25 de desembre de 2004
Tots els qui llegiu aquest article segur que teniu prou gust lingüístic com per comprendre quan un discurs, escrit o oral, s'avé amb allò que és el geni de la llengua, amb la seva idiosincràsia, amb la seva tradició, amb la seva correcció. M'imagín que la majoria, encara que no sigueu experts en lingüística compreneu que les llengües en si mateixes no són ni fàcils ni difícils, ni bones ni dolentes, ni guapes ni lletges, ni útils ni inútils, ni imperials ni prohibides, ni interessants ni no interessants, ni igualitàries ni discriminatòries... Les llengües són codis de comunicació, que com a tals serveixen per a expressar les necessitats de les persones que viuen relacionades amb altres persones. És a dir, una hipotètica persona que s'hagués criat i visqués tota sola, absolutament tota sola, no necessitaria la llengua per a res, perquè no s'hauria de comunicar mai amb ningú. Són les societats que necessiten les llengües, i amb les llengües que fan servir s'intercomuniquen els membres d'aquestes societats entre si i, a més, són identificats els productes culturals de la societat, en el seu conjunt. Una funció de les llengües, que és secundària respecte de la d'instrument d'intercomunicació, però no per això és menys important, és la de facilitar la cohesió social i la identificació dels membres de la societat com a tals. És allò de “em sent membre de la mateixa societat per tot allà on em saluden amb bon dia.” La llengua ens uneix amb els altres individus que parlen com nosaltres, però també amb els que ja hi han parlat (amb els nostres ascendents) i amb els que hi parlaran (amb els nostres descendents). Els presents hem rebut la llengua amb unes determinades característiques, fonètiques (de so), tonals (entonació i accent), morfològiques (de formes), sintàctiques (de construccions) i lèxiques (de paraules), i encara que hi puguem fer les nostres aportacions, aqueixes característiques romanen essencialment iguals (si no hi ha una influència forta d'una societat que en parla una altra, de llengua, i ens desbarata la nostra; però això ja és una qüestió en la qual ara no hi vull entrar). Una de les característiques que té la llengua catalana, com totes les llengües romàniques, és la distinció morfològica entre gèneres (masculí i femení), que no va necessàriament lligada a la diferenciació sexual animal i vegetal. Totes les coses són o masculines o femenines, lingüísticament, però no ho són sexualment. Una taula no és més femenina que un armari, ni un totxo és més masculí que una rajola. Una rata pot ser mascle o femella, igual que una llebre, o un mart, o un granot, o una geneta, o una serp, o un dragó... Amb noms referits a persones i a animals domèstics (i a alguns animals salvatges més coneguts) normalment la distinció morfològica masculí-femení es correspon amb la distinció sexual, però hi ha qualque cas en què no se'n fa, de distinció (un infant) i qualque cas en què la distinció es fa pel determinant (un artista – una artista). I hi ha casos en què no hi ha distinció morfològica de gèneres, sinó distinció lèxica de sexes: dones i homes, vaques i bous, cabres i bocs, galls i gallines... Des del punt de vista lingüístic dona no és el femení d'home, com bou no és el masculí de vaca, etc. La qüestió és que fent referències en singular, la distinció mascle-femella és procedent (no tant parlant d'animals), perquè en singular o s'és una cosa o l'altra: tenc un fill és ben diferent de tenc una filla, anar amb un home és ben diferent d'anar amb una dona, tenir una nora no és igual que tenir un gendre, criar un gall no és criar una gallina. Però parlant en plural la necessitat de diferenciació no és indispensable, perquè en plural hi pot haver individus de cada sexe mesclats, i generalment no és útil, no aporta res a la comunicació, distingir els uns dels altres, raó per la qual la llengua es serveix d'una sola de les terminacions possibles, la del gènere masculí (no de sexe masculí!), que de fet equival a un neutre: els obrers fan vaga tant implica els homes com les dones, els meus fills són molt bons al·lots tant fa referència als mascles com a les femelles, els portuguesos són simpàtics no vol dir que les portugueses no ho siguin també, tenc dos moixos no exclou que un sigui “moixa”. Parlant de persones o d'animals, si existeix una paraula diferent per a cada sexe, normalment ens hi referim en plural amb la que designa el mascle: m'agraden els cans, els meus oncles de Palma, visc amb els meus pares..., però de cap manera vol dir això que no hi incloguem la persona o l'animal femella: m'agraden els cans també vol dir que m'agraden les cusses, els meus oncles de Palma són un oncle (un conco, més popularment a Mallorca) i una tia, visc amb els meus pares significa que visc amb mon pare i amb ma mare... De vegades en lloc de la paraula per al mascle usam la que designa la femella: he vist moltes de vaques no exclou que, mesclats, hi hagués bous; tenc un corral ple de gallines no descarta que hi hagi també qualque gall, per la muntanya hi ha moltes de cabres no vol dir que no hi hagi també bocs. Hi ha un cas, però, en què és indispensable mantenir les dues paraules si volem no posar en dubte que són persones dels dos sexes: homes i dones: li agraden els homes – li agraden les dones – li agraden els homes i les dones. Per referir-nos a uns i altres en plural i amb una sola paraula hem de dir “les persones”. Només en texts de referències històriques, dins el passat, trobam usat “els homes” com a genèric: els homes prehistòrics.
