Qüestió de llibertat

14 d'abril de 2011

Un dels principis sacrosants dels partits considerats de dretes és allò que ells en diuen la llibertat: llibertat de pensament, llibertat de religió, llibertat d'acumulació de capital i de propietat privada, llibertat de decisió, llibertat d'explotació, llibertat de circulació, llibertat d'expressió, llibertat de llengua, llibertat de triar escola, llibertat de mercat, llibertat de televisió, llibertat de ràdio, llibertat de dir mentides... A mi em sembla que com a principi fonamental, el de la llibertat és indiscutible, però, és clar, tot té un límit, i, a més a més, qui defensa la llibertat de tot ha de ser coherent amb ell mateix, i no pot ser que la llibertat només sigui vàlida per a allò que interessa a un determinat subjecte o a una determinada organització, i en canvi no valgui per a allò que no li interessa. I quan dic que tot té un límit no em referesc a cada una de les concrecions de la llibertat, sinó al principi general: la llibertat absoluta està limitada per la llibertat individual i pel benestar col·lectiu. Jo tenc la llibertat d'anar on vulgui i per on vulgui, però no tenc la llibertat d'anar en cotxe pel mateix costat de la carretera per on van els cotxes que vénen en sentit contrari, ni d'entrar dins les cases des altres; jo puc dir allò que vulgui, però no tenc la llibertat difamar els altres; jo tenc la llibertat d'acumular capital de manera lícita i legal, però no tenc (o no hauria de tenir... ?) la llibertat de fer-ho empobrint els altres; jo tenc la llibertat de dir mentides, però no puc dir mentides amb la intenció de fer mal a ningú; jo tenc la llibertat de parlar la llengua que vulgui, però si parl una llengua que els qui m'envolten no entenen, la meva llibertat es converteix en la meva presó, i per això si en una societat hi ha establit el principi legal que cadascú pot exercir la llibertat de parlar la llengua que vulgui, hi ha d'haver un altre principi legal que obligui tothom a comprendre la llengua de qui li parla, si no és així aqueixa llibertat és falsa; la llibertat teòrica de triar escola topa amb la limitació real de la disponibilitat d'escoles: si a un lloc hi ha 2 escoles per a 50 alumnes cada una i 100 famílies trien totes dur el seu fill a una sola de les escoles, és evident que la llibertat de triar és impossible per a tothom... És clar, doncs, claríssim, que la llibertat té restriccions inevitables per causa de la convivència, de les quals només es salva la llibertat de pensament, perquè el pensament és intern a l'individu i no pot ser restringit per cap element extern. Tornem, però, al començament: els partits de dretes solen ser molts afectats de proclamar la seva llibertat d'això i d'allò, i d'oblidar alhora les restriccions que les afecten; no són tan afectats, però, de garantir les llibertats dels qui no són dels seus, sobretot perquè sovint temen que les llibertats dels altres col·lisionin amb les seves (o amb els seus interessos amagats), i aquí és on entren en contradicció. Un dels exemples més clars, més forts, més durs, d'aquesta contradicció (és una manera suau de referir-m'hi) és la postura del govern regional valencià respecte de TV3: ha impedit amb tots els recursos de què ha disposat l'exercici de dues llibertats que són bàsiques, la de fer arribar unes emissions televisives a la gent i la de poder captar aquestes emissions, sense que unes restriccions raonades i ben fonamentades en justificassin l'actuació, perquè aquestes emissions no van contra el dret ni la llibertat de ningú ni molesten ningú; simplement, no les vol perquè són en català. ¿Hi pot haver restriccions a unes emissions? Sí: si aquestes emissions propaguen missatges ofensius, racistes, feixistes, sexistes... ¿És aquest el cas de TV3? No, és pura arbitrarietat, contrària a la llibertat, comesa per uns governants pertanyents a un partit que s'umpl la boca sempre seguit de la paraula "llibertat". La cosa pitjor és que no es tracta només d'impedir l'exercici de la llibertat d'oferir i de veure TV3, sinó que la intenció és molt més malèfica: impedir que subsisteixi l'entitat que va tenir la iniciativa de fer que TV3 arribàs a València, Acció Cultural del País Valencià, obligada a pagar 800.000 euros de multa dins un termini molt breu, quantitat que l'entitat veu impossible d'abonar pels seus propis mitjans. I si no ho fa, veurà embargat tot el seu patrimoni i desapareixerà... Des de la seva ultratomba, Franco aplaudirà la gesta d'aquests brillants deixebles, que són de la mateixa corda que els batles de Calvià i de Marratxí. L'agressió a ACPV és una agressió a tots els qui volem que la nostra llengua sigui respectada, per això no hi podem restar indiferents, i per això hem de respondre a la demanda d'ajuda que l'entitat valenciana ens demana, que podeu veure en aquesta pàgina: http://acpv.cat/siatv3/index.html. Tenim l'oportunitat de demostrar que nosaltres sí que creim en la llibertat i de fer que aquesta vegada els hereus del franquisme se'n duguin l'almud pel cap.

