L'any 1900 Antoni Mª Alcover, aleshores ja conegut pels seus reculls de rondalles, va tenir l'acudit genial d'iniciar l'arreplega de tot el tresor lèxic català, antic i modern, dialectal i literari, per a confeccionar el que havia de ser el més complet Diccionari de la llengua catalana. Amb aquesta intenció, Alcover va mobilitzar un bon esplet de col·laboradors, coneixedors de tots els camps de la ciència, la tècnica i la vida mundana, per tal de confeccionar la Lletra de Convit, amb la qual volia convidar "tots els amichs d'aquesta llengua" a col·laborar amb ell perquè el seu projecte es pogués fer realitat. Aquella Lletra de Convit va ser el sus inicial de la Filologia Catalana, perquè d'aquella Lletra en va sortir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana que, malgrat el seu modest nom, va ser ben aviat una importantíssima revista filològica en què hi col·laboraren els principals estudiosos de la nostra llengua del primer terç del segle XX, començant per Pompeu Fabra. Va ser dins el Bolletí número IV que Alcover va publicar l'article considerat la inauguració de la Dialectologia Catalana, aquell escrit de 109 pàgines que titulà, modestament, Una mica de dialectologia catalana, obra de referència per a qualsevol estudi posterior sobre la diversitat geogràfica catalana. I de l'empenta d'aquella Lletra en va sortir també una altra iniciativa que marcaria una altra fita en la nostra història lingüística i nacional: el 'Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana', celebrat el 1906 a Barcelona, amb 3000 inscrits entusiastes de la nostra llengua i la participació de romanistes de diversos estats europeus, a més dels autòctons (la majoria, literats i advocats; molts, capellans) que s'hi interessaven, entre els quals novament Pompeu Fabra. El 'Primer Congrés' va tenir una transcendència extraordinària, perquè en va ser conseqüència directa la fundació de l'IEC, on es formaria la Secció Filològica, d'on (també amb Pompeu Fabra com a un dels principals protagonistes) sorgirien les normes ortogràfiques, gramaticals i lexicals que encara ara, essencialment, són l'eina indispensable per a impulsar la normalització del català. Mirau si ho va ser, d'important, la Lletra de Convit! Alcover, amb molts d'esforços i molts de maldecaps, va aconseguir, a més de tot això que he dit, aplegar la informació lingüística necessària per a començar el Diccionari que havia estat la curolla de la seva segona mitja vida, però només per a començar-lo, perquè qui el va haver d'acabar va ser un altre illenc, Francesc de Borja Moll, que el Canonge manacorí havia importat de Ciutadella el 1920 per a fer-lo el seu secretari. Moll va ser una altra gran figura de la nostra filologia, el millor deixeble possible d'Alcover, el qui, amb el seu contemporani Joan Coromines, va significar la consolidació definitiva de la Catalanística com a especialització romànica. A més d'acabar el Diccionari (que no és poc!), Moll va contribuir també a la història de la llengua, a la gramàtica històrica, a l'estudi filològic de texts antics, a la gramàtica, a l'onomàstica, a la dialectologia... I, sobretot, Moll va ser durant els anys negres de la postguerra espanyola i mundial, la llumeta perenne que va mantenir a casa nostra la il·lusió i l'esperança de la llengua catalana. Per a sort nostra, aquesta particular història mallorquina de la filologia catalana aviat va tenir un altre nom propi, arribat a aquest món el mateix any que l'havia deixat Mossèn Alcover: el 1932, a Campos, va néixer Joan Veny Clar, que de ben jove s'interessà per la llengua que parlava i sentia parlar, però que -en una època de persecució- quasi ningú escrivia. Acabat el batxillerat, Joan Veny es formà en romanística a la Universitat de Barcelona i ben aviat va entendre que l'enfocament que més li agradava en l'estudi lingüístic era el de la variació diatòpica: conèixer i explicar les diferències, o les similituds especials, o les coincidències inesperades entre els parlars, escatir l'origen de determinades expressions particulars, mostrar l'habilitat creativa del poble en moltes de denominacions sorprenents, descobrir la pervivència de formes que hom considerava desaparegudes o inexistents, mostrar la capacitat popular d'explicació llegendària d'algunes paraules particulars, demostrar que la variació era ja un fenomen antic intrínsec a la parla de segles enrere... Cap aquí va dirigir tot d'una la seva inquietud investigadora, i d'aquí en