2 d'agost de 2011
Sabíem que amb
el resultat de les eleccions de maig començàvem una nova etapa difícil per a la
llengua i la cultura del país, però –ingènuament, és ver– hi havia qui confiava
que la cosa no seria tan greu com amenaçava de ser, sobretot perquè la manca de
recursos actual no deixaria fer moltes de les coses que els qui tornaven deien
que farien. Just han passat uns pocs mesos i la realitat ja comença a superar
les previsions, no tant per allò que realment han fet sinó per allò que deixen
entreveure. Efectivament, que hagin decidit el tancament de RTVM, a pesar del
mal que fan no tan sols a la llengua (que no els importa gens, ja ho sabem)
sinó també –i especialment– a la indústria audiovisual mallorquina (que haurien
de defensar, en lloc d’enfonsar), no és en realitat cap sorpresa, perquè ja ho
havien anunciat; si trobaven que era, econòmicament, poc rendible haurien pogut
potenciar-la, introduir-hi publicitat, dinamitzar-la...; però som conscients
que no era aquest el problema, sinó que era una qüestió de simple venjança per
haver estat una emissora que havia anat massa lluny –segons ells– en el servei
al país i en la denúncia del franquisme. Que als catalanoparlants insulars ens
hagin convertit en un “mèrit” i hàgim deixat de ser una necessitat a casa
nostra tampoc ja no ens sorprèn, perquè ens ho havien anunciat: aquí vosaltres
sou tan poca cosa que podeu donar gràcies si us deixam existir i encara valoram
una mica que qualcú conegui –voluntàriament, és clar!– el vostre argot indígena
propi dels vells... Que ens repeteixin contínuament que compliran la promesa de
deixar que els pares triïn la llengua a l’escola infantil i que canviaran el
decret sobre el model lingüístic a l’ensenyament, sempre en detriment del
català, evidentment, no ens ve gens de nou, perquè la desaparició de la nostra
llengua és una de les seves obsessions i actuaran in aeternum en aquest sentit fins a aconseguir la seva meta.
Aquestes actuacions i altres que probablement vendran eren esperades coneixent
des de fa mesos qui prenien ara les decisions al nou Movimiento Nacional, i per tant les havíem de suportat amb
resignació perquè, diuen, són actuacions fetes “democràticament”, resultat
d’unes eleccions on tot això de fet importava un pebre als electors, preocupats
per qüestions molt més pràctiques i vitals. Ara, jo, la veritat, allò que crec
que és la culminació, el súmmum, de l’oprobi, de l’insult, de la ignomínia, a
què ens sotmet aquest nou govern provincià, no és que posin en pràctica totes
les seves amenaces antibalears (bé, anticatalanes en general), sinó que donin
càrrecs de certa rellevància a forasters que tenen un historial profund
d’agitació, fins a la incitació violenta, en contra dels ciutadans dignes
d’aquesta terra. No en diré els noms, perquè no es mereixen ni una traça en el
meu escrit, però m’imagín que el lector els té ben presents. Des de la
persecució sofrida el temps de la guerra i la dictadura franquista posterior,
mai ningú no ens havia menyspreat, insultat o maltractat tant com ho fa aquest
govern triat per una bona part dels mateixos nadius de les Balears. ¿La gent
sap què vota o vota enganada? No ho sé ni hi vull fer elucubracions, però el
punt de degradació a què hem arribat difícilment ja pot ser superat.
