25 de novembre de 2009
Aquests dilluns i dimarts 23 i 24 de novembre el món acadèmic filològic de Mallorca ha oferit un homenatge, un reconeixement, a una de les figures avui més importants de la Filologia Catalana, el mallorquí Joan Veny Clar (Campos, 1932), durant quasi mig segle professor a la Universitat de Barcelona i des de 1978 membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El Dr. Joan Veny ja havia rebut a l’illa reconeixements des de les institucions i la societat civil, però li mancava aqueix reconeixement acadèmic que ara li han oferit personalitats científiques relacionades amb l’estudi de la llengua provinents de tots els Països Catalans, en uns actes patrocinats i organitzats per l’Obra Cultural Balear i acollits per la Caixa d’Estalvis de les Balears. Les Jornades, amb assistència notable de públic, especialment d’estudiants, han remarcat la importància de l’obra científica de Joan Veny en els camps de la dialectologia catalana, el coneixement de la llengua antiga, la romanística, l’onomàstica i la terminologia de la naturalesa, i han posat èmfasi, també, en la seva excel·lència literària i la seva extraordinària bonhomia. Una valuosíssima combinació de qualitat humana i qualitat científica.
Dins aquestes sessions va sortir a rotle, era inevitable, la qüestió de la preparació dels estudiants actuals de filologia catalana (ara es prefereix dir-ne ‘llengua i literatura catalanes’, perquè els possibles alumnes no es facin por amb una paraula tan lletja; com si de les matemàtiques se’n digués ‘aritmètica i geometria’, posem per cas), quasi ignorants de llatí i, molt majoritàriament, ignorants del tot de qualsevol altra llengua romànica que no siguin el català i l’oficial de l’estat. ¿És lògic que estudiants de llengües romàniques tenguin uns coneixements magríssims de la soca original d’aqueixes llengües? Sabem que arriben a la Universitat ja pràcticament desproveïts d’aquests coneixements, gràcies a les successives reformes que han anat reduint al mínim la presència del món clàssic a l’ensenyament secundari i mitjà, però pareix encara més absurd que tota l’exigència de llatí es redueixi a 6 crèdits de primer curs en tota la carrera, amb la possibilitat remota de fer més endavant una optativa que ha de tractar de l’evolució del llatí a les llengües romàniques. ¿Es pot entrar en la història contemporània amb una noció esquifida de la història anterior? ¿Podem comprendre el present sense conèixer el passat? Quant al coneixement del món romànic, el nostre àmbit cultural natural, la situació és idèntica, si no pitjor: esvaït pràcticament el francès dels instituts, els estudiants que arriben a la Universitat just saben una mica d’anglès (que l’hagin aprovat no és garantia de res), i no tenen cap noció dels parlars de la nostra branca lingüística, excepte de castellà i de català. La universitat, a casa nostra, ofereix als alumnes de “Llengua i de Literatura Catalanes” una segona llengua, que pot ser portuguès o francès, però no totes dues a la vegada, la qual cosa els limita forçosament a una de sola. I hi ha també un “Origen i interrelació de les llengües romàniques”, i ja està. ¿Es poden formar romanistes amb aquesta escassa preparació a la matèria? És evident que no. I tot això que val per als estudiants de català val per als d’espanyol, perquè els plans estan fets amb el mateix patró. Cap de les dues vies no permet una formació ampla i general romànica. Això sí, tots han de fer com a mínim una assignatura en anglès i tenen un caramull d’optatives d’anglès. Amb aquests plans d’estudi es vol assegurar que els graduats sàpiguen anglès, però es minimitza el coneixement del nostre entorn romànic. Aquesta migrada formació impedeix que es formi cap possible romanista, amb la qual cosa aquesta ciència està destinada a la desaparició, a part de provocar absurditats com que un catalanoparlant se’n va a França o Itàlia i en aquests estats cerca de comunicar-s’hi en anglès, normalment macarrònic.
El Dr. Joan Veny Clar, reconegut internacionalment dins la Filologia Romànica, ha fet tota la seva producció científica en català, castellà, francès i italià (i potser, no ho sé cert, en qualque altra llengua romànica), i gràcies a la seva formació universitària panromànica, és capaç de relacionar qualsevol forma catalana amb les equivalents arreu del territori de la Romània, i és així que ha obtengut les dades necessàries, en moltes d’ocasions, per a poder resoldre o explicar fenòmens catalans que pareixien estranys o havien restat foscs. Una formació completa que l’ha duit a ser una autoritat en la matèria. La pobresa de la formació actual, on l’única preocupació pareix que és l’anglès (l’alienació lingüística es manifesta per moltes de vies), fa augurar que personalitats com Joan Veny seran una absoluta raresa, dins 20 o 30 anys, una vegada hagin cessat aquells qui, un poc més joves, encara varen ser a temps a formar-se en aqueix camí de la romanitat.
Només un apunt, per a acabar. La UIB, com moltes d’altres universitats catalanes, obliga a fer matèries en anglès a totes les carreres, i fins i tot ofereix carreres senceres en anglès, i tothom ho troba bé. ¿Què passaria si es decidís que a totes les carreres s’han de fer matèries obligatòriament en català? ¿I per què no s’ofereixen carreres íntegrament en català? Ara, ni tan sols “Llengua i Literatura Catalanes” és íntegrament en català.