sortiren tot d'una un boldró de treballs que, ben sortadament, encara no veuen la fi. Com Alcover, com Moll, Joan Veny ha grufat en la llengua per diverses cantonades, però sempre des de la perspectiva que més li ha agradat, la dialectal: n'ha estudiat el lèxic i hi ha fet aportacions etimològiques magistrals; n'ha divulgat documents de segles enrere amb estudis lingüístics impecables; n'ha estudiat topònims i antropònims dels quals, sovint, n'ha desentrallat l'origen; n'ha aplegat, amb constància de formigueta, milers de dades lingüístiques de les quals ha deixat constància en mapes exemplars que són una mostra esplèndida de la nostra riquesa lingüística i del nostre encaixament dins el món romànic més ample; n'ha examinat obres lexicogràfiques d'èpoques diverses, de les quals ha mostrat el valor i la importància per al coneixement de la nostra història lingüística; n'ha valorat la relació entre el parlar popular i la modalitat estàndard, amb propostes raonades (tot i que puguin ser discutibles) sobre la configuració d'aquesta modalitat comuna... Conscient que un dels mals més importants que afecten la nostra llengua és la interferència de les llengües dominants, ho ha denunciat sempre que ho ha considerat oportú; això sí, sempre amb delicadesa i elegància, mai amb to agressiu, el qual no fa part del seu estil. Així sabem, per exemple, que el 'vi d'agulla' no és més que una d'aquestes interferències castellanes que tant han desfigurat els nostres parlars, i que els clàssics en deien 'vi formigalejant', tan expressiu i tan oblidat; i a una altra part, també sense gaire renou, adverteix que " 'llenguado' està guanyant terreny a 'pelaia' (o 'pelea')". (I aquí permeteu-me que jo, que no mir tan prim, hi afegeixi que això passa amb el beneplàcit de la Secció Filològica de l'IEC.) Bé, de les aportacions de Joan Veny al coneixement de la nostra llengua en parlaran avui i demà personalitats diverses i expertes en aquests temes, als quals tot seguit donarem la paraula. Jo, però, encara em vull fixar en una altra qualitat de Joan Veny, una qualitat que ja he reivindicat en qualque altra ocasió, però que no és en general encara tenguda en compte com caldria: Joan Veny és un dels millors escriptors actuals en català. No ho és perquè faci novel·les d'argument sòlid i trama ben teixida, ni ho és pels seus versos o per la seva dramatúrgia; ho és per la seva prosa elegant, rica, clara, ordenada, ben construïda, plena de recursos literaris, capaç d'emocionar el lector tant quan parla dels seus referents o descobriments lingüístics com quan dedica les seves línies a parlar dels seus amics o del seu país. Vegeu, per exemple, com compara la llengua catalana al millor vi sorgit de la fermentació del most:
"És un fet que el temps dóna qualitat als vins. Després de la fermentació del most segueix el procés d'envelliment durant el qual, en vaixells i bótes, en el penombrós silenci dels cellers, el vi s'enriqueix, esdevé millor. Igualment passa amb les llengües. Han transcorregut anys i segles fins arribar a la formació de les llengües romàniques. Factors exògens i interns les han configurat. De la soca llatina ha eixit la brocada romànica. Del most de llatí parlat ha sortit el vi de la llengua catalana."
O amb quin lirisme elogia la figura del seu amic traspassat Jaume Vidal Alcover:
“I bé, el fet és que ens has deixat. O millor, se te’ns han emportat. Qui? No crec que hagi estat el Déu cristià, bondadós i ple de generositat. Degué ser més aviat un déu pagà, una divinitat mitològica, probablement grega, juganera i egoista, amant de les lletres, que, veient com l’Olimp quedava migrat de poetes i humanistes, et va segrestar per tenir-te de trobador al costat i delectar-se amb la música dels teus versos. Et veiem coronat de llorer, passejant entre magnòlies i murtes i un ampli esguard sobre la mar infinita... Mentre nosaltres ens hem quedat amb la fragilitat de les teves cendres, el teu record immarcescible i una obra rica, policroma, estimulant...”
O aquesta bella imatge de la mar:
"La mar, el mar, femení i masculí a la vegada; receptiu com un cos de donzella que es deixa estimar i alhora actiu, seductor, dinàmic, que obre cales coronades de pinars, crea platges de blancor radiant i besa la ribera amb suavitat o amb fúria. Una mar que és frontera i és comunicació, que educa el repte de la llibertat dulcificant amb prudència la rauxa de l'audàcia, perquè la mar és un camp generós que no es pot sembrar a tota hora."