Versemblança

28 de març de 2011

Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.

La història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble que en el català d'aquell temps es digués buscar o habitació en lloc de cercar i cambra; buscar és un castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins el segle XX que substitueix cambra per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar i cambra la història hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no em puc refiar de ningú" hagués dit "no puc confiar en ningú", evitant un refiar insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és, senzillament, una badada.

Una gran perplexitat

18 de març de 2011

Quan una persona amb les seves facultats mentals normals i amb bona salut es tem que al seu cos li passa qualque cosa perjudicial, és a dir, quan es tem que li ha sortit qualque mal, qualque comportament de l'organisme que el perjudica, allò que fa és cercar la manera de llevar-se aquest mal i tornar a l'estat de bona salut. I és natural que això sigui així, perquè una persona amb les seves facultats mentals normals vol estar sana, vol estar bé, no vol viure sofrint les molèsties que qualsevol mal li causa, perquè són molèsties que li impedeixen viure lliurement, poder fer allò que li ve de gust dins les seves possibilitats. I si una persona amb les seves facultats mentals normals pateix un mal, però aconsegueix superar-lo, allò que farà després serà intentar evitar les causes que li han comportat aqueix mal, amb el propòsit decidit que no li torni repetir. I és lògic, que sigui així, perquè per a poder tirar envant els projectes, les il·lusions, que cadascú té és necessari tenir la seguretat que la salut serà bona i que res no entrebancarà la feina i les inversions, de vegades penoses, que cal fer. Qui ha tengut una mala experiència sol fer tot allò que és possible per a no repetir-la, i si l'experiència l'ha tenguda anant amb tal gent o a tal banda procura no tornar amb aquella gent o a tal banda, per moltes de promeses que li facin que aquella gent ha canviat o que a tal banda ja no és igual que era. Fixau-vos, però, que em referesc a una persona "amb les seves facultats mentals normals", perquè si aquesta persona té aquestes facultats alterades, per qualsevol causa (com la malaltia mateixa), aleshores no actua amb la mateixa lògica, i pot ser ben bé que persisteixi en les circumstàncies que li han causat o afavorit la malaltia, i pot entrar en una espiral infernal, en què com més malalta està més irracionalment actua i més malalta es posa, en una degradació constant que la duu arran de l'abisme i, ben sovint, la hi aboca. És el cas extrem de molts d'individus caiguts en la drogoaddicció o l'alcoholisme, que no se'n saben sortir i s'hi enfonsen fins al desastre absolut. Una altra característica de la persona que actua amb les seves facultats mentals normals és la de procurar que el seu patrimoni, material i immaterial (els seus records, les seves vivències, la seva cultura personal) es conservi, i es conservi en bon estat, no es deteriori, i a més -si és possible-, s'incrementi i millori, i a això hi sol dedicar una part dels seus guanys. Perquè la persona que actua amb les seves facultats mentals normals té com un dels seus propòsits invertir en el seu propi patrimoni, perquè si té uns guanys els té amb la finalitat no només de passar-s'ho bé al dia (i demà ja ho veurem), sinó també d'assegurar-se un futur millor i, si té fills, d'assegurar-los, sobretot a ells, un futur millor. Aquesta és la lògica amb què actua la gent amb les seves facultats mentals normals, perquè si no les hi té, si les té alterades, pot ser ben bé que descuidi el seu patrimoni i el tudi, i que en lloc d'anar cap a un futur millor vagi cap a la misèria, ho perdi tot i no pugui deixar res als seus fills, més que deutes i maldecaps.

