Democràcia Absoluta, per Pere Josep Palou Mas. Premsa d'Osona, 2012. (Premi literari 'Jaume Maspons i Safont'.)
Per si no queda clar, vull aclarir
d'entrada que aquest és un llibre de ficció, és un relat un poc llarg que
explica uns fets que passen en la imaginació de l'autor, com és normal en els
llibres de ficció...
Ara, quan el llegeixes, tot d'una, et
planteges: ¿realment és ficció això que conta? Perquè la inspiració d'en Pere
Palou és tan encertada que aquesta ficció s'acosta molt a la realitat viscuda
aquest darrer any a Mallorca. Per exemple, hi surt un president (l'únic
personatge que no té nom, només és "el president") i consellers i
qualque ministre. Però, és clar, tot és fictici, no pot ser ver, perquè sé cert
que ningú coneix cap conseller d'Educació, Cultura i Universitats (bé,
Universitat, perquè només n'hi ha una), que nomi Alzinar, ni un de Presidència
que nomi López, ni -naturalment- un de Turisme que es digui Magro (i, a més a
més, Adolfo de nom de pila, que em recorda -no sé per què- un cert criminal
nazi del segle XX), i altres que no cit per a no allargar-me; ni crec que ningú
hagi sentit parlar d'una Directora General (pentura si el llibre fos encara més
recent ja seria ex-Directora) de llinatge Turquesa, o d'un empresari turístic
que li diuen Lacalle; com no pot ser que ningú conegui un personatge que presideix
un 'Círculo Gimnésico' i és de nom Jorge Huertas... És impossible que ningú sàpiga
qui són, perquè aquest relat és una ficció... I un ministre anomenat Maragda,
¿qui podria ser? En Pere té molta d'imaginació i fa sortir tots aquests
personatges, i més, en una intriga que comença amb una manifestació
multitudinària convocada per l'Opus Cultural i acaba amb un viatge a Suïssa
del President i qualcuns dels seus més íntims col·laboradors, suposadament per
a conèixer el sistema escolar suís i com s'hi tracten les llengües... Pel mig
la cosa es complica amb unes inoportunes llaçades als centres educatius que fan
anar de corcoll el president, el conseller Alzinar i na Turquesa; o amb
manifestacions de personal hospitalari, o, encara, amb visites accidentades del
president a alguns pobles. (He de dir que de principi no sabem a quin país
imaginari succeeix aquesta ficció, però qualque indici ens la situa a Mallorca.
És clar que, sent una ficció, podria ser a qualsevol altra part del món on hi
hagués uns personatges semblants als que hi surten.)
Del punt de vista sociolingüístic, la
novel·la és exemplar, perquè si bé és ver que hi surten personatges que parlen
en castellà (en Magro, per exemple), cosa que reflecteix la realitat d'aquest
país imaginari (que per indicis sabem que pot ser Mallorca), l'autor amb molt bon
criteri dóna sempre en nota la traducció catalana d'allò que diuen, com a marca
de normalitat (bé, de vegades és una traducció més del fons que de la forma).
Si va a dir ver, en aquesta ficció allò que
manco importa són els fets, perquè els fets, així com vas llegint, tens la
sensació que ja els coneixes i saps com continuarà la història... Allò que
realment és important, perquè és original, és la manera com la història està
contada, la caricaturització dels personatges, les seves frases, els seus
pensaments (és una manera de dir-ho...). Els fets en si mateixos són més bé tràgics que còmics, però així
com els viuen els protagonistes, les converses que tenen, les exclamacions que
fan, les idees (?) que els vénen... és aquest l'interès que engresca el
lector. L'estil és dinàmic, divertit, enginyós; fa bon llegir, no és pesat. Les
pàgines passen lleugeres amb una mitja rialla constant a la vista dels
personatges ridículs que s'entremesclen i s'enxarxen en converses desbaratades,
absurdes, quasi surrealistes.
En destacaria una frase, que dins aquest
llibre fa part de la ficció, però que per a mi és ben real. Diu el president,
durant un dinar amb uns quants col·laboradors, mentre planegen
l'Operación Titán:
"La recuperació del castellà davant les imposicions catalanistes no és cap cortina de fum, senyors. És un dels punts essencials del programa ideològic del partit i hi estam compromesos del tot. Con lo cual, li hem de donar la importància que té i fer-hi feina molt forta. Sabem què hem de fer i farem allò que hem dit que havíem de fer..." (p. 53)
Rient, rient, la ficció és el mirall de la
realitat, molt més sorprenent encara.
Hem de felicitar en Pere Palou perquè ha
estat capaç de bastir aquesta farsa real amb molts pocs mesos. Com l'Abat de la
Real, en Pere ha sabut prendre l'embocadura a la degradada i depriment situació
que patim i en treu un passatemps que ens permet enfrontar-la amb una mica de
bon humor.
(Text base de presentació del llibre, feta el dia 21 de desembre de 2012 a la llibreria QUART CREIXENT de Palma.)
