Fabra, encara

Som conscient que la meva postura clara a favor d'un model pancatalà de llengua estàndard nacional no és compartida (i, a més a més, els és incòmoda) per un prou abundós estol de de correctors i assessors de l'àrea de Barcelona, que han decidit ja fa temps que el català estàndard ha de basar-se en el parlar d'aquesta àrea, que per a ells és la més important, i ha d'incorporar col·loquialismes i barbarismes que en són propis, amb indiferència de com és la llengua a altres comarques més llunyanes, i amb indiferència també de les propostes de Pompeu Fabra i de l'IEC. A València, a les Balears, a Tortosa..., facem el nostre estàndard, si podem, o pleguem-nos a les seves imposicions particularistes. Dic això perquè he descobert que després de la meva intervenció a la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic del 28 de maig passat, a la seu de l'IEC de Barcelona, alguns dels assistents n'han fet cròniques als seus blogs i han aprofitat per fer-me algun retret, als quals voldria fer qualque puntualització. A l'article De dialectes, estàndards i altres coses de correctors, l'autora critica que la meva intervenció pareixia més la lectura d'un article que una ponència, i que per això era fàcil desconnectar-se'n, per part dels oients, i que al final vaig presentar un recull de pífies de l'Ara (i "qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes"), amb el resultat final d'un regust desagradable, per a ella. No li faré la contra en el primer retret: temerós de no tenir prou coses a dir per a omplir 45 minuts, i amb un càlcul mal fet, vaig preparar un discurs massa llarg que no vaig poder resumir adequadament i vaig exposar de manera un poc mala de pair, i sense poder-lo acabar. No vaig ser gens encertat, en la forma, és ver, i em sap molt de greu. Ara, la qüestió de les pífies ja és una altra cosa: el tema era analitzar la llengua de l'Ara, i per a fer-ho n'havia de mostrar no les pífies, sinó les incoherències o les arbitrarietats, en relació a allò que a mi em preocupa: el respecte per la normativa i l'adequació a un estàndard general. Just vaig tenir temps d'exposar-ne amb presses uns pocs casos i la cosa de fet va quedar molt enlaire. Però no eren simples pífies, que volia mostrar, sinó usos poc adequats (a parer meu, és clar!) per a la suposada modalitat estàndard del diari. Dir-ne "pífies" em sembla un recurs fàcil de desacreditació injustificada de la meva feina.

A un altre blog, un altre assistent fa aquesta asseveració: "Durant uns moments de l’exposició de Jaume Corbera vaig tenir la sensació que estava assistint a l’entronització o a la santificació de sant Pompeu Fabra, com si les seves paraules fossin un mandat diví inalterable, ben bé com alguns que branden la Constitució espanyola." (Sant Pompeu Fabra) Aquesta impressió, evidentment, és molt personal, però defuig el debat que jo pretenc i que ningú és capaç d'acceptar: demostrau amb raons que Pompeu Fabra estava equivocat amb la seva construcció d'una llengua literària (en la seva terminologia) genuïna, desespanyolitzada i integradora de totes les varietats. L'obra de Fabra no és divina, naturalment, però és lògica, coherent, amb base científica i feta amb perspectiva de tota la nació catalana. Qui la vulgui contrariar ho ha de fer, com a mínim, amb la mateixa lògica, coherència, base científica i perspectiva. Allò que no val, i sovint fan els contraris als seus plantejaments, és manipular-lo (citant-ne només qualque frase o proposició trets de context o que ell mateix havia rectificat) o oblidar-lo quan no els convé. La qüestió dels pronoms dèbils n'és un exemple molt clar: la proposta fabriana és lògica, clara i supradialectal, i per això mateix no és col·loquial. ¿Es pot perfeccionar? Sí, en qualque cas; ¿se'n pot fer una de millor? No ho sé, és possible, però la proposta de l'Ara o de l'És a dir de millor no en té res. ¿Fabra és intocable? No, és clar. ¿Millorable? Potser! Provau-ho! Però mentre no l'hàgiu millorat com a mínim respectau-lo!

Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret.