 |
| AraBalears, 16-09-2013 |
Si hi ha un àmbit on la llengua catalana ha
arribat quasi a la normalitat a les Illes Balears, aquest és l'ensenyament no
universitari. Els ensenyants, mestres i professors de tots els nivells
preuniversitaris, han estat, a tots els Països Catalans, des dels primers anys
del (teòric i parcial) postfranquisme, els capdavanters en l'impuls per a
aconseguir que la nostra llengua recuperàs la dignitat i la normalitat que els
imperis francès i espanyol li varen arrabassar com a càstig per haver estat,
els catalans, perdedors a la guerra dita dels Segadors (1640-1659) i a l'anomenada
Guerra de Successió (1701-1715), de l'acabament de la qual aviat commemorarem
els 300 anys. Prop de 3 segles de marginalització, amb èpoques de persecució
dura, com la de la dictadura franquista, varen fer del català una llengua
socialment sobrera, dèbil, inútil, destinada a desaparèixer, com quasi ha
succeït a la Catalunya del Nord. A finals dels anys 1970 va cessar la
persecució activa del català, tant a l'estat francès com a l'espanyol, però no
va cessar el sentiment majoritari entre els espanyols (no tant entre els
francesos, que gairebé havien aconseguit el seu objectiu) que el català era una
anomalia, una espècie d'espina clavada dins la pell hispana que calia extirpar
definitivament, però com que formalment s'havien convertit en demòcrates no
tenien més remei que consentir que el moviment català a favor de la llengua
pogués desenvolupar-se en llibertat. I a les Illes Balears aquest moviment va
ser cosa, per una part, sobretot de l'Obra Cultural Balear, i per una altra
part, de la iniciativa de molts de mestres que emprengueren la renovació
escolar amb l'impuls de l'agrupació d'escoles mallorquines i de les escoles
d'estiu. Des de la primera escola en català, privada, Mata
de Jonc (1976), a Palma, fins al moment actual, la pressió
popular, però sobretot dels mateixos ensenyants, havia aconseguit que
l'ensenyament fos molt majoritàriament en català a totes les illes, i quasi al
100 % a les àrees no urbanes de Mallorca, a Menorca i a Formentera. I és
gràcies a aquesta molt majoritària escola en català que durant aquests darrers
20 anys, de forta presència d'immigrats no catalanoparlants, s'ha aconseguit
que tots els fills d'aquests, i en bona part també els seus pares, aprenguessin
la llengua del país i es fonguessin amb els indígenes catalanoparlants de
família. L'escola en català ha garantit la cohesió social de totes les illes i
ha evitat que els naturals que parlaven la llengua pròpia fessin un grup a part
dels immigrats forasters. Aquesta integració dels immigrats a la societat
balear, però, és allò que menys ha agradat als feixistes antibalears, els
quals, apadrinats pel Partido Popular,
aqueixa associació plena de malfactors, arribats al poder local a les eleccions
de 2011 per la desesperació de la gent que patia els desastre econòmic (també
els nazis arribaren al poder d'Alemanya gràcies a unes eleccions enmig d'una
gran crisi econòmica), tot d'una han dedicat els seus esforços quasi
exclusivament a destruir la llengua catalana i la cultura de les illes. El TIL
ha estat la darrera i més ambiciosa mesura contra la llengua catalana: en lloc
de l'escola en català que havia estat un èxit absolut i que fins i tot volien
la gran majoria de pares castellanoparlants, el govern popular ha manat que l'escola es fes en tres llengües, castellà,
anglès i català, amb l'excusa que els alumnes no sabien prou castellà i anglès;
si sabien prou català o no, no els ha importat gens; que la decisió és purament
per a fer la contra al català ho demostra que les matèries que no poden ser
fetes en anglès, per manca de gent capacitada, han de ser fetes obligatòriament en castellà. Però
novament els ensenyants no ens han decebut: s'han rebel·lat i es neguen a
participar en el genocidi planificat per Bauzá i còmplices, i s'han declarat en
vaga indefinida contra aquest nou intent d'exterminar-nos. Els ensenyants, una
altra vegada (i amb el suport de la majoria de pares i de moltes institucions
civils i acadèmiques) ens mostren que són el bastió fonamental en la defensa de
la nostra cultura, són els nostres herois en la lluita per la dignitat. Ara és
l'hora, doncs, que tots els qui creieu que de llengua catalana només n'hi ha
una, que una atac a la llengua a qualsevol punt dels Països Catalans és un atac
a tota la comunitat, que tots els catalans hem de respondre unànimament a la
barbàrie que ens vol destruir, ara és l'hora, doncs, de demostrar que sou
coherents amb això que creieu, i que ajudau a sostenir la lluita dels
ensenyants balears en vaga indefinida. Els vaguistes han format una caixa de
resistència per a poder aguantar el màxim de temps la seva posició, i cal que
els arribi la solidaritat de tots els Països Catalans, perquè la seva
resistència és la de tots, i per això us deman que hi contribuïu en la mesura
de les vostres possibilitats, per a demostrar al PP i a tots els botxins de la
nostra nació que els Països Catalans existeixen. Vet aquí el compte que per a l'Assemblea de Docents, constituïda a posta per a organitzar
la vaga, i al marge dels sindicats, ha estat obert: 2056-0009-74-4102003418 (Caixa de Colonya); les aportacions que
s'hi facin han d'anar a nom de l'Obra Cultural Balear, que n'és l'entitat titular jurídica.
Si us va millor, també podeu fer aportacions al compte, a posta per a la caixa
de resistència, obert pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes,
majoritari en aquest sector: 0081-0268-24-0001564159.
Teniu una altra ocasió,
companys, de donar una nova lliçó als qui ens volen destruir. Després del
1.600.000 persones encadenades per la independència de Catalunya, altres tantes
contribucions a la caixa de resistència balear ens donarien la victòria segura.
Demostrau novament al món que tots els catalans estam junts en la defensa del
nostre patrimoni lingüístic i cultural.