O com compara el seu estat de satisfacció, per haver recercat i establit l'origen del nom de peix pestriu, que remunta al llatí PRISTIS, amb el de l'arqueòleg que ha trobat intacta una peça antiquíssima:
«Després d'aquesta recerca, tinc la sensació d'haver rescatat una àmfora mil·lenària que el fang i les correnties dels segles havien soterrat al fons del mar.»
Finalment, vull destacar el seu compromís i els seus mèrits humans, perquè Joan Veny no s’ha estat d’aprofitar els seus escrits per denunciar, quan ho ha cregut oportú, no només la situació delicada de la llengua, com ja he destacat, sinó també del medi que tanta de matèria li ha proporcionat en les seves investigacions; sempre, però, evitant proclames agitadores pròpies d’ambient d’exaltació:
“Avui, però, les coses [es refereix a la mar] han canviat a causa de diversos factors. La sobrepesca, la contaminació, el canvi climàtic, la regeneració artificial de les platges, la caça submarina, les xarxes de deriva són agents que fan perillar la continuïtat d’aquest bé de la naturalesa. L’amenaça del tresor de la biodiversitat va a la par amb la del lèxic que designa totes aquestes espècies.”
I els seus mèrits humans els hem conegut bé tots aquells a qui ens ha tocat la sort de ser alumnes o, més encara, amics seus: unes classes excel·lents en què vessava entusiasme per la matèria que ensenyava, una cortesia i una amabilitat extremes amb els estudiants, una predisposició absoluta a complaure tothom que li hagi demanat ajuda o consell, gens de reticència a fer partíceps dels seus coneixement aquells que hi han acudit cercant (in)formació; i mai no el sentireu parlar malament de ningú, mai no deixarà de socórrer-vos si està en les seues mans...
Per tota aquesta feinada i per totes aquestes qualitats Joan Veny i Clar ja ha rebut nombroses distincions cíviques (entre les quals destaca la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 1997) i qualcuna d'acadèmica (com el Doctorat Honoris Causa de la Universitat de València, 2008). A Mallorca, també ha estat reconegut per les institucions cíviques, oficials i privades (el col·legi públic de Campos duu el seu nom des de 1989; premi 'Josep Mª Llompart' de l'OCB, 1997; 'Reconeixement de Mèrits' de l'Escola Municipal de Mallorquí, de Manacor, 1998; 'Medalla d'Honor i Gratitud' del Consell de Mallorca, 2001; 'Fill Il·lustre' de Campos, 2006), però li mancava el reconeixement acadèmic públic (perquè internament aquest reconeixement ja fa molts d'anys que el té). Amb aquests actes organitzats per l'Obra Cultural Balear, que tenc l'honor d'haver coordinat, complim amb aquest deute de proclamar públicament, des del món de l'estudi i la investigació filològics, la nostra gratitud a la feinada immensa que Joan Veny ha fet per al més profund i més exacte coneixement de la llengua catalana en l'àmbit no sols de la dialectologia (potser el més important), sinó també de l'onomàstica, del lèxic especialitzat i la terminologia de la naturalesa, de la llengua antiga i de la romanística. I també, perquè no hi podia faltar, al reconeixement al mestre i a l'amic que ha inspirat i ha ajudat tanta de gent en la seva formació.
Gràcies, doncs, a l'Obra Cultural Balear per voler organitzar aquests actes, i a la Caixa d'Estalvis 'Sa Nostra' per acollir-los. Gràcies a tots els qui han volgut participar en aquestes sessions, qualcuns venguts des de ben enfora. Gràcies a tots els qui sou aquí per a unir-vos a aquests actes i als qui no han pogut venir, però han enviat la seva adhesió. I sobretot gràcies a Joan Veny i Clar, el principal protagonista d'aquestes Jornades, sense el qual, naturalment, no s'haurien pogut fer, i sense el qual els nostres coneixements del català serien molt més reduïts.
Antoni Mª Alcover Sureda, Francesc de Borja Moll Casasnovas, Joan Veny Clar: vet aquí tres noms, sorgits d'aquestes illes, essencials en el naixement i la consolidació de la Filologia Catalana. Els balears en podem estar ben orgullosos. I els catalans en conjunt també, és clar.
