Fabra, encara

Som conscient que la meva postura clara a favor d'un model pancatalà de llengua estàndard nacional no és compartida (i, a més a més, els és incòmoda) per un prou abundós estol de de correctors i assessors de l'àrea de Barcelona, que han decidit ja fa temps que el català estàndard ha de basar-se en el parlar d'aquesta àrea, que per a ells és la més important, i ha d'incorporar col·loquialismes i barbarismes que en són propis, amb indiferència de com és la llengua a altres comarques més llunyanes, i amb indiferència també de les propostes de Pompeu Fabra i de l'IEC. A València, a les Balears, a Tortosa..., facem el nostre estàndard, si podem, o pleguem-nos a les seves imposicions particularistes. Dic això perquè he descobert que després de la meva intervenció a la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic del 28 de maig passat, a la seu de l'IEC de Barcelona, alguns dels assistents n'han fet cròniques als seus blogs i han aprofitat per fer-me algun retret, als quals voldria fer qualque puntualització. A l'article De dialectes, estàndards i altres coses de correctors, l'autora critica que la meva intervenció pareixia més la lectura d'un article que una ponència, i que per això era fàcil desconnectar-se'n, per part dels oients, i que al final vaig presentar un recull de pífies de l'Ara (i "qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes"), amb el resultat final d'un regust desagradable, per a ella. No li faré la contra en el primer retret: temerós de no tenir prou coses a dir per a omplir 45 minuts, i amb un càlcul mal fet, vaig preparar un discurs massa llarg que no vaig poder resumir adequadament i vaig exposar de manera un poc mala de pair, i sense poder-lo acabar. No vaig ser gens encertat, en la forma, és ver, i em sap molt de greu. Ara, la qüestió de les pífies ja és una altra cosa: el tema era analitzar la llengua de l'Ara, i per a fer-ho n'havia de mostrar no les pífies, sinó les incoherències o les arbitrarietats, en relació a allò que a mi em preocupa: el respecte per la normativa i l'adequació a un estàndard general. Just vaig tenir temps d'exposar-ne amb presses uns pocs casos i la cosa de fet va quedar molt enlaire. Però no eren simples pífies, que volia mostrar, sinó usos poc adequats (a parer meu, és clar!) per a la suposada modalitat estàndard del diari. Dir-ne "pífies" em sembla un recurs fàcil de desacreditació injustificada de la meva feina.

A un altre blog, un altre assistent fa aquesta asseveració: "Durant uns moments de l’exposició de Jaume Corbera vaig tenir la sensació que estava assistint a l’entronització o a la santificació de sant Pompeu Fabra, com si les seves paraules fossin un mandat diví inalterable, ben bé com alguns que branden la Constitució espanyola." (Sant Pompeu Fabra) Aquesta impressió, evidentment, és molt personal, però defuig el debat que jo pretenc i que ningú és capaç d'acceptar: demostrau amb raons que Pompeu Fabra estava equivocat amb la seva construcció d'una llengua literària (en la seva terminologia) genuïna, desespanyolitzada i integradora de totes les varietats. L'obra de Fabra no és divina, naturalment, però és lògica, coherent, amb base científica i feta amb perspectiva de tota la nació catalana. Qui la vulgui contrariar ho ha de fer, com a mínim, amb la mateixa lògica, coherència, base científica i perspectiva. Allò que no val, i sovint fan els contraris als seus plantejaments, és manipular-lo (citant-ne només qualque frase o proposició trets de context o que ell mateix havia rectificat) o oblidar-lo quan no els convé. La qüestió dels pronoms dèbils n'és un exemple molt clar: la proposta fabriana és lògica, clara i supradialectal, i per això mateix no és col·loquial. ¿Es pot perfeccionar? Sí, en qualque cas; ¿se'n pot fer una de millor? No ho sé, és possible, però la proposta de l'Ara o de l'És a dir de millor no en té res. ¿Fabra és intocable? No, és clar. ¿Millorable? Potser! Provau-ho! Però mentre no l'hàgiu millorat com a mínim respectau-lo!

Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret.

L'Europa lingüística

(Introducció al meu llibre LA UNIÓ EUROPEA, UN MOSAIC LINGÜÍSTIC, tot just acabat de publicar.)

