1 de març de 2012
Una característica particular del català
en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els
occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden
correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a
pareix derivar de como ad, i s’hauria
format de construccions antigues
com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a
bon crestian pertanyia” (Crònica de
Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”.
Ja des dels inicis del català literari com
a apareix amb el valor de “en qualitat de”, “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un
predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah
Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus
gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors
dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples
extrets del Glossari General Lul·lià,
de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran
tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer
feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir,
en els dos casos “igual que”).
Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els
dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard,
probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor
de la distinció catalana.
El fet és que les gramàtiques normatives
en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en
qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant
barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en
fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir
perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns
exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com
a general, mereix tots els nostres elogis” (1912), “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956),
“S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent
pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra
mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que
no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que
és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era
pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra,
Ruaix (El català en fitxes II, 1974)
dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem
com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen,
almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat
és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la
influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants
als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al
literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho
fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i
discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la
llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R.
R. Martin: Tempesta d’espases. Ed.
Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència
i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com
“estranys” ” (Viu Molins de Rei,
23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la
possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i
també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com
gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables.
Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt
rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar
compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una
norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en
efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en
els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre
els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer
que l’ús col·loquial és com a. No puc
comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de
la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la
recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica
normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i
recuperarà la norma implícita de Fabra.
(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)
Un bon article! Només hi trobo en anglès un paral·lelisme:
ResponEliminaCom = like
Com a = as
Miquel, deus haver entès una cosa diferent que jo. L'article diu que no hauríem de fer aquesta distinció segons el valor lèxic. L'hauríem de fer només segons si hi ha o no un determinant. La gramàtica de l'AVL diu coses paregudes. Però la 'a' només cau davant de determinant quan el 'com' té el valor de "com si fóra", no quan vol dir "en qualitat de".
ResponEliminaEls exemples considerats incorrectes per aquest article i citats per Ruaix i Badia, són en realitat de Fabra, DGLC, s. v. "com": «Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans», «Estava com mort». Llegint els diversos exemples d’aquest article del DGLC i altres textos fabrians, com el § 87 de la "Gramàtica catalana" pòstuma (1956), és clar que Ruaix i Badia no han interpretat malament Fabra. Compareu l’exemple següent de la gramàtica pòstuma amb els de més amunt del DGLC (el parèntesi és de Fabra, no meu): «En Joan i en Jordi (que són germans) s’estimen com a bons germans».
ResponElimina