Si la gent, individualment, amb les seves facultats mentals normals actua pensant en el seu bé, pareix lògic que col·lectivament també hi actuï, és a dir, que la societat, formada pels individus, també hi actuï, i que cerqui la salut col·lectiva i la conservació i la millora del patrimoni col·lectiu, i que, conseqüentment, procuri evitar les circumstàncies que, per experiència, sap que li han causat perjudici. Però, no sé per què, la societat, com a mínim la societat mallorquina (i crec que, en general, es pot dir també de les altres illes, sobretot d'Eivissa), no actua amb aqueixa lògica, i la qüestió és si no ho fa perquè està malalta (que seria l'única lògica en l'individu) o no ho fa perquè el comportament de la societat no correspon al comportament natural de l'individu. Això reconec que, per ventura, ho pot explicar un sociòleg, però em costa acceptar que com a membre de la societat la persona actua de manera absolutament contradictòria amb la que suposadament ha de ser la seva actuació individual. La qüestió és que som ben a prop de les eleccions estatutàries i municipals i ja corren els sondejos i les estimacions sobre qui s'endurà la tallada més grossa, i resulta que segons diuen els mitjans aquesta tallada serà per al Partido Popular... I aleshores em sobrevé una gran perplexitat: si a la legislatura passada les grans operacions de saqueig al tresor autonòmic i d'endeutament en projectes estel·lars i innecessaris les varen protagonitzar un reguitzell de personatges del Partido Popular, ¿com és possible que la societat mallorquina, en lloc de reaccionar com reaccionen les persones amb les facultats mentals normals, torni confiar en aqueix Partido? Si les causes de la malaltia -l'empobriment desmesurat, en bona part per pillatge, de les finances autònomes- es troben en aquesta formació, ¿per què la societat no reacciona enviant-la a porgar fum? Si a cap de nosaltres, individualment, qualsevol grup organitzat ens hagués robat i estafat, o simplement ens hagués empobrit encara que fos estat sense voler, ¿li tornaríem donar la confiança perquè ens gestionàs els nostres béns? Posaria la mà al foc que no, que ningú hi tornaria caure, en una trampa semblant. ¿I per què col·lectivament sí que, diuen, hi tornarem caure? ¿Està tan malalta la nostra societat que ja no se'n sap sortir? Que ens ho expliqui un sociòleg, si és que n'hi ha cap que ho sap explicar.

I en el tema del patrimoni, igual. L'obsessió del Partido Popular és arraconar la llengua catalana a un paper de superfluïtat, derogant l'anomenada llei de mínims, tancant la TV de Mallorca i Ona Mallorca, suprimint requisits de coneixements de català per a places de feina i rebilingüitzant al màxim (de fet, mai no ha estat monolingüe) IB3. Però és que el català és una part important del nostre patrimoni! Com ho és el paisatge, la terra, la cultura, els edificis històrics... tot això que per al Partido Popular no té gens de valor i que ha anat destruint durant tots els anys que ha governat. ¿Com és possible que la societat mallorquina voti majoritàriament a favor d'un partit que no pensa en altra cosa més que a destruir el patrimoni dels mallorquins? A una societat amb les facultats mentals normals els rèdits de l'activitat econòmica s'inverteixen a millorar la pròpia societat i a incentivar la producció cultural, mai no s'inverteixen a empitjorar la societat i a destruir la pròpia llengua i la pròpia cultura.

Aquí, tot funciona al revés, per això llegir al diari que enguany vendrà un milió de turistes més no m'entusiasma, perquè si aquest milió més ha de servir perquè hi hagi més brutor, Son Reus no doni abast a destruir tots els fems, les carreteres estiguin més saturades, més gats es tirin del balcó, es facin més rics uns empresaris absolutament indiferents al país que suquen i els hipotètics beneficis es destinin a fer més malbé les restes del nostre patrimoni o a engreixar més butxaques d'aquells que ja les tenen plenes, si aquest milió ha de servir per a tot això, dic, no comprenc de què ens hem d'alegrar. ¿La nostra societat té les facultats mentals normals? En tenc bastants de dubtes.

Centenaris

18 de febrer de 2011

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres important, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. I enguany, precisament, en celebram uns quants, de centenaris, els catalans; uns quants centenaris d’aquests que ens han d’enorgullir, perquè corresponen a persones, i a una institució, que, amb la seva feina quotidiana i amb la seva il·lusió per la cultura i la llengua en què han estat immergides, han ajudat un poc, cadascú dins les seves possibilitats, a mantenir la dignitat de la comunitat lingüística catalana.

