21 de juliol de 2012
Mateo Torres Bestard, Luís Zaforteza Villalonga, Antonio Zaforteza Villalonga, Emilio Manera Rovira, Ladislao López Bassa, Mateo Palmer Ferrer, José Morey Gralla, José Grifoll Moreno, Sebastián Feliu Blanes, Andrés Real Munar, Antonio Nicolau Montaner, Miguel Riutort Camps, Mateo Riera Escandell, Juan Pons Ramonell, Ignacio Seguí Colom... Són qualcuns dels noms de personatges mallorquins que, com a militars, com a falangistes, com a requetés, o com a membres de qualsevol altra organització similar, tengueren un paper important (més en alguns casos que en altres) en l’Alzamiento Nacional en aquesta illa, materialitzat el 19 de juliol de 1936. Les conseqüències de l’Alzamiento ja les sabeu: primerament, implantació del terror, assassinats descontrolats i afusellaments controlats de milers de persones ben diverses, moltes d’humils i poc significatives socialment, altres de més recursos econòmics i més significació social, com el batle de Palma, Emili Darder; segonament, persecució i prohibició de qualsevol plantejament ideològic que s’oposàs als principis de l’Alzamiento; tercerament, prohibició i marginalització de qualsevol expressió de cultura catalana o en llengua catalana, la que era, i encara és, la llengua pròpia de l’illa. La història moderna de Mallorca (i, per extensió, la de totes les illes Balears) ens ofereix diversos exemples de traïció de la seva pròpia elit social, amb renegacions ostentoses de la cultura, de la llengua i de l’essència de l’illa. A més del ja indicat, vegeu-ne uns quants exemples més, per si no se us n’acudeix cap altre ara mateix: el 26 d’agost de 1768 l’Ajuntament de Palma en ple resol encarregar a fra Tomàs Cifre la revisió del Arte Regio de Francisco de Nebrija, com a mètode per a ensenyar les lletres (llatí i castellà) als infants de la ciutat; el 1835 la Sociedad Económica de Amigos del País dóna a conèixer un projecte de diccionari per a contribuir “a la generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición en lo posible del dialecto mallorquín”; Antoni Maura, el polític mallorquí que va ser president del govern espanyol en 5 ocasions entre 1904 i 1922 (i a qui la ciutat de Palma ha dedicat un monument), no només no va fer res per la seva llengua familiar –tot i haver-s’hi mostrat ‘tolerant’ sempre que va necessitar el suport dels regionalistes de Catalunya– sinó que el 26 de gener de 1916 va enviar una lletra, com a president de la RAEL, al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, protestant perquè hi havia, segons ell, territoris espanyols on el castellà era marginat de l’ús oficial; a més el 1921 aprovà un reglament de notaria que no preveia altre ús dins els documents que el del castellà; també el diputat liberal Alexandre Rosselló (16-06-1908) es mostrà contrari a deixar que cap altra llengua que el castellà fos ensenyada a escola... Per sort, la nostra història no la fan només aquests personatges que o bé s’han desentès de la qüestió del català marginat o bé s’han afanyat a marginar-lo encara més, sinó que han estat molts els qui, ben sovint contra tots els elements, s’han esforçat a dignificar-lo, a recuperar-lo de les traïcions... L’episodi recent dels 34 parlamentaris (en aquest cas n’hi ha també de les altres illes) que han decidit que l’única llengua pròpia de les Balears havia de ser una llengua de segona categoria no fa més que continuar la miserable història de renegats i traïdors que hem d’arrossegar. Sé cert que aquest no serà el darrer, d’aquests episodis, però també tenc clar que, enfront d’aquesta plaga maleïda, la majoria del poble de les Illes resistirà amb dignitat l’envestida i acabarà girant-los l’esquena. Al cap i a la fi, són els mateixos que ens han duit al desastre econòmic, i això la gent ho veu.
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", dia 5 d'agost de 2012)