Lector, o lectora, que comences a llegir aquest llibre, fes una prova amb qualsevol de les cançons que pots sentir als discs compactes que l’acompanyen. Tria’n una, qualsevol, sense mirar quina és, i escolta-la. Quan l’hagis escoltada, tria’n una altra, qualsevol, també; i si vols, una tercera, i una quarta... Bé, quan ja en tenguis prou, pensa en aquesta qüestió: ¿quines d’aquestes cançons són en dialecte i quines són en llengua? Si ets capaç de discernir aquestes dues categories només sentint les cançons serà senyal que tens una qualitat de què cap lingüista, fins ara, gaudeix. Perquè la diversitat lingüística europea és molt més complexa que la que estam acostumats a conèixer: ens diuen que a cada estat hi correspon una llengua (portuguès a Portugal, espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, anglès al Regne Unit, polonès a Polònia, rus a Rússia, etc.), i que, excepcionalment, hi ha estats amb dues o tres llengües (Bèlgica i Suïssa en són els exemples típics). Els ciutadans espanyols, però, sabem que, en el cas d’Espanya no és ben bé així com ho pinten, i que a Espanya n’hi ha més d’una, de llengua (encara que molts d’espanyols ho vulguin, deliberadament, ignorar), bé que llavors apareix una altra discussió: quantes. I és que aquesta és una altra de les qüestions irresoltes o falsament resoltes: quantes de llengües hi ha a Espanya, quantes de llengües hi ha a Europa. Per a resoldre-la definitivament, hi hauria d’haver un criteri clar i unívoc per a considerar què és una llengua, però aquest criteri no hi és, perquè lingüísticament és impossible (almanco fins ara) establir-lo i socialment depèn de molts de factors no equivalents, cosa que implica que en una societat en poden pesar més uns i a una altra societat en poden pesar més uns altres, de manera que el resultat pot ser diferent. En el cas d’Espanya, que és el que la majoria de catalanoparlants coneixem millor, l’única llengua indiscutible és l’espanyol, entre nosaltres normalment anomenat “castellà”, mentre que sobre les altres ja hi ha diversitat d’opinions: si el gallec és independent o no és més que una varietat d’un conjunt denominat galaico-portuguès, si l’asturià i l’aragonès tenen personalitat pròpia o són un “dialecte” de l’espanyol, si el valencià i el català són la mateixa llengua... Les llengües d’estat no són mai posades en dubte, les que no ho són molt sovint no sabem ni si existeixen. Fora d’Espanya la cosa és molt més complexa: França, Alemanya i Itàlia són estats amb una diversitat de parlars enorme, des de l’òptica purament lingüística; en canvi jurídicament aquesta diversitat és reduïdissima. El cas alemany és molt significatiu en la qüestió del reconeixement de llengües: l’única llengua germànica oficial i reconeguda de l’estat alemany és l’anomenat precisament “alemany”, i la resta són simplement Mundarten, ço és, dialectes; però resulta que un d’aquests dialectes, el luxemburguès, és “llengua” oficialment al Gran Ducat de Luxemburg; i del contínuum dialectal baix-fràncic de l’àrea baix-alemanya, que s’estén per un territori majoritàriament dins els Països Baixos i Bèlgica, però que travessa les fronteres d’Alemanya i de França, va sorgir una altra llengua oficial reconeguda, el neerlandès. Heus aquí doncs que els mateixos parlars tenen consideració legal diferent segons els estats. També el cas d’Itàlia és exemplar: els parlars romànics del nord són tipològicament molt diferenciats dels del centre (inclòs el toscà, oficialment institucionalitzat com a “llengua italiana”) i del sud, de tal manera que fins i tot la Filologia Romànica els classifica en grups diferents; malgrat això socialment tots són considerats per igual “dialectes”, sense cap altra distinció, i fins i tot els manuals de romanística i els tractats sobre la diversitat lingüística d’Europa els posen dins el mateix sac de la “llengua italiana”.[1] De Bèlgica i de Suïssa, tothom en fa lloances com a estats respectuosos amb el plurilingüisme, però no es destaca gaire (per a no dir gens) que els parlars romànics autòctons de Bèlgica són el való i el picard (i, molt més minoritari, el xampanyès), i que el francès hi és una llengua imposada pel poder polític; ni que a Suïssa els únics parlars autòctons reconeguts oficialment són els romanxos, perquè ni el francès és històricament autòcton de cap cantó de la federació, ni ho és l’alemany literari ni ho és l’italià: el francès ha pràcticament substituït els antics parlars francoprovençals majoritaris a l’anomenada Suisse romande (amb l’excepció del cantó del Jura, on s’hi parlava borgonyès), l’alemany literari és llengua oficial als cantons on es parlen dialectes alt-alemanys molt particulars i allunyats de l’estàndard, i l’italià –és a dir, essencialment el toscà– és oficial a uns cantons on els parlars autòctons són llombards.

