No ens negam perquè ens hi negam, a negar-nos

La qüestió 206 de les enquestes per a l’Atlante linguistico mediterraneo, que es feren entre els anys 60 i 70 del segle XX a 165 punts de la costa mediterrània, demanava com es deia a cada localitat enquestada el concepte que en italià era annegato i en francès noyé, partint d’una frase equivalent a “è caduto in mare ed è annegato”. L’enquestat havia de fer una frase equivalent en la seva llengua, i a l’àrea catalana, amb 12 punts enquestats, la resposta absolutament majoritària va ser “[ha caigut a l’aigua i][1] s’ha negat” (a Banyuls de la Marenda, l’Escala, Blanes, Vilanova i la Geltrú, l’Ametlla, Peníscola, Cullera, Eivissa, Port d’Andratx i Maó). Només a dos punts la resposta és diferent: a la Vilajoiosa, aufegat, i a l’Alguer, afogat.[2] L’alguerès, sabem que té una evolució pròpia i particular, condicionat per la llunyania de la resta catalanoparlant i el contacte amb els parlars sards i itàlics. En aquest cas, ha mantengut una forma arcaica, (s’)afogar, quasi pertot substituïda per la variant ofegar(-se), però ha perdut el verb més específic negar(-se), i no per influència sarda, precisament, perquè a l’enquesta sarda feta a l’Alguer la resposta va ser precisament annegau.[3] Quant a la Vilajoiosa, és un indici primerenc del procés d’interferència del castellà en l’expressió d’aquest concepte.

En romànic general es va formar un verb derivat del llatí necare ‘matar’ que havia pres el significat, en llatí vulgar, específic de “matar per asfíxia dins un líquid”, i llavors per extensió “inundar”, un verb que trobam pertot (gallec/portuguès/castellà anegar, català/occità negar, francès noyer, italià/sard annegare, romanès îneca), però amb un ús modern un poc divergent de l’inicial. En gallec/portuguès actualment només té el significat reconegut d’“inundar”; i en castellà, si bé el DRAE[4] li reconeix el significat original com a tercera accepció, el fet és que s’usa avui només (o quasi exclusivament) amb el significat d’«inundar», cosa que podeu comprovar fent la cerca corresponent al Corpus de Referencia del Español Actual (CREA). Dins l’àmbit gal·loromànic, al qual pertany l’àrea lingüística catalana, com als altres àmbits romànics (retoromànic, italoromànic, sardoromànic, balcanoramànic), negar, transitiu, o reflexiu, negar-se, s’ha mantengut plenament amb el significat original del necare llatinovulgar, i per això en aquests àmbits lingüístics distingeixen ofegar(-se) (hiperònim) de negar-se (hipònim), com havia fet sempre el català fins que, molt recentment, per clara influència espanyola (les enquestes de l’ALM ho demostren) negar(-se) s’ha quasi oblidat. La relació semàntica entre aquests dos termes, com he apuntat, és la de la inclusió: el significat de negar(-se) està inclòs dins el d’ofegar(-se), i per tant el primer és més precís que el segon. Igual que, des de l’acte de la comunicació, no és igual dir “tenc un arbre al meu jardí” que “tenc un pi al meu jardí” (amb la segona frase entenem quin arbre en concret hi ha al jardí), tampoc no és igual dir “una persona s’ha ofegat” que “una persona s’ha negat”: a la primera frase no sabem com s’ha ofegat (per un pinyol entravessat a la gola, per un objecte que li tapava el nas i la boca...), però a la segona sí que ho sabem (per submersió dins un líquid, que poques vegades serà altre que l’aigua). Un titular de diari com “han trobat un turista ofegat a la plaja X” no ens informa de com s’ha ofegat (es pot haver ofegat a fora de l’aigua); en canvi “han trobat un turista negat a la plaja X” ens diu explícitament que s’ha negat dins l’aigua (tot i que hi ha certa possibilitat que s’hagués negat dins la cervesa...). Veiem clarament, doncs, que la distinció entre ofegar(-se) i negar(-se), a més de ser tan tradicional que ha arribat fins a les generacions de finals del segle XX, és una riquesa per a la llengua, perquè li dona precisió, i que no hi ha cap raó per a prescindir-ne, car facilita la comunicació. Els mitjans de comunicació, si realment estiguessin interessats a divulgar un model català genuí i precís, l’aplicarien sistemàticament, però la realitat és ben diferent: tots, fins i tot els més conscients de la necessitat de la correcció lingüística, la ignoren, i es conformen a copiar el model castellà.[5] Ja no sentim mai una locució tan expressiva com “en/na Tal es nega dins un bassiot”, popular i corrent anys enrere, que vaig aprendre del català parlat al meu entorn a la meva infantesa.