El 14 de febrer de 1911 una disposició de la Diputació Provincial de Barcelona, que presidia Enric Prat de la Riba, una de les més decisives figures del catalanisme de principis del segle XX, establia la divisió en tres seccions de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 com a producte del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Una d’aquestes seccions era la Secció Filològica, de la qual eren nomenades membres numeraris algunes personalitats prestigioses en el camp de la llengua i la literatura catalanes, amb el mallorquí Antoni Mª Alcover i Sureda com a president. La Secció Filològica de l’IEC ha estat un element essencial en la conformació d’un model de llengua normativa que permetés la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits d’ús possibles, que inicialment eren sobretot escrits i només a l’escola, les institucions, la premsa i les publicacions en llibres, però que amb el temps es varen ampliar a tots els nous àmbits audiovisuals que actualment coneixem. Gràcies a la Secció Filològica tenim una ortografia (vigent en principi des de 1913, tot i que posterioment fos parcialment retocada i perfeccionada), una gramàtica de referència (proposada el 1918 per Pompeu Fabra i després també ampliada i retocada en nombroses edicions) i un Diccionari General (aparegut en primera edició el 1932, també obra personal de Pompeu Fabra), eines que, tot i que fossin imperfectes, varen fer possible que la llengua catalana pogués competir amb igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua de cultura. La Secció Filològica va seguir les vicissituds de tot l’Institut en les diverses èpoques del segle XX de persecució activa contra el català (la Dictadura de Primo de Rivera i la Dictadura de Franco), però també hi va sobreviure i des de la darreria dels anys 1970 ha tornat exercir les seves funcions fins a arribar a aquests 100 anys, amb moltes més realitzacions que han dotat la llengua de noves eines tant normatives com divulgatives i de recerca. Malgrat les crítiques que se li han fet (moltes de ben fonamentades, altres potser no tant) i malgrat que no sempre ha actuat a gust de tots els usuaris i els professionals de la llengua, és evident el paper institucional indispensable que ha fet la Secció i que els seus 100 anys mereixen ser celebrats positivament.

El 22 d’agost de 1911 va néixer a Castalla, a la comarca valenciana de l’Alcoià, Enric Valor Vives, d’una família culta i benestant que al cap de pocs anys, durant la I Guerra Mundial, començà a tenir greus dificultats econòmiques, fins que va acabar perdent el seu patrimoni. Obligada a deixar el poble, i després de passar per altres localitats, es va instal·lar definitivament a València el 1934. Enric Valor, forçat per les circumstàncies, va estudiar a l’Escola de Comerç d’Alacant, però la seva vocació va ser sempre la literatura i el coneixement de la cultura del seu país, i de ben prest va col·laborar en revistes valencianistes. Amic del seu coetani Manuel Sanchis Guarner, aquest l’impulsà a la replega de rondalles i a la confecció de gramàtiques i guies de llengua per a aprofitament dels seus conciutadans, de manera que amb el pas dels anys Enric Valor es va convertir en un dels pilars fonamentals de les lletres catalanes del País Valencià, autor de manuals lingüístics, de reculls de rondalles que revestí literàriament i de novel·les que reflectien les seves vivències. Mestre d’una prosa riquíssima, la seva contribució al país va ser finalment reconeguda amb diversos premis i doctorats Honoris Causa, entre els quals el de la Universitat de les Illes Balears (1999), que aquest mes de febrer li ha dedicat uns actes i una exposició d’homenatge. Va morir el 13 de gener de 2000.

Ben pocs dies després d’Enric Valor, el 9 de setembre de 1911, va néixer a València Manuel Sanchis Guarner, també de família acomodada, l’àvia materna del qual era mallorquina. Com que va quedar orfe de pare i mare de ben jove, va ser criat pel seu oncle Josep Sanchis Sivera, capellà intel·lectual valencianista, i amb ell va adquirir una cultura humanista que el va dur a estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Compromès des dels anys d’estudiant amb el valencianisme, amb el temps va esdevenir, després d’haver estat a la presó franquista, una de les figures més transcendentals de la cultura catalana al País Valencià, havent publicat treballs de recerca sobre filologia, cultura popular i història. Entre 1943 i 1959 va residir a Mallorca i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll per a acabar el Diccionari, a més de contribuir a la renovació del panorama literari de l’illa. La seva feina també va ser reconeguda amb diverses distincions, però, per a vergonya de la seva terra natal, Sanchis també va haver de sofrir amenaces i insults com a “traïdor catalanista” per part dels sectors feixistes valencians. Va morir el 16 de desembre de 1981.