L’Europa lingüística és, doncs, ho repetesc, molt més complexa i variada d’allò que se’ns mostra, i la Unió Europea, per tant, inclou també tota aquesta variació i complexitat. La intenció d’aquesta obra és mostrar-la, aquesta diversitat, sense prejudicis previs, sense partir de la distinció entre llengua i dialecte, sinó partint de la diferenciació únicament condicionada per criteris lingüístics (és a dir, científics; que, així i tot, de vegades no són indiscutibles) i criteris històrico-socials. Per això els capítols se succeeixen per famílies lingüístiques, per branques d’aquestes famílies i per grups de “parlars”; aquests darrers pot ser que hagin originat una llengua literària (oficial o no), pot ser que n’hagin originat més d’una (igualment, oficials o no) i pot ser que no n’hagin originat cap. Els criteris lingüístics i els històrico-socials no són ni contradictoris ni incompatibles, sinó complementaris. No són lingüístics els criteris que distingeixen una “llengua noruega” d’una “llengua danesa”, o una “llengua corsa” d’una “llengua italiana”, o una “llengua croata” d’una “llengua serba”, sinó històrics i socials; en canvi, no són històrics i socials els criteris que distingeixen els parlars francoprovençals dels francesos i dels occitans, sinó lingüístics; com també passa entre els parlars gal·loitàlics i els itàlics meridionals o els retoromànics.

El llibre es limita a la Unió Europea[2] perquè és aquest el marc polític més ample en què ens movem, de què feim part institucional. Ser d’Europa és un fet geogràfic involuntari; ser de la Unió Europea és una decisió conscient (almanco per als dirigents) i voluntària, i és bo saber quina és l’essència lingüística d’aquesta Unió. I també es limita a tractar de les comunitats lingüístiques considerables autòctones, les que són europees des de fa segles, encara que no tenguin un territori propi delimitat, com la romaní, la jiddisch o l’armènia.[3] Aquesta limitació espacial no significa, tanmateix, que quedin sense ser tractats molts de parlars, perquè l’actual UE els inclou, totalment o parcialment, a quasi tots: de la branca indoeuropea romànica només està fora de la UE la petita comunitat romanxa de Suïssa, la qual, però, fa part dels parlars retoromànics, representats dins la Unió per ladins i friülans; de la branca germànica, en queden fora els parlars islandesos, els noruecs i els feriscs, tots els quals són, tanmateix, al·ludits en parlar d’aquesta branca; de la branca eslava, cap parlar no queda fora de la UE, tots hi són, qualcuns del tot (com els caixubis i els sòrabs) i qualcuns només en part, petita (com els russos, els bielorussos i els ucraïnesos) o gran (com els eslovens, els txecs, els eslovacs, els croats, els búlgars i macedonis, etc.); la branca cèltica hi és tota; la branca bàltica territorialment hi és tota, si bé n’hi ha comunitats importants fora de la UE; la branca albanesa hi és tractada perquè és present a Grècia; la branca grega hi és quasi tota. De les famílies no indoeuropees, la basca hi és totalment, la fino-úgrica hi és molt majoritàriament, els parlars semítics maltesos també hi són totalment i els parlars túrquics hi són representats minoritàrament a diversos estats orientals. Només deixen de ser tractats en aquesta obra parlars europeus diversos que es troben únicament a Rússia i al Caucas (si és que el Caucas és Europa...).