Amb una paraula, en singular una bunyolina no és un bunyolí, i s'ha de fer la distinció forçosament. Però en plural, bunyolins ho són tant les dones com els homes, i dir-ho així no és excloent per a ningú. Sempre s'ha dit així i tothom ho ha entès perfectament, i les dones de Bunyola no s'han sentit, per això, discriminades. Posats a trobar discriminacions, els vertaders discriminats en plural seríem els homes, perquè podem fàcilment conèixer que en dir “les bunyolines” només ens referim a les dones de Bunyola, però en dir “els bunyolins” hi incloem homes i dones. No tenim una manera equivalent de dir només “els homes bunyolins”, si no és explicitant el substantiu. La interpretació (imposada per una exageració del moviment feminista, ignorant en lingüística) que “els bunyolins” només són els homes de Bunyola no té base científica, és ingènua. No hi ha raó, doncs, per proposar “Com anaven i venien els bunyolins i bunyolines”, perquè “i bunyolines” hi sobra del tot. Ni posant “les bunyolines” (que en qualsevol cas seria més acceptable) la construcció és genuïna.
Tots els qui llegiu aquest article segur que teniu prou gust lingüístic com per comprendre quan un discurs, escrit o oral, s'avé amb allò que és el geni de la llengua, amb la seva idiosincràsia, amb la seva tradició, amb la seva correcció. M'imagín que la majoria, encara que no sigueu experts en lingüística compreneu que les llengües en si mateixes no són ni fàcils ni difícils, ni bones ni dolentes, ni guapes ni lletges, ni útils ni inútils, ni imperials ni prohibides, ni interessants ni no interessants, ni igualitàries ni discriminatòries... Les llengües són codis de comunicació, que com a tals serveixen per a expressar les necessitats de les persones que viuen relacionades amb altres persones. És a dir, una hipotètica persona que s'hagués criat i visqués tota sola, absolutament tota sola, no necessitaria la llengua per a res, perquè no s'hauria de comunicar mai amb ningú. Són les societats que necessiten les llengües, i amb les llengües que fan servir s'intercomuniquen els membres d'aquestes societats entre si i, a més, són identificats els productes culturals de la societat, en el seu conjunt. Una funció de les llengües, que és secundària respecte de la d'instrument d'intercomunicació, però no per això és menys important, és la de facilitar la cohesió social i la identificació dels membres de la societat com a tals. És allò de “em sent membre de la mateixa societat per tot allà on em saluden amb bon dia.” La llengua ens uneix amb els altres individus que parlen com nosaltres, però també amb els que ja hi han parlat (amb els nostres ascendents) i amb els que hi parlaran (amb els nostres descendents). Els presents hem rebut la llengua amb unes determinades característiques, fonètiques (de so), tonals (entonació i accent), morfològiques (de formes), sintàctiques (de construccions) i lèxiques (de paraules), i encara que hi puguem fer les nostres aportacions, aqueixes característiques romanen essencialment iguals (si no hi ha una influència forta d'una societat que en parla una altra, de llengua, i ens desbarata la nostra; però això ja és una qüestió en la qual ara no hi vull entrar). Una de les característiques que té la llengua catalana, com totes les llengües romàniques, és la distinció morfològica entre gèneres (masculí i femení), que no va necessàriament lligada a la diferenciació sexual animal i vegetal. Totes les coses són o masculines o femenines, lingüísticament, però no ho són sexualment. Una taula no és més femenina que un armari, ni un totxo és més masculí que una rajola. Una rata pot ser mascle o femella, igual que una llebre, o un mart, o un granot, o una geneta, o una serp, o un dragó... Amb noms referits a persones i a animals domèstics (i a alguns animals salvatges més coneguts) normalment la