Ben lluny d’aquestes dues personalitats, a l’altre extrem del domini lingüístic català, a l’Alguer, el 30 de gener del mateix any 1911 havia nascut Àngel Scala Salis, dins un ambient totalment diferent, un ambient modest d’una família dedicada a les feines del camp. Sense més preparació que els estudis elementals, Àngel Scala, fent feina com a tractorista al camp alguerès, en les feines de sanejament de terres enfangades, va conèixer centenars de persones de Sardenya i de fora Sardenya, i de totes en va aprendre tantes de coses (contarelles, creences, supersticions, tradicions, cançons, jocs...), que es va veure impulsat a posar-ho per escrit perquè tot aquest tresor de la cultura popular no es perdés. La sort i la gràcia és que encara ara, als 100 anys complits i amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, és la més important enciclopèdia vivent de la cultura popular algueresa. Les seves poesies i els seus relats han estat també premiats en diversos certàmens, però el premi més important que ha tengut ha estat la festa que familiars i amics (mig Alguer) li han fet quan ha complit el segle, festa a la qual vaig tenir l’honor i l’alegria de participar.

3 persones i una institució, entre tantes altres, que ens han salvat els mots aquests darrers 100 anys.

CONTRA LA CENSURA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

EL GOVERN FRANQUISTA DEL PAÍS VALENCIÀ HA FORÇAT A INTERROMPRE LES EMISSIONS DE TV3 EN AQUESTA REGIÓ DELS PAÏSOS CATALANS.

ELS ANYS PASSEN, PERÒ LA PERSECUCIÓ CONTRA LA LLENGUA CATALANA CONTINUA!

EL "PARTIDO POPULAR" ÉS EL PARTIT MÉS IGNOMINIÓS QUE PATIM A LA NOSTRA NACIÓ. NO CONFORMATS A SER CORRUPTES I APROFITAR-SE DEL PODER INSTITUCIONAL PER A ENRIQUIMENT PERSONAL, VOLEN FER DESAPARÈIXER QUALSEVOL SENYAL D'IDENTITAT CATALANA.

PP = PARTIT DE LA VERGONYA

Mallorca, m'agrada!