Aquest llibre ofereix una novetat important respecte a altres obres dedicades a aquest tema: de cada grup de parlars en podeu sentir i llegir una mostra, de vegades més ampla i de vegades més estreta, segons les possibilitats que he tengut de trobar-la. Sempre m’ha semblat que la millor manera de conèixer mínimament un parlar és sentir-lo i veure’l escrit, les dues coses. Per això he arreplegat cançons de cada grup, com a mínim una per grup, cançons de pronúncia clara, en què la veu destaca per damunt de l’acompanyament musical.[4] N’hi ha de folklòriques, de tradicionals i de modernes; el tipus de cançó no importa, allò que importa és que es pugui sentir bé. ¿Sabeu com sona el baix-alemany? Doncs si no ho sabeu, ara en teniu l’oportunitat. ¿I el luxemburguès? ¿I el maltès? ¿I l’armeni? Doncs també el podeu sentir. ¿I els parlars del nord d’Itàlia, aquests que ens diuen que són “dialectes” de l’italià? Doncs escoltau-los i, si sabeu un mínim d’italià (o, simplement, comparant-los amb la cançó italiana), jutjau vosaltres mateixos si se’n pot dir tan tranquil·lament “dialectes italians”. Això mateix ho podeu fer amb els parlars d’oïl del nord de França: escoltau el galó, i el picard, i el normand, i el való..., i si sabeu francès intentau comprendre’ls i, igualment, jutjau si són “dialectes del francès” o són una altra cosa... Totes les cançons duen el text escrit, la qual cosa també permet veure la diversitat de grafies (hi són representats 4 alfabets diferents), i la traducció en català, perquè en sentir i llegir la cançó sapiguem què diu. Les traduccions no són ni literals ni literàries, són en català correcte, al màxim de respectuós amb el text original; no pretenen donar equivalències de formes i paraules exactes, sinó equivalències de sentit general. Moltes de les traduccions les he fetes jo mateix o qualcú del meu entorn, a vegades (ho he de dir per a ser honest) a partir d’altres traduccions en llengües que conec (sobretot de l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) o amb ajuda d’aquestes; n’hi ha que ja venien amb el disc d’on he agafat la cançó, i només les he hagudes de repassar i corregir (o no); i n’hi ha bastants que les han fetes altres persones que coneixen aquests parlars, el nom de les quals consta al final del text sempre que hi ha de ser. Aquestes cançons tenen, en general, una altra virtut: hi podeu descobrir, com ha estat el meu cas, veus magnífiques i melodies esplèndides, veus i melodies que el domini desmesurat actual de la cultura anglosaxona, pràcticament l’única que podem sentir pels mitjans de comunicació, ens amaga de manera injusta.

Però hi ha encara una altra característica d’aquest treball que crec que el fa més interessant. No tan sols s’hi presenten els diversos parlars (socio)lingüísticament i històricament, sinó que s’hi esmenten les relacions que aquests parlars, o les comunitats que els tenen com a propis, han tengut en el transcurs de la història i en el moment present, si hi escau, amb la comunitat catalana. Així, el lector es pot fer una idea succinta, per exemple, de quines han estat les relacions històriques entre francesos i catalans, o entre alemanys i catalans, o entre maltesos i catalans, etc., i quines influències de tots aquests diversos parlars ens han arribat: castellanismes, francesismes, anglicismes, occitanismes, germanismes, eslavismes, etc. I també en sentit contrari, quins catalanismes es troben en castellà, en sicilià o en altres parlars amb els quals hem tengut contacte. Mai, però, les llistes no són exhaustives, sinó exemplificadores, il·lustradores. No tractant-se d’una obra per a erudits, sinó de divulgació, m’ha semblat que bastava donar-ne una idea no excessiva. En qualsevol cas, aquest de les relacions catalanes amb les altres comunitats europees és un camp que he trescat fins on he pogut, però que crec que encara ofereix molt de terreny per a córrer, i sobre el qual la bibliografia està molt dispersa o, segons quan, és escassa. Allò que sobretot m’ha interessat és fer veure que, baldament la diversitat cultural i lingüística europea sigui tan ampla, els catalans al llarg de la història ens hem relacionat amb moltes de les altres comunitats pròximes, a pics per a bé (la majoria) i a pics per a mal (qualcun), hi hem establit llaços culturals, hi hem influït i n’hem rebut influència, processos que ens fan profundament europeus des de la nostra particularitat. Europa és diversa i única a la vegada, diversa en essència, única en civilització, i els seus components particulars no poden, al cap i a la fi, prescindir els uns dels altres, per això la Unió Europea, com a projecte polític, té tant de sentit, sempre, però, que hi hagi un respecte per a aquesta essència inicial de diversitat. [5]

