluny; ni, naturalment, a Andalusia,
Múrcia o Cantàbria, per exemple), allò que farien seria promoure-les realment,
no condemnar-les a la marginació social. Tancant Ona Mallorca i la TV de
Mallorca, han privat les modalitats mallorquines d'uns mitjans d'expressió i
d'expansió fabulosos; expulsant el català de la funció pública, minoritzant-lo
a escola i impedint que jugui un paper primordial en la cohesió de la societat
de les Illes, no promouen les modalitats, sinó que les senyalen com a inútils.
¿Per a què volen els del Partido Popular
que s'ensenyin les modalitats si tanmateix no serveixen per a res? La seva
vertadera finalitat no és conservar res, és destruir tot allò que no encaixi en
el seu projecte d'espanya monolítica. Amb la suposada defensa de les modalitats
embullen la gent, agiten l'ànim de la societat i desvien l'atenció dels greus
problemes econòmics, socials i mediambientals que ens ofeguen i que ells, en
lloc de resoldre, empitjoren. Qualsevol defensa de les modalitats del PP està
desacreditada per la seva actuació quotidiana a la contra d'això que diuen
defensar. Ens donen, però, l'oportunitat de rectificar en aquest tema: hem comès
el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el
camí segons la nostra tradició literària. No deixem ni un segon més que els
majors enemics de la nostra llengua es presentin com els seus vertaders
defensors.
(Publicat al "Diari de Balears" el 19 d'abril de 2013)
dilluns, 8 d’abril del 2013
Cinisme governamental
27 de març de 2013
Previsiblement
dins pocs dies s'aprovarà el decret del govern d'aquí per a regular el
tractament integrat de llengües a l'ensenyament no universitari de les
Balears. L'esborrany del decret que he pogut veure és una extraordinària
demostració de cinisme per part dels qui el signen, el president i el
conseller d'educació provincials: tot just a la introducció ja
s'atreveixen a dir que "les institucions de les Illes Balears han de
garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendre les mesures
necessàries per assegurar-ne el coneixement i crear les condicions que
permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als
drets dels ciutadans de les Illes Balears" i que "la seva normalització
[del català] ha de ser un objectiu dels poders públics". Quina barra!
Invocar l'Estatut per a dir que les institucions, que ells controlen!,
han de fer tot el contrari d'allò que ells fan, com si volguessin fer
creure que realment fan allò que haurien de fer en lloc d'allò que
fan... (perdonau el joc de paraules, però sé cert que serà ben entenedor
per a en Bauzá, ben expert en aquesta matèria). Però així com avança la
lectura d'aquest esborrany veus que el cinisme es va llevant
descaradament la màscara i deixa entreveure ja quins són els vertaders
objectius dels governants: "... en aquelles comunitats autònomes que
tenen una cooficialitat de llengües, las dues han de ser tractades com a
llengües vehiculars en totes les etapes educatives." (És a dir: s'ha
d'introduir el castellà allà on no hi era.) "En aquests moments es
considera oportú disposar d’un projecte que abordi el tractament
integrat de les dues llengües oficials, així com de la llengua
estrangera, i que inclogui accions de suport a totes les llengües,
d’innovació educativa i d’atenció a la diversitat lingüística i
cultural. L’educació plurilingüe, entesa com a valor afegit distintiu
del centre i personal de cada alumne, ha de ser prevista en el nou
projecte..." Darrere aquestes frases tan ben sonants, els vertaders
objectius són –com més va més clar és– desfer tota la feina feta durant
més de 30 anys, amb la qual s'havia aconseguit un ensenyament efectiu en
l'única llengua pròpia de les illes, la catalana, que ha donat uns
fruits esplèndids i ha fet del sistema escolar possiblement la
realització més exitosa d'aquestes 3 dècades d'autonomieta. Si n'hi
havia cap dubte, de quina finalitat té, els articles 6 i 7 del projectat
decret l'esvaeixen: "Article 6. 1. Els alumnes d’aquesta etapa han de
rebre l’ensenyament en les dues llengües oficials i s’han d’iniciar en
la llengua estrangera a partir del segon cicle d’educació infantil...
Article 7. 1. Els alumnes d’educació primària han de rebre l’ensenyament
en les dues llengües oficials i en la llengua estrangera." L'única
pretensió d'aquest decret no és millorar el sistema educatiu balear, que
s'ha manifestat excel·lent tant en la preparació general dels alumnes
com, sobretot, en l'assoliment del domini de la llengua catalana per
part de tots ells, siguin de la procedència que siguin, sinó precisament
entrebancar al màxim aquest èxit de la immersió lingüística, gràcies a
la qual avui tothom que ha passat per la nostra escola és capaç
d'expressar-se en la nostra llengua. Però, a més a més, la mentalitat
purament imperialista dels promotors del decret es manifesta en la
qüestió de la llengua estrangera, que segons ells ha de ser
preferentment l'anglesa (article 3): si allò que es pretén a la teoria
és que els alumnes coneguin una tercera llengua que els faciliti
posteriorment l'encaix laboral, ¿per què no es proposa un ventall ample
de llengües estrangeres i es deixa llibertat als centres i a les
famílies per a triar quina tercera llengua volen que s'ensenyi? A unes
illes com les nostres, on el turisme és la principal font de riquesa
(per a uns més que per a altres, és clar), on vénen turistes de tot
Europa, on hi ha àrees en què la població visitant alemanya és superior a
l'anglesa, on ara es parla molt d'atreure turisme rus, ¿per què no hi
ha d'haver la possibilitat d'aprendre com a tercera llengua l'alemany,
el rus, el francès o l'italià, per exemple? Tot l'enfocament del decret
està encaminat a sustentar sòlidament la concepció uniformista que tenen
els seus promotors, que no cerquen la riquesa del plurilingüisme, sinó
la instauració del bilingüisme imperialista (espanyol i anglès), amb una
espècie de rèmora que ara per ara no poden eliminar del tot i es veuen
obligats a suportar, el català.
(Article publicat a la secció "La llengua a l'abast" de L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 7 d'abril de 2013.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits més llegits
- Fraules i maduixes
- CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT”!!!!
- Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)
- Locals sense aforament
- No poseu pegues
- Els llenguados com a símptoma
- 'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010
- Catalanofòbia sistèmica
- ELS 34 RENEGATS QUE HAN ARRACONAT EL CATALÀ A LES ILLES
- Es covo li trabucà