La pèrdua d’aquesta distinció ha tengut una altra conseqüència nefasta per a la sintaxi. Els parlants desconeixedors de l’existència de negar(-se) amb el sentit aquí comentat, són incapaços de contraposar-lo a negar-se a, que té un sentit molt diferent, i ben sovint, quan el complement preposicional hauria de ser representat pel pronom hi, se n’obliden, seguint la tendència actual a prescindir dels pronoms que no tenen equivalent castellà, i fan afirmacions com “m’he negat”, “em vaig negar”, “es va negar”, absurdament absurdes, sobretot en primera persona, perquè qui s’ha negat no ho pot contar. Però, és clar, com que no saben què vol dir, ho diuen o ho escriuen sense gens de consciència del desbarat que expressen:

·      ‘Em vaig quedar invàlid, em donaven la discapacitat total, em vaig negar...’

(https://ja.cat/yZew2)

·      quan em trucà el periodista no em podia negar per parlar d’uns esdeveniments que...

·    Has de disparar al cap a cadascú.

Em vaig negar.

(https://ja.cat/xmlpw)

·      Vam arribar, vam escoltar música i ens vam fer quatre petons. Tot era normal. I va passar. Em vaig negar. Vaig dir que no.

(https://ja.cat/iDB2A)

·      Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades

(https://ja.cat/gRaIo)

·      Em vaig negar en rotund. Estava desesperat. No volia portar una vida així.

(https://ja.cat/qCzED)

·      En el moment en que se’m demana una possible comissió de serveis per a un professor interí amb destinació a Menorca em vaig negar per motius econòmics

(https://ja.cat/GTNqd)

·      Perquè t’has negat a identificar-te.

            Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

(https://ja.cat/fDAp0)

Cap dels autors d’aquestes frases les hauria fetes si hagués sabut què deia, però com que el negar(-se) no existeix més dins el seu bagatge lingüístic, i cap mitjà de comunicació es preocupa de difondre’l, aqueixa aberració sintàctica és corrent i present fins i tot als mitjans de comunicació orals i escrits més emblemàtics, de la mà o la veu de professionals reconeguts. Ningú (ho dic generalitzant) no se n’adona, de l’absurditat de dir “m’he negat” o “es va negar” (parlant de qualcú que és ben viu).

La (con)fusió del català amb el castellà és de dia en dia més i més evident, amb la col·laboració desinteressada dels qui haurien de ser els capdavanters a mantenir el català genuí.

---

[1] Amb qualque variació.

[2] A l’atles lingüístic mariner de Moll hi ha la majoria de respostes de les localitats políticament espanyoles; hi falten les de Vilanova i la Geltrú, i Maó, no sabem per què, les quals he pogut consultar als qüestionaris originals.

[3] A l’Alguer s’hi feren dues enquestes per a l’ALM, una per a obtenir la resposta catalana i l’altra per a la sarda, car una bona part dels pescadors algueresos eren de llengua pròpia sarda. Actualment, no ho podria assegurar i no en tenc dades.

[4] Diccionari de la “Real Academia Española”.

[5] Vegeu per exemple aquesta notícia de Vilaweb: https://ja.cat/SJDfP .