Ja no em queda més que expressar el meu agraïment a totes les persones que m’han ajudat a realitzar aquest projecte, a les que m’han donat informació important o, molt especialment, a les que m’han ajudat a aplegar cançons (entre les quals, sobretot Jordi Roura, de Barcelona) i a traduir-les, gràcies a les quals podem comptar ara amb aquesta antologia tan extensa de texts musicals representant la gran varietat europea amb la traducció catalana. És un corpus, em sembla, únic. Vet aquí la relació de totes aquestes persones (per orde alfabètic): Alessandro Carrozzo (Barcelona), Arnold Cassola (Malta), Amadeu i Marina Corbera (Mallorca), Laia Darder (Mallorca), Immaculada Fàbregas (Lorient), Jean-Luc Fauconnier (Châtelet, Valònia), Inaciu Galán y Conzález (Xixón), José Enrique Gargallo (Barcelona), Franca Giovanardi (i la seva amiga Mara; Bolonya), l’associació Gorsedh Kernow (Cornualla), Dai Griffiths (Mallorca), Taina Hämäläinen (Helsingin yliopisto), Joan Llinàs (Bucarest), Timo Munne (Itä-Suomen yliopisto), Francesc Niubò (Ais de Provença), Francesc Panyella (Marsella), Jarna Piippo (Hèlsinki), Mircea Prentu (Mallorca), Marek Říha (Praga), Jordi Roura (Barcelona), Cathy Sweeney (Mallorca), Paul Videsott (Bozen), Nicola Vuletić (Zadar), Josep Ysern (Madrid).

També he d’agrair especialment a Joan Melià, amic i company de feina, que m’engrescàs a fer una primera versió, molt simple i reduïda, de “Les llengües d’Europa”, quan va ser Director General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears (1999-2003), per a fer uns programes de ràdio. D’aquella proposició n’ha sorgit, al cap d’uns anys, tot aquest treball. I a més li he d’agrair que hagi volgut pegar-li ara una ullada i donar-me’n el seu parer. A Macià Riutort, amic i col·lega de filologia germànica a la Universitat Rovira i Virgili, li dec les gràcies per haver-me revisat els capítols referits als parlars germànics, haver-m’hi fet aclariments importants i haver-me fet unes quantes traduccions. A Aureli Argemí, amic des de fa una trentena llarga d’anys, que ha dedicat gran part de la seva vida a divulgar el fet natural de la diversitat lingüística i a lluitar pels drets lingüístics, li he d’agrair que me n’hagi volgut fer la presentació. I a Documenta Balear i la Universitat de les Illes Balears que n’hagin volgut assumir la publicació.

I gràcies, també, a tothom que el llegirà i hi trobarà qualque profit.

A Mallorca, a juliol de 2011.

Pots escoltar una entrevista per Ona Mediterrània sobre el llibre i el tema del llibre, del dia 8-05-2014, acudint a aquest enllaç. (S'obre millor amb Music Player for Google Drive.)

També pots escoltar aquesta edició de "El crepuscle encén estels", dirigit per Pere Estelrich, emès per Ona Mediterrània el dia 3-10-2016.

Pots veure en aquestes adreces algunes ressenyes del llibre:
http://www.nationalia.cat/ca/noticies/1534 (Nationalia)
https://ja.cat/8wWha («Lletres Asturianes», 110, 2014)
https://goo.gl/M3zhSF («Lletres, Revista de llibres i cultura dels Països Catalans», núm. 61, desembre 2013-gener 2014)
https://goo.gl/e1i38h ("Cultura", suplement del diari «El Punt Avui», 13-09-2013)
https://goo.gl/tSlRtv
https://goo.gl/Wyhlh4 («Lo Convise», revista occitana, núm. 87)
https://goo.gl/LA7uzY («Llengua Nacional», 88)
https://goo.gl/4CHjHl (aparegut al núm. 1001 (30 de gener de 2015) de "La Setmana", setmanari occità)
https://goo.gl/mbQ85C (per Fina Salord, de Ciutadella; foto de l'acte)
http://goo.gl/3vfkpu (Estudis Romànics, 37)
https://goo.gl/PH4PjJ
https://goo.gl/neVIKt  
https://goo.gl/nuGd8R 
https://ja.cat/i6aZw
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000242/00000038.pdf
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/143772/142587

https://drive.google.com/file/d/1YFM4BMoCj2T_JPJI-g65SVN82u3oUrNs/view?usp=sharing

---

[1] Vegeu per exemple el mapa Aproximació a l’Europa de les Llengües del CIEMEN o el Diccionari de les llengües d’Europa d’Enciclopèdia Catalana.

