Un altre somni d'una nit d'estiu

Va obrir els ulls i va veure molta de claror. Pel balcó podia veure la gran claredat que dominava l’ambient, amb l’aire ben net i el sol ben lluent. Quin contrast, amb la foscor tenebrosa que imperava quan es va colgar! S’aixecà ben contenta, va fer tot el ritual acostumat de cada dia en aquell moment i es preparà un bon berenar, sa i respectuós amb l’entorn natural, com corresponia a una militant naturista. Vestida per a sortir al carrer, va travessar el portal i tot d’una va ser enmig del trull de la ciutat... ¿Del trull? Idò no, no n’hi havia gens, de trull: els carrers eren molt tranquils, quasi no hi havia vehicles de motor, la gent caminava sense pressa, hi havia molts de ciclistes (que anaven pel carril que els corresponia, naturalment), ningú cridava, ningú molestava ningú, no hi havia papers ni brutor per en terra... Na Lluïsa ho trobava estrany, tot allò, tenia la sensació que qualque cosa no era com sempre, que hi havia hagut un canvi, però no el veia, no sabia quin havia pogut ser, aquest canvi. De camí cap a la feina, que era a una oficina governamental dedicada a la consecució del turisme sostenible, es va aturar a una papereria a comprar un diari; normalment comprava El matí, però aquell dia va comprar L’actualitat, el diari més antic dels que es publicaven a l’illa, que incloïa un suplement titulat Natura i vida, ple de consells i recursos per a respectar i aprofitar, sense fer-los malbé, els productes i els espais naturals que la terra ofereix als humans. Amb el diari dins la motxilla, va continuar aquella passejada alegre cap a la seva feina, que per a ella no ho era ben bé, una feina, sinó una contribució entusiasta a fer que les visites turístiques no fossin excessives i perjudicials, sinó ajustades a les possibilitats insulars i beneficioses per a la societat i per al medi natural. De fet, des que aqueixa oficina funcionava, s’havien acabat els embossos a les carreteres i als carrers, s’havien reduït les autopistes, s’havien multiplicat les freqüències de trens i autobusos (tots elèctrics, naturalment), se n’havien creat línies noves... Els parcs naturals i els espais protegits havien augmentat considerablement, els creuers carregats de milers de turistes havien estat limitats i, a més a més, distribuïts per diversos ports... Els prats de posidònia de les costes s’havien recuperat enormement, i ja no s’hi veien mil barques fondejades a damunt. No hi havia plàstics quasi per enlloc, i principalment no n’hi havia dins la mar, on la fauna i la flora s’havia recuperat extraordinàriament i ja no hi havia espècies amenaçades. Fins i tot havia corregut la notícia que per qualque punt de la costa nord havien vist vellmarins... Les depuradores no rebentaven més en ple estiu, perquè eren més modernes i no anaven tan plenes de m...., a causa de la limitació del nombre de visitants alhora, gràcies a l’empetitiment de l’aeroport i a la reducció important de les places turístiques. Això, sobretot en aquells punts que s’havien arribat a destacar per la presència de masses incontrolades de personal quasi sempre gat i inconscient del perill en què es posava quan volia botar de balcó a balcó o es tirava a la piscina del complex hoteler des de la barana de la finestra de la cambra... L’illa tornava ser un indret amable i agradable tant per als residents, el nombre dels quals havia disminuït bastant des de feia uns anys, com per als visitants, que ja no hi venien a cercar només platja, sol, gatera i sexe, sinó sobretot tranquil·litat, cultura, naturalesa i repòs. Qui hi volgués viure trobava fàcilment habitatge a preu raonable, perquè els preus s’havien estabilitzat i no hi havia especuladors que els alterassin a l’alça.

            Na Lluïsa, després d’haver-se aturat a comprar el diari, caminant cap a l’oficina, es va trobar amb un incident, i com que no sabia què havia passat, ho va demanar –en català, naturalment– a un dels policies que hi feien guàrdia, i aquest, amb una amabilitat exquisida i esforçant-se per respondre-li en la mateixa llengua (es veia que era foraster), li ho va explicar amb detalls. No havia estat res greu, però és clar que havia atret l’atenció de molta de gent. Arribada a la feina, ho va comentar amb els companys, que ja n’havien sentit notícies a través de les emissores de ràdio i televisió locals, totes de parla catalana i molt primmirades en la correcció de la llengua. Gràcies als esforços del Govern insular, i a la col·laboració desinteressada del Govern de l’estat, s’havia aconseguit que la llengua pròpia del país, la catalana, fos omnipresent a la societat: era la llengua majoritària dels mitjans orals i escrits, era la llengua normal de l’ensenyament, era usual als negocis (hotels, restaurants, botigues, oficines, tallers, bancs, asseguradores, etc.), era ben usada als centres de salut i als hospitals, i respectada i parcialment usada pels policies i els guàrdies civils. Fins i tot podies telefonar a qualsevol d’aquests números d’informació o reclamació que tenen tantes d’empreses i sempre et responia qualcú que entenia el català. Feia anys que no es tenien notícies de cap cas en què un ciutadà de l’illa hagués estat molestat pel fet de parlar en català.

            Feia una estona que na Lluïsa havia arribat a la feina i, de cop i volta, va tenir la sensació que s’endormiscava... Devia ser la calor, no excessiva però sí un poc marcada...

            Va obrir els ulls i el panorama era gris, trist, renouer, no gaire diferent de la foscor tenebrosa imperant quan s’havia colgat. Amb presses i malhumorada, s’aixecà, va seguir el ritual de cada dia, es preparà un berenar qualsevol ple de greixos industrials embolicats amb plàstic, i, vestida de carrer, va sortir de casa seva per a anar a la feina, una feina rutinària a un banc, a la secció encarregada d’executar les hipoteques i engegar la gent de la casa on viuen que no poden pagar... Al carrer hi havia un trull espantós: embossos de cotxes i renous de clàxons, gent apressada amb cara de pomes agres, gent que discutia per no res, autobusos vells que feien una fumera negra i no bastaven per dur tota la gent que hi volia pujar... Un poc distreta, va voler travessar per un lloc prohibit i un guàrdia de males maneres i en castellà la va renyar, i quan es va voler disculpar, en català, encara va haver d’aguantar un “en español, que no la entiendo!” Hi havia una gentada pertot, ja tan prest, caramulls de turistes despistats que feien nosa als qui anaven a fer feina, no es podia passar per enlloc... A la fi va arribar a la feina –que odiava– i va ocupar el seu lloc, i abans de començar amb els papers (a veure a qui toca engegar avui!), s’aturà a recordar el somni que havia tengut aquella nit, i una mitja rialla li va venir a la cara. Ai! Sort dels somnis, que ens alegren una mica la vida i ens retornen la il·lusió! ¿Podrà ser mai veritat, un somni com el que he tengut anit? Faré els possibles per a no oblidar-lo.

(Publicat a Miscel·lània dedicada al número 200 de la col·lecció Coses Nostres, Cas Concos des Cavaller, setembre 2019; ps. 127-129.)