Diglòssia, glotofàgia, servilisme

(Publicat a "El Mirall" 29, juny 1989)

(Pots llegir aquest article en aquest enllaç)

Memòria d'un alguerès il·lustre: Mn. Francesc Manunta

(Publicat a "El Mirall", 75, setembre - octubre 1995)

[Per a poder llegir bé el text, cal clicar sobre cada imatge perquè s'obri en pantalla a part, i llavors novament clicar-hi (amb el meu ordinador, amb el botó dret del ratolí) perquè es faci més gran.]

VENY, Joan; MASSANELL, Mar: Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, Barcelona – Alacant – València: Universitat de Barcelona – Universitat d’Alacant – Universitat de València, 2015.

(Vegeu la ressenya d'aquest llibre en aquesta adreça.)

Es covo li trabucà

Noninó li diu sa mare,
Noninó an es petitó,
Noninó quan lo bolcava,
I tot era noninó

     Vet aquí una estrofa del Vou-veri-vou, aquesta deliciosa cançó que cantaven les mares mallorquines, segurament també les tetes, als infants per a adormir-los. Hi trobam, amb naturalitat, el verb bolcar, que vol dir ‘vestir de teles i faixes’ un infant d’uè, les quals reben en consonància el nom de bolquers. Avui els bolquers no són com els de 50 i més anys enrere, però continuen sent bolquers, si bé la gent moderna en diu paquete (!).

     Podríem, però, fer una prova (jo confés que no l’he feta, encara) i demanar-los, a uns quants joves, què vol dir el tercer vers d’aquesta estrofa, i probablement quedaríem, per dir-ho finament, sorpresos de les respostes que ens donarien: qualcuns ens dirien que no ho saben, altres per ventura pensarien que vol dir “engronsava” (pel context, hi diu; de fet hi ha la variant del vers “noninó quan l’engronsava”), i qualcuns –tal vegada un poc incrèduls, però agosarats– ens dirien que vol dir “capgirava, posava cap per avall” o cosa semblant (¿tendria molt de sentit que una mare capgiràs l’infant?) . I és que en la llengua moderna dels mitjans de comunicació, que desgraciadament són els que marquen la norma, bolcar només s’usa amb aquest nou significat. I dic “nou” perquè per a mi ho és, ben nou, aquest ús de bolcar; fins que no el vaig sentir, o potser el vaig llegir, a qualque mitjà de comunicació en català dels que han sorgit en l’era noufranquista / nouborbònica, no sabia que fos possible (si és que realment ho era): “un camió ha bolcat a l’autopista...”, “un tractor ha bolcat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera hi ha bolcat per un barranc”... Un catalanoparlant monolingüe desconeixedor del castellà segurament no ho hauria entès, però, com que (sortosament???) la majoria dels catalanoparlants vivents a la segona meitat del segle XX hem hagut d’aprendre castellà, aquestes frases ens recorden les construccions castellanes “un camión ha volcado en la autopista”, “un tractor ha volcado...”, etc. ¿I com ho diria jo? ¿I com ho diria un catalanoparlant que no sabés castellà? Per a mi, aquestes frases serien, en el meu català heretat de transmissió oral: “un camió ha trabucat a l’autopista...”, “un tractor ha trabucat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera i ha trabucat per un barranc”... Sempre ho havia sentit així, però ara ja mai no ho puc sentir així a cap mitjà de comunicació, ni de Catalunya ni de les Balears, perquè a les Balears, incapaços de tenir el seu propi model basat en la tradició autòctona, els mitjans copien, literalment, les propostes erràtiques i errònies dels mitjans catalunyesos.
     Però, ¿és segur que bolcar no té els significat que li donen ara els mitjans? Vegem com era a la llengua antiga: 

Un porc qui s'era bolcat en una bassa de fanc[1] 

sobre les urtigues se gità, e tan longament aquí ·s bolcà, entrò tot nafrat n'exí[2] 

Avar aquell qui ab diners se bolca[3] 

     Des dels inicis de la llengua bolcar-se vol dir ‘ajeure’s i fer voltes damunt una matèria’, probablement el significat primerenc a partir del llatí *volvicare ‘enrodillar’, ‘fer girar’. D’aquest, pel fet que a un infant per a vestir-lo el posaven damunt els draps i l’hi feien fer qualque volta per a embolicar-lo, es degué generar el bolcar ‘vestir l’infant’:[4] 