[2] I concretament als territoris europeus de la Unió, a la qual pertanyen també alguns territoris americans, les illes Canàries i les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla.

[3] No discutirem ara si l’Armènia històrica és europea o asiàtica; allò que sí és clar és que les comunitats armènies instal·lades a diversos estats de la UE són molt antigues i han obtengut un reconeixement com a tals. Tampoc discutirem quina antiguitat ha de tenir una comunitat europea per a ser considerada autòctona, perquè podríem arribar a la conclusió que l’única realment autòctona és la basca.

[4] Som conscient, però, que en qualque cas no he aconseguit trobar la peça o la interpretació més idònia per a aquesta finalitat.

[5] Cal tenir en compte que tant les dades referents a cada grup de parlars com als llaços moderns de relació entre catalans i altres comunitats tenen com a límit temporal el 2010 (excepte qualque dada concreta de qualque parlar, que pot ser posterior). En la majoria de casos, però, són anteriors, perquè la confecció de tota l’obra ha estat una tasca d’uns quants anys i les dades en general corresponen al moment de la redacció de cada capítol, si bé en qualque cas n’hi ha hagut actualització més recent. Intentar estar al dia absolut en totes les dades implicaria no acabar mai aquest treball, perquè en haver actualitzat les darreres ja hauria de recomençar amb les primeres, i així successivament en una roda infinita.

El "TIL", indesitjable i il·legal

El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.

Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4

La llengua pròpia

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.

3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35

Ensenyament de la llengua pròpia

La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.

També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.

La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.

Article 20

1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.

Article 21

Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.

Article 22

1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.

2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.

3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.

Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.

L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.

Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.

Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.

A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:

A l’article 8:

• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.

(...)

ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:

a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.

El somni de Bauzá

25 d'abril de 2013 

Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal

de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja, Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera, Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una petita inscripció en provençal;

Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila.

hi trobareu qualque làpida en aquest parlar recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque expressió popular;

Làpida a Ais

hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu, a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que, antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado , Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès corresponen al nom antic provençal: Rue des Bremondis - Carriero dei Bremondi.

Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).

Cala Longa, al municipi de Marsella

A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o cultural. 

Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais

El somni de Bauzá fet realitat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)