distinció morfològica masculí-femení es correspon amb la distinció sexual, però hi ha qualque cas en què no se'n fa, de distinció (un infant) i qualque cas en què la distinció es fa pel determinant (un artista – una artista). I hi ha casos en què no hi ha distinció morfològica de gèneres, sinó distinció lèxica de sexes: dones i homes, vaques i bous, cabres i bocs, galls i gallines... Des del punt de vista lingüístic dona no és el femení d'home, com bou no és el masculí de vaca, etc. La qüestió és que fent referències en singular, la distinció mascle-femella és procedent (no tant parlant d'animals), perquè en singular o s'és una cosa o l'altra: tenc un fill és ben diferent de tenc una filla, anar amb un home és ben diferent d'anar amb una dona, tenir una nora no és igual que tenir un gendre, criar un gall no és criar una gallina. Però parlant en plural la necessitat de diferenciació no és indispensable, perquè en plural hi pot haver individus de cada sexe mesclats, i generalment no és útil, no aporta res a la comunicació, distingir els uns dels altres, raó per la qual la llengua es serveix d'una sola de les terminacions possibles, la del gènere masculí (no de sexe masculí!), que de fet equival a un neutre: els obrers fan vaga tant implica els homes com les dones, els meus fills són molt bons al·lots tant fa referència als mascles com a les femelles, els portuguesos són simpàtics no vol dir que les portugueses no ho siguin també, tenc dos moixos no exclou que un sigui “moixa”. Parlant de persones o d'animals, si existeix una paraula diferent per a cada sexe, normalment ens hi referim en plural amb la que designa el mascle: m'agraden els cans, els meus oncles de Palma, visc amb els meus pares..., però de cap manera vol dir això que no hi incloguem la persona o l'animal femella: m'agraden els cans també vol dir que m'agraden les cusses, els meus oncles de Palma són un oncle (un conco, més popularment a Mallorca) i una tia, visc amb els meus pares significa que visc amb mon pare i amb ma mare... De vegades en lloc de la paraula per al mascle usam la que designa la femella: he vist moltes de vaques no exclou que, mesclats, hi hagués bous; tenc un corral ple de gallines no descarta que hi hagi també qualque gall, per la muntanya hi ha moltes de cabres no vol dir que no hi hagi també bocs. Hi ha un cas, però, en què és indispensable mantenir les dues paraules si volem no posar en dubte que són persones dels dos sexes: homes i dones: li agraden els homes – li agraden les dones – li agraden els homes i les dones. Per referir-nos a uns i altres en plural i amb una sola paraula hem de dir “les persones”. Només en texts de referències històriques, dins el passat, trobam usat “els homes” com a genèric: els homes prehistòrics.
Amb una paraula, en singular una bunyolina no és un bunyolí, i s'ha de fer la distinció forçosament. Però en plural, bunyolins ho són tant les dones com els homes, i dir-ho així no és excloent per a ningú. Sempre s'ha dit així i tothom ho ha entès perfectament, i les dones de Bunyola no s'han sentit, per això, discriminades. Posats a trobar discriminacions, els vertaders discriminats en plural seríem els homes, perquè podem fàcilment conèixer que en dir “les bunyolines” només ens referim a les dones de Bunyola, però en dir “els bunyolins” hi incloem homes i dones. No tenim una manera equivalent de dir només “els homes bunyolins”, si no és explicitant el substantiu. La interpretació (imposada per una exageració del moviment feminista, ignorant en lingüística) que “els bunyolins” només són els homes de Bunyola no té base científica, és ingènua. No hi ha raó, doncs, per proposar “Com anaven i venien els bunyolins i bunyolines”, perquè “i bunyolines” hi sobra del tot. Ni posant “les bunyolines” (que en qualsevol cas seria més acceptable) la construcció és genuïna.