    E si no'ns bolcaven e no'ns aministraven nostres mares, morríem[5]

Com aja yo bolcat lo chich, vos o diré[6]

ý, acabant de nàxer, lo volgé veure ý ·l féu bolcar, que ella ·l vés[7]

     
     Del bolcar ‘trabucar’ no n’hi ha gens de rastre a la llengua antiga. No en recull cap exemple el DCVB[8], ni el Diccionari Aguiló,[9] ni el CICA, ni el DTCA, ni hi és al Diccionari Torra.[10] 

   No és fins al segle XIX, als més importants dels diccionaris de Catalunya, que trobam bolcar, com a variant gràfica de volcar, amb els mateixos significats del castellà volcar, però amb l’accepció especial i exclusiva de bolcar de ‘posar los bolquers á las criaturas”; és a dir, els diccionaris singularitzen bolcar amb el significat tradicional i accepten bolcar/volcar amb els significats del castellà volcar.[11] I partint del castellà volcar, Martí et alii donen les equivalències volcar i trabocar en català, mentre que tradueixen bolcar per al castellà empañar ‘envolver á las criaturas’.[12] En canvi, a Mallorca aquest bolcar = volcar és inexistent: al diccionari de Pere Antoni Figuera (1840)[13] segur que no hi és:

Bolcar. v. a. Vestir als nins ab draps...
Bolcarse. v. r. Rodar per sa têrra, fânc, âygo...

Ni tampoc al de Joan-Josep Amengual (1858)[14]:

BOLCAR. a. Cubrir alguna cosa dando vueltas al rededor de ella... // Envolver a las criaturas... // bolcarsê. r. Echarse sobre alguna cosa...

És evident que, com en tants altres casos, els diccionaris catalunyesos denovens, deutors en gran part de la lexicografia espanyola, incorporen al català bolcar uns significats que no té, induïts els autors per la confusió en la pronúncia de la b- i ­la v- inicials: el bolcar català sonava igual que el volcar castellà, i això els duu a fer-ne la mateixa paraula. Però no era així a Mallorca, on bolcar es pronunciava amb b- i en canvi, el castellà volcar es devia dir amb v-, com a paraula apresa a partir de l’ortografia. Els lexicògrafs mallorquins tenien clar que eren dues paraules diferents.
     Segons el DECLlC[15] un significat de bolcar més o menys anàleg al de ‘trabucar’[16] és normal en català com a extensió del de “rebolcar-se (pel fang), etc”, i s’estén avui “fins a les regions extremes de la llengua”, però ni em pareix tan normal aquesta extensió semàntica ni, ben segur, s’estén tant com afirma Coromines: a Mallorca és desconeguda, i n’és prova que no la reculli una obra tan declaradament mallorquinista com la de Vives (1935: 19)[17]:

Mallorquí                   Español

Bolcar                          Revolcar 

Bolcar un infant           Envolver, empañar 

Bolcar-se ses bísties   Revolcarse

     
     Si en cercam documentació literària, a part dels diccionaris, el bolcar amb el significat equivalent de l’espanyol volcar no apareix fins a un text valencià central de 1846: el seu carro en el Campillo bolca en un estacadór”[18]; i llavors el trobam a un altre text valencià de 1864: “Be va el carro, si no volca.”[19] I a partir d’aquí es fa freqüent en autors diversos, amb confusió constant de les grafies volcar i bolcar. 
     Quan Fabra va compilar el Diccionari General de la Llengua Catalana, bolcar era present als diccionaris existents amb els significats catalans originals i amb els postissos, i era usat per molts dels escriptors de l’època, i Fabra no se’n va qüestionar la validesa, segurament perquè aleshores encara no hi havia tants de recursos per a conèixer la llengua antiga i la tradició lexicogràfica, però sé cert que amb els coneixements moderns de la llengua n’hauria esporgat els significats espuris. En qualsevol cas, allò que no va fer va ser fer prevaler [el fals] bolcar a[l genuí] trabucar, cosa que sí han fet els mitjans moderns, amb l’única raó (no explícita) que bolcar és igual que el castellà volcar i en canvi trabucar no té correspondència formal en castellà. I com que els catalans som espanyols el català s’ha d’assemblar al màxim a l’espanyol...
     He començat l’article amb una estrofa d’una cançó popular i l’acabaré amb una cançó sencera:

Una dona llarga i prima,
Seca com un bacallà,
Se passeja per sa plaça:
Caragols! ¿Qui en vol comprar?

