Una baula imprescindible

La supervivència d’una cultura depèn de la transmissió intergeneracional: qualsevol cultura sobreviu al pas del temps si contínuament, sense interrupció, es va traspassant d’unes generacions a les altres, successivament. Durant molt de temps, i actualment a segons quines societats, aquesta transmissió ha estat exclusivament o sobretot oral, però després de la troballa de l’escriptura, també s’ha transmès per escrit, i d’ara endavant hem de suposar que igualment n’hi haurà transmissió per mitjans audiovisuals i informàtics. De qualsevol cultura humana, l’element principal és la llengua, perquè és en una determinada llengua que s’expressa aquesta cultura, i si la llengua s’esvaeix igualment ho fa la cultura vehiculada per tal llengua; com a molt, en poden quedar mostres residuals mal expressades en una altra llengua. Tot això ho saben bé aquells que tenen com un dels seus objectius principals la destrucció de determinades cultures, per això la primera cosa que fan és o bé prohibir directament o bé marginar socialment les llengües corresponents, i després també prohibeixen o marginen les manifestacions culturals de la comunitat a destruir, de manera que, alhora, els parlants de les llengües prohibides o marginades les abandonen, més o menys de pressa i convençuts, i tota la cultura que s’hi vehiculava o bé és folkloritzada (que és com dir “museïtzada”) o, simplement, és oblidada. El franquisme ha estat, per a la cultura catalana, l’intent més feroç i poderós de destruir-la de tota la seva història, perquè, si bé no és més que la culminació d’una llarga època bicentenària de marginació, implica la concentració dels esforços més efectius i cruels per a assolir aquest objectiu, incloent l’eliminació física de moltes de persones culturalment emblemàtiques, com és el cas, a Mallorca, per exemple, d’Emili Darder. Però fins i tot dins aquesta etapa ignominiosa i tètrica, d’ambient gris i depriment, marcat per la repressió constant, hem tengut al nostre país grups de persones, més o manco nombrosos, que enmig de la foscor han volgut encendre llums d’esperança per a mantenir viva, encara que fos al mínim, la nostra essència cultural, amb la confiança que de la resistència se’n derivaria la supervivència. A Mallorca n’hi hagué diversos d’aquests grups, que discretament actuaren com pogueren perquè la cultura del país sobrevisqués. N’aglutinà qualcun en Francesc de Borja Moll, amb l’editorial com a estaló, que ja dins els anys 40 aconseguí publicar algunes obres en català, i en aquesta mateixa dècada –la pitjor de tota la nostra història– se’n formaren d’altres que, amb tertúlies literàries celebrades a cases particulars (a cals germans Massot, a cal poeta Guillem Colom...), varen fer que el fil cultural entre les generacions anteriors i posteriors a la guerra iniciada pels feixistes no es rompés mai. Entre aquests grups hi hagué el que es formà a l’entorn de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, que durant les tres dècades dels 40, 50 i 60 del segle XX, fou un activista entusiasta, dins les possibilitats del moment; literat ell mateix, autor de diverses narracions i de poemes de factura innovadora, historiador i promotor literari, divulgador de la cultura a la premsa (sobretot al quinzenal Santanyí), encoratjador i mestre d’escriptors joves (com Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal-Ferrando…), aplegà a la seva rebotiga altres entusiastes com ell de la cultura (com Josep Maria Llompart i Manuel Sanchis Guarner), amb els quals va omplir, fins on va poder, el buit que les institucions oficials franquistes havien decidit per a la producció cultural mallorquina. Amb molts d’aquests, el 1962 fundà l’Obra Cultural Balear, institució que ha jugat, i juga encara avui, un paper fonamental en la nostra resistència cultural. El llegat de Bernat Vidal i Tomàs és magne i transcendental, impossible de resumir en aquestes poques línies, i per a conèixer-lo, si encara no el coneixeu bé, és importantíssim que visiteu l’exposició que, per a commemorar-ne el centenari (va néixer el 1918 i va morir massa prematurament el 1971), es mostra a les Cases Noves de Santanyí, exposició magnífica que, patrocinada per l’Ajuntament, ha organitzat la seva filla Isabel Vidal Munar, sense dubte la millor coneixedora de l’obra de son pare. Anau-hi, si encara no hi heu anat, i us convencereu que Bernat Vidal, com altres contemporanis seus que compartiren la mateixa inquietud en aquell període tan ombrívol, ha estat una baula imprescindible en la cadena de la transmissió del patrimoni cultural del nostre país.

 

Vegeu el vídeo de l'exposició en aquesta adreça: https://youtu.be/wmsxYNImrpM