El PP està en contra de les modalitats

18 d'abril de 2013

És un cicle que es repeteix cada tants d'anys: el Partido Popular retreu que s'han de defensar i s'han d'ensenyar les modalitats lingüístiques balears, que el català que s'ensenya no les té en compte per a res, i per això es perden les maneres de dir de les Illes, etc. En unes altres circumstàncies, a qui digués això fins i tot li donaria part de raó, perquè hi ha un fons de certitud, en aquesta qüestió: el català de bona part dels llibres de text, vull dir dels llibres de text de les escoles de Catalunya i de les Balears, és un català fabricat segons el model del castellà (el mateix que el del francès, per altra banda), és a dir un català molt poc –o gens– respectuós amb la diversitat, basat sobretot en el parlar de l'entorn de Barcelona. I això, com dic, passa també a Catalunya que presenta una diversitat dialectal molt més marcada que la que hi ha a Mallorca o entre les diverses illes: la modalitat de Tortosa és clarament diferent de la de Girona i de la de Barcelona, més semblant (però no igual) a la de Lleida; i no en parlem de la modalitat del Pallars o la de la Ribagorça. A València, on fa anys que el PP governa, ha imposat uns llibres on el model és el valencià central una mica dignificat, ignorant també la diversitat dialectal interna del país, amb l'objectiu de diferenciar-lo del "català". L'ensenyament del català no hauria d'haver repetit els errors del model imperial castellà i s'hauria d'haver planificat pertot com una valorització del patrimoni lingüístic autòcton, però sempre sense descuidar que l'escola, per la seva naturalesa, ha d'ensenyar una llengua estàndard que, tot i tenint en compte la diversitat, ha de permetre que la comunitat catalanoparlant en conjunt produeixi una cultura literària i científica vàlida per a tots els parlants. L'equilibri entre el respecte a la diversitat i la popularització d'una modalitat estàndard és difícil, però no impossible, i es pot aconseguir amb una mica de voluntat, que ha faltat en general un poc per tots els costats. Els qui em coneixen saben que d'aquesta qüestió n'he tractat moltes de vegades, que hi he dedicat llibres, articles i ponències, i que sempre he demanat que la necessària difusió d'un català estàndard pancatalà no anàs en detriment de la varietat, entesa com una riquesa i no com una nosa. En el cas de les Balears, el nostre model de llengua culta, la nostra concreció de la llengua estàndard comuna, ja existia en el moment d'introduir-ne l'ensenyament i l'ús públic oficial i dels mitjans de comunicació: és el model que ens deixaren els nostres grans escriptors de finals del segle XIX i del segle XX, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Llorenç Riber, Mª Antònia Salvà, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Bernat Vidal, Llorenç Villalonga (amb l'ajuda de Josep A. Grimalt), Francesc de B. Moll, Marià Villangómez...; només s'havia d'actualitzar amb el vocabulari necessari per a la modernitat, però res més. ¿S'ha mantengut aquest model? Sí i no, a mitges, segons el coneixement de cadascú, sense posar-hi gaire atenció. Jo ho comprov contínuament a la Universitat, on em trob sovint alumnes que no saben, per exemple, què és un bres o què és xalar, o que es pensen que parl és incorrecte i ha de ser parlo... Uns llibres de text en català normatiu correcte, usant el lèxic illenc característic i les nostres expressions més típiques, i emprant les nostres formes verbals tradicionals, ¿són un atemptat contra la unitat de la llengua? És evident que no; ben al contrari, la reforcen, perquè sota la denominació de "català" apareixen totes aquestes formes en les quals es reconeixen els parlants insulars, i deixen desarmats tots aquells que diuen que allò que s'ensenya a escola no és "mallorquí" o "menorquí" o... Hi ha, doncs, un fet objectiu, que és la poca traça que en general s'ha tengut en la difusió del patró de la llengua culta, i ho dic tenint amb molta de consideració la gran feina que han fet els mestres, gràcies als quals avui en dia tanta de gent venguda de fora és capaç de comprendre i parlar la nostra llengua. Reprenent el fil inicial, idò, dic que en aquest tema, els qui ara el remenen tant, parteixen d'un fet real: aqueix model històric ha estat mal comprès i mal aplicat, i s'ha derivat cap un model més desbaratat. Un error que ha permès al partit que més en contra està de qualsevol acció a favor de la llengua agafar aquesta falsa bandera de la "defensa de les modalitats" per a causar més confusió. Dolents, sí que ho són, però beneits, no. Perquè si realment creguessin en això de les modalitats (per cert, mai no els he sentits defensar les modalitats a Catalunya, sense anar més lluny; ni, naturalment, a Andalusia, Múrcia o Cantàbria, per exemple), allò que farien seria promoure-les realment, no condemnar-les a la marginació social. Tancant Ona Mallorca i la TV de Mallorca, han privat les modalitats mallorquines d'uns mitjans d'expressió i d'expansió fabulosos; expulsant el català de la funció pública, minoritzant-lo a escola i impedint que jugui un paper primordial en la cohesió de la societat de les Illes, no promouen les modalitats, sinó que les senyalen com a inútils. ¿Per a què volen els del Partido Popular que s'ensenyin les modalitats si tanmateix no serveixen per a res? La seva vertadera finalitat no és conservar res, és destruir tot allò que no encaixi en el seu projecte d'espanya monolítica. Amb la suposada defensa de les modalitats embullen la gent, agiten l'ànim de la societat i desvien l'atenció dels greus problemes econòmics, socials i mediambientals que ens ofeguen i que ells, en lloc de resoldre, empitjoren. Qualsevol defensa de les modalitats del PP està desacreditada per la seva actuació quotidiana a la contra d'això que diuen defensar. Ens donen, però, l'oportunitat de rectificar en aquest tema: hem comès el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el camí segons la nostra tradició literària. No deixem ni un segon més que els majors enemics de la nostra llengua es presentin com els seus vertaders defensors.