¿A quants els veneu, madona?
A sis van, a mesurar.
¿No els me podeu dar a quatre?
A quatre no els hi puc dar.

Que mal vos caigués es covo,
No el poguéssiu aixecar!
Quan va haver voltat cantó,
Es covo li trabucà!
Ara va de bo, de que bo va!

    No em sé imaginar aquesta darrera estrofa amb “es covo li va bolcar”: no tendria sentit, la gent no hauria sabut què deia. Les cançons i les rondalles populars de llarga tradició oral són la millor font per a beure bona llengua pura i fresca.

[1] Llull Blanq. 74, 4 (S. XIII, DCVB)

[2] Diàlegs de Sant Gregori (1340, DTCA)

[3] Ausiàs March CIV (S. XV, DCVB)

[4] També és podien generar els dos significats més o menys simultàniament.

[5] Llull Cont. 103, 6 (S. XIII, DCVB)

[6] Somni J. Joan 590 (1497, DCVB)

[7] Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens 2, Carta 137, linia: 106 (S. XVI, CICA)

[8] DCVB: Antoni Maria Alcover; Francesc de Borja Moll: Diccionari Català-Valencià-Balear. Volums 1-10. Moll. Mallorca, 1968 - 1975.

[9] Marian Aguilo i Fuster (a cura de P. Fabra i M. de Montoliu): Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per... Toms I - VIII. Alta Fulla, Barcelona, 1988 - 1989.

[10] Pere Torra: Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Verborum ac Phrasium. Raphaelis Figueró. Barcelona, 1701.             

[11] Vegeu:

Joaquin Esteve, Joseph Belvitges, Antonio Juglà: Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona, 1803 i 1805.

Una societat de catalans: Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá. I i II. Imprèmpta de Joseph Torner. Barcelona, 1839.       

Pere Labernia: Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, considerablement aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana. Barcelona, Espasa Calpe, 1864-1865

[12] Marti, Bordas, Cortada, Diccionario Castellano-Catalán-Latino-Francés-Italiano. A. Brusi. Barcelona, 1842-1848. (3 Vols.)

[13] Pere Antoni Figuera: Diccionari Mallorquí-Castellà. Palma, 1840.

[14] Juan José Amengual: Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín. Tomo I. Palma, 1858.

[15] Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (I-X).    Curial/La Caixa. Barcelona, 1980-2001.

[16] ‘fer abocar un vehicle’ és el sentit que posa el diccionari; no tenc clar que sigui el mateix de ‘trabucar’.

[17] Antonio Vives Ginard: Vocabulario mallorquín-español. Imprenta Mn. Alcover. Palma, 1935.

[18] CTILC.

    [19] Ídem. (Altres exemples de bolcar/volcar que recull aquest corpus d’anys pròxims pareixen més a prop del significat ‘tombar, fer caure’, també recollit pel DCVB, que del que aquí ens interessa. En qualsevol cas, aquest també és un significat molt modern i de dubtosa genuïnitat.)

Regiment de preservació de pestilència (1348). Jacme d’Agramont. Transcripció i estudi lingüístic: Joan Veny. Introducció: Francesc Cremades. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Scripta, 7. Barcelona, 2015.