6 de gener de 2011

No hi ha cap dubte que una condició primera perquè un poble defensi la seva personalitat, perquè un poble es resisteixi a desaparèixer, perquè un poble lluiti per la seva supervivència, és la consciència d’aqueix poble de sa pròpia particularitat, de sa pròpia idiosincràsia, dels seus propis valors, d’allò que el fa ser diferent dels altres. Si el poble no en té consciència, d’aquests valors particulars, és segur que no se’n preocuparà i no es temerà que estan en perill, si arriba el cas. Amb una situació de normalitat cultural, qualsevol poble n’és conscient, dels seus valors, perquè hi ha sempre uns dirigents que se n’encarreguen de recordar-los amb les seves actuacions: organitzen actes d’exaltació de tal o tal manifestació, premien les produccions més excel·lents, estableixen festes en commemoració de tal o tal esdeveniment, valoren degudament el seu patrimoni cultural, tant material com immaterial, exalten la importància de la seva llengua, etc. Això ho fan totes les societats del món que es troben en situació de normalitat, precisament com a recurs per mantenir-se dins aquesta normalitat. La nostra societat, la catalana en general i sobretot la balear en particular, però, no ho fa, i no ho fa perquè no es troba en situació de normalitat. Estam tan acostumats a valorar molt allò que és de fora, que allò que és nostre o bé ho miram amb indiferència o bé fins i tot ho menyspream, si és que ho coneixem. Per exemple, ¿quins són els mites nostres que coneixem, aquests mites que, sortits de fets reals o llegendaris, serveixen d’emblemes per a l’orgull col·lectiu? Ens han bombejat des de l’escola, de ben petits, amb els mites de Viriato, o de Numància, o de Don Pelayo, o de Guzmán el Bueno, o del Cid Campeador, o de Cristóbal Colón, o d’allò que ells en diuen la colonització d’Amèrica i jo en diria l’espoliació d’Amèrica, o fins i tot dels primers reis Borbons i el despotisme il·lustrat, amagant-nos que aquests reis foren els que iniciaren l’arraconament social de la llengua catalana... Ens n’han explicat molts de mites, i darrere ells ens han volgut crear una solidaritat espanyolista, però no ens n’han explicat cap de nostre, cap ni un. ¿Què sap la nostra societat en general –no la minoria erudita- de Ramon Llull, una personalitat del mateix nivell, com a mínim, que el seu contemporani Dante Alighieri o els successius Petrarca i Leonardo da Vinci? Tothom coneix i accepta el mite dels Reis Catòlics com a forjadors de la unitat d’Espanya, però, a pesar d’haver passat a la cultura literària popular, ningú es recorda (o potser és que es vol amagar) que Jaume I va espandir la nació catalana a les Balears i a València. El mite espanyolista dels Reis Catòlics és indiscutible, el mite catalanista del Conqueridor ni tan sols és plantejable... Estam massa consentits a menysprear el nostre patrimoni cultural i a sobrevalorar el dels altres: tenim una Seu que és un dels monuments gòtics més extraordinaris del món i, minimitzant-ne la importància, correm a admirar la catedral de Burgos o Nôtre-Dame de París; aplaudim que els espanyols organitzin el 23 d’abril una lectura continuada del Quijote, però nosaltres som incapaços de fer cap acte d’exaltació del Tirant lo Blanc... Acceptam i celebram sense manies la festivitat del 12 d’octubre, que commemora un episodi estrany a la nostra història, i en canvi ens negam a fer del 31 de desembre la festa solemne que hauria de ser, com a commemoració dels fonaments de la nova societat nacional catalana que s’instal·là a les Balears a partir d’aqueixa data del 1229, a la qual pertanyem els balears moderns; viatjam per a contemplar paisatges meravellosos i hem consentit que l’especulació ens hagi destrossat paisatges dels més bells de la Mediterrània... I més, encara: no posam gens en dubte la unitat lingüística dels espanyols i els anomenats hispanoamericans, però en canvi tot són objeccions a reconèixer la unitat lingüística dels illencs i els altres catalanoparlants! Amb una paraula, la societat balear té un seriós problema d’ignorància dels seus propis valors, ignorància que és la conseqüència d’uns quants segles de dependència d’un estat que sistemàticament ha negat aquests valors, i que a la vegada és la causa del menyspreu d’aquests valors, menyspreu que es tradueix en vots a partits que, d’aquesta ignorància i d’aquest menyspreu, conjuntament, en fan bandera... Trista situació, la nostra. Per això és necessari, molt necessari, que les institucions del país emprenguin una tasca de recuperació i d’explicació dels valors que ens caracteritzen, entre els quals la llengua com un dels més importants; però com que les institucions oficials no ho fan (som ben a punt d’acabar un altre quadrienni perdut), l’Obra Cultural Balear n’ha pres la iniciativa amb aquesta campanya “Mallorca, m’agrada” que vol fer entendre als mallorquins que tenim un patrimoni col·lectiu molt valuós del qual ens hem de sentir orgullosos. És una molt encertada iniciativa que pot fer no només que els mallorquins prenguin consciència de si mateixos, sinó que els qui han vengut de fora s’interessin per conèixer tot aquest patrimoni i se’l vulguin fer seu també, és a dir, es vulguin fer mallorquins de ple. La pena és que, aparentment, la campanya és només mallorquina, i per tant ni promou l’apreci dels mallorquins pel patrimoni de les altres illes ni promou que els altres illencs estimin també la seva particular herència cultural i, a més a més, la dels altres. Sabem que les Illes són complicades, però tal vegada ja és hora de començar a intentar superar aquest ridícul particularisme que tant ens dificulta avançar conjuntament cap a la recuperació nacional. I en qualsevol cas, no hauríem d’oblidar mai que nostre és també tot el patrimoni cultural català i que, en conseqüència, cal també, per ventura en una fase més avançada, posar-hi l’atenció necessària. Benvenguda, tanmateix, la campanya “Mallorca, m’agrada”, que ens ha d’enorgullir de ser qui som.