(Publicat al "Diari de Balears" el 19 d'abril de 2013)

Cinisme governamental

27 de març de 2013

Previsiblement dins pocs dies s'aprovarà el decret del govern d'aquí per a regular el tractament integrat de llengües a l'ensenyament no universitari de les Balears. L'esborrany del decret que he pogut veure és una extraordinària demostració de cinisme per part dels qui el signen, el president i el conseller d'educació provincials: tot just a la introducció ja s'atreveixen a dir que "les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears" i que "la seva normalització [del català] ha de ser un objectiu dels poders públics". Quina barra! Invocar l'Estatut per a dir que les institucions, que ells controlen!, han de fer tot el contrari d'allò que ells fan, com si volguessin fer creure que realment fan allò que haurien de fer en lloc d'allò que fan... (perdonau el joc de paraules, però sé cert que serà ben entenedor per a en Bauzá, ben expert en aquesta matèria). Però així com avança la lectura d'aquest esborrany veus que el cinisme es va llevant descaradament la màscara i deixa entreveure ja quins són els vertaders objectius dels governants: "... en aquelles comunitats autònomes que tenen una cooficialitat de llengües, las dues han de ser tractades com a llengües vehiculars en totes les etapes educatives." (És a dir: s'ha d'introduir el castellà allà on no hi era.) "En aquests moments es considera oportú disposar d’un projecte que abordi el tractament integrat de les dues llengües oficials, així com de la llengua estrangera, i que inclogui accions de suport a totes les llengües, d’innovació educativa i d’atenció a la diversitat lingüística i cultural. L’educació plurilingüe, entesa com a valor afegit distintiu del centre i personal de cada alumne, ha de ser prevista en el nou projecte..." Darrere aquestes frases tan ben sonants, els vertaders objectius són –com més va més clar és– desfer tota la feina feta durant més de 30 anys, amb la qual s'havia aconseguit un ensenyament efectiu en l'única llengua pròpia de les illes, la catalana, que ha donat uns fruits esplèndids i ha fet del sistema escolar possiblement la realització més exitosa d'aquestes 3 dècades d'autonomieta. Si n'hi havia cap dubte, de quina finalitat té, els articles 6 i 7 del projectat decret l'esvaeixen: "Article 6. 1. Els alumnes d’aquesta etapa han de rebre l’ensenyament en les dues llengües oficials i s’han d’iniciar en la llengua estrangera a partir del segon cicle d’educació infantil... Article 7. 1. Els alumnes d’educació primària han de rebre l’ensenyament en les dues llengües oficials i en la llengua estrangera." L'única pretensió d'aquest decret no és millorar el sistema educatiu balear, que s'ha manifestat excel·lent tant en la preparació general dels alumnes com, sobretot, en l'assoliment del domini de la llengua catalana per part de tots ells, siguin de la procedència que siguin, sinó precisament entrebancar al màxim aquest èxit de la immersió lingüística, gràcies a la qual avui tothom que ha passat per la nostra escola és capaç d'expressar-se en la nostra llengua. Però, a més a més, la mentalitat purament imperialista dels promotors del decret es manifesta en la qüestió de la llengua estrangera, que segons ells ha de ser preferentment l'anglesa (article 3): si allò que es pretén a la teoria és que els alumnes coneguin una tercera llengua que els faciliti posteriorment l'encaix laboral, ¿per què no es proposa un ventall ample de llengües estrangeres i es deixa llibertat als centres i a les famílies per a triar quina tercera llengua volen que s'ensenyi? A unes illes com les nostres, on el turisme és la principal font de riquesa (per a uns més que per a altres, és clar), on vénen turistes de tot Europa, on hi ha àrees en què la població visitant alemanya és superior a l'anglesa, on ara es parla molt d'atreure turisme rus, ¿per què no hi ha d'haver la possibilitat d'aprendre com a tercera llengua l'alemany, el rus, el francès o l'italià, per exemple? Tot l'enfocament del decret està encaminat a sustentar sòlidament la concepció uniformista que tenen els seus promotors, que no cerquen la riquesa del plurilingüisme, sinó la instauració del bilingüisme imperialista (espanyol i anglès), amb una espècie de rèmora que ara per ara no poden eliminar del tot i es veuen obligats a suportar, el català.

(Article publicat a la secció "La llengua a l'abast" de L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 7 d'abril de 2013.)