Res és més útil per al coneixement de la llengua d’èpoques passades, de quan no hi havia encara enregistraments sonors, que la publicació i anàlisi lingüística de texts de qualsevol temàtica que reflecteixin, en un grau més o menys marcat, trets del parlar col·loquial. Amb aquests texts, i l’anàlisi corresponent, el coneixement que adquirim de la llengua és múltiple: si per una banda podem fer el seguiment dels costums (no se’n poden dir normes, encara) gràfics, considerant cada text com una baula de la cadena gràfica de la llengua (i no en dic ortogràfica perquè l’ortografia és una convenció moderna), per una altra banda els texts ens donen indicis de l’evolució de la llengua i, a més a més, ens donen indicis de les diferències diatòpiques (i a vegades també diastràtiques) que encara avui són manifestes dins l’àrea considerada com a pertanyent a un mateix domini lingüístic (cosa, tanmateix, no fàcilment determinable). Si, a més a més, el text transcrit i estudiat és un text d’un valor important en si mateix pel seu contingut, per allò que explica i no només per com ho explica, aleshores la publicació és un vertader petit tresor per la vàlua cultural global que representa.

I aquest és, precisament, el cas de l’obra objecte d’aquesta ressenya: un text  de 1348 valuós per a la història científica catalana, i concretament per a la història de la Medicina, publicat i estudiat pel seu valor lingüístic. I ho és tant, valuós lingüísticament, que aquesta no n’és la primera edició, sinó la tercera, prova que ha estat un text molt ben acollit pels estudiosos de la llengua i, segurament, pels de la ciència. La primera edició la va fer el Dr. Joan Veny el 1971, gràcies a la beca ‘Manuel de Montoliu’ que li va concedir la Diputació de Tarragona. La segona va ser el 1998, i s’hi varen incloure aportacions dels historiadors de la Medicina Luís García Ballester i Jon Arrizabalaga. I en aquesta tercera hi ha una introducció d’un altre estudiós de la història de la Medicina, el metge Francesc Cremades.

Aquesta tercera edició és més humil, com a llibre material, més petita, adaptada a les mides estàndard de la col·lecció, però la introducció de Francesc Cremades la fa especialment interessant perquè destaca el valor del text dins la història científica catalana i europea, situa el seu autor i les seves recomanacions dins el context social, científic i cultural de l’època i remarca el seu llenguatge a la vegada culte i planer, perquè a Jacme d’Agramont, catedràtic de Medicina de l’Estudi General de Lleida, li interessava no solament fer arribar les seves recomanacions a altres metges o a personal sanitari, sinó també a les personalitats civils que eren responsables de la salut pública. Aquesta és la principal raó, segurament, que no escrigués l’obra en llatí i que hi usi una llengua fàcil, amb expressions populars del seu entorn immediat.

L’anàlisi lingüística del Dr. Veny en aquesta nova edició del Regiment és més sintètica que no ho era en la primera. Segurament el Dr. Veny deu haver considerat que amb aquesta presentació més concisa, de redacció més simple, l’estudi quedava igualment ben explicat i complet, però a parer d’aquest modest ressenyador tal com està és massa simplificat; feia més bon llegir i entendre, i pareixia un treball més complet, la redacció primera, amb més explicacions. No hi ha, per exemple, el capítol dedicat a la grafia; i en el vocalisme tònic, en parlar de la a de jaure i naxen, es limita a dir que la a es manté, sense cap explicació, ben diferent del raonament de la primera edició...[1] No m’hi allargaré amb exemples, perquè pens que no val la pena, però la simplificació afecta tots els apartats (vocalisme, consonantisme, morfologia); només crec que era prescindible, i se n’ha prescindit, la taula de formes verbals, poc profitosa. En canvi, on hi ha hagut ampliació és al glossari, al qual ha col·laborat també Francesc Cremades.

Aquesta apreciació sobre la simplificació de l’estudi lingüístic no desvalora, tanmateix, l’obra publicada, que és un testimoni essencial de la llengua catalana del segle XIV i un reflex d’una particularitat que ja aleshores es manifestava en el parlar de Lleida, particularitat que s’ha mantingut quasi integralment fins a la llengua moderna. La transcripció del Dr. Veny és modèlica i no deixa dubtes, i per tant no hi podem posar objeccions. Hem de considerar un encert dels planificadors de la col·lecció Scripta incloure-hi aquesta nova edició de l’obra de Jacme d’Agramont, avui en dia ben exhaurida en les edicions anteriors.

No puc acabar, però, sense fer un retret al responsable (o als responsables) de la publicació en conjunt. A la introducció de Francesc Cremades hi ha alguns errors lingüístics que me’n guardaré prou d’imputar-li a l’autor, perquè no sent especialista en llengua no l’en podem culpabilitzar; sí, però, que crec que era l’obligació del curador del volum (que no sabem qui és) fer-hi les esmenes corresponents. Els errors són aquests:

         - «com acabament de la malaltia», «El conegut com galenisme» (p. 16); en tots dos casos el ‘com’ hauria de ser ‘com a’: «com a acabament... », «... com a galenisme»;

         - «Així n’hi ha escrits» (p. 17) hauria de ser «Així n’hi ha d’escrits», en què el pronom n’ es refereix a regimina sanitatis;

         - «També amb instruccions contra la pestilència es van escriure d’altres adreçats a metges» (p. 17) hauria de ser «També amb instruccions contra la pestilència se’n van escriure d’altres adreçats a metges», on igualment ‘n fa referència a regimina sanitatis;

         [- «Al congrés participaren autoritats» (p. 22), per la dislocació del complement preposicional, ha de ser «Al congrés hi participaren autoritats».

            És una llàstima que en volums d’obres lingüístiques hi apareguin errors d’aquest tipus, que no són simples errades de redacció o composició. Les obres lingüístiques han de ser exemplars en el bon ús de la llengua.][2]

            A part d’aquests retrets, però, repetesc que la republicació d’aquesta obra de Jacme d’Agramont, sota la responsabilitat de Joan Veny i amb la introducció interessantíssima de Francesc Cremades, és una molt important aportació a la història de la llengua catalana i a la història de la ciència i la cultura catalana.
 

[1] No conec la segona edició, encara que, per les referències que s’hi fan, intuesc que de contingut és igual a la primera.

[2] Aquests dos paràgrafs no apareixen a la ressenya publicada a ER, per acord entre el director de la revista i aquest ressenyador.

(Publicat a Estudis Romànics XXXIX (2017), 554-555)

Facem vacacions

Sobre vacacions i vacances, veges aquest article aparegut a

"Llengua Nacional" 101 (4t trimestre de 2017).


Hi afegiré encara una dada més. En francès, on vacances és autòcton, existeix el derivat vacancier (vegeu-ne dades històriques a http://www.cnrtl.fr/definition/vacancier). En català, és inexistent *vacancer (que seria el derivat normal de vacança), però sí que existeix vacacional, derivat normal de vacació:

• vacacional

  adj. [LC] Relatiu a les vacances. Període vacacional.

 (https://dlc.iec.cat/)

El derivat s'ha format bé sobre la forma genuïna, no sobre la forma espúria. És la coherència de la llengua. El DIEC hauria estat més coherent si la definició hagués estat "Relatiu a les vacacions." 

CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT”!!!!

Aquesta darrera campanya electoral a Catalunya ha estat realment anormal des de tots els punts de vista, començant pel fet que va ser convocada amb una maniobra il·legal, inconstitucional, dels qui diuen que defensen la constitució, basada falsament en un article que no diu enlloc que el govern espanyol pugui substituir cap govern autonòmic per a convocar eleccions. Però no hi vull entrar, en aquestes qüestions purament tècniques i polítiques, que no són el meu camp, sinó que em centraré en una qüestió lingüística: la d’aquest verb que abans ningú deia ni sentia i que ara hem hagut d’empassolar-nos a tota hora de boca i mà de periodistes, presentadors i polítics: cessar. Com podeu comprovar consultant el Diccionari Català-Valencià-Balear, cessar té principalment en català un ús intransitiu, és a dir, sense complement directe, i vol dir ‘no continuar’ o ‘deixar de fer: “el mal temps ha cessat” (sense cap complement), “els manifestants han cessat de cridar” (amb complement preposicional); el sentit de ‘no continuar’ és manifest també quan el subjecte és un substantiu amb significat de ‘càrrec’: “el president cessarà el mes qui ve”, és a dir, no continuarà com a president. Només hi ha una possibilitat d’usar “cessar” amb complement directe: quan el subjecte expressa que deixa de fer allò que fa, com a l’exemple que ens en dóna el DIEC, “Quan hauràs cessat el teu parlament, podràs seure”. Aquest ús català coincideix amb el francès cesser (Dictionnaire de l’Académie française), l’italià cessare (Dizionario Italiano Olivetti), i el portuguès cessar (Dicionário Priberam), citant només les principals llengües romàniques. En canvi, és parcialment diferent de l’ús espanyol, en què cesar ha agafat també el significat de ‘destituir’ (Diccionario de la Real Academia Española), que –curiosament?– s’ha encomanat al gallec (Dicionario da Real Academia Galega). No cal ni remarcar, com podeu intuir, que francès, portuguès, italià i català són fidels a l’original llatí cesso – cessare (Grand Dictionnaire Latin Olivetti), i que és l’espanyol que ha fet una innovació, servilment acceptada pel gallec i ara pels polítics, periodistes i assessors lingüístics dels mitjans de comunicació catalans, com l’És a dir de la CCMA . Hom diu que pretén aconseguir la independència política, però hom és incapaç de mantenir la independència lingüística, que només depèn de nosaltres mateixos, dels catalans. Si voleu ser independents de veres, començau per ser independents de llengua, i no adopteu els usos espanyols. CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT” I DIGAU BEN CLARAMENT I FORT “EL PRESIDENT DESTITUÏT”, que a mi em sembla fins i tot molt més expressiu.

100 anys de la simbiosi Alcover-Moll

           «Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.

            Dia 18 d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”. El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.

            Aleshores m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament, serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.

            Vaig comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se. Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb una afecció comuna i perpètua.»

            Amb aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll comença a Els meus primers trenta anys (1903-1934)[1] el capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover, fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de 1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel, d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.

Sense Moll, potser no s’hauria acabat mai el Diccionari-català-valencià-balear (nom adoptat per Alcover per a superar els entrebancs que li posaven, sobretot a València, els ignorants refractaris a la denominació inicial de Diccionari de la llengua catalana), perquè Alcover va morir (1932) amb només dos volums publicats, ja amb la col·laboració de Moll; i sense aquest la filologia catalana no disposaria de les moltes aportacions que hi va fer, ni, per ventura, s’haurien acabat de publicar totes les rondalles mallorquines arreplegades pel seu mestre. I si Moll no hagués seguit les passes d’Alcover, probablement no s’hauria instal·lat a Mallorca, i no hauria fundat l’Editorial Moll, tan important per a la cultura de les Illes, ni hauria mantengut la llibreria “Llibres Mallorca”, que durant el franquisme era pràcticament l’únic racó de Mallorca on es podia trobar, per comprar, una relativament abundant quantitat de llibres en català. Ni el 1962 hauria fundat, amb altres, l’Obra Cultural Balear, entitat que ha estat fonamental en el manteniment i la supervivència de la nostra cultura. Els mèrits acadèmics de Moll varen ser reconeguts amb els doctorats honoris causa de les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984), i tots els seus mèrits intel·lectuals i cívics varen ser recompensats amb nombrosos guardons institucionals a les Balears i a fora, com la Medalla d’Or de les nostres Illes. Aquell dia 18 d’agost de 1917, ara fa 100 anys, va ser, doncs, un dels dies més importants de la nostra història moderna, el dia en què Francesc de Borja Moll Casasnovas es va incorporar a l’Obra del Diccionari de la Llengua Catalana i en va assegurar el futur, que era també part essencial del nostre com a poble. No ens podrem cansar mai d’agrair a les dues personalitats que protagonitzaren aquell encontre, Alcover, de 55 anys, i Moll, de 13, aquella simbiosi tan singular que s’inaugurà en aquella data i que tan beneficiosa va ser per a tots els Països Catalans.

---

[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.